dijous, 20 de juliol de 2017

Desertors


Afirmava Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, que "tots els soldats del PDeCAT estan disposats a fer el que calgui", tancant així la crisi de govern que per bé que ha estat de govern ha apuntat sobretot al PDeCAT.

Resulta inevitable recórrer, també amb el procés, al llenguatge bèl·lic i és que amb el referèndum de l'1 d'octubre sembla que anem a una mena de batalla final; dic sembla perquè sabem perfectament que no ho serà, que serà i és una batalla, però no la final...

Seguint amb el llenguatge bèl·lic i d'inspiració militar hom podria considerar els consellers i alts càrrecs dimitits, els qui de moment han decidit (voluntàriament?) fer un pas al costat, com a desertors per abandonar el lloc que tenien el deure de no abandonar.

Jordi Baiget i les seves sinceres i alhora imprudents declaracions va ser la prova de resistència i després d'ell d'altres consellers i conselleres i alts càrrecs no l'han superat, qüestió, aquí sí, de confiança! De tots els passos al costat de moment el més sorprenent ha estat el de la consellera portaveu Neus Munté, i sembla que aquí precisament la (des)confiança ha estat, més que el compromís, el factor clau.

És evident que a aquestes alçades qui no superi la prova de resistència, qui no estigui disposat a fer el que calgui, com va dir Marta Pascal, millor que es retiri; de moment ja s'han retirat quatre consellers i dos alts càrrecs de posicions sensibles (secretari del Govern i director dels Mossos d'Esquadra) i no es descarta que siguin més els qui desertin...

I és que per "fer el que calgui" s'entén desobeir, assumint també les possibles conseqüències polítiques i personals. Tot té un preu, cadascú sap fins on està disposat a pagar-lo...

Ara és l'hora dels valents! Ara és l'hora de lligar-se l'estelada al cap en forma de cinta i anar a la batalla (final?) del referèndum tot cridant "banzai!" Bé, en aquest cas, independència!

Si ara és l'hora dels valents, els covards, als qui els tremolin les cames, millor que desertin...

dimecres, 19 de juliol de 2017

Franco com a argument; de debó?


Coincidint amb l'aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola, que no va ser el 18 de juliol sinó, sembla, el dia abans, ahir diferents ciutats de Catalunya es van despertar amb la imatge d'un jove Francisco Franco rere un impactant missatge: "No votes. 1 de octubre: no a la República". L'acció ha estat obra del moviment d'esquerres República des de Baix.

Si aquesta acció tenia com a objectiu provocar, ho ha ben aconseguit! La relació de la lluita antifranquista amb la lluita per la independència sempre genera controvèrsia, sobretot entre els demòcrates antifranquistes que van protagonitzar aquesta lluita i no són independentistes, ni abracen el procés i el referèndum tal i com està plantejat: unilateral i al marge de la llei.

La campanya simplifica de forma intencionada, i una mica maldestre, l'equació: si no estàs a favor del referèndum, ets franquista! Heus ací la provocació. No s'hi val cap matís, cap nota a peu de pàgina, de cartell en aquest cas.

Una part de l'independentisme ha volgut beure de les fonts de la lluita antifranquista donant una certa credibilitat a la idea que la Guerra Civil i el franquisme van ser també una lluita d'Espanya contra Catalunya, una versió històrica certament esbiaixada, o com a mínim poc precisa.

Sí, les institucions, la cultura i la llengua catalanes van ser perseguides i reprimides, la democràcia catalana va ser aniquilada, com va ser-ho també l'espanyola. I no, el gruix de la lluita catalana antifranquista no parlava d'independència, sinó de democràcia, de llibertat, amnistia i estatut d'autonomia!

Els cartells han complert la seva missió, han generat l'expectativa matutina i l'impacte esperats. Franco mai falla: més de quaranta després la seva figura, tan sols la seva imatge segueix generant polèmica!

dimarts, 18 de juliol de 2017

Es busca tia bona!


Si diumenge al matí hagués esmorzat un croissant encara el tindria entravessat! La lectura dominical del diari, el meu de cada dia des de fa milers i milers de dies, em va indignar com poques vegades llegint el diari (serà que tinc estòmac!) quan vaig topar amb aquest ignominiós anunci!

