• Feed RSS
0

La resposta, com era previsible, no s'ha fet esperar!

El govern espanyol va presentar ahir dos recursos al Tribunal Constitucional com a resposta al desafiament sobiranista del govern català, un contra la llei de consultes i l'altre contra el decret de convocatòria de la consulta prevista pel 9 de novembre de 2014.

Amb la mateixa seguretat que Artur Mas, també Oriol Junqueras, afirma que el poble de Catalunya decidirà el seu futur Mariano Rajoy, també Pedro Sánchez, afirma que no, que el 9 de novembre d'enguany no es farà cap consulta!

Mas i Rajoy es senten legitimats per la llei, per la força dels seus respectius governs (en el cas de Mas per la fràgil unitat dels partits pro-consulta) i pel suport de la gent, de tota i més de la que s'ha manifestat a favor de la consulta a Catalunya, i de la majoria silenciosa (sorollosa per moments) d'espanyols que neguen als catalans la possibilitat de decidir, temerosos per un possible trencament d'Espanya.

Però aquesta partida no acabarà en taules i la darrera paraula no la tindrà, ja ho sabem, ja ho saben, el Tribunal Constitucional!

S'equivoca Rajoy si pensa que "muerto el perro (la consulta) se acabó la rábia (la voluntat de decidir)", doncs per més que el Tribunal Constitucional tombi la llei de consultes i la convocatòria de la consulta el procés sobiranista entrarà en una altra fase, en una tercera fase: eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari!

Tenen tot el dret (que no el deure) Mariano Rajoy i el seu govern de presentar els recursos al Tribunal Constitucional; el TC resoldrà judicialment aquesta qüestió, però aquesta és una qüestió que cal abordar també políticament, doncs serà només així, amb la política, que es resoldrà tard o d'hora.

L'imperi contraataca i ho fa amb tota la seva artilleria legal; i tal vegada podrà debilitar un flanc (Unió Democràtica de Catalunya?) i esquivar la consulta del 9 de novembre, però les seves envestides legals no aturaran el procés ni la voluntat de molta gent, d'encara més gent, de voler decidir el futur de Catalunya.

L'imperi ja hauria de saber, sobretot des de la sentència del TC contra l'Estatut de Catalunya, que quan contraataca legalment reforça més encara la resistència, la capacitat de resistència dels catalans en persistir ja no només per votar, sinó sobretot per decidir marxar d'Espanya!

0

Diuen els experts que la nostra personalitat es defineix durant els primers anys de vida; tot el que passa i sobretot ens passa per bé i per mal al llarg de la nostra primera infància esdevé la bastida sobre la qual es vesteix la nostra personalitat.

Naturalment, fugint del determinisme, podem modelar i variar la nostra personalitat i caràcter al llarg de la nostra vida d'una manera més o menys conscient i amb més o menys fortuna, però pensen molt, diuen, els primers anys de vida!

Als seus 84 anys ja  no li podem demanar, encara menys exigir, a Jordi Pujol que deixi de ser ell mateix, amb tot el que això representa!

Divendres passat en la seva compareixença al Parlament de Catalunya Jordi Pujol ens va parlar de la seva relació amb el seu pare, però no va fer cap referència, que recordi, a cap passatge de la seva més tendra infantesa... Potser sí ara trobaré la motivació per llegir-me (quina mandra!) les seves memòries!

Si la seva confessió va sorprendre i fins i tot va deixar perplexos "els seus" m'imagino que el seu entorn més immediat (família, advocats i assessors) tal vegada haurien preferit que el silenci hagués estat l'única resposta a les incisives intervencions dels grups parlamentaris.


En la seva primera intervenció es va limitar a llegir un relat treballat i escrit amb cura, a consciència, una mena de testimoni de descàrrec que ell mateix acceptaria afegir a les seves memòries; però el seu relat només va plaure, com era previsible, a CiU mentre que la resta de grups parlamentaris van cosir-lo a preguntes i, alguns portaveus, fins o tot van voler-lo anorrear políticament.

Però amb l'orgull personal i polític ferit Jordi Pujol va desfermar una vegada més el seu animal polític, un animal ferit i, per tant, més imprevisible encara; l'expressió dels seus ulls i les seves mans se li van tensar i recargolar com se li deuria recargolar l'estómac, que no trobava la manera de pair totes les acusacions que li havien abocat!

