dissabte, 23 de juliol de 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Clash i "Spanish Bombs"


En motiu de la commemoració i record dels 80 anys de l'inici de la Guerra Civil Espanyola s'han editat, i més que se n'editaran, un munt de llibres d'història i assaig sobre l'alçament militar, la fratricida guerra i la llarga nit de dictadura en que va desembocar.

Si a la lletra de tants llibres volem posar-hi música no seran poques les cançons que es poden recopilar, cançons de l'època i, naturalment, també de les que posteriorment n'han relatat alguns fets.

D'entre elles potser podríem rescatar "Spanish Bombs", cançó que el grup de punk-rock The Clash va incloure en el seu imprescindible "London Calling". Què fa un grup de punk anglès cantant sobre la Guerra Civil Espanyola?

La resposta possiblement la trobem en la figura de Federico García Lorca, poeta admirat per Joe Strummer, cantant i un dels compositors del grup.

La lletra, en la que en alguns passatges destrossen el castellà, potser conté alguna imprecisió (Fredrico Lorca, Costa Rica?) però ens ajuda entendre, 80 anys després del seu inici i quasi 37 anys després de la publicació de la cançó, fins a quin punt la Guerra Civil Espanyola va tenir una dimensió internacional, pràcticament el preludi del la Segona Guerra Mundial!

Sí, les bombes van caure sobre la pell de brau...






I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 22 de juliol de 2016

El vídeo de la setmana: Arlet / Artur


Com la majoria sabeu, em dic Roger, però pocs sabeu que d'haver nascut nena m'hagués dit Paula!

Ja fa anys que la majoria de pares i mares esperem a conèixer el sexe per fer càbales amb el nom, de nen o de nena, dels nostres fills i filles i acabar-ne d'escollir un!

En més d'una ocasió m'he preguntat com hauria estat la meva vida d'haver nascut nena i anomenat Paula, però mai m'havia preguntat, fins que vaig veure aquest vídeo, com hagués estat la vida de la Paula si hagués nascut dins el cos d'en Roger!

Això és el que relata aquest vídeo, la història de l'Arlet / Artur, "dos noms, una mateixa persona", real com la vida mateixa!

Em trec el barret per la valentia de l'Arlet i la comprensió i afrontament dels seus pares i germans, una experiència, la seva, de la que se'n pot aprendre molt!

El vídeo dura quasi vuit minuts i us recomano que us el mireu sense presses...



Bon divendres!

dijous, 21 de juliol de 2016

10 vots orfes

El diputat Francesc Homs al Congrés. reconeixerà la paternitat d'algun dels 10 vots orfes? Foto: EFE

Ballen deu vots, deu vots orfes! Els 10 vots de més que van tenir l'elecció de les vicepresidències de la mesa del Congrés de Diputats del PP i Ciudadanos i que sembla que pertanyen, segons va reconèixer, amb la boca petita el propi Partit Popular, a CDC, PNV i Coalició Canària, tot i que de moment cap d'ells en reconeix la paternitat.

Aquests dies el diputat de CDC Francesc Homs ha jugat, presumptament, a tirar la pedra i amagar la mà, no només abusant del seu silenci, també d'un argument en el que s'ha amagat quan l'ha trencat: el vot és secret.

La setmana passada, en la roda de contactes de Rajoy amb els líders dels diferents partits al Congrés, Francesc Homs i CDC van reunir-s'hi discretament, sense convocar els mitjans de comunicació ni per recollir la foto de rigor de la trobada, ni per una posterior compareixença de premsa: la discreció és una virtut, però a vegades no sé on acaba la discreció i on comença l'estupidesa...

El vot és secret, si convé i quan convé, naturalment, i nosaltres no som estúpids! Si la torna de la cessió d'algun vot de CDC als interessos del PP és la constitució del grup parlamentari propi (amb tot el que això suposa políticament i econòmicament) doncs millor explicar-ho amb llums i taquígrafs, amb transparència i claredat, doncs bé deu ser un interès ben legítim, no?

Fer-ho d'aquesta manera dissimulada, com qui no vol o com si no anés amb ells, no genera ni inspira massa confiança. La política és pacte, fins i tot amb qui t'ha portat als tribunals! La política és complexa i en el joc d'interessos poden convergir interessos i pactes, aparentment, antinaturals! Cert és que, en segons quins aspectes, CDC i el PP no sempre han estat massa allunyats!

