dissabte, 3 de desembre de 2016

Minuts Musicals retrobats amb The Proclaimers i "I'm Gonna Be (500 Miles)"


Que l'arbre no t'impedeixi veure el bosc, ens adverteix la cita, però a vegades l'arbre és tan gran que resulta inevitable, que fa quasi inaccessible el bosc...

I l'arbre bé pot ser una cançó, una cançó que alhora que et va visible arreu, eclipsa part del que has estat fins aquell moment i possiblement faràs a partir d'aquell moment! És el que tenen els "one-hit wonder", és el que els ha passat a tants i tants músics i grups, també als escocesos The Proclaimers amb "I'm Gonna Be (500 Miles)".

The Proclaimers, format en el seu nucli pels germans bessons Charlie i Craig Reid, tenen una llarga i sòlida trajectòria que s'inicia a mitjans dels anys vuitanta del segle passat; el seu gran èxit, aquest "I'm Gonna Be (500 Miles)", a nosaltres ens va arribar a través de la publicitat a finals dels anys noranta, quasi deu anys després que ells la publiquessin al seu segon disc. Avui, encara actius, ja han publicat més de deu discs, el darrer l'any passat, però sempre els persegueix aquest fantàstic gran èxit, també avui...

Avui ens retrobem amb aquesta gran cançó, però us animo a fer un pas més i veure el bosc, (re)descobrir, si encara no ho heu fet, aquest grup de rock-pop escocès amb arrels folks...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 2 de desembre de 2016

El vídeo de la setmana: Queen al Live Aid


La setmana passada es van complir 25 anys de la mort de Freddie Mercury, líder de Queen. Són moltes les cançons que aquests dies hem recuperat o, més aviat, seguit escoltant d'un dels grans grups de la història del rock (Queen) per recordar un dels millors músics i cantants que han pujat mai dalt d'un escenari!

I és que precisament la seva força dalt de l'escenari era una de les seves virtuts, amb moments tan virtuosos com els vint minuts que va protagonitzar, juntament amb la seva banda, el 13 de juliol de 1985 a Wembley en el macroconcert Live Aid.

Una "master class" en la que Freddie Mercury explota al màxim les seves qualitats artístiques, especialment, més enllà de les estrictament musicals, les de la posada en escena, amb el seu característic micròfon sense peu, i sobretot les de la seva relació amb el públic, totalment entregat!

Vint minuts per a la història, també de la música! Vint minuts que també van contribuir a la lluita contra la Sida!



Bon divendres!

dijous, 1 de desembre de 2016

La pastanaga del referèndum


A dia d'avui no sé si el referèndum (o referèndum) per la independència de Catalunya, anunciat per la tardor de 2017, finalment es podrà fer però sí puc assegurar que el simple anunci del referèndum, en el debat per la qüestió de confiança del president Puigdemont, està essent de molta utilitat, naturalment pel govern de Catalunya i els partits que el formen.

El referèndum anunciat és de gran utilitat doncs serveix per nodrir el debat, que no diàleg, entre els governs de Catalunya i Espanya; de fet el referèndum és la pedra angular d'aquest debat, el referèndum i les línies vermelles que uns i altres marquen: referèndum o referèndum i parlem de tot menys del referèndum!

Una altra gran utilitat del referèndum és que és el principal argument que té Junts pel Sí per pressionar la CUP de cares a l'aprovació dels pressupostos de 2017; ja ho va deixar clar el president Puigdemont: sense pressupost no hi ha referèndum!

La CUP, que la pròpia nit del 27S va reconèixer que no havien guanyat el plebiscit, volia el referèndum, però Junts pel Sí ja el donava per fet; ara Junts pel Sí ha donat a la CUP el que volia (no vols caldo, doncs dues tasses!), però naturalment tot té un preu: els pressupostos 2017. La CUP podrà gesticular i negociar molt, però no pot no aprovar-los; aquesta és, ara la seva debilitat...

