dijous, 29 gener de 2015

Aixecar el Vol Gastronòmic

El Vol Gastronòmic, sobre el riu Onyar, al costat del Pont de Pedra de Girona. Foto: Roger Casero

L'Espai Gastronòmic El Vol de Girona ja fa mesos està en dansa i sembla que la seva activitat va a bon ritme, si hem de fer cas de les reserves fetes i els menús ja servits.

El Vol Gastronòmic ha animat aquests darrers mesos l'opinió pública i publicada de Girona, confrontant els acèrrims defensors contra els acèrrims detractors, i evidenciant l'escepticisme de molts i, ben segur, la indiferència de la majoria!

A dia d'avui jo no tinc previst dinar, o sopar, al Vol Gastronòmic; de convidar-m'hi algú, o de donar-se l'oportunitat, no tindria inconvenient en anar-hi. Ben segur que seria molt ben servit i no dubto que gaudiria amb el menjar i beure que m'hi servirien; i no ho dic pel preu del menú, que trobo car o, en tot cas, no s'ajusta a la meva butxaca, sinó perquè conec i reconec la qualitat i professionalitat de molts dels restauradors que en participen.

A mi la idea de promoure la ciutat de Girona com un enclavament gastronòmic important em sembla fantàstic; penso que es fa bé d'aprofitar l'empenta d'El Celler de Can Roca (on per cert aquí sí tinc taula reservada: regal pels 40!) i el bon treball que fan molts altres restauradors de la ciutat per fer-ne un vector d'interès turístic.

La conceptualització de l'espai, un espai temporal, quasi efímer, si voleu, compartit per diversos restauradors la trobo fantàstica. Una altra qüestió és el seu emplaçament, un dels elements que més controvèrsia ha generat: per uns un autèntic nyap, per d'altres part de la seva gràcia. A mi personalment no m'agrada especialment, he de reconèixer!

Amb el pas de les setmanes i mesos ens hem anat acostumant a la seva presència, però és evident que és la seva condició d'efímera el que fa que sigui tolerable per a la majoria de gironins.

D'aquí uns mesos aquest espai gastronòmic aixecarà el vol i serà llavors quan caldrà fer balanç, no només l'econòmic d'explotació del propi Vol, també balanç, al capdavall, del que aquesta experiència haurà aportat a la ciutat pel que fa a la projecció del sector de l'hostaleria en particular i a la promoció de la ciutat en general.

Reconec que el Vol Gastronòmic ha tingut gestos de solidaritat i que ha procurat tenir el vist-i-plau dels gironins, però no són pocs els qui volen que, quan aixequi el vol, desplegui les altes i voli amunt i ben lluny, ben lluny de la riba de l'Onyar!

Quan el Vol Gastronòmic aixequi el vol sabrem si la seva presència serà una anècdota més, tan sols un peu de pàgina als llibres d'història, o si per contra el Vol, per voluntat de tots els que li fan desplegar les ales, farà niu a Girona per tornar, com ho fan les aus migratòries, una nova temporada o, qui sap, si per quedar-se per sempre...

Com canten Queen: spread your wings and fly away, fly away far away...

dimecres, 28 gener de 2015

Torna la barba!

Amb diferents edats... i barbes!

La dels barbuts va ser la setmana passada, la que diuen és la setmana més freda de l'any. De barbuts, però, n'hi ha tot l'any i sembla que, darrerament, n'hi ha més que mai!

La barba, diuen, torna a estar de moda! Queden enrere, dècades enrere, les barbes progres que lluïen els nostres pares, però torna la pilositat facial i ho fa acompanyada, amb més o menys fortuna, de significats estètics!

Vinculada a l'estètica "hipster" la barba ha repoblat amb força èxit les cares d'homes que la llueixen, i en tenen cura, amb una voluntat més estètica que ideològica, i una darrera embranzida a la moda de la barba l'hi ha donat una altra "tribu" d'homes que, diuen, d'un temps ençà fa furor i que ha enterrat, per si no ho estava ja, el "metrosexual": el "lumbersexual".