L'antiga Convergència tenia entre els seus atributs (valoreu vosaltres si virtuts o defectes!) el pactisme i el peix al cove; la nova Convergència, el PDC, diu haver superat el sobiranisme i abraça ara l'independentisme per evitar, diuen també, ser fagocitada per una ERC més expeditiva en tots els sentits (en relació al procés i a la independència i en relació a què fer a Madrid!). Hi ha qui afirma que ara, amb aquesta jugada, CDC ha recuperat el pactisme, si és que l'ha abandonat, o ens ho ha semblat, alguna vegada...

Ja sabem que al final tot, i tothom, té un preu, i si no tard o d'hora algú l'hi posa! És aquest el preu del grup parlamentari propi al Congrés per a Convergència? El vot és secret, les explicacions haurien de ser públiques, clares i, a ser possible, sinceres! No per mi, que no els vaig votar, sinó pels qui sí van fer-ho! Ben explicat segur que la majoria ho entenen, i fins potser alguns ho aplaudeixen!

Reconeixeran Francesc Homs i CDC la paternitat d'algun d'aquests 10 vots orfes?

dimecres, 20 de juliol de 2016

El dolç comiat de l'Esteve Ripoll

L'Esteve Ripoll i la Ma. Antònia. Foto: Ajuntament de Castelló d'Empúries

El sol fa justícia al mes i l'estació i tan bon punt arribem a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer, just davant de Santa Maria de Castelló d'Empúries, la Catedral de l'Empordà, cerquem l'ombra i una orxata industrial, no n'hi ha altra, per refrescar-nos.

Poc a poc comença a arribar gent i la meva mare els saluda, també jo els qui conec, la majoria, i als que no els saludo quan ella em presenta, bé com el seu fill, bé com el fill del meu pare, o ambdues coses...

Sé que sóc, en moments com aquests, l'ombra del meu pare, una ombra que no enfosqueix sinó tot el contrari, que il·lumina la mirada dels qui al seu dia el van plorar... Alguns d'aquells també acomiaden un bon amic dels meus pares, l'Esteve Ripoll, company de teatre i de partit, i d'alguna que altra confidència!

La terrassa es va omplint d'històrics del partit, del PSC i la seva prehistòria, de Girona, Figueres i Olot amb carnet i sense; en la majoria de casos l'estripada de carnet no ha estripat les amistats! Entre uns i altres van passant i repassant llista: en tal de Figueres, en pasqual de Cadaqués, cares d'homes, més que de dones, que s'han fet grans, tots ells companys de viatge i batalles de l'Esteve Ripoll, d'algun viatge i alguna altra batalla!

La meva mare em recorda que les primeres espelmes que vaig bufar, quan els anys es podien comptar tan sols amb els dits d'una mà, eren sobre pastissos que feia l'Esteve Ripoll, a qui els meus pares van conèixer, abans del temps de la militància política, pel teatre!

Minuts després es buida la terrassa i s'omple la Catedral; la cerimònia és llarga però l'hora de rellotge no se me'n fa: el record de l'Esteve Ripoll és present a cada pregària; i si pogués arrencar un trosset de la cerimònia i endur-me'l per sempre manllevaria la interpretació d'Imagine que, guitarra en mà, fa una joveníssima néta de l'Esteve Ripoll: d'on ha tret aquesta criatura la serenitat per cantar, amb tanta fermesa i dolçor, aquest cant a l'esperança? Quedo, i sento que tothom, agradablement embadalit!

Al llindar de la porta de la Catedral, sota la gran portalada, la Maria Antònia rep el condol dels qui encara no li havíem donat; ens rep amb un somriure, contenta de veure'ns, a la meva mare i a mi; encara em sorprèn, i admiro, la fortalesa d'algunes dones i no pic fer més que acatar la sentència de la meva mare, que una vegada més està carregada de raó: aquesta dona és una santa!

La plaça s'omple i la gent, sense pressa, s'acomiada dels amics i, sobretot, dels retrobats; ningú s'ho diu però molts saben, i callen, que potser fins al proper comiat d'un històric no es retrobaran, malgrat una hora abans alguns han lamentat les circumstàncies del retrobament. Però així és la vida i en molts casos ens resignem a que així segueixi essent.

