dimecres, 10 de febrer de 2016

Dimecres de Cendra

Una de les comparses de lladres del carnaval de Sarrià de Ter. Foto: Ràdio Sarrià

D'entre les diferents comparses que enguany van amanir el Carnaval de Sarrià de Ter n'hi havia dues de lladres, caracteritzats amb les seves samarretes de ratlles (horitzontals, les verticals són per quan els tanquen a la presó!), pantalons negres, gorra de llana al cap i un antifaç per ocultar la identitat!

No sé si atrevir-me a deduir que aquesta coincidència (dues comparses de lladres) té una relació directa amb l'allau de robatoris que darrerament ha sofert el meu poble, ja que també hi havia dues comparses de Pac-Man i els seus fantasmes, i no sabria a què atribuir llavors el motiu de la duplicitat d'aquesta altra coincidència.

Però ja sabem que per Carnaval tot s'hi val, i si del que es tracta és de riure'ns de nosaltres mateixos, fins i tot de les nostres misèries i desgràcies, doncs benvingudes siguin les comparses i el bon humor!

De fet penso que ja va estar bé, doncs si les "chirigotas" de Cadis fan mofa de tot i de tothom, prenent el pols a l'actualitat, perquè no podem fer-ho també al Carnaval de Sarrià de Ter?

Però avui, Dimecres de Cendra, oficialment s'acaba la broma i amb l'enterrament de la sardina enterrem també el Carnaval, que va començar dijous gras! A l'escola recordo que fins i tot cremàvem el Rei Carnestoltes, reduint-lo a cendres com les d'aquest dimecres, tot i que les del Dimecres de Cendra tenen un origen diferent!

Avui, primer dia de Quaresma i abans, tradicionalment, primer dia també del dejuni i l'abstinència, s'acaba la broma tot i que les cercaviles de celebracions del Carnaval s'allargaran encara al llarg d'aquest proper cap de setmana.

S'acaba la broma i, bromes a part, el cert és que la seguretat és una de les qüestions que més preocupa als veïns i veïnes de Sarrià de Ter.

La picaresca va mutant i ara els lladres, els de debò, també es disfressen de comercials, venedors i d'altres passavolants que cerquen qualsevol excusa per picar el timbre, trucar la porta i ullar cases, pisos i inquilins per prendre mides i mesures per calibrar l'oportunitat d'un furt, d'un robatori, d'un atracament!

Les bromes fan gràcia fins que, pel motiu que sigui, deixen de fer-ne... És per això que festivament celebrem amb alegria el Carnaval, també amb la disfressa de lladres amb comparsa duplicada, però amb els lladres de veritat bromes les justes!

dimarts, 9 de febrer de 2016

Oh Europa!


Zeus no va poder sucumbir als encants d'Europa i s'hi va presentar transformat en un gran brau blanc d'enormes banyes i la va raptar i endur fins a Creta, on ell va mostrar-se amb tota la seva majestuositat, no podent sucumbir llavors, ella, als encants del Déu suprem de l'Olimp.

No sé si Europa, l'Europa social, política i econòmica en la que vivim, la Unió Europea, és també un mite, una construcció fantàstica d'una il·lusió que dibuixem als mapes, més mentals que físics. La Unió Europea sembla per moments menys unió i menys europea, doncs la seva construcció està en crisi com ho està el model social, polític i econòmic que la fonamenten. Europa té aluminosi!

Europa tampoc està a l'alçada ni del que la pròpia Unió Europea s'hauria d'exigir (un model social, polític i econòmic que s'esquerda), ni del que li clama el món: el drama dels refugiats ens ha destapat les vergonyes.

El Mediterrani a aquestes alçades ja amaga més cadàvers que tresors, si és que amagava per ventura algun tresor, i pel continent vaguen refugiats que esperen trobar a Europa una mena de terra promesa, cercant desesperadament més la supervivència que la prosperitat que se'ls nega als seus països d'origen... Som ciutadans del món fins que el món truca a la porta!

Si fa més de 20 anys Dagoll Dagom ens va ajudar a descobrir Europa amb la sèrie "Oh! Europa", en la que una colla d'afortunats turistes viatjaven pel continent, avui diem oh Europa amb un gran lament quan descobrim la nostra Europa als ulls dels refugiats, o dels nostres propis, quan s'evidencien les desigualtats que Europa tampoc ha sabut evitar.