L'anunci ja comença malament quan demana només una administrativa (literal), no un administratiu/va, i per si no queda prou clar just a sota especifica: dona (literal!).

És clar que no qualsevol dona sinó una de jove, una que tingui entre vint-i-set i quaranta anys (literal!), i és clar, ja posats a demanar, bona presència (literal), que és un eufemisme per dir "que estigui de bon veure", o per entendre'ns, "que estigui bona"!

Però és clar, no totes les administratives dones d'entre vint-i-set i quaranta anys i de bona presència valen; també ha de tenir el carnet de conduir (conduirà ella), estar disposada a viatjar (volta al món?) i, atenció que aquí ho remata, lliure de càrregues familiars (literal!), que traduit al llenguatge vulgar deu voler dir soltera o com a mínim disponible!

Això sí, s'ofereix un bon sou (no hi ha sou que pagui tanta baixesa moral!) i totes les despeses pagades, s'entén les dels viatges!

I si fins aquí l'anunci no és prou denigrant al final ho remata demanant que la foto del currículum sigui de cos sencer (literal!). Foto de cos sencer? Ja sabem que aquesta serà la part més valorada del currículum vitae... De fet potser només enviant la foto n'hi ha prou!

L'anunciant, covard, no dóna la cara, ni el nom de l'empresa ni cap altra dada de contacte, i s'amaga rere un discret apartat de correus, l'A66 de Girona! Em sembla que els enviaré la meva candidatura, tot i no ser dona, tenir més de 40 anys i ni tan sols ser administrativa; els hi enviaré amb aquest article!

A l'anunci només li falta dir que la jove administrativa de bon veure lliure de càrregues familiars disposada a viatjar haurà de dur escot i deixar-se tocar el cul!

L'anunci em va indignar molt, de fet encara ho estic! I reconec que també estic dolgut per veure'l publicat al meu diari de cada dia; així els hi vaig fer saber ahir enviant-los una carta al lector...

El meu únic consol: que la plaça quedi vacant... L'anunci, de moment, ja ha estat denunciat!

dilluns, 17 de juliol de 2017

Crisi de govern: amb o sense accent?


No és cap novetat, encara menys periodística, que un mateix fet sigui valorat de múltiples maneres per diferents mitjans, fins i tot de manera contraposada.

Aquesta setmana passada ho hem vist amb la segona crisi de govern del govern català: uns l'interpreten com un senyal de fortalesa, de (necessari) reforçament per afrontar el darrer tram d'aquesta legislatura, d'altres l'interpreten com un senyal de debilitat, de (inevitable) esfondrament d'un govern amb peus de fang que no sap com arribar al final d'aquesta legislatura.

Possiblement tot plegat no sigui només ni una cosa ni l'altra, sinó un xic de totes dues; si el govern surt més fort i més cohesionat després d'aquestes dues crisis de govern senyal que no era ni tant fort ni tan cohesionat com semblava, és evident; com és evident que de ser un govern feble i amb peus de fang aquest ja s'hauria ofegat en el seu propi llot i és evident que de morir, políticament, aquest govern ho farà dempeus!

Els mitjans, com els partits i al capdavall cada un de nosaltres, també es posicionen en relació a el procés, i al procés que aquest va fent; cada un va construint el seu relat i ens l'ofereix en forma d'editorial, sobretot, i també per boca de molts dels seus columnistes i tertulians. Llegint segons quins diaris em sembla que la realitat és una, segons quins diaris una altra i em temo que ambdues realitats, aparentment contraposades i contradictòries, no són més que part de la mateixa, simplement que els mitjans, com cada un de nosaltres, l'accentuen de forma diferent...

És clar que amb menys accents diacrítics això d'interpretar s'ha complicat un xic més... La clau, el context...

dissabte, 15 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Bullitt"


Avui el vídeo més vist a YouTube, com vaig comentar ahir, és "See You Again", una cançó que Wiz Khalifa i Charlie Puth van fer en record i homenatge al desaparegut Paul Walker, conegut per la seva participació a la saga "Fast and Furious".

