• Feed RSS


Hi ha llibres, fins i tot personatges de llibres, que eclipsen el seu autors; resulta inevitable pensar amb el personatge Sherlock Holmes i el seu autor, Sir Arthur Conan Doyle. Aquest fenòmen també passa al món de la música: l'empremta d'una cançó, o d'un disc, és molt més marcada, visible i perdurable que la del seu autor o primer intèrpret...

Potser no és exactament el cas de la cançó i la cantant d'avui, però tal vegada s'hi aproxima una mica...

L'any 1974 la cantant afroamericana Ann Peebles va enregistrar el disc que va esdevenir el seu major èxit comercial, disc que duia per títol el del seu major èxit: "I can't stand the rain".

La cançó, publicada l'any anterior i àmpliament versionada, és un dels "hits" de la música soul i estic convençut que pràcticament tots vosaltres l'heu sentit, i la majoria l'heu ballat i taral·larejat!

La cançó defuig de l'escena melancòlica de mirar la pluja a través d'una finestra; Peebles més aviat demana a la pluja, imperativament, que fugi de la seva finestra, i amb ella els records i l'enyorança!

Gaudiu-la!



I can't stand the rain

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

Hey, window pane
Do you remember
How sweet it used to be

When we was together
Everything was so grand
Now that we've parted
There's just one sound
That I just can't stand

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

I can't stand the rain
Against my window
'Cause he's not here with me

Alone with the pillow
Where his head used to lay
I know you've got
Some sweet memories
But like the window
You ain't got nothing to say

I can't stand the rain
Against my window
Bringing back sweet memories

I can't stand the rain
Against my window

Hey, rain
Get off my window...

Que aquest sigui el gran "hit" d'Ann Peebles no vol dir que la seva discografia no contingui altres temes memorables; en el mateix "I can't stand the rain" editat l'any 1974 hi trobem aquesta esplèndida "I'm Gonna Tear Your Playhouse Down".




Si les orenetes anuncien l'arribada del bon temps a Girona la sínia anuncia l'arribada el temps de Fires.

Des de la llunyania, fora els murs invisibles però encara tangibles de la ciutat, o a vista d'ocell, la visió d'una porció de la sínia, la seva part més enlairada, la que gira per sobre les branques més altes dels centenaris plàtans de la Devesa, esdevé el primer senyal que les Fires de Sant Narcís han arribat i faran que, sota els arbres de la Devesa i arreu dels carrers més cèntrics la ciutat brogirà entre cotons de sucre, castanyes, moniatos i "paponazos"!

I si el Temps de Flors omple la ciutat de turistes d'arreu del món, les Fires de Girona l'omple de gironins d'aquí i, també, els dies assenyalats, d'arreu del món!

Gira la sínia al ritme de les Fires que, al capdavall, és el ritme de la nostra pròpia vida; de fet l'Ajuntament hauria d'encomanar a un funcionari municipal la tasca de comptar les voltes que la sínia farà tots aquests dies de Fires, per descobrir, tal vegada, les voltes que fa la nostra vida, que també roda, com la sínia, a vegades de manera pausada i lenta, a vegades perillosament!

Les Fires de Girona són per gaudir i el seu programa d'activitats és una mena de retallable que permet fer-se, com un vestit, unes Fires, a mida!

Gaudiu de les Fires de Girona i la seva màgia, i si pugeu a la sínia, gaudiu-la com gaudiu de la vostra vida, i sobretot no us perdeu cap de les perspectives que us ofereix a cada moment, a cada volta!



Bon divendres i millors Fires de Girona!


Adjectivem l’economia de múltiples maneres per donar-li una de les moltes dimensions que pot tenir: economia especulativa, economia domèstica, economia submergida, economia financera, macroeconomia, microeconomia

L’economia, però, també pot ser solidària, tal i com fa 10 anys que l’Observatori de l’Economia Solidària (OES) s’esforça a difondre.