La manera més bàsica i primària de definir un home "lumbersexual" és fent servir la imatge d'un llenyataire, un home (atractiu sempre, això sí!) amb aparença més aviat rude, amb camisa de quadres, aire despreocupat i una poblada barba aparentment deixada, però molt ben portada.

I "hipsters" i "lumbersexuals" a banda (o no) algunes celebritats, sobretot actors, han acabat de popularuitzar la barba, fent-lo un element més del seu atractiu (i ben fet que fan!), com George Clooney, Christian Bale, Ben Affleck, Antonio Banderas o, en el cas d'esportistes, Gerard Piqué o Sergio Ramos.

Torna la barba i, si us hi fixeu, més d'un home del vostre entorn segur que darrerament se l'ha anat deixant, primer tímidament, en períodes de vacances, i després ja de manera habitual.

Torna la barba i, precisament quan està de moda, jo vaig i m'afaito més que mai, donant poca vida a la meva cada vegada més canosa barba, aplicant-li quasi tantes o més retallades que el govern a l'educació, els serveis socials i a la sanitat!

Les modes i jo ni per la tangent coincidim! El meu dubte és qui defuig qui!

Que torna la barba? ...demà m'afaitaràs!

dimarts, 27 gener de 2015

Això és Can Pixa!


Diuen que dies enrere, en una reunió entre els partits i entitats sobiranistes, Carme Forcadell va dir "això és Can Pixa!" És aquesta una més de les moltes filtracions, sempre interessades, amb la que es nodreix el debat polític sobiranista.

"Això és Can Pixa!" és una expressió col·loquial que té en la seva forma més formal i políticament correcte l'expressió "això és un desgavell!", frase que, si bé sembla dir el mateix, no té la mateixa força; si les pronuncieu amb veu alta en podreu percebre les diferències.

Parafrasejant Bill Clinton hom podria recordar-li a Carme Forcadell que "és la política estúpida!", doncs és evident que, malgrat tots els esforços que fan per mantenir la unitat en un fràgil equilibri, els partits polítics tendeixen a tancar files quan s'albiren eleccions a l'horitzó; no en va estem ja en plena precampanya multi-electoral!

És possible que Carme Forcadell va acabar d'entendre l'altre dia el que tan li va costar el dia que Oriol Junqueras va fer la seva conferència, posterior a la del president Mas, en la que Junqueras no va abraçar, precisament la proposta de Mas, més aviat s'hi va posar d'esquenes... L'"això és Can Pixa" de l'altre dia pot explicar l'airada discussió televisada que el vespre de la conferència de Junqueras Carme Forcadell va mantenir amb Marta Rovira.

"Això és Can Pixa!" i possiblement Carme Forcadell té raó, doncs estem en temps de canvis, de transformació i per moments la política catalana, a la seva manera també l'espanyola, sembla viure en un constant desgavell amb partits amb crisis internes, escissions, noves aliances i noves sigles que volen esborra-ne d'altres del mapa polític!

Aquesta expressió popular té diverses variants més extenses, com "això és Can Pixa Pedret" (singularment gironina) o en aquest cas la més encertada "això és Can Pixa i rellisca!"

Veurem qui és el primer que, en tot aquest aquest desgavell polític, rellisca i cau de culs! El PSC sembla tenir tots els números, però també en política, com a la cançó Pedro Navaja, "la vida te da sospresas, sopresas te da la vida..."

"Això és Can Pixa!", estem avisats, no sigui que ens enganxin amb els pixats al ventre!

dilluns, 26 gener de 2015

Selfies... qui no se n'ha fet algun?


Internet i totes les coses, bones i dolentes, que hi passen són un reflex de nosaltres mateixos, de la nostra vida i manera de viure, de les nostres virtuts i els nostres defectes, de la nostra grandesa i sí, també de la nostra misèria!

Si una missió extraterrestre volgués estudiar l'espècie humana actual podria saber molt de nosaltres, tal vegada no tot, tan sols analitzant com som a internet, què hi fem, com ens relacionem, què publiquem...