Són molts els actors que en determinades pel·lícules podem situar al davant d'un volant: Robert de Niro a Taxi Driver, Morgan Freeman a Passejant Miss Daisy, Kevin Costner a Un món perfecte, Ryan Gosling a Drive i, naturalment, tots els que han interpretat James Bond!

Però la iconografia cinematogràfica ha creat una imatge quasi indivisible entre el cotxe i l'actor amb Steve McQueen i el Ford Mustang GT-390 verd a la pel·lícula "Bullitt", fins al punt que el cotxe protagonista de la pel·lícula "Cars" pren el cognom de l'actor, Llamp McQueen, en un merescut homenatge. Per cert, el tercer lliurament d'aquesta saga (?), la pel·lícula "Cars 3", es va estrenar ahir!

Steve McQueen abans del Ford Mustang ja havia conduit, a la gran pantalla, un Porsche 911S a "Le Mans", però resulta inolvidable la imatge de l'actor al volant del clàssic Mustang; la marca americana fins i tot va reforçar aquesta imatge resuscitant Steve McQueen per l'anunci de l'esportiu Ford Puma!

Nosaltres, però, com sempre ens quedem amb l'original, amb l'Steve McQuenn original, el Ford Mustang original i la música original del músic i compositor argentí Lalo Schifrin, autor de la banda sonora de la pel·lícula "Bullitt"!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 14 de juliol de 2017

El vídeo de la setmana: "See You Again"


El regnat del "Gangnam Style" del músic sud-coreà PSY com a vídeo més vist a YouTube ha durat més quatre anys però aquesta setmana ha arribat a la seva fi!

Aquest dimarts a mitjanit el vídeoclip de la cançó "See You Again" que Wiz Khalifa i Charlie Puth van dedicar a l'actor Paul Walker, un dels protagonistes de la saga "Fast and Furios" (va morir l'any 2013 als 40 anys en un accident de cotxe!), va assolir les 2.895 milions de visualitzacions (i pujant), superant així les fins aleshores 2.894 visualitzacions del tema de Psy.

El regnat de "See You Again" es preveu que sigui curt ja que el vídeo de la cançó del moment, "Despacito" de Luis Fonsi i Daddy Yankee, ha assolit en només mig any més de 2.500 milions de visualitzacions i es preveu que, se seguir amb aquest ritme, a finals d'any pugui ser ja el més visualitzat!

Fins aleshores "See You Again" pot gaudir el moment!



Bon divendres! 

dijous, 13 de juliol de 2017

Solidaritat amb els Comuns


Aquests dies no puc evitar un cert sentiment de solidaritat amb els Comuns, principal diana dels independentistes més hiperventilats.

Escoltava aquest dilluns un fragment de la participació (entrevista) del líder dels comuns Xavier Domènech a El Món a Rac1 de Jordi Basté i més aviat semblava que en comptes d'estar al Teatre Poliorama estava al bell mig del Coliseu de Roma, al peu dels lleons!

Després d'unes intervencions (preguntes?) amb certa condescendència d'alguns tertulians va arribar el torn de Pilar Rahola i en aquell punt el públic, o la part del públic àvid de sang, atiava la tertuliana a crits: "apreta Pilar, apreta" Una estona abans aquesta mateixa part del públic ja havia demostrat la seva disconformitat amb les paraules i el posicionament de Xavier Domènech sobre el referèndum de l'1 d'octubre brindant-li algun sonor xiulet. Si això passa a la ràdio, imagineu-vos a les xarxes socials!

És curiosa la capacitat del procés d'atiar la parròquia creant "enemics del poble" segons el moment: el PSC fa uns anys, Unió Democràtica de Catalunya després, la CUP quan s'ha resistit (o fet pregar) i ara especialment els Comuns i la seva posició "" (a votar i al referèndum) però "no" (a aquest referèndum) tot i que "" hi participarem (però com a mobilització, no com a referèndum vinculant...).

Tanta visceralitat contra els Comuns (com a espai polític) s'explica bàsicament per dos motius: el vot (suposadament) independentista segrestat al Parlament de Catalunya (que no fa prou folgada la majoria independentista) i la necessitat que representin i mobilitzin el NO al referèndum anunciat de l'1 d'octubre.

