dissabte, 25 de juny de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Antònia Font i "En s'estiu"


Amb la mateixa puntualitat que El Corte Inglés ens anuncia, setmanes abans, l'arribada de la primavera i de la tardor, el mediterrani anunci amb famosos i cançoneta ens anuncia l'imminent i inevitable arribada de l'estiu i el bon temps, si és que encara són sinònims, com si ja haguéssim oblidat el senyal, entre d'altres del bon temps, de les orenetes...

Però ara ja no hi ha senyals que valguin, doncs ja som plenament a l'estiu, amb la mainada en plenes vacances escolars i amb els que treballem amb ganes d'uns dies o setmanes de vacances per fer alguna de les coses que es fan a l'estiu!

Algunes d'aquestes coses les cantaven Antònia Font a "En s'estiu", animada cançó que malgrat el títol diria que mai va ser la cançó d'aital estació, ni possiblement falta que li feia, falta que li fa...

Com diu la cançó:
"És que estic de puta mare
d'ençà que és en s'estiu,
gairebé no recordava
el que és viure tranquil."

Que l'estiu us sigui favorable!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 24 de juny de 2016

El vídeo de la setmana: Elecciones... ¡Otra vez. El Musical


La política, en general, és una inesgotable font per l'humor, i sort en tenim! Si ens la prenguéssim sempre seriosament possiblement acabaríem prenent mal!

A Catalunya la gent del "Polònia" de TV3 o "La Competència" de Rac1, també l'enyorat "Minoria Absoluta" de Rac1, fa temps que ens fan riure parodiant els polítics i la política, fins al punt que per qualsevol esdevé més rellevant sortir-hi que no que t'ignorin, seguint la màxima que diu que l'important és que parlin de tu, encara que sigui malament!

Una especialitat del "Polònia", també de l'esportiu "Crackòvia", són els musicals, paròdies amb versions de cançons que transfiguren la realitat fent-la, moltes vegades, més digerible!

Rodrigo Septién és un productor musical que s'ha divertit fent aquesta paròdia d'aquestes eleccions generals, divertint-nos a nosaltres també...



Bon divendres i tranquils, que la campanya ja s'acaba!

dijous, 23 de juny de 2016

Em sobra campanya


Quan aquestes eleccions van esdevenir inevitables els partits polítics van fer un intent, fallit, per reduir de manera consensuada la despesa de la campanya electoral. Confirmat el desacord cada partit va dir que aplicaria una major austeritat en la despesa a la seva manera... Res de nou sobre la pell de brau!

No sé si una vegada acabada la campanya electoral els partits faran pública la despesa i, sobretot, la xifra de l'estalvi d'aquesta suposada i presumpta campanya "low cost". La despesa que ben segur haurà augmentat en aquesta campanya és la derivada del vot per correu: més d'1.250.000 electors residents a Espanya l'han sol·licitat, el doble que a les eleccions del 20 de desembre de 2015!

Ben seguir que la immensa majoria d'aquests electors ja han votat, doncs el termini màxim per fer-ho finalitzava el dimarts 21 de juny; per més d'un milió d'electors, jo entre ells, fa dies que la campanya ens sobra, si és que serveix per quelcom!

Jo vaig votar per correu el dissabte 18 de juny i després de fer-ho vaig pensar: per mi ja es podria acabar la campanya!

Aquestes no són unes eleccions generals més, malgrat en la convocatòria i desenvolupament pugui semblar-ho, ja que són fruit d'una investidura frustrada i d'una legislatura finada prematurament: tot just mig any després de votar, tornem a fer-ho!

Tenint present aquestes circumstàncies excepcionals i la voluntat de fons manifesta, tot i que no consensuada en la forma, dels partits per abaratir la campanya electoral, es podria plantejar que en cas d'avançament electoral per mort d'inanició d'una legislatura, la següent campanya duri tan sols una setmana, enlloc dels quinze dies habituals.