A internet, ja ho sabem, hi ha fenòmens que durant un cert temps prenen una certa volada, viuen uns mesos a la cresta de l'onada, el fenomen esdevé viral i després baixa d'intensitat fins a donar la sensació que desapareix, vençut per un nou fenomen... Al seu dia van ser tendència els “lipdub”, també els “flashmob” i després els “Harlem Shake”. Un dels darrers fenòmens virals a les xarxes socials són els “selfies”, els autoretrats que ens fem amb el telèfon mòbil.

Qui no s'ha fet, o ha participat, en un “selfie”?

Res millor per popularitzar un fenomen que les celebritats se'l facin seu, i si parlem de “selfies” són cèlebres l'inoportú que es va fer Barack Obama als funerals de Nelson Mandela o els que s'ha fet, s'ha deixat fer amb total naturalitat el Papa Francesc.

Els “selfies” no són una novetat, fa anys que ens en fem, quasi tants com hi ha càmeres fotogràfiques; fins i tot hi ha qui diu que els primers “selfies” els trobem en la pintura en forma d'autoretrat.

L'única condició d'un “selfie” és que la foto ens la fem nosaltres mateixos amb la càmera del telèfon mòbil; si la foto és col·lectiva un dels integrants a la foto l'ha de fer. No en va el terme “selfie” deriva de “self”, sí o un  mateix, paraula que tenim molt familiaritzada per exemple en l'anglicisme “self service”, autoservei.

Els nostres “selfies” diuen molt de nosaltres mateixos, com a la seva època també deien molt d'ells els autoretrats de Frida Kahlo, Goya, Picasso o Rembrant. Sense necessitat d'elevar-los a la categoria d'obra d'art, que per si sols no ho són, els “selfies” ens expliquen no tan pel fet de sortir-hi retratats, sinó pel context i l'actitud en què ens retratem.

Si els extraterrestres ens estudiessin avui també ells observarien que en la història de la humanitat mai ens hem auto retratat tant com ara...

Els “selfies” són una manera més de compartir a les xarxes socials el nostre dia a dia, però tenen també un vernís narcisista, amb més o menys mesura, que no és aliè a d'altres fenòmens d'internet o de la vida mateixa.

Narcís va ser castigat per Nèmesi a enamorar-se d'ell mateix després de rebutjar cruelment l'amor d'Eco. Absort per la seva pròpia bellesa reflectida en l'aigua d'una font va acabar ofegat sota les seves aigües buscant-se a sí mateix, enamorat d'ell mateix.

Malauradament alguns “selfies” també han acabat en tragèdia, però no per excés de narcisisme, sinó per manca de prudència. Aquest estiu són dons els casos que han aparegut als mitjans de comunicació, un quan una barana d'un balcó va cedir a la pressió exercida per un grup que es feia un “selfie”; l'altre el d'uns infants que van veure com els seus pares s'estimbaven penya segat avall mentre retrocedien càmera en mà per buscar el millor angle.

També els “selfies”, més enllà d'aquests tràgics accidents, descriuen prou bé i amb fidelitat l'estupidesa humana...

En tot cas sempre farem bé de tenir present que si els “selfies” diuen molt de nosaltres, ens hi pensem dos cops abans de prémer el botó i, sobretot, de compartir-los a les xarxes socials. Correm el risc de quedar ben retratats, ben auto retratats! 

Article publicat al número 89 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 24 gener de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Hard To Handle"


Otis Redding, una de les referències imprescindibles de la música soul, va perdre la vida en un tràgic accident d'aviació a finals de l'any 1967; amb tan sols 26 anys Redding tenia una sòlida carrera i discografia musical plena d'èxits amb cançons memorables com "Mr. Pitiful" o "I've Been Loving You Too Long" entre moltes altres cançons i versions.

"Hard to Handle", la cançó d'avui va veure la llum en un disc pòstum publicat a mitjans de l'any 1968, "The Immortal Otis Redding", que recull 11 cançons gravades poc abans de la seva mort. Tot i que el gran èxit pòstum d'Otis Redding és "(Sittin' On) The Dock of the Bay" "Hard to Handle" sol formar part, també, dels discs recopilatoris dels grans èxits de Redding.