L'independentisme, o si més no una part, cansat de tants intents de seducció (?) els ha acabat fustigant.

També és cert que l'espai dels Comuns ha de fer equilibris, i una certa contorsió, en l'articulació del seu discurs i la difícil fixació de la seva posició (sí però no... però sí) davant un electorat que, en aquest tema, no és monolític sinó més aviat divers com un trencadís modernista.

Aquests dies els Comuns són l'ase dels cops i jo no puc evitar mostrar-m'hi solidari; no per complexa (també interessada) la seva deixa de ser una posició menys respectable. De fet veurem en unes properes eleccions (autonòmiques o constituents) fins a quin punt la seva posició els castiga o premia a nivell electoral.

Al capdavall cada partit, com cada persona, es posiciona en funció de la seva escala de valors i afortunadament ni tots tenim els mateixos, ni en la mateixa posició.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Maniobres a l'Escala


La d'en Martí Guillem, ex-regidor del PDeCAT a l'Escala, és una història de grisos, però no d'aquells que fa més de 40 anys corrien rere els rojos, sinó tota la tonalitat possible que hi ha entre el blanc nuclear i el negre carbó.

El relat no sempre segueix els cànons previstos i alguna vegada alguns ens sorprenen. Si en comptes del PDeCAT aquest propietari del Càmping Illa Mateua hagués estat regidor del Partit Popular, de Ciudadanos o fins i tot del PSC tot hagués resultat més fàcil, més comprensible, en definitiva més senzill. Però la realitat no sempre és com voldríem i generalment sol ser més complicada, incomprensible i complexa del que sembla.

L'exhibició militar sorpresa, un assalt militar a la línia costanera, promoguda per un regidor del PDeCAT en la seva condició de propietari d'un càmping no encaixa amb el relat del procés, en el que l'exèrcit representa el papus, la part (potencialment) més repressiva de l'estat espanyol contra la Catalunya independentista, la pitjor de les amenaces.

Molts companys de partit (del PDeCAT) i independentistes dels altres han viscut aquest episodi amb incredulitat, talment com si el regidor escalenc s'hagués disparat un tret al peu o, encara pitjor, els hagués disparat a ells directament: "com ens ho pots fer això ara!, a l'enemic ni aigua, tampoc la de la Costa Brava!"

Tot plegat ha sortit de mare, i és que ara no es temps de sortir-se del guió; que li ho expliquin a Jordi Baiget... I com Baiget Martí Guillem també ha hagut de deixar el seu càrrec públic, superat per les circumstàncies.

Martí Guillem diu, dolgut, haver estat víctima d'un linxament; el procés no perdona i menys a aquestes alçades, quan el tren agafa velocitat, quan els grisos, tota la tonalitat possible entre el blanc nuclear i el negre carbó per molts ja són història.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Les lleis no escrites del procés


Les lleis regulen la nostra vida, la majoria de vegades sense que en siguem massa conscients i, encara menys, sense que les coneguem fins al més petit detall. Tampoc cal, n'hi ha prou en tenir clar que el seu desconeixement no ens exonera del seu compliment.

Les lleis, abans de ser escrites, han estat plantejades, debatudes, esmenades i aprovades pels parlaments que les legitimen (també treballades fora dels parlaments en processos participatius), i són aquests mateixos parlaments els que les poden modificar o derogar tal i com marca la llei... Però la llei, fins i tot la que marca com es fan i es desfan, en algunes ocasions és una nosa, un obstacle, i és llavors quan apareixen les excepcionalitats o, fins i tot, les lleis no escrites.

Sí, a banda de les escrites sabem que també hi ha lleis no escrites, de les que moltes vegades en som víctimes, ja sabeu, allò de les autolimitacions. Però també n'hi ha un altre tipus, de lleis no escrites, les que simplement s'apliquen sense que ningú les hagi ni tan sols mencionat.

Una de les lleis no escrites del procés diu que tant li fa que facin falta 2/3 parts dels parlamentaris per aprovar o derogar segons quines lleis (les precisament aprovades per com a mínim aquestes 2/3 parts del parlament), que n'hi ha prou amb la meitat més un si la causa s'ho val, i s'ho val si la causa la defensen com a mínim la meitat més un. Una il·legalitat?, com a mínim, segur, una drecera...