Just abans de marxar en Jordi Sargatal ens mostra, tot cofoi, un niu de cigonyes que hi ha sobre una palmera, rere l'absis de la Catedral, un niu que és font de vida, font que no s'esgota per més que la mort insisteixi...

Desfem el camí de l'anada i tornem cap a casa; les hores han apaivagat la justícia del sol i en unes hores la lluna farà justícia a la seva quasi plenitud i lluirà gloriosa sota el cel de Girona, deixant-me embadalit com el dolç record de l'Esteve Ripoll...

dimarts, 19 de juliol de 2016

El rei, a Girona...



Al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, hi ha un aparcament sense asfaltar que cada dia s'omple, especialment des que va entrar en funcionament, a prop, el nou Palau de Justícia de Girona i des que els aparcaments de Girona es van pintant, cada vegada més, de verd i blau que, diuen, fan babau!

Per Fires de Girona, o quan a l'Auditori hi ha un gran concert, també s'omple de seguida, i més que ho farà ara que el voral de la Devesa, allà on els dimarts i dissabtes s'hi fa el mercat ambulant, s'ha reformat i no es pot aparcar. Ei, no me'n queixo, només ho constato! Ara fa més goig, aquest voral, i les fulles de tardor, les que al seu dia van pavimentar les voreres de la Devesa, tenen més color!

Passo quasi a diari pel Pont de Fontajau i setmanes enrere vaig veure tancat aquest aparcament i jo, innocent com sempre, vaig pensar: mira, ara l'asfaltaran i n'ordenaran els aparcaments! Però no, hores més tard vaig veure que era part del dispositiu de seguretat pel Fòrum Impulsa o, per a ser més precisos, per la presència del Rei Felip VI al Fòrum Impulsa de la Fundació Princesa de Girona.

Fa més d'un segle les visites d'Alfons XIII, besavi de Felip VI, a Girona van aixecar una gran expectació, segons relaten les cròniques de l'època i, sobretot, mostren les fotografies que en van deixar testimoni. Fins i tot el propi Felip VI, essent encara un jove príncep, s'havia fet notar passejant per una Girona que en certa manera s'enorgullia i vindicava la seva condició de ciutat principesca!

Anys més tard, encara príncep i darrerament ja essent rei, la seva presència a Girona ha estat més aviat discreta, generant més soroll l'animadversió per la seva ingrata visita que de fervor monàrquic dels qui se n'alegren i, fins i tot, encara se n'enorgulleixen!

Més enllà del visible increment de presència policial i de la moguda institucional la visita del Rei Felip VI a Girona cada vegada genera més indiferència entre els gironins, massa preocupats per altres afers i despreocupats, cada vegada més, pels que afecten a una corona i, especialment, a aquesta monarquia que està en declivi.

Temps enrere Joan Carles I va esgotar el seu caràcter "campechano" i es va dedicar a demanar disculpes pels elefants i les elefantades de la seva filla petita i el seu cunyat; ara que ja fa temps que sabem que la seva sang és tan vermella com la nostra, ara qua ja ni s'esforcen a casar-se entre ells, sinó, com nosaltres, es casen amb divorciats i divorciades i es separen ells també, ara que la família reial és també carn de jutjat de guàrdia, ara que sabem com se'ls gasten i el que ens costa a nosaltres que se'ls gastin ja no els adulem, si és que alguna vegada ho havíem fet.

La visita del rei a Girona ni tan sols serveix per asfaltar l'aparcament que hi ha al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, i ell no, que tant li fa, però potser molts gironins ho agrairien!

dilluns, 18 de juliol de 2016

La senyora de la bossa de mà


La fotografia de la nova primera ministra anglesa, Teresa May, en plena genuflexió davant la Reina Isabel II, amb la bossa de mà al braç, ens pot semblar carrinclona, d'un altre temps, fins i tot un pèl kitsch, però és una fantàstica fotografia de rabiosa actualitat!

Les dones al poder!
Bé, més que les dones al poder, les dones del poder o, encara millor, el poder de les dones! 
Que en una imatge tan important no hi destaqui cap corbata sinó una bossa de mà és extraordinari en tots els sentits del terme, sí, també en el que denota que és, lamentablement, poc habitual...

La bossa de mà de la reina
De ser present a la sala hagués recomanat a la Reina d'Anglaterra deixar la bossa de mà per fer la fotografia, bé, la recepció de la nova primera ministra, com ho recomano, no sé ben bé per quin convencionalisme, a les dones que posen per una foto: dóna'm, que ja t'aguanto el "bolso"!