En la segona intervenció no es va sortir del guió simplement perquè no hi havia guió escrit, en la seva segona intervenció Jordi Pujol es va defensar atacant, renyant als presents venint a dir "qui s'han cregut que són!" Si no tenia previst respondre, més prudent hagués estat mantenir-se callat!

De la mateixa manera que Puyol és Puyol, Pujol és Pujol! Però ara hem vist que el pal de paller de la política catalana de finals del segle XX era un pal de paller corcat; més o menys corcat ja es veurà...  I ara Jordi Pujol, ja octogenari, ha esdevingut carronya política per al gust i gaudi de propis i estranys.

És també Jordi Pujol, en part, víctima d'ell mateix. Al capdavall, i així es va veure l'altre dia durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, el personatge se'l va acabar menjant!


Revisant la meva discoteca, o per ser més precisos, la meva "cedeteca", vaig ensopegar amb un disc compacte de Grateful Dead que em deuria comprar als anys '90 del segle passat, ben segur, en alguna Fira del Disc del Col·leccionista que aleshores es celebrava, també a Girona.

El disc és un recull d'algunes de les seves cançons publicades sota el segell de la Warner Bros., amb qui van finalitzar el contracte, que no van renovar, a principis dels anys setanta.

Grateful Dead és un d'aquells grups americans formats a mitjans dels anys '60 que van partir del folk i el country per, a través del rock, seguir fent camí passant pel blues i la psicodèlia.

Liderats per l'incombustible (fins a 1995) Jerry Garcia Grateful Dead va conrear no només un gran nombre de discs, sinó també de bones cançons! Potser no són un grup de grans "hits", però la història de la música es vesteix i basteix precisament de música com la que ens va deixar Grateful Dead.

L'any 1974 Grateful Dead publicava "From The Mars Hotel", el seu setè disc d'estudi i segon sota el seu propi segell, Greatful Dead Records.

La primera cançó de la "cara B" del disc és "Scarlet Begonias", la lletra de la qual va inspirar el nom del grup "Heart of Gold Band" de Keith i Donna Jean Godchaux quan aquests van abandonar el grup.



Tornant a Grateful Dead i al disc que van publicar fa 40 anys observareu que a la portada hi ha unes lletres escrites a l'inrevés i cap per avall; capgirant el disc i veient-lo a través d'un mirall s'hi llegeix "Ugly Rumors", nom que per inspiració d'aquest disc i portada tenia la banda de música de l'ex primer ministre britànic Tony Blair quan estudiava a Oxford...

Quedem-nos però amb Jerry Garcia, Grateful Dead i les "Scarlet Begonias"!



Scarlet Begonias

As I was walking round Grosvenor Square
Not a chill to the winter but a nip to the air
From the other direction she was calling my eye
It could be an illusion but I might as well try, might as well try

She had rings on her fingers and bells on her shoes
And I knew without asking she was into the blues
She wore scarlet begonias, tucked into her curls
I knew right away she was not like other girls, other girls

In the thick of the evening when the dealing got rough
She was too pat to open and too cool to bluff
As I picked up my matches and was closing the door
I had one of those flashes I'd been there before, been there before

Well, I ain't always right but I've never been wrong
Seldom turns out the way it does in a song
Once in a while you get shown the light
In the strangest of places if you look at it right

Well, there ain't nothing wrong with the way she moves
Scarlet begonias or a touch of the blues
And there's nothing wrong with the look that's in her eyes
I had to learn the hard way to let her pass by, let her pass by

The wind in the willow's playing, 'Tea for two'
The sky was yellow and the sun was blue
Strangers stopping, strangers just to shake their hand
Everybody is playing in the heart of gold band, heart of gold band

De Grateful Dead trobareu, a YouTube i a Spotify, moltes cançons en directe; també "Scarlet Begonias", com aquest enregistrament de fa 40 anys!




"Cupertino, tenim un problema!"

El problema dels propietaris de l'iPhone 6 no són comparables amb els que tenen els astronautes quan, voltant per la immensitat de l'univers, comuniquen amb la seu de la NASA tot dient "Houston, tenim un problema!"

I si en el cas de la NASA no és Houston com a tal qui té el problema sinó l'agència aeroespacial americana, en el cas de Cupertino el problema el té la marca de la poma, Apple!

Resulta que alguns propietaris del darrer i flamant iPhone han vist com aquest es doblegava després de ser desat i portat amb normalitat dins la butxaca dels pantalons. Més enllà de si aquest ha estat un problema puntual o massiu, la notícia s'ha escampat com només a les xarxes socials sap fer-ho de tal manera que un vídeo demostrant la fragilitat de l'iPhone 6 ha esdevingut ràpidament viral!