Si avui Zeus baixés de l'Olimp i veiés la nostra Europa difícilment se n'enamoraria, com sí va fer-ho de la jove princesa fenícia que ens dóna nom; potser baixaria igualment transformat en un brau blanc d'enormes banyes, però en comptes de convidar-nos a pujar al seu llom ens envestiria amb bravura com a càstig pels nostres pecats, car segur que algun n'hem comès...

Oh Europa!

dilluns, 8 de febrer de 2016

La Transició

Càrrega policial durant una de les manifestacions del febrer de 1976. Foto: M. Armengol / Arxiu fotogràfic de Barcelona.

Generalment quan sento parlar de la Transició espanyola paro l'orella, i generalment qui en parla ho fa bé per lloar-la com a model, cada vegada menys, bé per injuriar-la, cada vegada més, com una de les moltes causes dels nostres mals i dèficits democràtics d'avui.

Amb la Transició espanyola cada vegada costa més trobar un terme mig; el mínim comú denominador és que va permetre transitar de la dictadura de Franco a la democràcia d'avui, però amb el pas dels anys a aquest trànsit li hem atribuït més culpes de les que li corresponen.

Cert que la Transició no va eradicar les males praxis del poder polític i econòmic dominant durant la llarga i fosca nit del franquisme, però tampoc les han pogut eradicar quasi 40 anys de consolidada democràcia. Qui té més responsabilitat, doncs?

Em preocupen els qui, alçant-la fins als altars fundacionals de la nostra democràcia, situen la Transició com un bé preuat i el seu principal fill, la Constitució espanyola, com una llei pràcticament inalterable.

També em preocupen els qui redueixen la Transició quasi al no res, com si no hagués passat, transvestint-la amb "todo atado y bien atado" que simbolitza la monarquia parlamentària, també filla d'aquest moment!

La Transició espanyola, com la democràcia que va venir després, no va ser perfecta ni per uns ni pels altres, ni pels vencedors ni pels vençuts, va ser possiblement tan necessària com inevitable, tot i que ni de bon tros va ser un camí de roses!

La Transició va ser un procés dur, complex, de confrontació i sobretot de lluita, lluita política, de mobilitzacions al carrer, de córrer davant els grisos, com avui fa 40 anys a Barcelona, per reclamar la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia!

Jo sóc fill de la Transició i als meus pares els hi dec, a banda de la vida, la lluita que van fer per la recuperació de la democràcia, de la llibertat, de l'autogovern, del català... Ells, com tantes altres persones, també van dedicar-hi temps i energies, lluita i il·lusió, i sí, també com tants altres van tenir i patir més d'un disgust!

Al meu pare la Transició li va costar, literalment, un ull de la cara!

Potser aquest en va ser el principal disgust, per dir-ne d'alguna manera: avui fa 40 anys de l'impacte de pilota de goma que el meu pare va rebre en plena manifestació per la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia; durant la seva convalescència l'artista Enric Marquès va fer-li un retrat amb l'ull tapat, un dels símbols, per mi, de la Transició espanyola.

Fa uns anys que el quadre es pot veure a la secció sobre la Transició espanyola del Museu d'Història de Girona, juntament amb altres testimonis gràfics que documenten i expliquen la Transició.

En dies com avui se'ns fa imprescindible recordar aquells moments, fer memòria i, naturalment, ser crítics i revisar-los; al capdavall la Transició espanyola va ser tan imperfecta com ho és avui la nostra democràcia, com ho som també nosaltres mateixos, però fins i tot així, imperfecta, va ser del tot necessària!

Moltes gràcies a tots els qui vau lluitar per fer-la inevitable!

dissabte, 6 de febrer de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Jefferson Airplane i "Somebody to Love"


Obres el diari i allà al costat, en un breu, llegeixes que Paul Kantner, guitarrista dels mítics Jefferson Airplane, ha mort als 74 anys. Els vells rockers també moren!

Immediatament després cerco a la meva "cedeteca" un doble disc compacte que recordo haver comprat fa molts anys, i que fa molts anys que no escolto: ja no recordo quin va ser el darrer disc compacte que vaig escoltar! Sí, jo també he abandonat els discs compactes, com al seu dia vaig abandonar les cintes de casset i els discs de vinil...