Reconec que una part de mi no pot evitar pensar que ara el referèndum té la mateixa utilitat que van tenir al seu dia el 9N i la candidatura de Junts pel Sí: que res canviï, especialment pel PDECat, la nova Convergència; i que res canviï vol dir seguir governant, naturalment amb la presidència del país. El referèndum per seguir mantenint a ratlla, tot i que amb l'alè al clatell, a ERC, procurant evitar el que avui sembla ja inevitable, que ERC superi al PDECat en unes eleccions al Parlament, i qui sap, fins i tot que les guanyi!

El referèndum com a pastanaga per seguir endavant, que qui dies passa anys empeny; el referèndum per seguir mantenint el pols dialèctic (diàleg de sords) amb l'estat, el referèndum per collar curt aquests antisistema de la CUP, sempre massa imprevisibles...

Si fos possible retrocedir en el temps m'agradaria saber on seriem avui si la CUP no hagués vetat els pressupostos i Junts pel Sí hagués seguit fidel al seu full de ruta... En quin dels nou punts estaríem avui? Jo sincerament no ho sé, amb tants fulls de ruta i canvis de rumb jo ja he perdut el nord, si és que n'hi ha algun...

dimecres, 30 de novembre de 2016

El Loquillo més formal


La relació entre la música i la publicitat és de pura simbiosi en la majoria de casos; què millor que una bona i popular cançó per fer rellevant un anunci? O què millor que un bon anunci per descobrir una cançó, un músic, un grup?

La relació entre la publicitat i alguns músics, però, no sempre és harmoniosa i n'hi ha que no permeten, o no els agrada, que les seves cançons es posin al servei dels anuncis, del màrqueting, de la publicitat, al capdavall del consumisme...

Anys enrere El Chaval de la Peca, alter ego del músic català Marc Parrot, va saber aprofitar el primer anunci de la operadora de telefonia mòbil Amena per fer encara més popular la seva versió de la cançó "Libre", exemple del que és una relació simbiòtica entre la publicitat, la cançó i el músic: tots hi guanyen!

Aquests dies el músic i cantant català Loquillo apareix en un anunci de Gas Natural Fenosa, sota les notes de la seva cançó "El ritmo del garage", una de les icòniques del rocker de Badalona! La seva presència protagonitzant aquest anunci, però, no ha agradat a tothom, essencialment per dos motius:

1.- pel fet que algú com ell s'hagi venut, ell i cançó, al poder, al mercat, a un dels símbols de l'Íbex35... Què se n'ha fet d'aquell "chico tan raro con el que vas?".

2.- per la proximitat (casualitat?, coincidència?, efecte?) d'aquesta nunci amb la malaurada mort d'una dona gran a Reus víctima de la pobresa energètica, per dir-ho ras i curt. Qui sap si aquesta pobra dona podria haver estat una d'aquestes mares que, "no lo dice, no pero me mira mal"...

Sembla que Loquillo s'ha tornat formal... I en cas que fos així, no tindria tot el dret a fer-ho? A vegades penso que exigim als altres, especialment als famosos i celebritats, una coherència que no sé si nosaltres tenim... No sé, ja fa molts anys que Loquillo deu haver pogut anar, finalment, a L.A., no sé si ara per ser feliç encara vol un camió...

De fet el propi anunci ens dóna la clau de tot plegat:"La vida cambia muy rápido y no nos damos cuenta. Por eso, tus necesidades (de luz y gas) de hoy no son las mismas que las de ayer". Ni les necessitats ni nosaltres mateixos, tampoc en Loquillo!


dimarts, 29 de novembre de 2016

Pedro Sánchez, el socialista incòmode

Pedro Sánchez entre una multitud a Xirivella. Foto: EFE
Estava tocat, però no enfonsat! I aquests dies ha ressorgit de nou amb força, i amb forces! Si la gestora del PSOE donava per amortitzat Pedro Sánchez amb la seva defenestració anaven ben errats! Ell mateix va advertir-los que faria ruta pel pobles d'Espanya per recuperar la direcció del partit, i redreçar-ne el rumb.