L’OES és una associació sense ànim de lucre que té com a finalitat l’estudi i la promoció de l’economia solidària com a model de desenvolupament econòmic, aquella economia basada en el respecte a la persona amb una perspectiva sostenibilitat i com a mitjà de cohesió social i territorial.

La realitat d’avui, amb la crisi econòmica que encara estem patint, ens fa veure que una altra economia no només és possible sinó que és totalment necessària!

Article publicat al número 1 de l'edició de la Revista Mirall en pdf.


Ho tenia clar de feia dies, de fet des del mateix dia que la unitat es va esquerdar, i aquest cap de setmana vaig fer-ho públic: no espero que us agradi ni que hi estigueu d'acord: el 9N no aniré a votar! Dimecres ho explicaré al meu bloc.

Doncs si avui és dimecres, aquí van els meus motius:

1.- No era això, companys, no era això
Jo em pensava que es tractava de votar de veritat, i així es va decretar en la més solemne, i efímera, de les signatures del president Mas. El president Mas sempre s'ha mostrat molt convençut que el 9N es votaria, tal vegada aleshores ja tenia previst fer aquesta "jugada mestra", doncs potser ja comptava que el seu decret tindria, com finalment va ser, els dies comptats.
No era això, president Mas, no era això!

2.- No és la consulta de la unitat, és la del president Mas
El dia i la doble pregunta es mantenen, però la consulta del nou 9N no és fruit d'una proposta unitària dels partits pro-consulta. Més que aprovar el pressupost de 2015 ara per ara el president Mas necessita com l'aire que respira que el 9N hi hagi una consulta o, com el que hi haurà, quelcom que se li assembli. Per la consulta va avançar les eleccions al 2012 i si les ha de tornar a avançar ara no pot fer-ho sense la consulta... La "jugada mestra" no l'ha fet al govern central, sinó a la resta de partits pro-consulta, que poden criticar-la o mirar-la amb recel, però no negar-la, negar-li ni negar-s'hi.

3.- Ni primera volta ni res!
De tots els arguments que he sentit aquests dies per votar al nou 9N aquest és el que més perplex em deixa: no només ens enganyem participant en una consulta que no és el que havia de ser, sinó que a més l'hi donem una vernís d'una primera volta que ni tan sols contempla la nostra llei electoral. Ni primera volta ni res, si aquesta legislatura està esgotada, si el govern de CiU no pot garantir la governabilitat fins al final del mandat, el que cal, i el que ara sí se li reclama al president Mas, són eleccions anticipades i aquestes no necessiten cap consulta prèvia ni cap primera volta per ser convocades!

4.- Si el 25A de 2010 no vaig anar a votar, ara tampoc!
"Si el proper dia 25 d'abril es fes un referèndum, amb la mateixa pregunta o una de semblant, organitzat com cal -des de l'administració pública i legal a tots els efectes-, aniria a votar i votaria NO a la independència".
Això ho vaig dir el 9 d'abril de 2010 en un debat sobre la consulta que es va fer el 25 d'abril d'aquell any a Sarrià de Ter. De les paraules d'aleshores l'únic que ha canviat és que en comptes de votar NO a la independència, ara votaria SÍ... El nou 9N no deixa de ser una segona part d'aquelles consultes populars que a partir de la d'Arenys de Munt es van fer arreu, amb la diferència que ara qui l'organitza és el govern de la Generalitat; si aleshores no vaig anar a votar entenc que tampoc he de fer-ho ara, en aquest nou 9N que per no tenir, ni tan sols tindrà valor demoscòpic.

Aquestes són, entre d'altres, les meves raons; com he dit al principi ni pretenc que us agradin ni, encara menys, que hi estigueu d'acord. Tampoc us vull convèncer del contrari, ni espero que que em convenceu del contrari a mi...

El 9N tu decideixes, diu l'anunci... doncs jo decideixo no anar a votar!

0
Girona volia ser Florència, i per un dia que és Venècia s'inunda el TAV! Foto: Roger Casero

Girona va deixar de ser grisa i negra quan va començar a somiar en colors, els mateixos que anys més tard i des d'aleshores coloren les façanes de les cases de l'Onyar.