Tan és si no parleu o no enteneu l'anglès, les imatges no requereixen paraules i podreu jutjar vosaltres mateixos si considereu que la força que s'aplica per a doblegar l'iPhone 6 és excessiva o no!

És clar que si teniu a les vostres mans un iPhone 6 també podeu fer vosaltres mateixos la prova...



Bon divendres, tingueu o no un iPhone 6!

La càmera no fa el fotògraf, Instagram tampoc!

Ara no recordo ni a on ni de qui vaig llegir aquesta frase, una frase carregada de veritat!

Però malgrat no ser fotògraf publico a Instagram, de la mateixa manera que malgrat no ser escriptor escric en aquest bloc i malgrat no ser esportista d'una manera més o menys regular surto a córrer.

Publico fotos, escric i corro amb modèstia, sense grans pretensions: ni concursos de fotos, ni llibres ni curses a la vista. Però per fer-ho sense ser-ne expert cal un xic d'atreviment, les mínimes ganes i motivació per fer-ho i la suficient humilitat per saber, un mateix, la pròpia posició en tot!

Penso que si fa o no fa pel mateix motiu que publico fotos a Instagram, escric al bloc i surto a córrer faig un programa de ràdio a la ràdio local del meu poble: Ràdio Sarrià.

Sarrià de Ter en Xarxa és un espai de Ràdio Sarrià que, d'una manera senzilla i planera (aquesta és la intenció) explica el món d'internet, les xarxes socials i les noves tecnologies.

Potser algun dia em cansaré de publicar fotos a Instagram, d'escriure al bloc i de sortir a córrer quan el dia encara no és dia, I potser també algun dia deixarà d'emetre's el Sarrià de Ter en Xarxa, però en tot cas no serà abans que finalitzi aquesta 3a temporada que tot just divendres passat vaig estrenar!

El micròfon i els auriculars no fan el locutor, però malgrat no ser-ho professionalment m'agrada fer ràdio i, de moment i per una temporada més, procuraré no morir en l'intent d'explicar les noves tecnologies a la ràdio local del meu poble, una ràdio a la mida del poble i de l'espai que presento!

Un poble, una ràdio i un programa a la meva mida!


De les moltes escales que hi ha m'agraden molt les que et porten al cel de Led Zeppelin i sí, ho reconec, l'escala de grisos.

Percebre la realitat en blanc i negre no és el mateix que percebre-la en escala de grisos, i ja no diem veure-la a tot color! L'escala de grisos és altament útil quan les visions es polaritzen, quan només dominen el blanc i el negre, així, sense més matís: o ets blanc i ho veus tot blanc o ets negre i ho veus tot negre, no ha gris possible!

En èpoques com la que vivim avui a Catalunya i a Espanya és comú, aquí i allà, que molts perdin la capacitat de veure-hi en escala de grisos i perceben la realitat tan sols en blanc i negre, un blanc que de tan brillant enlluerna i un negre que de tan fosc no deixa veure res més que la seva negror.

Davant aquesta polaritzada visió de blanc o negre els grisos no hi tenen cabuda, i si un gris s'apropa més al negre no és gris, sinó negre; i si un altre gris clareja més no és gris, sinó blanc! I si a mi em sembla, o m'han dit, que un gris és blanc, és blanc, o en el seu defecte si no és blanc serà negre, doncs no pot ser altra cosa. No en va aquesta sembla una partida d'escacs!

D'un temps ençà, i especialment aquests darrers dies, la visió de l'escriptor Javier Cercas sobre el procés sobiranista de Catalunya ha fet córrer molta tinta, la seva inclosa, en una sèrie d'articles publicats a el diari El Punt Avui, articles que com aquest que llegiu, mai s'haurien d'haver escrit.

La metxa, si ja no ho estava abans, la va encendre l'article "Respecte, falta de" de Matthew Tree (qui després es va disculpar), tot i que qui va fer esclatar la pólvora va ser l'article, publicat l'11 de setembre, “La utopia assassina”, al que el propi Cercas va respondre amb una carta publicada al mateix diari sota el títol "Coses que no he dit mai";  Isabel Llauger, al mateix diari, va seguir el fil amb "Javier Cercas".

Tot plegat generat per aquesta visió de blanc o negre, per aquesta manca de capacitat de veure la realitat ja no a tot color, ni tan sols en una trista escala de grisos!