La seva resurrecció ha incomodat a la gestora del PSOE, i no n'hi ha per menys: "el vostre temps s'ha acabat!", els hi ha etzibat aclamat per les masses, per una massa de socialistes que es vol rescabalar de l'abstenció a la investidura de Mariano Rajoy, que vol fer virar, ni que sigui un grau, la nau socialista cap a l'esquerra.

La proclama de Pedro Sánchez m'ha recordat la lletra d'una cançó (de desamor) de Led Zeppelin, "Your Time is Gonna Come" (la teva hora arribarà), que comença dient "Mentir enganyar, ferir, és tot el que saps fer" i que acaba reiterant (advertint, amenaçant?) que "la teva hora arribarà"... Sí, la cançó també sembla un crit desesperat!

La gestora va defenestrar (llençar per la finestra) Pedro Sánchez però aquest no es dóna ni per vençut ni per amortitzat! Ferit en l'orgull i reforçat per gran part de la militància (si més no la més sorollosa...) Pedro Sánchez sembla obstinat a entrar de nou a la direcció del partit no per la finestra per on el van llençar, sinó per la porta gran d'unes primàries i un congrés que la gestora no tindrà cap pressa per convocar, qui sap si esperant forjar definitivament la seva pròpia candidatura (Susana Díaz?, Patxi López?) per pugnar contra la de Pedro Sánchez.

Pedro Sánchez ha començat la seva "gira" per Xirivella i Sueca, una primera presa de contacte, una engegada de motors.. Li queden encara moltes places per conquerir (Andalusia, sobretot Andalusia, i veurem què passa amb Catalunya...) per seguir incomodant la gestora del PSOE; aquesta serà més una cursa de fons que de velocitat: resistirà el socialista incòmode? O es morirà (políticament) en l'intent?

dilluns, 28 de novembre de 2016

Fidel Castro, mite o llegenda?


Fidel Castro és a les revolucions el que Paul McCartney a la música: una llegenda, tot i que em temo que la història, i sobretot la gent, no el situarem a la categoria de mite com ho són el Che Guevara en les revolucions i John Lennon en la música

John Lennon i el Che Guevara han esdevingut fins i tot icones i la seva imatge iconogràfica ha omplert murs, pòsters, samarretes, xapes... És el que té morir-se jove i amb els ideals (quasi) intactes, immaculats.

Fidel Castro no va ser menys revolucionari que el Che, fins i tot va ser-ho més temps, per raons òbvies! Fidel Castro de fet va portar la revolució allà on el Che havia imaginat, i no sé si fins i tot més enllà del que el Che hauria volgut... Sempre ens perseguiran els dubtes existencials sobre el que els mites, els joves màrtirs de les causes per guanyar, haurien fet quan les seves causes han vençut, però la pregunta no té més resposta que la que cada un de nosaltres podem donar, és en el fons una pregunta retòrica que ens interpel·la a nosaltres mateixos, invocant els morts!

Molts dels qui amb orgull s'identificaven incondicionalment amb la figura del Che, per exemple lluint una xapa a la solapa, avui no farien el mateix amb una xapa de Fidel Castro. Fidel Castro no només va sobreviure a la revolució, es va convertir ell mateix en la personificació de la revolució amb tot el que això suposa, també de negatiu: la necessitat de perpetuar-se en el poder, a vegades amb costos massa alts pel que el representava i per, inevitablement, els detractors que amb els anys va anar acumulant.

Però fins i tot amb els seus errors Fidel Castro té i tindrà el seu lloc en la història, doncs la seva va ser la d'una revolució (feliçment) reeixida, erigint-se com a contrapoder del poder dominant, esdevenint un model que fins i tot va sobreviure a la caiguda del propi model; potser va ser aquest, diuen, el seu principal error, l'error de massa líders, confondre's, fondre's amb el poder...

