dimecres, 18 de gener de 2017

Pessebre (super)vivent


Aquest any 2017 el vaig estrenar visitant el pessebre vivent de Joanetes (Garrotxa), un bonic recorregut per una quarantena d'escenes, en les que no les hi manca res, en un entorn extraordinari! Una xocolata calenta al principi i un brou o una infusió de ratafia al final del recorregut mitigaven el rigorós fred que ens acompanyava.

Un company de feina comentava, tot esmorzant en tornar de vacances, que d'entre els molts pessebres vivents que es fan se'n podria fer un de diferent, un pessebre "bon vivant" que destaqués per l'elegància i extravagància de les escenes del pessebre, amb pastors despreocupats i vagarosos bevent Cardhu i fumant havans...

Aquests dies a la televisió, però, hi he vist un altre pessebre: el pessebre dels supervivents!

Són dies de baixes temperatures i els qui podem pugem les dels termòstats de les nostres calefaccions i ens abriguem, si cal, amb samarretes tèrmiques, d'aquelles que les grans superfícies esportives diuen que ens ajudaran a retenir l'escalfor del cos.

Les gebrades matinals emblanquinen els teulats i els camps i ens fem la fantasia de tornar a veure els nostres carrers nevats; un primer pensament ens transporta a la nostra infantesa i en la il·lusió que ens feia que nevés: sense escola i amb jocs i diversió assegurada! Ja adults ens ho rumiem dues vegades, doncs sabem, i aquí apareix el segon pensament, que al capdavall són més els inconvenients i maldecaps que no pas els avantatges: caos circulatori, apagades de llum...

Són dies de fred i els qui podem cerquem l'escalfor de llars, estufes i radiadors, tot i que curiosament vaig refredar-me, l'altre dia, a la pista de gel de Girona: ociosament ens refredem, nosaltres...

Són dies de fred i els camps de refugiats europeus semblen un pessebre, un terrorífic i gèlid pessebre que lluny d'imatges bucòliques ens mostra les de la vergonya que no tenim: tendes d'acampada colgades de fred i refugiats tremolant com fulles maldant per quelcom calent...

El contrast, ho reconec, em glaça l'ànim i em percudeix, de nou, la consciència... Europa, per massa persones, lluny de ser un emblanquinat pessebre és un gèlid infern!

dimarts, 17 de gener de 2017

Rics del cagar!


Ho he estat mirant i no, resulta que no sóc un dels 3 espanyols més rics, un d'aquests que la seva riquesa equival ja a la riquesa (?) del 30% més pobre d'Espanya, és a dir, una mica més de 14 milions de persones. Així doncs entenc que tampoc dec ser una de les 8 persones més riques del planeta, la riquesa de les quals equival a la de la meitat del món, és a dir, la que tenen 3.600 milions de persones.

És clar que qui no es conforma és perquè no vol i lluny de desanimar-me he pensat: vés que no siguis un dels 7.000 nous milionaris a Espanya que hi ha hagut aquest darrer any... Però tampoc...

La pobresa i la riquesa segueixen estant molt mal repartides arreu, al món i a casa nostra, i la tendència, tal i com mostra el darrer informe d'Oxfam-Intermón, indica que lluny de reduir-se les desigualtats creixen: al 2015 la riquesa de les 3 persones més riques d'Espanya va créixer un 3%, mentre que la riquesa (?) del 30% més pobre va decréixer més d'un 33%!

Efectivament, els més rics cada vegada són menys i són més rics, mentre que els més pobres cada vegada són més, i també són més pobres... Una altra dada de l'informe ens ajuda a explicar aquesta dada: "Entre 2008 i 2014, els salaris més baixos van caure un 28%, mentre els més alts amb prou feines es van contreure."

Els salaris dels més rics no cal ni que puguin, per tal que els rics siguin més rics, doncs són altres les fórmules que tenen per incrementar la seva ingent riquesa, l'evasió d'impostos en paradisos fiscals: "Espanya va deixar d’ingressar aproximadament 1.550 milions d’euros com a resultat de l’activitat  canalitzada a través dels 15 paradisos fiscals més agressius del món."

