dimarts, 27 de setembre de 2016

L'hora dels barons!


Qui més ha perdut en aquesta doble cita electoral gallega i basca ha estat Pedro Sánchez, més que el PSOE en ambdós territoris, en caiguda lliure, i fins i tot més que Ciudadanos, que més que perdre no hi ha guanyat res!

Pedro Sánchez no s'hi presentava, en aquestes eleccions, però fins i tot així és qui més hi ha sortit perdent; de fet hi tenia poc a guanyar, ja que a la derrota del partit hi ha qui li atribueix, i li suma, una nova derrota com a líder socialista.

Si en política cal témer pels adversaris, els enemics i els companys de partit a Pedro Sánchez el preocupen especialment aquests darrers, el foc amic dels barons socialistes que fa temps que el tenen en el seu punt de mira, no només per desencallar la governabilitat d'Espanya, sobretot per prendre de nou les regnes del partit.

No m'estranya que Miquel Iceta alci la veu, cridi si cal, esgargamellant-se en favor de Pedro Sánchez, ni que sigui per dir-ho alt i clar, que ell i el PSC fan i faran costat al Sánchez en el seu No rotund a facilitar la investidura de Mariano Rajoy, ni per activa ni per passiva, i en l'eterna proposta d'una reforma constitucional de tall federal. Iceta comprèn Sánchez, també perquè ell té qui també li trepitja els talons, tot i que amb un altres estil: Núria Parlón!

Més que morir matant Pedro Sánchez només està disposat a morir (políticament) negant, negant a Rajoy la clau del govern d'Espanya.

Atrapat entre els mals resultats a Galícia i al País Basc i els barons del seu partit Pedro Sánchez centra ara la seva mirada a la massa líquida de la militància socialista, on espera trobar-hi el suport necessari per seguir comandant el PSOE cap a un futur incert, però futur al cap i a la fi.

D'aquí el moviment que ha fet proposant unes primàries exprés, convocant als qui li pinten la cara en declaracions dia sí, dia també, a que facin un pas endavant i li plantin cara davant la militància per fer-se amb el timó del partit.

Fa bé Pedro Sánchez de posar-se en mans de la militància del PSOE, ara que encara hi ha més militants que barons! I sobretot ara que encara tampoc està clar que les veus crítiques dels barons puguin, i vulguin, cantar a l'uníson!

Ara sí, ara és l'hora dels barons!

dilluns, 26 de setembre de 2016

El Salt d'Ikea


Sant Cugat va patir un suplici, un autèntic martiri, que li va valer la condició de màrtir. La seva no va ser una vida senzilla, planera i tranquil·la, com es pot deduir de la seva condició (de màrtir), tampoc ho ha estat i és de la vila de Salt, de la qual és patró.

Un dels motors de la industrialització (tèxtil) de les comarques gironines des de mitjans del segle XIX, amb la constitució de la societat Ramió i Cia (1846) la vila de Salt aleshores va viure (segur que per molts patir) un creixement en tots els sentits: activitat econòmica, urbanisme, població... La vila va fer el salt de 255 habitants el 1787 a 2.105 el 1887. La industrialització explica aquest gran creixement demogràfic, el 1970 ja tenia quasi 11.500 habitants!

Aquest procés s'allarga i es prolonga al llarg del segle XX, fins ben bé a finals del segle XX i principis del segle XXI amb els tancaments de les activitats industrials de les fàbriques Gassol i Coma Cros. Com amb tantes viles, pobles i ciutats la indústria va transformar Salt i la seva història.

No em consta que aleshores, a mitjans del segle XIX, a Salt es fes una consulta sobre si calia, o convenia, industrialitzar el poble, no es decidien aixi aquestes qüestions aleshores, tampoc necessàriament ara... o sí, si és una de les condicions d'un pacte de govern...

Com altres pobles, viles i ciutats Salt també ha hagut de lluitar per preservar la seva identitat i, fins i tot, la seva existència com a poble, com quan a les acaballes del franquisme va ser annexionat, com Sarrià de Ter, a Girona.

