• Feed RSS
0
Girona volia ser Florència, i per un dia que és Venècia s'inunda el TAV! Foto: Roger Casero

Girona va deixar de ser grisa i negra quan va començar a somiar en colors, els mateixos que anys més tard i des d'aleshores coloren les façanes de les cases de l'Onyar.

Diuen que temps era temps Girona somiava ser Florència; tal vegada en el reflex de les cases de l'Onyar Girona encara hi busca alguna semblança amb la ciutat que el riu Arno reflecteix al seu pas per la capital de la Toscana.

Però amb el pas de la vida i els anys Girona i els gironins ja hem après que no ens cal ser Florència, que ja en fem prou, i fins i tot a vegades massa, veient com l'Onyar reflecteix tan sols les nostres virtuts i els nostres defectes, en fem prou essent simplement Girona.

Però dies enrere Girona es va despertar amb l'Onyar crescut com els gironins més joves no havíem vist mai; Girona es va despertar xopa i transvestida de Venècia!

Algunes parets de Girona ens recorden fins on les desbocades aigües dels seus 4 rius han arribat en pretèrites inundacions. Aquell dia ni el Ter, ni el Galligants, ni el Güell, ni l'Onyar es van desbordar, però Girona es va inundar ciutat endins, a més de trenta metres sota terra!

Però les aigües de la riera de la Pabordia, aprofitant l'avinentesa, van trobar un pas franc per fer via cap a l'estació del Tren d'Alta Velocitat, seguint i inundant la ràpida i subterrània via fèrria que travessa la ciutat.

Adif i l'Ajuntament de Girona s'atribueixen un a l'altre el mèrit d'aquesta nova fita històrica de les inundacions de la immortal Girona, defugint-ne i negant-ne, ambdós, la paternitat.

Si les històriques inundacions de Girona posaven en evidència les mancances i dificultats de la ciutat per fer front a aquestes envestides fluvials, la inundació del túnel de Girona del Tren d'Alta Velocitat també fa surar les vergonyes del moment, que no són poques.

Mentre Adif i l'Ajuntament de Girona segueixen espolsant-se les culpes i responsabilitats potser podrien acordar marcar amb una línia, al llarg del túnel inundat, el nivell fins on l'aigua va arribar, tal i com ho mostren algunes parets de la ciutat.

Serveixen aquestes marques, i serviria aquesta nova línia, per rememorar un fet històric, però sobretot per mantenir-nos a ratlla i creure'ns que , que en ocasions i de manera inesperada Girona se'ns desborda!


Estava davant d'una de les cites més importants de la història, de la seva història, d'aquelles que si surten bé esdevenen fites històriques, però si surten malament es converteixen, de nou, en un record amarg, d'aquells que ni el pas del temps sap esborrar, per més que ho desitgem....

La cita era a tocar i en els dies previs les emocions, sempre a flor de pell, corrien el risc d'aflorar i esclatar d'aquella manera incontrolable en què ens dominen més elles que no a l'inrevés...

No era només per l'enorme transcendència de la cita, les emocions eren a flor de pell sobretot per tot el que s'havia treballat, mesos i anys enrere, per arribar a la cita i fer història, per canviar la història!

A mitjans de maig de 1992, tot just tres dies abans que el Barça jugués la final de la Lliga de Campions contra la Sampdoria, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va emocionar, fins a plorar, davant les càmeres de Televisió de Catalunya en una entrevista del periodista Lluís Canut (aleshores sense barba ni ulleres!) al programa Gol a Gol...

Les imatges del president Núñez plorant formen part del fons i patrimoni televisiu del nostre país, fins al punt d'haver fet, d'aquest moment de màxima emotivitat, un element més de la caricatura del seu personatge.

La imatge de Josep Lluís Núñez plorant se'm va fer present dies enrere quan vaig veure que en una entrevista radiofònica "televisada" Oriol Junqueras s'emocionava fins a esquerdar-se-li la veu i humitejar-se-li el ulls...