La caixa del CD que tinc dels Jefferson Airplane conté dos discs, el "Surrealistic Pillow" i el "Volunteers", treballs que contenen alguns dels seus grans èxits, com "Somebody to Love" i "White Rabbit" el primer, i "We Can Be Together" i "Volunteers" el segon.

Anys enrere hauria obert l'equip de música, avui més aviat un moble que fa nosa, i hi hauria endinsat el disc compacte per escoltar-lo, però no, vaig obrir l'aplicació de Spotify del telèfon mòbil i vaig cercar Jefferson Airplane...

Van ressonar de nou cançons que feia temps que no escoltava i d'entre totes sobrevolava especialment "Somebody to Love", una de les seves cançons de referència, tot i que originalment no era d'aquest grup, ni tenia aquest nom, sinó que és una evolució del tema "Someone to Love" que Darby Slick va escriure com a membre del grup "The Great Society", del que també formava part  Grace Slick com a vocalista, cunyada de Darby Slick, qui se la endur cap a Jefferson Airplane, on va coincidir amb Paul Kantner, amb qui van tenir una relació durant anys i una filla per tota la vida, que a Paul Kantner malauradament se li va acabar, la vida, dies enrere...

Tafaneries a banda aquesta cançó va esdevenir tot un himne del moviment hippie, amb capital a San Francisco, cançó d'amor en el que no hi manquen referències a les drogues i que transmet una certa desesperació per cercar algú a qui estimar...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 5 de febrer de 2016

El vídeo de la setmana: el regal


El vídeo d'aquesta setmana és un curtmetratge d'animació realitzat per Jacob Frey a partir d'una tira còmica de l'il·lustrador Fabio Coala, un curt molt premiat i celebrat arreu que aquests dies s'ha fet viral a les xarxes socials.

La història aparentment va d'un noi que fa poc cas al regal, un gos especial, diferent, que la seva mare li dóna mentre ell juga amb un videojoc. És clar que aquesta és només la història aparent... per descobrir la història que realment narra aquest curtmetratge l'haureu de veure fins al final!

I sí, com jo també descobrireu que per nosaltres el veritable regal és el curtmetratge!


The Present from Jacob Frey on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 4 de febrer de 2016

Dijous gras, dijous llarder, dijous llardós


Si avui és el dijous abans del dimecres de Cendra, i l'anterior al diumenge de Carnaval, avui és dijous gras, tret de sortida oficial del Carnaval i inici del regnat, efímer però sempre sonat, del Rei Carnestoltes!

La tradició diu que avui toca menjar coca de llardons i botifarra d'ou, però molt em temo que els llardons i la botifarra d'ou cada vegada tenen menys acceptació en els gustos, generalment massa endolcits i estúpidament uniformes, de la mainada d'avui!

El llard, greix d'origen animal obtingut per la fusió del sagí de porc, a qui s'ha matat a l'hivern, és l'element que adjectiva aquest dijous que marca, també, l'inici de la Quaresma i tota la seva pesca bacallanera i la qüestionada abstinència. Del llard se'n fan els llardons que donen nom a la coca d'avui!

La tradició diu que avui a la tarda moltes escoles faran una bona berenada, sempre que el temps acompanyi, fora de l'escola. A l'escola Montjuïc de Girona anàvem a la Vall de Sant Daniel, a la Plaça dels Músics o a la Font del Ferro, en una sortida que sempre era molt agraïda.

Quan tornava a casa trobava coca de llardons i en feia un mos; bé, més que un mos una bona queixalada! La meva mare, fidel a les tradicions, sempre en comprava  i tampoc hi mancava la botifarra d'ou! A mi m'encantava (de fet a mi m'encanta tot!) però darrerament per casa només compro una coca de llardons petita, individual, doncs ningú més que jo se la menja, com a molt la tasten per certificar que els llardons els sobren! El del llard és un d'aquells gustos i textures pretèrites que no agraden massa als paladars d'avui, com la sang i fetge i tantes altres menges...

Curiós però, per no dir sorprenent o directament preocupant, que com més fàstics fem al llard més engolim, el dijous gras i cada dia, llardosos greixos de procedència dubtosa en múltiples productes de brioixeria industrial! Com a mínim amb el llard, anys enrere, hom en podria dir el nom del porc!