Una identitat marcada també durant anys per l'hospital psiquiàtric, que dècades enrere ens semblava situat als confins del món, lluny de la suposada civilitzada civilització, a la rere botiga de Girona i la seva àrea urbana, tot i que aleshores no l'anomenàvem així.

Amb la democràcia Salt, com Sarrià de Ter, no només va recuperar la llibertat, també la independència! I amb el pas dels anys Salt ha estat molt més que la vila del psiquiàtric; de fet l'equipament encara hi és, però alliberat de tots els estigmes negatius, perfectament integrat al Parc Hospitalari Martí i Julià.

Una setmana després d'acollir una de les cinc manifestacions de la Diada d'enguany per la independència (no només de Salt, sinó de tota Catalunya) els veïns i veïnes d'aquesta vila han decidit si fan un salt comercial, permetent desenvolupar un sector en el que, de moment i com a punta de llança, s'hi vol instal·lar Ikea, objecte de desig de tants consumidors com ajuntaments!

El resultat de la consulta ha estat inapel·lable i aclaparador i coincideix amb el que volen la majoria de regidors i grups municipals, pel que el govern, format també pels cupaires partidaris del No, podran començar a tramitar el desenvolupament urbanístic de (ni més ni menys) 700.000 metres quadrats de sòl comercial, industrial, residencial i per equipaments (atenció Sarrià de Ter, ai, ai, ai que ja hi tornem!) com el nou Hospital Josep Trueta i la Facultat de Medicina...

Ikea ha estat només el detonador d'una nova transformació que Salt no farà en dos dies, és evident, però que en qüestió d'anys (que ràpid passen!) reforçarà, juntament amb la zona comercial ja consolidada de l'Espai Gironès i tot el que l'envolta, el paper comercial de Salt, convertint-lo en la gran zona comercial no només de l'àrea urbana de Girona, sinó de les comarques gironines, del nord de Catalunya!

Sant Cugat va morir degollat, després de sobreviure a infinitat de martiris, l'any 304. A Salt hi té una església dedicada des de finals del segle IX, tot i que la construcció actual es va començar a construir al segle XVIII. Sant Cugat era natural del nord d'Àfrica i, com el seu amic (o familiar o germà, diuen) i també màrtir Sant Feliu, va arribar per les nostres contrades a finals del segle III; Cugat, que va caure presoner a 8 milles romanes del camí de Barcino (BCN) a Egara (Terrassa), diuen que, vés per on, era mercader, tot i que no va ser per això sinó per la seva fe (cristiana) que va ser perseguit, martiritzat i degollat pels romans!

Tot i ser-ne el patró no crec que el Salt d'Ikea necessiti encomanar-s'hi... serà més útil i efectiu encomanar-se, si s'escau, al nonagenari Ingvar Kamprad, patró d'Ikea, i qui sap si també en un futur de copatró de Salt, que ja sabem que els centres comercials d'avui són els nous temples...

dissabte, 24 de setembre de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Decibelios i "Barna-92"!


Si editéssim un disc al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 a la "cara A" hi hauria cançons com "Barcelona" i "Amigos para siempre", entre d'altres; inevitablement a la "cara B" podríem posar-hi cançons de l'altra cara dels Jocs Olímpics, que també van tenir una "cara B" amb l'Operació Garzón.

Musicalment en aquesta hipotètica "cara B" no hi podrien faltar els "Decibelios" i el seu "Barna-92", una de les grans cançons d'aquest grup de ska i punk i de la "cultura Oi!" nascut al Prat de Llobregat, que van publicar l'any 1986 dins el seu tercer disc, el mític "Vacaciones en el Prat".

El grup, que fins i tot va aparèixer a "La Bola de Cristal" presentat per Alaska, no va sobreviure als anys '90 i pels Jocs de Barcelona'92 ja estaven dissolts...