És evident que els governs no fan tot allò que caldria per reduir les desigualtats, i en la part final l'informe desenvolupa un decàleg de deures pendents:

1.- augment del el salari mínim interprofessional (1.000 € el 2020)
2.- escales salarials justes (1:10)
3.- contractació pública que prioritzi centres de treball amb escales salarials justes
4.- eliminar la bretxa salarial de gènere
5.- alinear els resultats de les empreses i la retribució dels treballadors
6.- gravar  més els qui més tenen i trencar els privilegis
7.- aprovar una llei contra l’evasió fiscal
8.- revertir les retallades en polítiques socials
9.- incrementar el  pressupost de protecció social
10.- incrementar el pressupost d’ajuda al desenvolupament 

Ho he estat mirant i no, no sóc, com es diu vulgarment, i ja em perdonareu, ric del cagar! També és veritat que tampoc sóc allò que s'anomena pobre de solemnitat, sinó que és molt probable que jo, com tu, sigui d'aquesta classe mitja que quan consumeix possiblement ajuda que els rics siguin més rics, i que quan dóna solidàriament espera que els pobres siguin menys pobres...

És per això no puc evitar sentir-me directament interpel·lat: què puc fer jo més enllà de signar un manifest? Sí, signar és el més fàcil, i no per això ho hem de deixar de fer, sobretot si serveix per empènyer algun canvi en la línia del decàleg; però és evident que es pot fer més, que podem fer més, tot i que aquest més resulti més complicat, possiblement més feixuc...

Què puc fer jo, jo que no sóc ric del cagar?

dilluns, 16 de gener de 2017

Blue Monday


Amb tot canvi d'any, o de cicle, albirem una nova esperança, el desig de fer quelcom diferent, de fer-ho millor, d'abastar noves fites, d'aconseguir allò que anhelem...

No sé si els gimnasos esperen amb delit aquestes dates, o les acadèmies d'anglès els inicis de curs, o més aviat les temen conscients que d'entre els nous clients que faran tan sols uns quants seran constants i fidels al seu compromís, al seu propòsit, mentre que la majoria abandonaran i es quedaran, novament i un any més, en l'intent.

Els propòsits d'any nou tenen de positiu el desig, en alguns casos fins i tot la voluntat, de millorar, però amb el desig no n'hi ha prou doncs tan sols és la guspira que ha de permetre que la força de voluntat s'imposi a la mandra, doncs la força de voluntat és la benzina de l'esforç.

Els propòsits d'any nou arrosseguen la llegenda que la seva majoria s'acaben incomplint, pel que suposo que no només el desig sinó que tampoc són suficients la força de voluntat i l'esforç; tots aquests elements es van desgastant i aquest desgast mina la nostra moral; la constància és la clau, però necessita ser alimentada per la motivació, que s'erosiona quan veiem que tal vegada el propòsit era massa ambiciós, massa inabastable...

Quants dels nostres propòsits pretèrits no han acabat esdevenint, reconeixem-ho, un autèntic despropòsit?

Diuen que avui, tercer dilluns de l'any, és el dia més trist i depriment de l'any, un dia gèlid d'hivern en el que es fa evident que els propòsits s'han quedat tan sols en això, propòsits... El dia d'avui també té un nom: blue monday!

Això de colorar els dies (black friday, blue monday...) té el seu perill, doncs no descartaria que amb la mateixa passió amb la que, en general, hem adoptat el black friday adoptem també aquest blue monday i ens entristim simplement perquè avui toca!

Si a dia d'avui encara no heu consolidat cap propòsit no patiu, us queden encara molts mesos! I si finalment el propòsit no es fa realitat, vés que no sigui perquè era, tan sols, un propòsit equivocat!

Blue monday... i jo que em pensava que aquest era el veritable i autèntic blue monday...

dissabte, 14 de gener de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Flying over Africa"


L'actriu Meryl Streep va rebre dies enrere, en la cerimònia dels Globus d'Or, el Premi Cecil B. DeMille en honor a la seva trajectòria cinematogràfica, trajectòria sobrevalorada segons l'encara president electe Donald Trump, a qui sense necessitat d'anomenar-lo l'actriu va dedicar-li la part més crítica del seu discurs d'agraïment.

Sobrevalorada? Com en tot, al final és una qüestió de gustos, però poques actrius hi ha a la història del cinema amb tantes nominacions i premis; que Trump la considera sobrevalorada diu més de Trump que no de Meryl Streep...