Fidel Castro, mite o llegenda? El Che és el mite, ell és i serà llegenda; ell és i serà, possiblement, el darrer revolucionari!

dissabte, 26 de novembre de 2016

Minuts Musicals retrobats amb The House of Love i "Shine On"


Què els va faltar al grup britànic de rock alternatiu The House of Love per tenir el reconeixement que no van tenir? Sens dubte música no! D'acord que no eren The Smiths, però ens van oferir, entre mitjans dels anys vuitanta i principis dels noranta del segle passat, un grapat de bones cançons entre les que brilla especialment "Shine On".

De fet durant molts anys, durant massa anys, jo també els vaig ignorar; de fet me'n vaig oblidar quan vaig enterrar les cintes de casset al fons d'un calaix... Però mesos enrere, remenant calaixos i cintes, van fer-se de nou presents i, naturalment, vaig cercar-los a l'Spotify... Ara ja tornen a formar part de la meva particular discoteca!

Un feliç retrobament!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 25 de novembre de 2016

El vídeo de la setmana: #GivingTuesday, la inigualable sensació de donar


Donar és aquell verb transitiu que el diccionari ens defineix com l'acció de "cedir graciosament, gratuïtament, la possessió o la propietat d'una cosa a algú". Bé, tampoc cal donar-ho tot, però sí una mica, contribuir a equilibrar un xic més la balança de la redistribució. Sí, ja que que precisament els qui més donem no som els qui més tenim, però tenim més, força més dels qui rebran...

En una segona definició del verb donar també és "cedir una cosa a algú en bescanvi d'una altra", i aquesta definició també ens serveix per explicar perquè donem quelcom que tenim, temps i diners, als altres, a una entitat, una causa, un projecte...: pel que n'obtenim a canvi, precisament per aquest bescanvi!

I el bescanvi, en la majoria d'ocasions, és la simple satisfacció de contribuir que produeix la inigualable sensació de donar! Aquests propers dies tenim el Gran Recapte i el Giving Tuesday, doncs, per donar-nos una gran satisfacció!

Sí, també hi ha el Black Friday, però recorda que mentre en aquest del que es tracta és de gastar, en el Gran Recapte i el Giving Tuesday , fins i tot en l'Escudellada dels Amics de Boulembou del que es tracta és de donar!

Preparats per la inigualable sensació de donar?



Bon divendres!

dijous, 24 de novembre de 2016

Rita d'Espanya!


Si no fos perquè de ser-ho seria de molt mal gust, la notícia matinera de la mort de Rita Barberà semblava, quan l'escoltaves per primer cop, una broma! Però no, no era cap broma...

En vida Rita Barberà va donar guerra, ben bé fins al darrer moment, i la seva mort també n'ha generat en forma de picabaralla entre els grups parlamentaris del Partit Popular i Unidos Podemos al Congrés de Diputats, en motiu del minut de silenci que ahir li van dedicar. Una mostra més de l'adhesió i animadversió incondicionals que generava entre propis i estranys.

És clar que això de l'adhesió incondicional mereix algun matís: segur que amb dolor i a contracor el seu propi partit li va demanar que l'abandonés quan va veure's imputada, un fet que sobretot a ella li deuria doldre tant o més que la pròpia imputació.

Controvertida com era la seva va ser una trajectòria política, com en altres figures públiques com Jordi Pujol, de "llums i ombres" en el que precisament les ombres, les sospites de presumpta corrupció, s'anaven allargant i la van perseguir aquests darrers anys, ben bé fins al final, i la perseguiran encara...

Al seu dia la van definir com l'alcaldessa d'Espanya, i és evident que la seva projecció pública va transcendir la ciutat de València i fins i tot el País Valencià (perdó, Comunitat Valenciana!), esdevenint tot un símbol, un paradigma, d'un estil de fer política: Rita Barberá era popular no només pel partit al que pertanyia i va ajudar a fundar, també pel populisme que exercia d'una manera tan arrasadora!