És clar que les campanyes són cada vegada més tedioses, durin quinze dies, durin una setmana, però aquesta ja és una altra qüestió...

Li queden poques hores a aquesta campanya electoral i malgrat els principals candidats han assegurat que, ara sí, hi haurà investidura, fent cas al que de moment també diuen i asseguren, ningú ens garanteix que ens n'estalviem unes terceres... Depèn de nosaltres, s'esgargamellen a dir, però ells també saben que sobretot depèn d'ells i del que facin amb els nostres vots!

Que tot plegat ens sigui lleu...

dimecres, 22 de juny de 2016

Ramos falla, Espanya perd!


Quan vaig veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia jo també vaig pensar: però no hi ha ningú més? Morata i Nolito ja no eren al camp, d'acord, però encara hi havia Silva, Iniesta, fins i tot Aduriz, que havia substituït Morata i, sobretot, Cesc!

Quan Cesc va veure Sergio Ramos disposat a llançar el penal contra Croàcia va demanar-li llençar-lo ell, però el capità de "La Roja" va imposar els seus galons, tot i que en aquest cas no sé si en té més que el jugador català, o com a mínim la seva voluntat de llançar-lo.

No crec que en els plans del seleccionador Sergio Ramos sigui el seu primer llançador de penals, sí possiblement forma part dels primers llançadors que prendrien part en una hipotètica tanda de penals, però si l'entrenador no marca clarament una jerarquia, un ordre, la decisió la prenen al camp, en calent, els propis jugadors en una combinació de responsabilitat,. seguretat i confiança. Cesc no va arronsar; no sé si a algun altre jugador se li van encongir les cames i es va fer l'orni davant tal responsabilitat...

Ramos va assumir la responsabilitat conscient del risc i, sobretot, que aquella era la seva millor oportunitat per erigir-se, com Piqué al primer partit, com el protagonista del partit! Marcant el penal Espanya quasi podia sentenciar el partit i, sobretot, assegurar-se quedar primera de grup, alhora que ell s'erigiria com l'heroi i coparia portades i titulars, engreixant minuts de cròniques èpiques amb veus en off i imatges a càmera lenta als informatius esportius de primera hora de la tarda. Sergio Ramos volia protagonisme, i el va tenir: Ramos falla, Espanya perd!

És clar que resulta tan injust atorgar tot el mèrit de la victòria a Piqué al primer partit com tota la responsabilitat de la derrota a Ramos en aquest darrer, però al futbol els detalls són importants i el penal errat (bé, més aviat aturat pel porter!) va donar a les a una Croàcia combativa que va saber aprofitar el moment!

Per cert, el mèrit que el porter aturés el penal va ser del croat Luka Modric, company de Ramos al Real Madrid, qui des de la banqueta va avisar un jugador de camp per tal que donés instruccions al porter; Sergio Busquets va veure aquesta jugada i va avisar a Ramos; el desenllaç ja el sabem!

Però res està perdut, tot i que el que queda sí que serà més complicat, més costerut! El proper rival, Itàlia! Si Espanya vol guanyar aquesta Eurocopa haurà de superar eliminatòries que semblaran finals anticipades. Si Espanya les supera i arriba a la final, el penal fallat de Ramos serà una anècdota més; si cau, llavors sí, haurà estat determinant!

Per cert, si us pregunteu si en una ocasió semblant Ramos llançaria de nou un penal, no en dubteu, ! La qüestió és si llavors la resta, especialment Cesc, el deixaran...

dimarts, 21 de juny de 2016

Dia de la Música


Dóna'm un piano i, com a molt, et tocaré les primeres notes de "Para Elisa" de Beethoven, sí les que es sap tothom, o les notes d'una cançó senzilla, i sense acords, si fa o no fa les mateixes que podria tocar amb la flauta dolça.