Però m'imagino la mateixa fotografia sense la bossa de mà i m'adono que perdria força, doncs aquest complement és un element característic més de la imatge de la Reina Isabel II d'Anglaterra, com el bastó per en Charlot o el puro per en Groucho Marx. És indiscutible que la Reina d'Anglaterra sap portar la bossa de mà amb la mateixa destresa, habilitat, elegància i aparent sobrietat que duu el seu regnat.

Aquesta imatge és la de la superació d'una crisi de govern provocada pel "Brèxit"; aquí, en canvi, les imatges dels polítics desfilant reiteradament pel Palau de la Zarzuela reunint-se amb el Rei Felip VI no serveixen per tancar la crisi de govern que pateix Espanya, amb un govern en funcions que s'allarga mandrosament...

La bossa de mà de la Reina d'Anglaterra és l'anècdota, com pot ser-ho aquí la no corbata, o el corbatí, de Pablo Iglesias; allò transcendental és que a Anglaterra voten i, fins i tot amb el risc d'equivocar-se, dimiteixen si tal decisió serveix per afrontar nous reptes, noves dificultats, noves realitats...

A Espanya les urnes fan por i les dimissions no s'estilen, que fan de fracassat, com tampoc s'estilen massa les senyores, reines si cal, amb bossa de mà!

dissabte, 16 de juliol de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Niza


De nou el terror, de nou a Europa, de nou a França!

L'atemptat a Niça ens la colpit altra vegada i no per reiterats els atemptats ens fan la pell més dura...

Niça en català, Nice en francès, també en anglès, i Niza en castellà com aquest grup espanyol de pop que a les acaballes del segle XX van llençar el seu primer senzill, Niza!

Una bonica cançó per al record de les víctimes i per homenatjar la ciutat i tots els qui se l'estimen!

La cançó, però, no l'he trobat al YouTube...




I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 15 de juliol de 2016

El vídeo de la setmana: Pokémon Go


És el joc del moment! I més que això, Pokémon Go és el fenomen del moment!

El joc ha despertat l'interès d'aquells infants, avui ja adults, que al seu dia van créixer amb la sèrie, els cromos i la resta de marxandatge d'aquests personatges, uns monstres de butxaca (Pocket Montsers) que ara s'han colat al telèfon mòbil! La realitat augmentada, com en el Geocaching, i les ganes de capturar-los hi han fet la resta!

I com en tot fenomen en aquest també han aparegut les males pràctiques, com gent cercant Pokémons mentre condueix o altres imprudències! De fet són moltes més les anècdotes i notícies que aquest joc genera més enllà del joc.

Pel que fa a les relacionades amb el propi joc, a banda del col·lapse que la seva descàrrega va suposar quan es va llençar, hi ha el canvi que han hagut de fer en la política de privacitat ja que al principi semblava que el desenvolupador (Niantic) podia fer-se amb el control dels comptes de Google dels usuaris, quan ara ja no demana un accés total al compte de Google, sinó saber només el nom d'usuari i el correu electrònic!

Amb la realitat augmentada la realitat de tota la vida (?) i la realitat virtual es fonen en una percepció que, qui sap si d'aquí uns anys i alguna generació més, ja tot serà tan real, o irreal, com la vida mateixa!

De moment avui ja podem veure pels carrers una legió de gent caçant Pokémons!



Bon divendres.

dijous, 14 de juliol de 2016

Mort d'un torero

El jove torero, Víctor Barrio, just després de rebre la mortal cornada del brau anomenat "Lorenzo". Foto: EFE

La mort forma part del risc d'algunes professions i activitats professionals, entre elles la de torero!

Setmanes enrere un jove pilot de motos es va deixar la vida en un circuit després d'un desafortunat accident. No em va semblar veure que ningú se n'alegrés, ans al contrari, ni tan sols els que abominen les curses de motociclisme per considerar-les poc respectuoses amb el medi ambient, elitistes o pel motiu que sigui.

he vist en canvi com molta gent s'alegrava per la recent mort d'un torero per una cornada del brau que torejava, al·ludint a una mena de justícia animalista, una contribució a l'asimètric equilibri que hi ha entre braus i toreros en el balanç de víctimes a la plaça.