No sé fins a quin punt el procés se la juga en la seva pulcritud jurídica en el trànsit de la llei a la llei, no sé fins a quin punt aquest és un punt important, vital, pels partits que comanden el procés; no ho sembla massa, més aviat sembla que es permeti una certa llicència jurídica ("pecata minuta") avalada per l'excepcionalitat del moment, per la causa i pel clàssic "la fi justifica els mitjans".

De fet amb el procés en general, i ara amb el referèndum en particular, sembla voler aplicar-se la segona part de la "llei de la dona del cèsar", aquella part que insisteix sobretot que, a banda de ser-ho ha de semblar-ho. Vestir el referèndum d'una llei sembla que el fa legal, tot i que la llei pugui ser, i sembla que serà (quan s'aprovi) en el seu plantejament i ordenament, una il·legalitat.

És clar que aquestes lleis no escrites xoquen amb unes altres que més que no escrites semblen gravades a foc, immutables... i així anem, fent servir lleis d'escuts, quan no d'armes llancívoles! Fins i tot amb les lleis no escrites i les que semblen gravades a foc podem dir allò de "feta la llei, feta la trampa"!

Les lleis regulen la nostra vida i en massa ocasions ens la compliquen...

dilluns, 10 de juliol de 2017

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà?


El referèndum de l'1 d'octubre anunciat, que no convocat, ja té llei anunciada, que no aprovada i ni tan sols, encara, presentada al Parlament de Catalunya! De moment convé fer-ho així, amb més activitat extra parlamentària que parlamentària; és aquest un altre dels signe dels nostre temps.

Amb el referèndum jo no m'hi trencaria tant les banyes: tal i com es planteja el referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal, per més que tingui una llei! I la mare dels ous és l'article 3.2 de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació presentada la setmana passada:

"Aquesta Llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l'exercici d'un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya."

La prevalença jeràrquica sobre qualsevol altre llei (llegeixi's Constitució Espanyola o fins i tot Estatut de Catalunya), emmarcada en l'excepcionalitat del moment (Catalunya com a estat d'excepció?) esdevé de facto una declaració de sobirania o, si voleu, d'independència ja que el que diu és que aquesta llei està per sobre de qualsevol altra, quelcom que a ningú se li escapa, tampoc als redactors d'aquesta llei, que simplement per aquest fet serà recorreguda al Tribunal Constitucional.

La Llei del Referèndum serà suspesa i declarada il·legal, doncs no s'ajusta ni per aquest article citat ni per d'altres que ara tampoc cal desgranar (com la creació de la Sindicatura Electoral) a l'ordenament jurídic vigent a Catalunya i a Espanya. Fins i tot l'ara devaluat Consell de Garanties Estatutàries planteja els seus dubtes en com es vol aprovar aquesta i les altres lleis de desconnexió, ja sabem, allò de la reforma del Parlament per a la tramitació exprés...

Fer coses il·legals, ho sabem, té conseqüències polítiques i també personals i no sembla que tots els independentistes estan igual de disposats a assumir-les. Sí explícitament els de la CUP, per qui la desobediència forma part, si cal, de la seva acció política; sí més calladament els d'ERC, que si bé Junqueras xerra molt moltes vegades no diu res; (alguns) temorosament els del PDeCAT, doncs són els qui ja han començat a rebre les primeres conseqüències personals i polítiques...

El referèndum de l'1 d'octubre serà il·legal o no serà, però aquest potser no és el principal problema que planteja el referèndum. De fet la missió de l'1 d'octubre no és només que els catalans que vulguin puguin votar, és que el procés (en cas que l'1 d'octubre el que es faci no sigui un referèndum amb totes les de la llei) no s'aturi, no defalleixi.

Potser l'1 d'octubre no es farà un referèndum i serà alguna altra cosa; que sigui il·legal serà el de menys i alhora serà el de més, car fins i tot essent il·legal l'1 d'octubre no aturarà el procés. No sé si el president Rajoy ho té massa clar...

L'1 d'octubre serà il·legal... o no serà? No Mariano, mort el referèndum no mates el procés!