I malgrat fa poc van tornar i el seu líder, Fray, encara mou el grup amb una nova formació, sempre ens quedaran les seves mítiques cançons, com "Oi! Oi! Oi!", "Vacaciones en el Prat", "Boina" i, naturalment, "Barna-92"!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 23 de setembre de 2016

El vídeo de la setmana: és menjar, no una competició!


En algunes taules abans d'atacar el plats es beneeix la taula i el menjar, en d'altres simplement s'espera educadament que tothom estigui assegut, servit i a punt i n'hi ha que ni això, que ni es beneeix ni s'espera: "burro l'últim!", i es comença a menjar tan bon punt t'han (o t'has) servit! I en totes aquestes taules, d'un temps ençà, sovinteja també el que diu "espera, espera...", mentre desenfunda l'smartphone i cerca el millor angle per retratar el plat...

A vegades tinc la sensació que publiquem a Instagram (i a Twitter, i a Facebook...) més menjar del que ens mengem! I consti que si cal tiro jo la primera pedra, car tampoc jo estic lliure de pecat!

El telèfon mòbil també s'ha acabat interposant entre el menjar i nosaltres, com ho ha fet amb els concerts, l'art, els amics, la família... Signes del nou temps, potser sí, d'un futur que s'albira en aquest inevitable present que és tan sols la becerola del que s'esdevindrà...

Potser per això Ikea ens convida a reflexionar-hi situant la nostra actitud present al passat...



Bon divendres i, si s'escau, bon profit!

dijous, 22 de setembre de 2016

Contra-pregonar


No m'agrada que l'actor Toni Albà contra-programi el pregó de les Festes de la Mercè d'enguany.

Imaginem-nos per un moment que és al revés, just a l'inrevés: un independentista, un activista independentista, una d'aquelles plomes independentistes que no només relata amb estil el procés, sinó que també és un flagell que assota la línia de flotació del discurs no independentista, és escollit pregoner; davant tal elecció entitats i persones no-independentistes decideixen fer un pregó alternatiu. Ridícul, no?

No m'agrada que de totes les condicions possibles la de independentista / no-independentista pesi tant, per més que l'escriptor Javier Pérez Andújar hagi gastat tinta, amb més o menys gràcia, més o menys estil, més o menys fortuna, a criticar frontalment un procés que no comparteix.

Perquè sí, classifiquem-nos quan convingui (un referèndum?) en aquesta condició, sumem-nos els independentistes i els no-independentistes, però que aquesta condició no ens condicioni gaire més enllà, que acabarem prenent mal, si no n'hem pres ja...

Si en una Catalunya independent (se suposa) hi cabem tots, els que són independentistes i els que no ho són, també hi hem de cabre en una Catalunya no-independent, no?

Home, entendria que la claca independentista, o la seva part més hiperventilada, es negués a que Javier Pérez Andújar fes un parlament per la Diada, com entendria que la part no-independentista més hiperventilada no demanés mai a Toni Albà fer un discurs en un dels seus actes, però que sectors independentistes s'escandalitzin perquè Pérez Andújar és escollit pregoner fins al punt de contra-pregonar?

Que no és quelcom més Javier Pérez Andújar que només un no-independentista o, si voleu i encara pitjor, un anti-independentista? Que no ha de ser la seva vinculació amb Barcelona, amb la ciutat de la qual fa dos anys va ser Premi (Ciutat de Barcelona) el que ha de motivar la seva elecció, més enllà de la seva condició d'independentista o no per ser pregoner?

Imaginem-nos de nou que és al revés, just a l'inrevés: que l'actor Toni Albà hagués estat escollit pregoner. Com hauria reaccionat la claca independentista? Aplaudint amb les orelles, suposo, doncs llavors sí, l'elecció hauria estat més que encertada!

Pot no agradar el que Javier Pérez Andújar pensa, diu i escriu, fins i tot cal no respectar les seves idees si no les compartim, i rebatre-les enèrgicament si cal amb arguments; les idees no es respecten, sí les persones.