El meu primer record que tinc de Meryl Streep és a Memòries d'Àfrica, pel·lícula que vaig veure en algun cinema de Girona, si no recordo malament, amb onze anys i acompanyat del meu germà i la meva mare... El darrer, si no recordo malament "Into the Woods", que vaig anar a veure amb la meva dona i les nostres filles, ja que encara tinc pendent veure-la com a Florence Foster Jenkins...

Per la seva interpretació a Memòries d'Àfrica va ser nominada com a millor actriu a l'Oscar, i tot i que la pel·lícula va ser premiada amb set estatuetes, entre elles millor pel·lícula i millor direcció, Meryl Streep no va aconseguir, en aquesta ocasió, el premi.

Sí va guanyar l'Oscar a la millor banda sonora el músic John Barry, el quart dels cinc que va obtenir al llarg de la seva dilatada carrera com a compositor.

"Flying over Africa" és una de les peces d'aquesta magnífica banda sonora, també d'aquesta gran pel·lícula, que no sé si és de les que agraden al president electe, Donald Trump, a qui curiosament jo també considero sobrevalorat...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 13 de gener de 2017

El vídeo de la setmana: Girona 10


El Girona 10 és un tastet, és com aquell trosset de formatge, pernil o llonganissa que el marxant et deixa provar amb l'esperança que, satisfet amb el producte, en compris una peça sencera!

De la mateixa manera que els marxants no deixen d'oferir tastets dels seus productes a les fires, Girona no deixa d'oferir-se, com a tastet, en el Girona 10, cita ja consolidada que activa el sector de l'hostaleria de Girona aquests dies hivernals de baixa temporada amb l'esperança que molts dels qui ara vindran repetiran, per exemple, pel Temps de Flors.

El Girona 10 és una campanya de promoció de la ciutat, tot i que n'hi ha d'altres, espontànies i inesperades, que poden ser tan o més efectives!

La cita és llaminera també pels gironins, ni que sigui per sentir-nos turistes per un dia, a la nostra pròpia ciutat!

Tic-tac tic-tac les hores passen i amb elles s'esgoten les que resten per inscriure's a la promoció d'enguany, al sorteig d'allotjament i menús a 10€ que es podran gaudir els propers 27, 28 i 29 de gener.



Bon divendres! i que la sort us acompanyi!

dijous, 12 de gener de 2017

Viatge curatiu


Segur que hi ha un munt d'estudis, fets en innumerables, i innombrables universitats, que certifiquen que viatjar (en el significat turístic del terme) cura.

Per poc que ho hàgim fet, per lluny que hàgim anat, segur que molts de nosaltres hem gaudit dels efectes positius de viatjar, de conèixer una altra gent, una altra cultura, uns altres costums, de descobrir un altre paisatge, noves olors, altres sons, altres gustos...

I l'experiència de viatjar resulta més intensa, més autèntica quan, si el viatge ho permet, podem esquivar els circuits merament turístics, on només convivim amb altres turistes, i palpar, ni que sigui un xic, la quotidianitat del lloc que visitem.

Viatjar cura i d'un temps ençà hi ha qui fins i tot s'atreveix a afirmar, sense que de moment cap estudi de cap innombrable universitat ho hagi corroborat, que viatjar pot arribar a curar el sobiranisme i l'independentisme, pandèmia que des de fa uns anys afecta a una gran part de la població de Catalunya!

Aquests dies, però, un andalús ha viatjat a Catalunya, a Girona concretament, i afirma haver-se guarit dels estereotips i tòpics malignes que ens atribueixen als catalans, doncs en el tracte que li hem dispensat durant la seva estada ha trobat simpatia i amabilitat, allà on possiblement, víctima dels tòpics i estereotips, esperava trobar odi i rebuig pel seu origen i procedència.

El conflicte polític entre Catalunya i Espanya, alimentat per l'opinió pública i publicada pro i contra la independència, retroalimenta els tòpics i estereotips malignes que d'allà cap aquí i d'aquí cap allà s'escampen vilment, però més enllà dels tòpics en el tracte personal, en la majoria d'ocasions, s'imposa el respecte.