Si "Hard to Handle" és una cançó que ens situa al final de la vida (també musical) d'Otis Redding la versió que en van fer The Black Crowes ens situa a l'inici de la carrera musical d'aquest grup de rock nord americà (amb tocs de blues, hard rock i rock sureny) liderat pels germans Chris Robinson i Rich Robinson, que precisament aquest inici de gener de 2015 han anunciat que pleguen!

L'any 1990 The Black Crowes van publicar el seu primer disc, "Shake Your Money Maker", per mi el millor, en el que destacava, a banda de "She talks to angels", la versió del "Hard to Handle" d'Otis Redding, una de les millors versions, sinó la millor, que s'han fet d'aquesta cançó!

Les dues cançons, l'original d'Otis Redding i la versió de The Black Crowes, fan de molt bon escoltar!





Per cert, el 6 de desembre de 1992 The Black Crowes van tocar a Barcelona a la sala Zeleste! En alguna caixeta de casa encara guardo l'entrada!



També pots escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent una trista cançó folk americana, "Red River Valley", cançó molt popular a Catalunya fa més de 40 anys, com tantes altres cançons folk americanes...

divendres, 23 gener de 2015

El vídeo de la setmana: #Girona10!


Entre avui i diumenge Girona, oficialment i per quarta vegada, serà 10! El Girona 10 torna i ho fa, en aquesta quarta edició, amb més dies i més, moltes més activitats!

Girona 10 és ja una marca turística reconeguda i reconeixible i, com altres esdeveniments que es fan a la ciutat de Girona, no només té per missió ser pol d'atracció de turistes, sinó també dinamitzar l'economia local en general i la del sector de l'hostaleria en particular.

El Girona 10 no és només un sorteig de pernoctacions i menús a 10 euros, és una proposta oberta a tothom, al turista i al gironí, per gaudir durant tres dies d'una ciutat que bullirà d'activitat!

Si a tu, com a mi, no t'ha tocat ni cap pernoctació ni cap menú no desesperis, doncs també tens lloc en aquest Girona 10! Pots fer un Vermut 10, aprofitar les ofertes i promocions del comerç gironí, gaudir de l'oci nocturn i sobretot del munt d'activitats programades: música, esport, tallers, balls, teatre...

El Girona 10, a més, també és accessible i solidari!

Siguis de Girona, de Sarrià de Ter o de les "quimbabes" el Girona 10 t'espera!



Bon divendres i millor Girona 10!

dijous, 22 gener de 2015

L'àvia de (quasi) cent anys

La Sira és la segona néta que l'abuela Vicenta va casar! Foto: Eva Guillamet

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar, afortunadament, per la finestra de la seva residència!

La seva vida, però, podria ser igualment novel·lada, com la teva i la meva, afegint-hi un polsim de ficció. Només caldria cercar qui cosís el relat d'una vida que va començar l'any 1915, quan Alfons XIII regnava Espanya i al món es lliurava la 1a Guerra Mundial, i que es va acabar setmanes enrere, dues dictadures i una república després, quan Felip VI regna Espanya i al món s'han lliurat i es lliuren tantes guerres que ja ni les enumerem!

El relat començaria lluny, al petit i extremeny poble de Valéncia del Ventoso. Fa dos estius vaig resseguir el camí invers que ella va fer, com tants altres extremenys, cap a Catalunya, essent ella i la seva família una gota més de l'onada migratòria.

Vaig trepitjar els mateixos carrers i remullar-me en les mateixes fonts que ella en la seva infància i joventut, fins i tot vaig presenciar, amb emoció, la processó de la "Virgen del Valle". Perseguint el passat vaig descobrir el present d'un poble molt viu!

I el relat s'acabaria en una residència de Bellvís d'Urgell, després de fer molta vida a Barcelona i Granollers... Potser són menys espectaculars els avatars de la seva vida, comparats amb els de l'avi centenari, però els seus,. com els teus i els meus, són reals com la vida mateixa!

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, però sí va casar les seves 5 nétes i a totes elles els hi va comprar el vestit de casament.