Diu Javier Cercas, o em sembla haver llegit que ha dit en alguna ocasió, que ell prefereix els països avorrits; possiblement els prefereix tan com jo prefereixo els escriptors grisos com ell, plens de matisos, escriptors que escriuen negre sobre blanc en escala de grisos.

Blanc o negre; el blanc i el negre, tan a prop i tan lluny alhora o, com diu l'expressió en la llengua que Javier Cercas utilitza quan escriu, "tan lejos, tan Cercas"!

Entre el blanc i el negre hi ha sempre l'escala de grisos!

0
Foto: Alejandro Garcia / EFE
En el full de ruta de l'ERC que va fer president primer Pasqual Maragall i després José Montilla el federalisme era una etapa més en el camí vers la independència, si entenem per federalisme la frustrada proposta d'Estatut que va esberlar precisament el primer tripartit, i va enfonsar el segon.

És públic i notori que el PSC no és un partit independentista, fins i tot al seu dia destacats líders socialistes han menyspreat companys de partit amb vel·leïtats independentistes o que han mostrat simpaties, amb discrepàncies incloses vers la posició del partit, amb el dret a decidir.

PSC i PSOE tenen a la nevera la seva proposta federal a l'espera que els esdeveniments sobre la consulta del 9N es precipitin amb una "no consulta" per presentar, llavors sí, la seva proposta federal refrigerada.

No sé si aquesta estratègia farà fortuna, no acabo de veure clar que la proposta federal qualli a curt o mig termini; però el resultat d'Escòcia, la victòria del NO, hauria de fer variar la perspectiva de PSC i PSOE (també del PP i la resta de partits que s'hi oposen) vers la consulta.

Hi ha qui voldria, fins i tot demana o exigeix, que el PSC abraci l'independentisme; jo, que en sóc militant de fa més de 10 anys i que votaré, votaria, SÍ-SÍ, no demano al PSC que abraci l'independentisme, però sí que podria donar-li la mà per fer camí junts. Camí junts no per la independència, però sí pel dret a decidir, per la consulta.

I llavors erigir-se com a defensors del NO o, si es mantingués la pregunta actual, del SÍ-NO.

No seria tan descabellat que en el full de ruta del PSC la independència fos una etapa més en el camí vers el federalisme.

Al capdavall per ERC aquella experiència va ser un mal necessari...

0

A Escòcia ha guanyat el NO!

Fins i tot aquest titular, tot i no ser el desitjat pels independentistes, té un element implícit altament positiu: Escòcia ha votat!

D'entre les moltes formes i fórmules (algunes certament estrambòtiques) que aquestes darreres setmanes, mesos, s'han posat sobre la taula per tal que els catalans exercim el nostre dret a decidir, més enllà de la desobediència i de les anticipades amb caràcter plebiscitari, m'agrada la que proposa José Antonio Donaire: "Que los españoles decidan que los catalanes decidan".

Penso que la victòria del NO escocès hauria de fer veure als espanyols, i catalans, que neguen la consulta que celebrar-la no implica necessàriament que guanyi el SI, que fins i tot ells podrien viure l'alegria que guanyés el NO a Catalunya!

La consulta del dret a decidir s'ha impulsat a Catalunya essencialment amb la força dels que votarien clarament SI a la independència; és a dir, mentre SI impulsa la consulta, amb alguns dels SI-NO, els del NO es neguen a fer efectiu el seu vot negatiu, negant-.se i negant-nos l'oportunitat de votar. Si el 9N es celebrés la consulta, la campanya del NO correria el risc que quedar orfe!

No crec que el NO escocès aigualeixi el procés que estem vivint a Catalunya; més aviat penso que els del SI per fi podran dir "Escòcia m'és igual", després de tan emmirallar-s'hi, i ara sí, ara és l'hora que els del NO mirin cap a Escòcia per perdre la por a votar.

A Escòcia ha guanyat el NO, però sobretot ha guanyat la democràcia!


A les societats modernes tenim la Cultura, així amb majúscula, la cultura, així amb minúscula i fins i tot la "cultureta"...  I tan o més necessària que aquestes les societats necessiten, també, la contracultura, que entre les seves múltiples expressions hi ha, també, la música!

És missió de la contracultura, entre d'altres, qüestionar el sistema dominant, qüestionar l'statu quo per remoure consciències i promoure l'activisme. La contracultura és una necessària sacsejada de pensament i consciència.