Entenc que el govern municipal ha trobat raons suficients per fer a Javier Pérez Andújar pregoner de les Festes de la Mercè d'enguany; qui sap, fins i tot podria ser que entre les seves qualitats l'alcaldessa hagués volgut subratllar precisament la seva condició de no-independentista... Hom també podria pensar i sospitar que en una hipotètica elecció de l'actor Toni Albà com a pregoner hagués pesat més, per sobre de qualsevol de les seves qualitats (d'actor?), la seva d'independentista!

Javier Pérez Andújar i Toni Albà, però, no són més que la punta d'un iceberg d'un conflicte polític gens dissimulat entre un sector independentista i un sector dels "comuns"; com amb la polèmica del Born amb les estàtues franquistes el mar de fons, el fons de l'iceberg, és quin relat, quin pregó s'acaba imposant...

dimecres, 21 de setembre de 2016

Les prestacions, a prova!


Arriba un punt en que les prestacions, aquell "conjunt de qualitats que caracteritzen quantitativament les possibilitats" de quelcom (cotxe, moto, ordinador, cafetera, moble...), es posen a prova: la potència del motor, la capacitat de l'ADSL o la fibra òptica, la resistència d'un material...

D'un cotxe amb tracció a les quatre rodes n'esperem que quan la necessitem ens respongui amb solvència i no ens deixi tirats com els usuaris de la Renfe amb els trens de Rodalies, les prestacions dels quals ha baixat de forma preocupant aquests darrers anys, fruit de la deixadesa i manca d'inversions del govern de l'estat.

Els dies de pluja, que se suposa tornaran amb la tardor que aviat començarà, em calço unes sabates que entre les seves prestacions hi ha una certa impermeabilitat, allò del Goretex, confiant que, a menys que em dediqui a xipollejar a les basses i bassals o que em capbussi al Ter, em mantingui els mitjons i els peus secs!

Les prestacions, preu a banda, són el que ens fan comprar un producte o servei, confiar-hi, i per tant són el que, si no responen a les expectatives creades o el compromís adquirit, ens indignen fins al punt d'escampar, si cal, per fòrums, xats i xarxes socials que tals prestacions no són veritat; qui no contrasta el que els venedors ens venen amb les opinions dels usuaris que ja han provat aquell producte o servei?

El Barça de futbol posa a prova avui les seves prestacions com a equip amb el primer rival de màxima exigència de la temporada: l'Atlético de Madrid.

És cert que les prestacions de l'equip contra l'Alavés, farcit de teòrics suplents, no van respondre al que s'esperava i hi ha jugadors (sobretot Aleix Vidal) que van ser especialment assenyalats; jugadors que sembla que no responen a les expectatives creades, que encara no han demostrat les seves prestacions, aquelles pels quals, se suposa, se'ls va fitxar!

És clar que en el Barça, com suposo que en tots els clubs, hi ha fitxatges de jugadors que generen molts, massa interrogants: quines se suposa que eren les seves prestacions? Douglas, ara cedit (quasi regalat!) n'és el darrer cas paradigmàtic!

El Barça posa a prova avui les seves prestacions en un partit de màxima exigència, com ho farà també l'Atlético de Madrid, equip que té i ofereix unes prestacions diferents, que d'un temps ençà li donen molt bons resultats!

El d'avui serà és un gran partit per posar en joc, i a prova, les prestacions del Barça d'aquesta temporada!

dimarts, 20 de setembre de 2016

Defalliment... i victòria!


Alistair i Jonathan Brownlee, germans triatletes, semblaven tenir-ho clar aquest estiu: tu a Río (Brasil), jo a Cozumel (Mèxic)! Tu, Alistair, or olímpic a Rio 2016, jo, Jonathan, campió de les sèries mundials a Cozumel, ciutat mexicana on es va disputar el novè i darrer triatló de les sèries mundials de 2016!

La primera part de la història, la de Rio 2016, va transcórrer segons el previst, i Alistair Brownlee va revalidar (ja va ser or a Londres 2012) el títol olímpic a Rio 2016, mentre el seu germà, Jonathan, es penjava la medalla de plata, millorant el bronze de fa quatre anys. La segona part de la història estava ben encarrilada a 500 metres de la meta del darrer triatló de les sèries mundials.