De petit vaig ser un pèssim estudiant de música, al conservatori no vaig passar del solfeig i de jove al Cau cap guitarra va passar per les meves mans. Quan canto rarament afino: a l'escola vaig durar poc a la coral, fins i tot se'm resistia el "Jingle Bells" i lleuger com un trineu vaig acabar deixant-la per tornar al pati...

És clar que mai és tard, diuen, i tampoc per la música! Anys més tard van fer un intent, fallit, perquè toqués la gralla, però ni així... No tothom serveix per tot! Tampoc sé dibuixar i, com amb la música, si hi dediqués temps i esforços segur que n'aprendria, que en sabria més del que en sé ara, tot i que tampoc seria garantia que ho fes be: ni pintar ni tocar la flauta!

La meva negació per la música, però, un dia es va veure compensada, no sé si pel karma o la divina providència, o per allò que en la parella cerquem, més que un igual algú complementari, i va aparèixer ella, esvelta com una flauta i amb el cabell llarg com una simfonia, musical des del moll de l'os fins l'os de la música, música celestial per a mi!

Avui, dia de la música, és el seu dia, també el de les nostres filles, musicals elles com la seva mare! I fins i tot és el meu, també, de dia! Sí, el dia de la música també és pels qui l'escoltem, com el dia del llibre és també pels lectors!

Així que avui, com (quasi) cada dia, escoltaré música! De petit vaig ser un pèssim estudiant de música (si Beethoven m'escoltés!) però la música ha estat, és i serà una part important en la meva vida, si fa o no fa, possiblement, com de la teva! No cal viure una vida de pel·lícula per tenir banda sonora!

Visca la música!

dilluns, 20 de juny de 2016

Girona és de primera!


No sempre li ponen a Girona, tampoc al Girona ni als gironins...

El penúltim canvi a l'alcaldia de Girona no va ser massa reeixit, l'Uni Girona no va poder revalidar el títol de la lliga femenina de bàsquet ni El Celler de Can Roca el de millor restaurant del món. I per si no fos poc sembla que Girona no tornarà a ser, de moment, decorat de la celebrada sèrie Joc de Trons!

Aquests darrers dies Girona ha viscut de nou l'anhel d'un ascens a la primera divisió del futbol espanyol, però el Girona FC s'ha quedat de nou amb la mel als llavis, tot i no viure la crueltat i la incredulitat de la temporada passada!

Diuen que el futbol li'n deu un, d'ascens, al Girona! Però ja sabem que el futbol imparteix la seva pròpia justícia, marcada per la pilota i sobretot pel capritxós gol, per sobre de qualsevol altra consideració! I el futbol de deutes no en vol saber gaire res: també diuen que té un deute amb l'Altético de Madrid i la Champions League, però aquest, com el de l'ascens del Girona, és un deute que el més que el futbol l'hauran de saldar els propis clubs fent allò que encara no ha pogut o sabut fer: guanyar els partits decisius!

El Girona novament s'ha quedat a les portes de l'ascens i és inevitable l'agre sensació de derrota que ens ha deixat en l'ànim de tots i, sobretot, en la pell dels que se l'han deixat.... És amarga la derrota i pesant l'abatiment, la frustració del voler i no poder!

Però al mateix temps que el Girona ha perdut l'ascens ha guanyat afició i, sobretot, reputació! Aquests darrers anys el Girona s'ha consolidat a la categoria de plata del futbol espanyol i s'ha significat com un equip altament competitiu, un equip atractiu tant per a possibles jugadors com per a aficionats i simpatitzants, ha esdevingut un equip de moda, un equip, el Girona FC d'aquests darrers anys, imant!

No sabem si alguna temporada el Girona pujarà a primera, com tampoc sabem si l'Uni Girona de bàsquet guanyarà de nou la lliga femenina o El Celler de Can Roca es coronarà de nou com el millor restaurant del món... Tant li fa, per molts fins i tot si res de tot això passa Girona és i serà de primera!