No es va arribar a trencar, Oriol Junqueras, tan sols es va esquerdar, tal vegada la mateixa esquerda de la porcellana de la fina unitat que ell, en la mesura i responsabilitat que li correspon, també ha contribuït a esquerdar.

Se li va trencar la veu a Oriol Junqueras quan defensava la independència de Catalunya com a una necessitat de la gent...

Tal vegada sí, la independència també necessita ser implorada! Potser no n'hi ha prou en desitjar-la, somiar-la, reivindicar-la, proposar-la, demanar-la, reclamar-la... tal vegada ara ha arribar el moment d'implorar-la.

Implorar és el recurs que fan servir molts pidolaires que, amb veueta de pena, et demanen uns cèntims tot exposant una versemblant penosa situació; en la seva caricatura ha fet fortuna la frase pidolar és lleig, però més lleig és robar!

Doncs això, pidolar és lleig, però més lleig és votar!

A l'any 1992 em vaig creure l'emoció de Josep Lluís Núñez i avui em crec la de l'Oriol Junqueras. Crec que la seva emotivitat és sincera, però alhora buscada o, en tot cas, no evitada. Les emocions formen part de la comunicació i en aquest cas els polítics saben prou bé quines són les que, en cada moment, volen posar en joc.

I és molt el que s'hi juga Oriol Junqueras... es sent convocat per la història, historiador ell... La cita és a tocar i és normal que en els dies previs les emocions aflorin; és molt el que s'ha treballat mesos i anys enrere per arribar a la cita i fer història... per canviar, o no, la història!
Ian Anderson i la seva flauta travessera, les ànimes de Jethro Tull.
 Amb la música, com en tantes altres expressions artístiques, s'agraeix trobar propostes musicals de grups i solistes que sonin diferent, que tinguin uns trets d'identitat definits i, sobretot, recognoscibles .

No és fàcil buscar, o trobar, una sonoritat pròpia i perdurable al llarg dels anys, fins i tot perceptible malgrat la pròpia evolució del grup o solista...

Ian Anderson va aconseguir-ho i ho manté encara amb la seva banda, Jethro Tull, grup de rock-folk format a finals de 1967 que encara avui es manté actiu.

La música de Jethro Tull cavalca sobre les melodies de la flauta travessera d'Ian Anderson, instrument que tenyeix de folk el seu rock progressiu.

Hi ha cançons de Jethro Tull que són, simplement, una meravella! Un passeig per la seva àmplia discografia ho corrobora, per si no us fieu, i feu bé, de les meves paraules i, sobretot, del meu criteri!

L'any 1974 Jethro Tull va publicar  el disc "War Child", disc pensat per seu la banda sonora d'una pel·lícula que finalment no va ser. Amb "War Child" Jethro Tull tornava a publicar un disc amb format tradicional després dels dos discs conceptuals anteriors, "Thick as a Brick" (1972) i "A Passion Play" (1973).

De "War Child" destaco la cançó "Bungle in the Jungle", que entre la seva lletra amaga aquesta bonica i amenaçadora frase: "I'm a tiger when I want love But I'm a snake if we disagree"

Gaudiu-la!



"Bungle in the Jungle"

Scoff at the monkeys who live in their dark tents
Down by the waterhole, drunk every Friday
Eating their nuts, saving their raisins for Sunday
Lions and tigers who wait in the shadows
They're fast but they're lazy and sleep in green meadows

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yeah
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Just say a word and the boys will be right there
With claws at your back to send a chill through the night air
Is it so frightening to have me at your shoulder?
Thunder and lightning couldn't be bolder
I'll write on your tombstone, ''I thank you for dinner''
This game that we animals play is a winner

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

The rivers are full of crocodile nasties
And He who made kittens put snakes in the grass
He's a lover of life but a player of pawns
Yes, the King on His sunset lies waiting for dawn
To light up His Jungle as play is resumed
The monkeys seem willing to strike up the tune

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes

Aqualung és, possiblement, la cançó més coneguda i popular de Jethro Tull...



Però a mi, entre moltes altres, m'encanta Bourée...





Científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) han posat el seu talent i bon humor al servei de la necessitat de prendre consciència i donar suport a la investigació de malalties com el càncer i la metàstasi, l'Alzheimer i la diabetis.

Entre laboratoris i provetes els científics han gravat un divertit vídeo a partir del qual es farà una donació a la investigació a l'IRB Barcelona per a cada visualització.

Així que ja ho sabeu, gaudiu del vídeo i compartiu-lo: com més visites, més recursos per la investigació!



Bon divendres!

0
Mapa de la Vergonya 2008
Tu i jo, estimat lector, som diferents. Afortunadament som diferents!

Entre tots nosaltres hi ha diferències però les diferències, que haurien de ser i són un valor positiu i enriquidor esdevenen, alhora, la llavor d'una xacra que, per més que combatem de fa anys, tal vegada segles, no aconseguim eradicar: la desigualtat.

L'any 1963 Martin Luther King va tenir un somni:

"Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del  seu caràcter.
(...)
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se  les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans."

I el somni de Martin Luther King en part es va acomplir, però com el somnis de tants altres somiadors, només en part.

Anys més tard John Lennon ens va fer cantar, i ens fa canta encara, i imaginar que un altre món, més just i lliure de desigualtats, és possible, encara és possible.

Nelson Mandela, la Mare Teresa de Calcuta, Vicenç Ferrer i tants altres homes i dones han fet de la lluita contra les desigualtats, en les seves múltiples manifestacions, part troncal de la seva vida.

Dies enrere Malala Yousafzai va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2014 per la seva lluita pel dret de les nenes a l'educació; el que motiva la seva lluita és precisament una desigualtat més!

La desigualtat té moltes cares, moltes formes i manifestacions (gènere, ètnia, religió...) i lluny de minimitzar-se les desigualtats semblen incrementar-se encara més. El mapa de les desigualtats mundials segueix essent avui, al segle XXI, un drama, una vergonya!

Però malgrat això, precisament per això, no deixarem de somiar i de cantar que un món millor, menys desigual, més igualitari, és possible, encara és possible.

Tu i jo, estimat lector, som diferents, però entre tu i jo les desigualtats haurien de ser tan mínimes que no haurien de ser, ni tan sols, perceptibles... 

Seguirem atrapant el somni!

------

Aquest article forma part de la iniciativa del Blog Action Day, que aquest 2014 tracta el tema de la desigualtat.

El Blog Action Day és un esdeveniment anual d'abast mundial que des de l'any 2007 promou la publicació de continguts de milers de blocs sobre un tema concret: medi ambient (2007), pobresa (2008), canvi climàtic (2009), aigua (2010), alimentació (2011), "el poder de nosaltres" (2012) i els drets humans (2013).


"Al meu país la pluja no sap ploure", ens canta Raimon, com la tramuntana no sap bufar, doncs no sempre troba la mesura justa, com va escriure Carles Fages de Climent a l'Oració al Crist de la Tramuntana, "que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat".

Però no ha estat la tramuntana el vent que que ha espolsat la unitat de la consulta del 9N, sinó el llebeig, una forta garbinada que ha posat a prova, fins a desfermar-la, la unitat dels partits pro consulta, fent del 9N la consulta que el vent s'endugué!

No crec que la unitat hagi estat una quimera, era i ha estat fràgil, però també real i possible fins que la consulta ha deixat de ser un desig, un horitzó possible; però just quan havia de passar de desig a realitat ha topat amb la idiosincràsia dels partits, que defensen no només els seus interessos presents, sinó sobretot els futurs.

Fins aquest dilluns s'ha fet de la unitat virtut, però la unitat ha estat el primer que ha caigut; els partits polítics no poden deixar de ser el que són: màquines de guanyar eleccions! La consulta ha resultat ser un plat que cada partit volia cuinar de manera diferent!

Esquerdada la unitat ara els partits han començat a alliberar tensions, alguns de manera més visceral, d'altres de manera més reposada, però d'alguna manera ara ja es senten alliberats de la cautela que ha marcat aquests darrers mesos les seves declaracions.