La darrera néta es va casar a finals de setembre i aproximadament un mes després ella ens va deixar... "Feina feta", deuria pensar, "ara ja puc marxar en Pau!"

L'abuela no ha arribat als cent anys i en certa manera aquest fet ens demostra que no és tan important assolir aquesta fita com saber que els anys viscuts han estat plens d'una vida per la que, malgrat les adversitats de la pròpia existència, val la pena viure.

Aleshores la mort esdevé el punt i seguit d'una vida viscuda, que perviu en el record d'aquells que l'estimavem i a qui va estimar.

L'àvia de (quasi) cent anys no es va escapar per la finestra, va preferir deixar que la vida seguís el seu curs, tal i com la mort ho té previst...

Descansa en Pau abuela!

La mainada es remulla en una de les fonts públiques de Valéncia del Ventoso. Foto: Roger Casero

dimecres, 21 gener de 2015

Micro participació a la “micro consulta” del carrer Firal

L'urna el darrer dia de votació. Foto: Roger Casero

Aquest any 2014 al voltant d'un centenar de veïns i veïnes de Sarrià de Ter hem participat en una consulta per decidir, no el futur del nostre país, sinó el del nostre tram de carrer. Bé, més que consulta jo en dic “micro consulta”, tot i que el govern municipal prefereix parlar de procés participatiu, però al final l'acció que vam acabar fent va ser dipositar una papereta dins una urna.

L'objecte d'aquest procés participatiu era prendre una doble decisió sobre la mobilitat d'un tram del carrer Firal de Sarrià de Ter, el comprès entre el carrer Lloses i l'Avinguda de França: decidir sobre la disposició de l'aparcament i, depenent de l'aparcament, sobre el sentit del carrer en cas d'esdevenir, en aquell tram, de sentit únic.

La participació no va ser gaire reeixida, situant-se al voltant del 30% i el resultat, d'empat tècnic entre dues propostes, poc aclaridor. Finalment, vista la poca participació i vist que el resultat tampoc permetia prendre una decisió en una de les propostes, el govern, després d'una reunió amb els veïns i veïnes, va decidir deixar els aparcaments i el doble sentit del carrer com estaven abans de la “micro consulta”, com si res hagués passat.

Ja que aquest procés de participació no va servir per a prendre cap decisió (o potser sí, la decisió de no canviar res) sí que ens ha de servir per identificar els punts crítics que, per mi, va tenir aquest procés i que resumeixo en dos punts: la informació i qui havia de decidir.

Poca informació, poca participació

Tenir tota la informació no garanteix més participació, però la manca d'informació sí genera poca participació.

Els veïns i veïnes d'aquest tram de carrer van ser informats per carta d'aquest procés; una carta va ser tota la informació que van rebre. Enviar una carta va ser tot el que va fer el govern municipal va fer per informar del procés i estimular la participació; cap reunió informativa, cap debat, cap presentació pública de les propostes.

Us imagineu una convocatòria d'eleccions sense campanya electoral? Sí, potser en moltes seria desitjable, ho reconec, però quan es vol fer un procés participatiu i es persegueix que els veïns i veïnes participin no n'hi ha prou en fer el mínim, qui promou el procés, en aquest cas el govern municipal , ha de fer molt més, implicar-s'hi i implicar-hi els veïns i veïnes cridats a participar.

És cert que cal apel·lar també a la responsabilitat dels veïns i veïnes per una qüestió, se suposa, del seu màxim interès, però fins i tot va sobtar que el govern municipal ni tan sols hi impliqués l'Associació de Veïns de Sarrià de Baix, essent una qüestió, l'objecte del procés participatiu, que afectava al barri.

I seguint aquest fil apareix, per mi, el segon punt crític:

Qui havia de decidir?


El govern municipal va decidir que només el centenar veïns i veïnes majors de 16 anys empadronats en el tram de carrer afectat podien votar; aquest va ser també un punt qüestionat i que es va debatre.