Sí, Girona és de primera! Per mi ja ho era molt abans que es creés l'Uni Girona, abans que El Celler de Can Roca col·leccionés estrelles, fins i tot quan el Girona FC jugava a tercera!

Sí, ja ho sé, qui no es consola és perquè no vol!, és clar que si comencem a estirar de dites i frases fetes... "mal de muchos, consuelo de tontos"!

dissabte, 18 de juny de 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Magnetic Fields i "All my little words"


Penseu en una cançó d'amor. És fàcil, n'hi ha tantes que qui més qui menys en té alguna, o algunes, de preferida i a la punta de la llengua a punt de taral·lejar...

L'amor és un dels grans temes recurrents de les cançons i seria difícil trobar un grup o cantant que no en tingués cap! Són moltes, doncs, les cançons d'amor que hi ha, i molts també els discs recopilatoris de cançons d'amor que s'han publicat!

Ara més que discs podem trobar també innumerables llistes de reproducció amb cançons d'amor, quan no ens les fem nosaltres mateixos, com quan abans ens fèiem els cassets amb les cançonetes ideals per als moments especials: "dale al play!"

Fins i tot podem trobar tot un disc sencer d'un grup o cantant amb cançons d'amor; de fet la cançó d'avui pertany a un disc farcit de cançons d'amor, però no un disc normal o un disc doble (allò dels doble elapés!), sinó un disc triple!

"All my little words" és la tercera cançó de les 69 que conté el triple disc "69 Love Songs" que l'any 1999 va publicar el grup de Nova York The Magnetic Fields.

La cançó, que és una delícia, parla d'un amor impossible:
"podria fer-te volar lluny
però mai podria fer que et quedessis.
Vas dir que estaves enamorada de mi
els dos sabem que això és impossible."

Hi ha amors que ni amb paraules, per petites (i boniques) que siguin, però si no serveixen per l'amor, no totes, però sí unes quantes petites paraules poden servir per fer gran una cançó:

"You are a splendid butterfly
It is your wings that make you beautiful
And I could make you fly away
But I could never make you stay"





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 17 de juny de 2016

El vídeo de la setmana: l'alegria dels alumnes de l'Escola Montserrat!


Abans de l'alegria que la setmana vinent tindran els alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter per l'inici de les vacances escolars, i sobretot l'emocionant alegria per haver finalitzat una etapa de la seva vida, aquests alumnes n'han compartit una altra d'alegria: l'alegria de guanyar el concurs de vídeos del programa educatiu "Tu pots, Quim" de la Fundació Oncolliga Girona.

Enguany el concurs anava sobre les emocions i l'emoció que van expressar i reflectir al seu vídeo va ser, efectivament, l'alegria!

El programa de la Fundació Oncolliga Girona "Tu pots, Quim" està adreçat als cicles superiors de les escoles de primària i té per objectiu informar sobre la malaltia del càncer, aprendre a gestionar les emocions al voltant d'aquesta malaltia i ajudar a construir valors.

Els alumnes fan aquest treball a partir d'un còmic de l'il·lustrador (i amic) gironí Pau Sureda, el protagonista del qual és en Quim, un nen de dotze anys que pateix càncer i que explica en primera persona la seva experiència.

Les escoles participants en el concurs havien de triar una emoció (entre l'alegria, la tristesa, la por i la ràbia) i expressar aquesta emoció en un vídeo de com a màxim un minut.

Aquesta és l'alegria dels alumnes de sisè de primària de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter! Enhorabona!



Bon divendres!

dijous, 16 de juny de 2016

A vegades no ens en sortim


A vegades ens en sortim, reitera la cançó, senyal que el més habitual, la resta de vegades, és que no ens en sortim!

No sé si aquest article està amarat de pessimisme o simplement que l'he passat per un bany de realitat, però sí, la majoria de vegades la majoria de mortals no ens en sortim!