Si la seva trajectòria ha estat de "llums i ombres" ella com a personatge públic va ser, en la seva màxima expressió, geni i figura gràcies, entre d'altres, a les bosses Louis Vuitton (Santa Rita, Rita, Rita el Vuitton que te dan no se quita!) i al "caloret"! Popular, populista, arrasadora, excessiva, descarada, desafiant, superba... només cal tirar d'hemeroteca i fonoteca per trobar exemples de cada un d'aquests qualificatius.

M'agradaria pensar que amb la seva mort també mor un estil de fer i entendre la política, un estil populista i amb l'amenaçadora ombra de la corrupció sobrevolant sobre part del seu llegat, però em temo que va ser precisament pel seu estil (voldria pensar que no per les seves ombres) que va arribar a ser alcaldessa de València durant més de dues dècades!

També m'agradaria pensar que amb la seva mort no mor la possibilitat d'esclarir els dubtes raonables respecte a les ombres de la seva gestió política i pública, tot i que és evident que són massa coses, massa qüestions, massa respostes les que s'endú calladament a la tomba, o qui sap on...

La seva mort ens hauria de fer reflexionar, diuen (ex-) companys seus de partit, en relació a la persecució i cacera (?) de la que va ser víctima; hi estic d'acord, ens hauria de fer reflexionar a tots, inclosos i especialment els seus (ex-) companys de partit, que setmanes enrere la pressionaven perquè abandonés el partit, per la porta del darrere, i avui la lloen, defensen i perdonen de tot, quasi alçant-la com la Rita d'Espanya!

Com la seva vida, la seva mort també és plena d'excessos!

dimecres, 23 de novembre de 2016

L'efecte Millo


Tots els partits polítics tenen la seva línia dura, la línia "hard", i la seva línia tova, la "soft"; a vegades és tan sols una qüestió de matís!

Si pensem en qualsevol partit segur que sabrem veure-hi qui personifica cada una d'aquestes línies en diferents moments de la seva història, o en el mateix: Alfonso Guerra i Zapatero, Joan Ridao i Gabriel Rufián, Pablo Iglésias i Iñigo Errejón...

És clar que les circumstàncies condicionen molt i poden ablanir, o endurir, el qui aparentment era "soft" o "hard": José María Aznar la passar de parlar català en la intimitat a torpedinar-lo des del govern, primer, i la FAES, després...

Aquests darrers quatre anys l'estratègia del govern del Partit Popular vers Catalunya ha estat marcada per la línia més dura, representada aquí per la impassible María de los Llanos de Luna (al jutjat vas!). Però ara el Partit Popular, sense majoria al Congrés de Diputats, necessita activar la seva línia "soft", representada a Catalunya per Josep Enric Millo.

És cert que el fons serà el mateix pel que fa a la independència, però les formes seran, de fet ja són, unes altres; i en tot allò més enllà de la independència (finançament, inversions, infraestructures, educació, llengua, cultura...) és de suposar (i d'esperar) que hi haurà un canvi no només en les formes, sinó també en el fons! Innocent jo...

Enric Millo és gat vell i sembla tenir més vides que un gat! Ha estat més de vint anys diputat al Parlament de Catalunya, primer amb CiU com a militant d'Unió Democràtica de Catalunya i després amb el Partit Popular; políticament ha demostrat ser àgil, ara caldrà veure si en el nou càrrec sap ser hàbil: el seu principal repte, que el govern espanyol deixi de castigar Catalunya i els catalans, independència a banda: corredor mediterrani, rodalies, desdoblament N-II...

Deia Soraya irònicament que Millo haurà de tenir mà dreta (aquesta se li suposa) i també mà esquerra en la seva tasca com a Delegat del Govern espanyol a Catalunya; la posició de debilitat parlamentària del PP al Congrés de Diputats fa que necessiti activar la seva línia "soft"; una altra cosa és que fins i tot aquesta molts la trobem "hard", massa "hard"!

Hi haurà efecte Millo? Més política i menys jutjats! Aquest seria, realment, el millor efecte Millo! Molt em temo, però, que en aquest cas ni el fons ni les formes canviaran...