Reconec que articles com el d'avui em destrossen! Amb articles com el d'avui no només constato que em faig gran, també que en certes qüestions sóc més de generacions pretèrites que no de les més contemporànies i modernes...

Deu ser per això que jo avui, dijous gras, dijous llarder, em quedo amb la coca de llardons i la botifarra d'ou, com mana la tradició, i deixo el dijous llardós per la setmana dels tres dijous, o per qui el vulgui i se'l vulgui confitar!

dimecres, 3 de febrer de 2016

Un (arriscat, però necessari) pas endavant


Puc imaginar-me la situació i la conversa:

- Que Mariano, listo ahora para que te proponga como candidato a la investidura?
- Pues mire usted, majestad, ni si, ni no, ni todo lo contrario...

Mariano Rajoy no ha fet el pas endavant, com esperava Pedro Sánchez, ni tan sols un pas enrere ni un pas al costat; ha fet el que millor sap fer, i sol donar-li millors resultats: no fer res!

Gran maniobra d'escapisme quedar-se quiet quan tot es mou, o s'ha de moure... És gallec Mariano Rajoy i ho serà fins al final, i fins a les últimes conseqüències!

Pedro Sánchez, en aquesta segona ronda de consultes al rei Felip VI, ha fet el pas endavant que li demanava a Rajoy, assumint la responsabilitat (i la complicada i complexa empresa) de ser investit president!

No ho té fàcil Pedro Sánchez, ni li posaran fàcil ni dins ni fora del partit, però era necessari que algú fes el pas, si més no per desencallar aquesta sensació d'eterna provisionalitat de l'actual govern en funcions, en el que d'altra banda Rajoy semblava trobar-s'hi prou còmode.

Només el temps, el mes que Sánchez ha demanat per negociar a dreta i esquerra, i la seva capacitat negociadora portes enfora, pacificadora portes endins, certificaran el pas que ha fet com un veritable pas endavant per governar Espanya, o un pas en fals vers l'abisme polític, precisament el pas que de totes totes ha volgut evitar fer Rajoy.

Si fins ara Rajoy taral·lejava, a la seva manera, el "No serem moguts" (del govern) ara Pedro Sánchez comença a ballar els primers compassos del "One Step Beyond"!



Tan de bo trobi, més a l'esquerra que a la dreta, bons companys de ball!

dimarts, 2 de febrer de 2016

Els barons de Pedro Sánchez


A Pedro Sánchez se li deuen inflar els nassos amb la mateixa proporció, sinó més, que s'inflen els barons del seu partit, el PSOE, i dic nassos però més aviat diria aquella part de l'anatomia masculina que, dita col·loquialment, rima amb barons...

El de baró és el títol nobiliari de menor rang, rere els de Comdor, Vescomte, Compte, Marquès, Duc, Príncep i Rei, però al PSOE la condició de baró està molt cotitzada, tal vegada a aquestes alçades exageradament cotitzada, i pesa molt, tal vegada potser massa, en el rumb que ha de prendre el partit en moments clau.

Avui el PSOE, com Espanya, es troba en un moment clau, doncs la governabilitat d'Espanya es juga en una partida on el PSOE en general i Pedro Sánchez en particular tenen, malgrat tot, una bona mà i capacitat per saber-la jugar.

Els barons del PSOE, líders territorials que legítimament anteposen els seus interessos particulars als generals del partit, a vegades són com els pitjors cunyats (no com els meus, que són una delícia) o com els mals amics (tampoc com els meus, que són extraordinaris): t'aconsellen sense que els hi demanis i a sobre es queixen si no fas el que t'han aconsellat!

Per contrarestar aquesta pressió, el poder d'influència dels barons, Pedro Sánchez diu que s'encomanarà a la militància, a qui diu que consultarà davant qualsevol possible pacte de governabilitat, una decisió sorprenent que ha estat, dins i fora del partit, més criticada que aplaudida, fet que fa pensar que potser és una bona decisió.

Es deu fiar més Pedro Sánchez de la líquida militància que dels rocosos barons, sobretot quan algun sembla voler-li fer el llit entre declaracions post-electorals i filtracions post comitè federal...

Incòmode el punt en el que es troba Pedro Sánchez, qui per moments sembla ser més a prop de la paperera de reciclatge del PSOE que de la presidència del govern, que malgrat tot encara té a l'abast!