No crec que ni Paquirri al seu dia, ni tants altres ni tampoc ni aquest torero hagin merescut i mereixin aquesta mort, ni els hi desitjo ni, encara menys, me n'alegro; en tot cas, com deia al principi, la mort és part del risc, un escenari possible, una variable a tenir present! També la té el soldat, l'alpinista o el miner, entre d'altres!

Al seu dia vaig signar, com tants altres i segurament molts de vosaltres, la Iniciativa Legislativa Popular per la supressió de les curses de braus a Catalunya; els animals mereixen una vida digne (vagi pel transport, la seva vida estabulada, el seu ús en el nostre oci, etc. ) i, si els hem de matar, també una mort digne, sense patiment i, encara menys, sense necessitat de fer, se la seva mort, un espectacle.

Entenc que ser antitaurí no passa per desitjar la mort del torero, el banderiller o el picador, sinó per estalviar-li al brau el patiment i la mort que s'exhibeix a la plaça.

S'ho ha buscat!, diuen molts, i potser no els falta raó; una altra manera de dir-ho, que no duu tan implícit el desig o satisfacció que hagi passat, és que forma part del risc d'aquesta activitat. Una altra cosa és alegrar-se per la mort d'algú i embolcallar-la amb la mortalla d'una suposada justícia poètica. Poc poètica serà la justícia, que estudiarà si hi ha delicte en els comentaris joiosos i festius manifestats a les xarxes socials per la mort d'aquest jove torero.

Simpatitzo més amb el brau, però no desitjo, ni m'alegro, per la mort d'un torero! Més que matar-lo d'una cornada el que voldria és que el brau enviés el torero a l'atur!

dimecres, 13 de juliol de 2016

Jo no sóc Leo Messi!


No crec que Leo Messi sigui avui un "capo" criminal, com va titllar-lo l'advocat de l'Estat Mario Maza, i encara menys que ho fos quan era una jove promesa del futbol i va signar el seu primer contracte professional amb el primer equip del Barça!

Sí crec, en canvi, que en el cas de Leo Messi hi ha hagut un excessiva voluntat d'escarni i acarnissament per part de María Silva Lapuerta, màxima responsable del servei jurídic de l'Estat, tenint present que la fiscalia va demanar la seva absolució argumentant que no veia ànim de defraudar, i sobretot tenint present que Messi va pagar, llavors sí religiosament, tot el que devia a Hisenda i les corresponents multes. Inquieta, això sí, la vinculació de la senyora Silva amb la llotja del Santiago Bernabéu (va ser directiva de Florentino Pérez).

Sí crec que Leo Messi i el seu pare es van equivocar, van cometre un delicte i l'havien de reparar, però la resolució del cas, amb condemna de presó (no executable) inclosa, sembla que respon a interessos que van més enllà del frau fiscal, doncs no és el primer futbolista que defrauda, però sí el primer que rep una condemna, i un ressò mediàtic, tan contundents. I no tinc tan clar que tot això vagi en el sou...

Puc entendre que el Barça expressi la màxima solidaritat i confiança vers el seu jugador (és clar que també li podrien haver ofert assessorament fiscal, al seu dia, a ell i a la seva família!), doncs sembla evident que Leo Messi i la seva família mediten fugir d'Espanya i fer via cap a Anglaterra o altres destins... Tot esforç per retenir-lo, amb arguments més enllà dels estrictament esportius, serà poc!

Però no entenc que el club ens vulgui fer partícips del seu suport incondicional amb la campanya "Tots som Leo Messi", perquè dins el camp sí, tot el suport al millor jugador de la història del Barça i, possiblement, de la història del futbol, però fora del camp la història ja és un altra!

Fora del camp jo no sóc Leo Messi, que en un any guanya el que jo guanyaria durant més de 800 anys de vida laboral! Una cosa és mostrar-nos solidaris amb ell i mostrar el rebuig per l'acarnissament al que és sotmès, però una altra cosa és afirmar que qui l'ataca a ell ataca al Barça i a tota la seva història!

El més trist d'aquesta història, però, és que una vegada més sembla que els estaments de l'estat, en aquest cas la justícia, semblen respondre a altres interessos que van més enllà de la imperiosa necessitat d'impartir-la amb imparcialitat!

Potser per això Leo Messi buscarà, a banda de futbol, justícia en una altra banda! I María Silva Lapuerta tan contenta...