Si la decisió fos només sobre la disposició de l'aparcament, i afectés només a l'aparcament, podria entendre-ho, però segons quina decisió es prenia sobre l'aparcament afectava a la mobilitat d'aquest tram de carrer de manera directa i a la mobilitat del sector en general de manera indirecta.

D'aquesta manera prop d'un centenar de veïns i veïnes teníem a les nostres mans prendre una decisió que anava més enllà del nostre tram de carrer, que afectava d'una o altra manera a la mobilitat general del sector.

Aquest procés participatiu, doncs, afectava directament a un tram del carrer Firal, però indirectament afectava a la mobilitat d'altres carrers com el carrer Ripollet, el carrer Carrilet o el carrer Lloses, i per tant ja no era només una qüestió de d'aparcament d'aquest tram, sinó de la mobilitat del sector.

Aquesta afectació general a la mobilitat del sector exigia, entenc jo, que qui participés en aquest procés participatiu no fossin només els veïns del tram afectat pel tema de l'aparcament, sinó tot el barri de Sarrià de Baix, doncs els possibles resultats de la decisió afectava a tot el sector.

Entenc que els meus raonaments són tan qüestionables com els que jo qüestiono del govern, però en tinc prou si serveixen per a la reflexió i anàlisi sobre aquest procés participatiu.

Penso que amb una major implicació i esforç informatiu per part del govern, la participació de l'associació de veïns i l'ampliació del focus de decisió, prenent el barri de Sarrià de Baix, i no només el tram de carrer afectat pel tema de l'aparcament, el procés participatiu hauria estat més ric i més reeixit.

Aquest procés participatiu es va tancar amb una reunió del govern amb veïns i veïnes; la reunió, com la participació a la “micro consulta”, tampoc va ser massa participada. Tal vegada el procés s'hauria d'haver començat com es va acabar, amb una reunió informativa oberta, com a mínim, a tots els veïns i veïnes del sector. Entre els pocs que vam assistir en aquella reunió es va generar debat sobre les propostes, exposant els pros i contres de cada una d'elles... Tot aquell debat entre pocs va servir per decidir no tocar res...

El tram del carrer Firal entre el carrer Lloses i l'Avinguda de França segueix igual; així es va decidir; però aquest tram de carrer, i d'altres del sector, segueixen tenint problemes de mobilitat.
Si bé aquest procés de participació es va tancar, el debat sobre la mobilitat al sector de Sarrià de Baix segueix pendent, però això ja serà una altra història...

Article publicat al número 89 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 20 gener de 2015

#gràciesGuillem, també pel #PremiCasero!

Foto: Esteve Escapa
No era una presentació qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions "qualsevols"! Era la d'un Premi Casero, que sempre té quelcom d'especial, per raons òbvies, per la Llibreria 22.

Sobre el paper era tan sols, que no és poc, la presentació del darrer Premi Casero, "La segona lluna" d'Antoni Carrasco. Fins aquí res de nou, fins aquí tot previsible. Però no era, ni va ser aquesta, una presentació d'un Premi Casero qualsevol, si és que a la Llibreria 22 hi ha presentacions de Premi Casero "qualsevols"!

Guillem Terribas sap més que ningú que a les presentacions de llibres sol haver-hi els "sospitosos habituals", també a les presentacions dels Premi Casero. Aquell dia, però, la Llibreria 22 presentava un inusual ple i no era només el nombre de persones, sinó la presència d'algunes persones en concret, el que feia que l'expressió d'en Guillem fos, i cada vegada més, d'incredulitat.

El que els ulls d'en Guillem veien minuts abans de començar els seus llavis no ho van poder silenciar: entre dents i somriures anava dient "però si aquest, o aquest altre, no venen mai a les presentacions!" Era evident que passava quelcom, tan com era evident que ell ho ignorava.