La garbinada ens ha deixat el president Mas renunciant a la consulta que ell mateix havia decretat i proposant-nos-en una d'alternativa, emmarcada en un procés de participació; no era això companys, no era això... No era això, president Mas, no era això!

Sí o sí el president Mas vol urnes el dia 9 de novembre, replicant si cal, som sembla que serà, les consultes populars que es van iniciar a Arenys de Munt, per després vol una llista unitària, suposo encapçalada per ell, en unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari... Aquest és el seu full de ruta, el seu full de salvació!

Sap el president Mas que aquesta garbinada no és la pitjor ventada que li pot venir, més tem el vendaval d'uns possibles resultats d'unes anticipades amb candidatures de tots els partits que, com la tramuntana que temia Fages de Climent, pot espolsar-lo de l'era política!

0

Com una bola de neu desbocada rodolant muntanya avall es va fent gran, a cada volta, la bola de l'Ebola, engolint tot el que troba per davant!

En pocs dies l'Ebola ha deixat de ser un drama llunyà i televisat per ser, després de dues repatriacions i una infecció, la primera fora d'Àfrica, un drama proper i televisat al carrer, just al costat de casa nostra!

Un drama tridimensional: un drama personal per l'auxiliar d'infermera infectada i per la resta de persones que romanen encara en observació; un drama mèdic per tot, poc o molt ja ho veurem, tot i que qui sap si realment ho sabrem, el que ha fallat a nivell de protocols, formació i equipaments; un drama polític per la sensació i, finalment, l'evidència, que aquesta és una qüestió que el govern espanyol en general i la ministra de sanitat en particular, no han sabut gestionar.

Ana Mato, ministra de sanitat, no només no va saber aturar la bola de l'Ebola, sinó que ha contribuït a fer-la encara més gran; és en aquestes situacions quan els polítics mostren la seva talla, són aquestes les seves "proves d'estrès", prova no superada, tal com el seu propi govern s'ha encarregat d'evidenciar desplaçant-la de la gestió comunicativa de l'assumpte. La confiança no es comunica, es transmet!

Aquesta crisi institucional i política necessitava, i ha trobat finalment, fatalment, un catalitzador que concentrés tota la incertesa i indignació popular que la bola de l'Ebola ha generat: el gos Excalibur.

El sacrifici preventiu d'Excalibur l'ha elevat a categoria de símbol, donant així sentit, per si no el tenia encara, al seu nom, homònim al de la llegendària espasa del Rei Artur, a la que se li atribuïen propietats extraordinàries; la del gos Excalibur ha estat catalitzar bona part de la mala llet que la situació en general, i la ministra Ana Mato en particular han generat.

Mort Excalibur no s'acaba l'Ebola; de moment la bola de l'Ebola no s'atura, tot i els esforços del govern de l'estat; a nosaltres sols ens queda esperar que la bola no ens engoleixi i la puguem veure rodolar muntanya avall per finalment fondre's, com va fer-ho al seu dia la de la grip aviària...
0

Defineix el diccionari la cautela com la "prudència davant un perill provable".

Ara entenc això de la suspensió cautelar de la consulta del 9N, doncs bé deu saber el govern espanyol i el propi Tribunal Constitucional que de celebrar-se Espanya córre un perill provable, que no és ni tan sols la independència en sí mateixa, sinó el desig manifest i recomptat d'assolir-la.

La suspensió cautelar de la llei de consultes i el decret de la consulta del 9N per part del Tribunal Constitucional fan actuar també amb cautela al govern català i als partits pro consulta, cautela que es tradueix, en aquest cas, en anunciades reunions secretes i declaracions en les que declaren que no tenen res a declarar...

En una partida d'escacs hom no només ha de calcular els propis moviments, també ha de preveure els possibles moviments del contrari; entenc que en aquesta partida cap de les dues parts no retransmetin en viu i en directe tots els moviments que fan i, encara menys, anticipin els que pensen fer, però a vegades tinc la sensació que la cautela no és més que un argument i ingredient més per fer bullir l'olla.