Jonathan Brownlee havia de guanyar i esperar que el mallorquí Mario Mola no acabés entre els tres primers; abans d'iniciar el darrer triatló Mola encapçalava la classificació de les sèries mundials, però ni molt menys tenia garantit el títol, amenaçat per la força, resistència i persistència dels temibles germans Brownlee, especialment pel petit Jonathan, segon classificat...

A 500 metres de la línia d'arribada Jonathan Brownlee anava primer i Mario Mola, després de remuntar posicions (havia arribat a anar dotzè!), corria en cinquena posició, ja mentalitzat que un any més, i per tercer consecutiu, seria subcampció del món! Jonathan Brownlee corria primer i el seu germà Alistair segon, seguit de prop pel triatleta de Sud-àfrica Henri Schoeman, bronze a Rio 2016, rere els germans Brownlee. La cursa semblava una rèplica de la de Rio 2016, amb les posicions dels germans Brownlee intercambiades...

Però a 500 metres de guanyar la cursa i les sèries mundials, a menys de mig kilòmetre de proclamar-se campió del món, les forces de Jonathan Brownlee van defallir i va començar a córrer erràticament i perdut... El seu germà, lluny d'esprintar i guanyar la cursa, s'hi va atansar i el va acompanyar, abraçant-lo, fins a la línia de meta, moment que no va desaprofitar el triatleta sud-africà per guanyar la cursa! Alistair va fer entrar en segona posició el seu germà, que va caure rendit a la mateixa línia d'arribada, essent ell mateix tercer...

Per darrere corria Mario Mola en cinquena posició, que va saber mantenir fins a la meta; mentre Mario Mola creuava la línia d'arribada les assistències mèdiques atenien a Jonathan Brownlee... El cinquè lloc, combinat amb el segon de Jonathan Brownlee, li va servir a Mario Mola per proclamar-se campió de les sèries mundials 2016!

Aquest final agònic i imprevisible ha posat de relleu dues virtuts: la fraternitat dels germans Brownlee, que s'ajuden a les verdes i a les madures, i la persistència de Mario Mola, qui semblava condemnat a ser un etern segon i avui ja és tot un campió del món!

Els germans Brownlee semblava que ho tenien tot previst, aquest estiu, i les coses els sortien tal i com esperaven, però a 500 metres de la meta Jonathan Brownlee va topar amb el defalliment i Mario Mola, que mai es va rendir, amb la victòria!







Declaracions de Mario Mola: "Sabía que el rol de Alistair iba a ser ayudar a su hermano Jonathan. Teniendo en cuenta eso, pensé que iba a acabar de nuevo como subcampeón mundial, luchando hasta el final. Pero, entonces, empecé a escuchar algunos comentarios de lo que había sucedido. Nadie quiere eso. Todos somos grandes competidores y queremos que todos estemos bien al cruzar la línea de meta. No es la manera como me hubiese gustado. Pero esto es una carrera, esto es triatlón, y estoy contento con mi título mundial."

dilluns, 19 de setembre de 2016

Radioactivitat


La nova temporada radiofònica ha començat entretinguda, amb molts canvis a Catalunya i amb nous estirabots entre diferents mitjans a Espanya! La ràdio, tantes vegades amenaçada de mort, segueix ben viva, donant guerra i, per moments, essent la part central de la notícia!

A Catalunya Catalunya Ràdio ha sacsejat la graella i ha fet una clara i decidida aposta per recuperar audiència i, sobretot, el lideratge de les ones, d'una anys ençà en mans d'una desacomplexada Rac1.

El canvi més significatiu de la graella de Catalunya Ràdio ha estat l'informatiu d'esports de tarda, el "Tot costa", amb els flamants fitxatges dels ex-Rac1 Jordi Costa i Sònia Gelmà. Veurem què passa amb aquesta franja horària, ja que a Rac1 han driblat fitxant l'Albert Om i oferint un producte totalment diferent!