Hi ha dies que ve molt de gust llegir articles d'aquells motivadors que et diuen que sí, que voler és poder, que si vols pots, que si els persegueixes hi ha somnis que es fan realitat, però a vegades, reconeixem-m'ho, perseguir un somni és un autèntic malson!

Hi ha dies que vomitaria sobre aquests articles ben intencionats que parlen de superacions personals i/o de superacions de malalties fiant-ho tot, o quasi tot, a la voluntat: voler és poder. I una merda! I és que el problema del "si vols pots" és que si no has aconseguit el que volies és perquè no has volgut prou; és a dir, el problema és teu, el problema ets tu!

Quanta gent vol i no pot: un lloc de treball, un sostre, una família, una curació... A vegades penso que els que diuen "voler és poder" són els mateixos que t'alliçonen quan et diuen que es pot, i a més a més cal, "fer més amb menys"! Hi torno i ja em perdonareu: i una merda!, la mateixa que abans, si voleu!

Potser hauríem de ser un xic més precisos: si vols hi ha més probabilitats que puguis, sobretot si hi poses mitjans (si els tens: materials, humans, econòmics, temps...), però voler-ho molt, per si sol, per molt que ho vulguis, per més que ho visualitzis, per més que tanquis fort els ulls, per molt i per més que hi somiïs, no és garantia de res!

I sí, com reitera la cançó, "a vegades ens en sortim,
a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim, (...)
a vegades una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim, (...)
a vegades se'ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim, (...)
i fins i tot a vegades, contra tot pronòstic, una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident, que per un moment, ens en sortim."

Però ja ho diu la cançó, a vegades ens en sortim, a vegades! I parlant de cançons, també hi ha aquella que diu allò de "You Can't Always Get What You Want"... El que deia, bany de realitat!

dimecres, 15 de juny de 2016

Menys "Deb4te", més "First dates"


Dilluns a la nit no vaig ser un dels deu milions i mig d'espectadors que van seguir el "Deb4te", el debat dels candidats dels quatre principals partits espanyols a les eleccions del 26 de juny d'enguany.

Tan sols vaig passar-hi de passada, valgui la redundància, fent "zàping", tot i que per redundant aquestes eleccions del 26J! Si aquests debats ja són encotillats per les ingerències dels partits i els seus caps de campanya, més deuria ser-ho pels tres moderadors (?), bé, presentadors; més que un debat deuria ser una mena d'entrevista simultània!

Sí, en canvi, vaig mirar "First dates", aquest programa de cites a cegues, una de les sensacions d'aquesta temporada televisiva i que, reconec, m'ha atrapat! El programa alguns dies ofereix algunes variants, com l'aparició de "famosos" o col·laboradors que assessoren, o animen a alguns dels comensals, quan no apareix un participant amb la seva mare, algunes mares també per a cercar parella!

El programa també va fer un especial "Second dates", una segona cita de parelles que en la primera van dir que sí, que tindrien una segona cita! O sigui, quelcom semblant a aquesta nova convocatòria electoral, una segona cita per si, en comptes de l'amor, o també, sorgeix un govern!

Potser dilluns hagués estat millor que els quatre candidats, en comptes de participar en aquest empostissat debat, haguessin compartit taula al restaurant de "First dates", especialment Pablo Iglesias i Pedro Sánchez, que més que debats encarcarats necessiten una cita més informal i relaxada entre cambreres bessones, visites al "servei" per contrastar amb l'amiga (o l'assessor!) i la "perilla" d'en Sobera per adonar-se que és més el que els uneix que el que els separa...

Al principi del debat els quatre candidats van assegurar que no hi haurà una tercera convocatòria electoral, que ara sí, d'una o altra manera, es formarà govern... Si la història d'aquesta XI legislatura espanyola, la curta, corre el risc de repetir-se jo d'ells ja aniria reservant taula...