El cas d'aquest andalús, militant i càrrec local del Partit Popular per a més informació, m'ha fet pensar que no és el viatge en sí el que cura, sinó la predisposició, l'actitud amb la que es viatja; ell diu no haver trobat el català caragirat que arrufa el nas si ha de parlar castellà, tot i haver-lo buscat; jo li diria, sense ànim de decebre'l, que aquest català existeix tot i que ell no l'hagi vist, però que en general és més anècdota que categoria.

Venia buscant rebuig i una coça al cul (au torna cap a Espanya!) i va trobar hospitalitat i escalf; el meu dubte maliciós (alimentat també per tòpics i estereotips) és si ha estat així només per la seva condició de turista!

Sigui com sigui l'experiència d'aquest andalús és una mostra més que no hi ha millor manera que conèixer un país, un territori que trepitjar-lo i, si és possible, descobrir-lo més enllà dels tòpics i dels estereotips. Fins i jo, viatjant, he acabat descobrint que els francesos són, també, la mar d'amables!

dimecres, 11 de gener de 2017

El PSOE contraataca... de nou vers el PSC!


Mario Jiménez resulta ser el portaveu del PSOE, bé, de l'actual (i provisional?) gestora del PSOE, sí, la mateixa que va defenestrar Pedro Sánchez per investir Mariano Rajoy...

La setmana passada Mario Jiménez va fer l'enèsim intent del PSOE de tallar les ales del PSC, per més que aquestes li serveixin per poc més que un vol gallinaci, però vol al cap i a la fi...

"Quan el PSC pren una decisió en l'àmbit autonòmic també està decidint pel PSOE" va dir per després sentenciar: "I pel PSOE només pot decidir el PSOE."

Se li va entendre tot, al portaveu del PSOE, però per si hi ha algú que no li queda clar li ho traduiré: el que vulgui o pugui fer el PSC a Catalunya, ho ha de decidir prèviament el PSOE!

No crec que aquesta sigui la millor manera de resoldre la crisi oberta entre PSC i PSOE per l'abstenció dels diputats del PSC al Congrés en la investidura de Mariano Rajoy, desobeint la disciplina de vot del grup parlamentari socialista; més aviat amb una decisió com aquesta la crisi s'agreujaria encara més...

Miquel Iceta ja va sortir al pas d'aquestes declaracions defensant el dret a decidir del PSC sobre ell mateix, com a partit autònom i sobirà (?) que encara és.

Puc entendre que el PSC no sigui un partit independentista, però no que no sigui independent, autònom, respecte el PSOE, o com a mínim interdependent en relació als pactes i acords que hi té establerts, i que naturalment es poden actualitzar...

En tot cas hauria de ser el propi PSC qui decidís que qualsevol decisió que prengués hauria de ser prèviament avalada pel PSOE, però llavors ja no seria el PSC... Amb aquesta decisió el PSC signaria, clara i nítidament, el seu certificat de defunció.

dimarts, 10 de gener de 2017

El retorn del Jedi?


Amb el referèndum (o referèndum) a l'horitzó, en un encara llunyà i incert mes de setembre, aquests darrers dies es parla més d'eleccions al Parlament de Catalunya, anticipades en comptes del referèndum per uns, constituents després de l'"o referèndum" pels altres..

I naturalment si es parla d'eleccions és inevitable parlar de candidats, i en aquest sentit el gran interrogant és saber quin serà el del PDECat, partit que, com la Raquel, busca el seu lloc!

Aquest debat sobre el candidat del PDECat sembla haver-ne tancat un altre, tot i que en realitat no s'ha obert del tot: la continuïtat de Junts pel Sí més enllà d'aquesta legislatura, una candidatura que sembla que no es repetiria en cas d'eleccions, bé siguin anticipades abans del referèndum, bé siguin constituents, posteriors...

Sí, ja sé que cada partit pot definir primer uns caps de llista i candidats i després articular la candidatura conjunta, en cas que es reedités, però avui per avui quasi tothom dóna per descomptat que la formula de Junts pel Sí té els dies comptats i que no sobreviurà a unes noves eleccions.