La presentació va seguir el guió previst:
  • obertura per part d'en Guillem, fent de mestre de cerimònies i agraint irònicament a l'autor el seu poder de convocatòria... 
  • breu intervenció de l'editor, palpant ell i fent-nos palpar a cada un de nosaltres els límits, tal vegada també els nostres, de la realitat...
  • dissecció de l'obra per part de Josep Ma Fonalleras, que feta l'autòpsia del llibre (versa sobre la mort) va concloure que era un dels 3 millors Premi Casero... 
  • i finalment intervenció, llegida, del propi autor, Antoni Carrasco, a qui ben segur tal convocatòria també va fer justícia!
Però aleshores va ser Fonalleras, i no Terribas, qui va prendre de nou la paraula per dir unes encertades i concises i sinceres paraules d'agraïment, i Quim Nadal li va atansar un regal que va resultar ser un #gràciesGuillem per emmarcar! Aleshores el públic, còmplice, ja alçàvem el paper, gris sobre groc i perpetrat per Salvador Garcia-Arbós, que deia: "No sóc pas en Guillem... però de gran m'agradaria ser-ho"

Ens vam fondre finalment en un aplaudiment que volia ser una abraçada i sí, es va emocionar en Guillem Terribas! També ens vam emocionar la resta i més d'un va vessar, d'emoció, alguna llàgrima! I és que per això són aquests moments, per viure'ls amb la intensitat que es mereixen!

La presentació va acabar com acaben sempre a la Llibreria 22:
  • el públic comprant el llibre
  • l'autor signant-los 
  • i tots brindant per "La segona lluna", pel Premi Casero, per la Llibreria 22 i aquell dia, sobretot i especialment, per en Guillem Terribas!
M'agradaria trobar les paraules però m'és impossible: és tan gran l'agraïment a en Guillem Terribas (i a la Llibreria 22) per tot el que, per mi i la meva família, representa el Premi Casero que gràcies Guillem se'ns fa insuficient, però potser no hi ha millors paraules!

Gràcies Guillem!

Amb la meva mare i en Guillem Terribas a la Llibreria 22. Foto: Esteve Escapa


dilluns, 19 gener de 2015

10 anys sense la iaia Obdúlia!

La iaia Obdúlia celebrant un aniversari (2003) entre algunes nétes, besnétes i el seu fill Josep. Foto: Maria Mercè Gumbau

El 19 de gener de 2005, avui fa 10 anys, s'apagava la vida de la meva iaia, la mare del meu pare, la iaia Obdúlia. L'endemà a la part final de la cerimònia del seu comiat vaig llegir aquest text que avui recupero i publico per recordar que si bé fa 10 anys es va apagar la seva vida, no ho ha fet, entre tots els qui va estimar i la vam estimar, el nostre record.


Obdúlia Madrid Muñoz,
anònima en la misèria, anònima en la prosperitat, lluitadora en silenci. Font de vida i aixoplug d’aquesta família, que semblava condemnada a convertir-se en errant, com tantes altres, voltant per la península a la recerca de millor sort, esgarrapant quelcom de supervivència; pal de paller d’aquesta família que, amb tu, ha clavat les seves arrels en aquesta terra, l’Empordà.

Els Casero no ens sabem morir; sempre massa aviat, ho sabem i ho patim. I sentim que el teu dol, al llarg de la teva vida, ha estat molt profund. Però encara més profund ha estat l’amor, l’escalf i l’acolliment que ens has donat.

El dia que enterràvem en Just, aviat farà 24 anys, el teu fill Josep, el seu germà, va escriure algunes notes en una mena de diari personal, on hi expressava les seves emocions. Sentiments íntims i personals, escrits per l’impuls d’expressar-los en un moment molt dolorós, el dia després de la mort d’en Just. En Josep va escriure:

"Dies de dolor per tota la família. La mare, que valenta!
El seu dolor era tan gran que només plorava, sense fer esclat d’histèria, callada, encongida i afligida pel què acabava de perdre: el fill…" (Josep Casero Madrid, 1 de febrer de 1981)

Trobarem consol en el record de la teva vida: lluitadora en silenci, generosa amb els qui estimes, generosa estimant.
Iaia, moltes gràcies per la teva vida i moltes gràcies per la vida que ens has donat.

En nom de la família volem agrair totes les mostres de suport i condol que hem rebut. Donem el dol per acomiadat.

Figueres a 20 de gener de 2005.


Un petó i una abraçada iaia!