A la seva manera, amb la seva música, Frank Zappa va ser un exponent de la contracultura nord americana durant la segona meitat del segle passat.

Zappa, que en el món de la música va fer quasi de tot (va ser compositor, guitarrista, cantant, productor i director de videoclips), destaca musicalment pel seu eclecticisme, que el permetia moure's i passejar amb molta solvència pel rock, el blues, el jazz, la música electrònica i la clàssica!

L'any 1974 Frank Zappa ja tenia a les seves espatlles una llarga i prolífica carrera musical tan amb el grup The Mothers of Invention com en solitari; aquell any va publicar "Apostrophe (')", el disc que més èxit comercial va tenir, arribant al número 10 de la llista de vendes d'elapés americana.

La cançó que avui destaquem és "Cosmik Debris", que si bé no va ser la més destacada del disc, sí que ens serveix per veure Frank Zappa en plena acció amb la seva guitarra!

Gaudiu-la!



Cosmik Debris

The mystery man came over
And he said "I'm outta sight!"
He said for a nominal service charge
I could reach nirvana tonight
If I was ready, willing and able
To pay him his regular fee
He would drop all the rest of
His pressing affairs and devote
His attention to me

But I said "Look here brother
who you jiving with that cosmik debris?
Now who you jiving with that cosmik debris?
Look here brother, don't waste your time on me"

The mystery man got nervous
And he fidget around a bit
He reached in the pocket of his mystery robe
And he whipped out a shaving kit
Now I thought it was a razor
And a can of foaming goo
But he told me right then when the top popped open
There was nothin' his box won't do
With the oil of Aphrodite, and the dust of the Grand Wazoo
He said "You might not believe this, little fella
But it'll cure your asthma too"

And I said "Look here brother
Who you jiving with that cosmik debris?
Now what kind of a guru are you, anyway?
Look here brother, don't waste your time on me"
(Don't waste your time)

"I've got troubles of my own", I said
"And you can't help me out
So, take your meditations and your preparations
And ram it up your snout!"
"But I got the crystal ball", he said
And held it to the ligh
So I snatched it, all away from him
And I showed him how to do it right

I wrapped a newspaper 'round my head
So I looked like I was deep
I said some mumbo-jumbo, then
I told him he was going to sleep
I robbed his rings and pocketwatch
And everything else I found
I had that sucker hypnotized
He couldn't even make a sound
I proceeded to tell him his future, then
As long as he was hanging around
I said "The price of meat has just gone up
And your old lady has just gone down!"

And I said "Look here brother-who you
Jiving with that cosmik debris?
Now is that a real poncho or is that a Sears poncho?
Don't you know, you could make more money as a butcher?
So, don't waste your time on me"
Don't waste it, don't waste your time on me
(Shante)

El primer senzill del disc i cançó que va ajudar a vendre'l va ser "Don't Eat the Yellow Snow", que ens serveix per tancar aquest petit viatge a un bocí de l'univers de Frank Zappa de 1974.




0

L'objectiu d'una protesta, amb independència de la seva naturalesa, sempre és doble: fer pública una opinió, una posició i assolir una gran repercussió.

La manifestació clàssica, entesa com a concentració col·lectiva de persones que fan públiques les seves reivindicacions, han pres diferents formes aquests darrers anys a Catalunya: la Via Catalana i la ve baixa.

En una altra línia de protestes també es porten, sobretot si contenen una forta càrrega feminista, les de l'estil "femen", amb els pits enlaire mostrant consignes a flor de pell.

També té la seva història la cançó protesta, que per poc que hi pensem una mica veurem que sobrepassa, i de molt, la típica cançó folk ben intencionada: Bob Dylan, John Lennon, Patti Smith, Pink Floyd, Raimon, Lluís Llach, Víctor Jara, The Clash, Sex Pistols, U2, Joan Báez o Paco Ibáñez, entre molts altres, són grups i cantants que fàcilment podem agrupar sota la categoria cançó propesta.

A la nostra discoteca ben segur podem trobar-hi cançons folk, rock, pop o punk protesta però, hi trobaríeu un fandango?

Una bona mostra del fandango protesta és que el que practiquen el col·lectiu Flo6x8, que setmanes enrere van deixar literalment sense paraules el Ple del Parlament d'Andalusia en una acció de protesta en què tres membres d'aquest col·lectiu van incomodar els parlamentaris amb els seus fandangos, el marc de la seva campanya "Acortando distancias con el Viejo Régimen".



Bon i reivindicatiu divendres!