El nou PDECat, doncs, cerca candidats pel que pugui venir, sobretot després que el president Puigdemont ha confirmat la seva condició d'interí. La portaveu del govern Neus Munté, una possible candidata, va dir ahir que Artur Mas seria un bon candidat; evidentment haurà de ser el conjunt del seu partit, i si s'escau el propi Mas, qui ho considerin... De moment el seu partit ha tirat, per boca de la portaveu Marta Pascal, del clàssic pujolià "ara no toca"...

Artur Mas, obligat per la CUP a fer un pas al costat, podria arribar a ser inhabilitat per exercir un càrrec públic per la consulta del 9N, fet que inevitablement encara afegeix més morbo a la possibilitat que pugui ser candidat, ara que molts ja el donaven per amortitzat...

No sé si la intenció de Munté era llençar un globus sonda, remoure una mica les aigües a veure què passa, com ho encaixa la gent i la premsa d'aquí i d'allà.

Autodescartat Puigdemont i amb Artur Mas amb massa interrogants la carpeta d'un possible candidat, o candidata, s'entreveu com una de les més importants a resoldre pel PDECat, doncs ERC, el partit independentista que li passaria al davant i podria prendre-li la presidència de la Generalitat, té un candidat sòlidament consolidat, i hàbil en l'acció del govern per evitar el mínim desgast...

Potser sí que Artur Mas és el Luke Skywalker del PDECat, sobretot si també tenim present que el seu pare polític, com Darth Vader, també va caure al costat fosc...

dilluns, 9 de gener de 2017

Les 16 de 2016


Hi ha una llei no escrita que diu que els resums i balanços de l'any cal fer-los abans que l'any a resumir s'acabi, tal i com podem comprovar, any rere any, en els mitjans de comunicació, que no esmercen esforços en resumir-nos en imatges i cròniques els fets més rellevants de l'any que en qüestió de dies deixarem enrere.

No entenc aquesta dèria, doncs l'any no s'acaba fins que comença pròxim i els darrers dies de l'any, els posteriors a la publicació dels resums de l'any, també passen o poden passar fets noticiables, dignes de ser recordats en un resum o inventari anual; fins i tot el darrer dia de l'any... Em pregunto quants resums de l'any publicats en diaris o emesos a la ràdio i televisió hauran obviat, per raons òbvies, les morts de George Michael, Carrie Fisher o Debbie Reynolds, per posar tan sols tres exemples...

Suposo que si hagués de posar alguna lletra en aquesta llei no escrita seria que connectem emocionalment més i millor amb aquests resums quan nosaltres també estem finalitzant l'any que no quan ja l'hem deixat enrere, doncs amb el cap d'any el que fem, més aviat, és mirar endavant i fer-nos els bons propòsits que a finals d'any ja revisarem..

En fi, ara que ja fa dies hem deixat enrere el 2016 jo me l'he tornat a mirar, revisant totes i cadascuna de les 300 entrades publicades al meu bloc i aquestes han estat, per vosaltres, les 16 més destacades, les més llegides de 2016!
  1. El darrer petó sobre la pell freda
  2. A punt?
  3. Fer pressió
  4. Centrifugació
  5. Radiactivitat
  6. Pressing PSOE
  7. Año Mariano
  8. Contra-pregonar
  9. Aleix Vidal
  10. L'efecte Millo
  11. Hispanitat
  12. Sense córrer
  13. Rita d'Espanya
  14. Mare, com m'ho faré per trobar "nòvia"
  15. El penúltim record de l'Anna
  16. La mare que els va parir
Aquest podria ser, ben mirat, un bon resum del 2016, com aquests van ser-ho del 2012, 2013, 2014 i 2015...

dissabte, 7 de gener de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Over The Rainbow"


Primers minuts musicals del 2017 i, com ja vaig avançar, els d'enguany seran de pel·lícula! 

Sí, després de les versions i els retrobaments musicals aquest 2017 m'entretindré, i us entretindré, amb cançons que a banda de formar part de la història de la música, també formen part de la història del cinema!

I per començar, tot un clàssic del gènere, el "Over The Rainbow" que va popularitzar una joveníssima (16 anys) Judy Garland a la cèlebre pel·lícula El mag d'Oz (1939).

Llàstima que els somnis irisats de Judy Garland es van ofegar en una mescla de barbitúrics trenta anys després, el 1969; pocs dies després de fer els 47 anys...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!