Comprenc que se li inflin allò que rima amb barons!

dilluns, 1 de febrer de 2016

L'esquela


A principis dels anys noranta els Pioners i Caravel·les de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons de Girona vam gravar un videoclip, projecte que vam fer al llarg del curs, des de triar la cançó ("You Might Think", dels The Cars) i la història a explicar, fer el guió il·lustrat (storyboard), triar les localitzacions, el rodatge, el muntatge i finalment, feliçment, fer-ne l'estrena mundial, al mateix Cau!

Una de les localitzacions de la gravació va ser a casa de la meva mare, on naturalment aleshores jo encara vivia. El dissabte que hi vam rodar va succeir quelcom del tot inesperat, quelcom que mai havia pensat que passaria, quelcom que mai havia havia pensat que hagués de fer!

Aquell dissabte els companys i companyes del Cau que van venir a casa es van impressionar, d'entrada i a l'entrada, pel cap de senglar dissecat que hi havia al rebedor, les potes del qual servien de penja-roba. Aquella estampa, més pròpia d'una casa de pagès que d'un pis de ciutat, no va deixar indiferent a ningú i alguns encara el recorden! Ja fa anys que el cap de senglar no dóna la benvinguda al pis de la meva mare; el rebedor ara és menys animal!

La Natàlia, però, es va fixar ens uns pòsters emmarcats que hi havia al llarg del passadís, els cartells dels primers Premis Just M. Casero, i tota sorpresa em va comentar: "si que li han donat premis al teu pare, no!?"

Jo li vaig dir que no eren premis del meu pare, sinó en memòria i honor seu i aleshores ella, amb qui ja feia cinc anys que ens coneixíem i compartíem Cau, tota sorpresa i incrèdula em va qüestionar que el meu pare fos mort.

No es creia que el meu pare fos mort i no s'ho va creure fins que vaig fer el que fins aleshores no havia fet mai: ensenyar-li una esquela!

Vaig ensenyar-li els diaris de l'època, exemplars d'El Punt que col·leccionàvem a casa, tots enquadernats per anys naturals, i li vaig ensenyar les esqueles, la notícia i els articles que molts dels seus amics van escriure; tot plegat va ser més que suficient per certificar-ne la mort, als ulls de la Natàlia!

El rodatge a casa, anècdota inclosa, va ser molt divertit, com de fet la resta de rodatge, amb escenes memorables en un supermercat de Sarrià de Ter, i en general tot el projecte del videoclip; bona mostra n'és, més enllà del videoclip, el "making off" amb les preses falses!

Ahir, 31 de gener, va fer 35 anys que el meu pare es va morir a la flor de la vida i ahir, com cada any des del primer, el diari El Punt Avui va publicar una esquela que la meva mare sempre encarrega per recordar que viurà per sempre en el record d'aquells a qui va estimar i el vam estimar.

Per cert, quines coses té el destí: ahir les esqueles de Just Manuel Casero i de Jordi Negre es van publicar una al costat de l'altra al diari El Punt Avui...

dissabte, 30 de gener de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Mano Negra i "Mala vida"


Sempre que veig o escolto Macaco no puc evitar pensar amb en Manu Chao, músic francès d'orígens espanyol que va liderar la combativa banda de música Mano Negra a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat.

També penso en Manu Chao i els Mano Negra quan escolto molts grups d'avui que tenen com a base rítmica de les seves cançons el reggae, l'ska, el rap, el punk-rock o una fusió de tot plegat, com feien magistralment Mano Negra, grups amb una notable presència i participació de vents (saxos, trompetes, trombons) però sobretot grups de música amb una actitud de lluita!

Mano Negra, referent de grup alternatiu i un punt irreverent, també compromès i combatiu, no va evitar les crítiques per signar amb una gran discogràfica (Virgin), per allò de fer joc a la indústria, però si fins i tot els Sex Pistols van fer-ho...

L'èxit i els èxits de Manu Chao han eclipsat els de Mano Negra però encara ressonen grans èxits i cançons d'aquest cèlebre grup com Ronde de Nuit, Rock Island Line, Killin' Rats, Patchanka, King Kong Five, Mano Negra, Bring the Fire, King of Bongo, Out of Time Man, Casa Babylon, Señor Matanza i sí, l'inoblidable Mala Vida!

Aquests dies Mano Negra han tornat a fer vibrar la meva (mala) vida!






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!