No entenc perquè les reunions dels partits pro consulta han de semblar secretes, quasi clandestines, quan el més normal és que es trobin i reuneixin sovint, doncs és molt el que han de parlar, discutir i acordar per seguir mantenint la unitat; la notícia seria que no es reunissin!

Fins ara la cautela ha permès als partits pro consulta, i sobretot al govern català, moure's en el camí de la vaguetat, però arribarà un dia, qui sap si aquesta mateixa setmana, que el govern haurà de  parlar clar i català sobre la consulta del 9N i respondre sense vaguetats, amb un Sí o un No, si la consulta es farà, i en cas de respondre afirmativament, si amb totes les garanties democràtiques.

Malament si la cautela del govern de la Generalitat respon al perill provable d'unes eleccions anticipades...


El blues és cosa de negres, com ho és també el jazz i el soul; però no és tan una qüestió de pells com d'ànimes, ànimes negres com la que embolcallava la pell blanca, més que blanca albina, de Johnny Winter.

A finals dels anys '60 del segle passat Johnny Winter ja feia de les seves fent vibrar de blues i rock les cordes de la seva guitarra; l'any 1969 fa formar part del cartell del mític Festival de Woodstock.

Però com amb molts altrres músics la droga també el va consumir, l'any 1973 ja recuperat d'una forta addicció a l'heroïna va publicar el disc "Still Alive and Well" (encara viu i bé), tota una declaració de supervivència!

L'any següent, el 1974, Johnny Winter va publicar "Saints & Sinners" (sants i pecadors), un disc farcit de versions (Rolling Stones, Chuck Berry, Van Morrison), però que té algunes temes propis, com el que avui destaco: "Bad Luck Situation".

La cançó conté una frase que ben segur Johnny Winter va sentir a flor de la seva albina pell: als anys '70 i, fatalment, aquest 2014: tal com avui estàs viu, demà pots estar morint...

A mitjans juliol d'enguany Johnny Winter va morir en un hotel de Suïssa, en plena gira europea, dies abans del seu concert a Zuric; la causa de la mort no va transcendir aleshores i no ho ha fet encara; tan és, doncs el que sí ha transcendit a la seva mort és la seva música, amb aquest "Bad Luck Situation", una veritable situació de mala sort!

Gaudiu-la!



Bad Luck Situation

Yeah, woo
The full moon, it is rising and the rain is falling down
Looking for my woman but she ain't nowhere around
Woo ho
She in a bad luck situation, gonna shoot my baby down

I don't share or have no mercy, I got murder on my mind
She in a bad luck situation 'cause she treat me so unkind
Woo ho
Just like today you livin' but tomorrow you could be dying,

Yeah
Ow, yeah, (boogie, with it)?
Woo, alright, yeah
Got my mojo in my pocket
Got my pistol in my hand

I've been thinkin'.
I've been wonderin', but I just don't understand
Gonna sure enough fix my woman where she don't meet no other man
Uh, woo, alright, ow

Per acabar us ofereixo la interpretació en directe, de l'any 1974, d'aquesta cançó! Johnny Winter en estat pur!





El que en anglès en diuen "cover" (coberta) nosaltres en diem versió, i un grup que es dedica a fer versions en anglès és una "cover band", un grup de versions, que diríem aquí, tot i que així, en català, no sona tan modern...

"Walk off the Earth" és un grup canadenc de música "indie" d'aquells poc convencionals... Molts dels vídeos que publiquen a YouTube són de versions de temes d'ara i de sempre amb un punt original.

El que destaquem avui és la versió del conegut tema "Somebody That I Used to Know" de Gotye, que el grup interpreta al voltant d'una guitarra...

Els "covers", les versions, són un ja quasi un producte musical més i YouTube en va ple, no només de grups o solistes consolidats, sinó sobretot de músics amateurs que troben a YouTube el millor altaveu per fer-se sentir i, si és possible, escoltar.

Vídeos com el d'avui no només es fan escoltar, també es fan mirar!



Aquesta és la cançó i el vídeo originals de Gotye, qui per moltes (i molts?) no només és de bon escoltar, sinó sobretot de molt bon veure!



Bon divendres!