Una altra gran aposta de Catalunya Ràdio és l'"Estat de gràcia" amb en Roger de Gràcia, que tindrà la sempre difícil missió de ser una alternativa real al "Versió Rac1" de Toni Clapés, l'autèntic dominador de la franja radiofònica catalana de tarda. Catalunya Ràdio necessitava un magazine d'autor i ara ja el té; faltarà veure si la proposta, a banda de fer gràcia, qualla! De moment no sona gens malament!

Saül Gordillo, director de Catalunya Ràdio, per ara ja m'ha fet tornar a escoltar-la molt més del que ens darrers anys l'havia escoltat! Sospito que, polèmiques culturals a banda, no seré l'únic! Lluny queda el temps del "senyor Ximelis" i el seu "miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio"!

Les ones radiofòniques espanyoles també estan alterades i, sobretot, alteren les televisives!
Deia abans que els programes de ràdio que funcionen són els d'autor, i d'autor ha estat "El Larguero" de José Ramon de la Morena aquesta darrers vint-i-set anys! 

Aquesta temporada, però, l'ha substituït el periodista Manu Carreño; aquest canvi ha afectat també al programa televisiu que Carreño compartia, fins la setmana passada, amb Manolo Lama (Los Manolos de Deportes Cuatro). Lama va ser un dels molts periodistes esportius que anys enrere van passar de la Cadena Ser a la Cadena Cope, en una lluita de periodiestes i per l'audiència que recorda, salvant les distàncies, a la pugna que avui mantenen Catalunya Ràdio i Rac1!

Hi ha molta activitat a la ràdio, molta radioactivitat!... Més tranquil estic jo a Ràdio Sarrià, on aquesta setmana hi he començat la cinquena temporada del Sarrià de Ter en Xarxa!

Veurem què diu el proper Estudi General de Mitjans (EGM), si marca un canvi de tendència en les audiències radiofòniques, si Catalunya Ràdio recupera, o comença a recuperar, el terreny perdut...

dissabte, 17 de setembre de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Los Manolos i "Amigos para siempre"!


Dies enrere recordàvem un dels himnes dels Jocs Olímpics de 1992, la cançó Barcelona que Freddie Mercury va cantar fent duet amb la soprano catalana Montserrat Caballé. Una altra dels himnes d'aquells jocs va ser la cançó "Amigos para siempre (Friends for life)" que també van cantar fent duet el tenor català Josep Carreras i la soprano anglesa Sarah Brightman, cançó que van interpretar en la cerimònia de clausura.

Aquella cerimònia de clausura va parir la frase mítica “Atletes, baixin de l’escenari; atletas, bajen del escenario!”, pronunciada per Constantino Romero davant la invasió de l'escenari per part de molts esportistes al ritme del "¡Vete!" de Los Amaya, que amb Peret i Los Manolos van fer bellugar els esportistes tan o més que durant la competició!

La rumba va ser la gran protagonista d'aquella cerimònia de clausura i entre les cançons més recordades van sonar el "Gitana Hechicera" de Peret i la versió d'"Amigos para siempre (Friends for life)" de Los Manolos, el grup de rumba, no el duet de periodistes esportius!

És escoltar "Amics per sempre" i tornar a Barcelona'92!


 


I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 16 de setembre de 2016

El vídeo de la setmana: Western Spaghetti by PES


Reconec que tinc una especial debilitat pels vídeos de Tasty, vídeo receptes de menys de dos minuts que t'obren la gana i les ganes de cuinar!

El d'avui és també el vídeo d'una recepta, però al contrari de les de Tasty aquesta no us recomano que la feu a casa! O sí, sempre que tingueu l'enginy, creativitat i l'habilitat de l'animador Adam Pesapane, conegut artísticament com a PES, autor de curts d'animació fantàstics com el picaresc "Sex Roof", l'entretingut "Game Over", el popular "Fresh Guacamole" o aquest suculent "Western Spaghetti !

I que el títol no us confongui: no és un espagueti western, ja us he dit abans que es tracta d'una recepta!



Bon divendres!