Diuen que temps era temps Girona somiava ser Florència; tal vegada en el reflex de les cases de l'Onyar Girona encara hi busca alguna semblança amb la ciutat que el riu Arno reflecteix al seu pas per la capital de la Toscana.

Però amb el pas de la vida i els anys Girona i els gironins ja hem après que no ens cal ser Florència, que ja en fem prou, i fins i tot a vegades massa, veient com l'Onyar reflecteix tan sols les nostres virtuts i els nostres defectes, en fem prou essent simplement Girona.

Però dies enrere Girona es va despertar amb l'Onyar crescut com els gironins més joves no havíem vist mai; Girona es va despertar xopa i transvestida de Venècia!

Algunes parets de Girona ens recorden fins on les desbocades aigües dels seus 4 rius han arribat en pretèrites inundacions. Aquell dia ni el Ter, ni el Galligants, ni el Güell, ni l'Onyar es van desbordar, però Girona es va inundar ciutat endins, a més de trenta metres sota terra!

Però les aigües de la riera de la Pabordia, aprofitant l'avinentesa, van trobar un pas franc per fer via cap a l'estació del Tren d'Alta Velocitat, seguint i inundant la ràpida i subterrània via fèrria que travessa la ciutat.

Adif i l'Ajuntament de Girona s'atribueixen un a l'altre el mèrit d'aquesta nova fita històrica de les inundacions de la immortal Girona, defugint-ne i negant-ne, ambdós, la paternitat.

Si les històriques inundacions de Girona posaven en evidència les mancances i dificultats de la ciutat per fer front a aquestes envestides fluvials, la inundació del túnel de Girona del Tren d'Alta Velocitat també fa surar les vergonyes del moment, que no són poques.

Mentre Adif i l'Ajuntament de Girona segueixen espolsant-se les culpes i responsabilitats potser podrien acordar marcar amb una línia, al llarg del túnel inundat, el nivell fins on l'aigua va arribar, tal i com ho mostren algunes parets de la ciutat.

Serveixen aquestes marques, i serviria aquesta nova línia, per rememorar un fet històric, però sobretot per mantenir-nos a ratlla i creure'ns que , que en ocasions i de manera inesperada Girona se'ns desborda!


Estava davant d'una de les cites més importants de la història, de la seva història, d'aquelles que si surten bé esdevenen fites històriques, però si surten malament es converteixen, de nou, en un record amarg, d'aquells que ni el pas del temps sap esborrar, per més que ho desitgem....

La cita era a tocar i en els dies previs les emocions, sempre a flor de pell, corrien el risc d'aflorar i esclatar d'aquella manera incontrolable en què ens dominen més elles que no a l'inrevés...

No era només per l'enorme transcendència de la cita, les emocions eren a flor de pell sobretot per tot el que s'havia treballat, mesos i anys enrere, per arribar a la cita i fer història, per canviar la història!

A mitjans de maig de 1992, tot just tres dies abans que el Barça jugués la final de la Lliga de Campions contra la Sampdoria, el president del Barça Josep Lluís Núñez es va emocionar, fins a plorar, davant les càmeres de Televisió de Catalunya en una entrevista del periodista Lluís Canut (aleshores sense barba ni ulleres!) al programa Gol a Gol...

Les imatges del president Núñez plorant formen part del fons i patrimoni televisiu del nostre país, fins al punt d'haver fet, d'aquest moment de màxima emotivitat, un element més de la caricatura del seu personatge.

La imatge de Josep Lluís Núñez plorant se'm va fer present dies enrere quan vaig veure que en una entrevista radiofònica "televisada" Oriol Junqueras s'emocionava fins a esquerdar-se-li la veu i humitejar-se-li el ulls...

No es va arribar a trencar, Oriol Junqueras, tan sols es va esquerdar, tal vegada la mateixa esquerda de la porcellana de la fina unitat que ell, en la mesura i responsabilitat que li correspon, també ha contribuït a esquerdar.

Se li va trencar la veu a Oriol Junqueras quan defensava la independència de Catalunya com a una necessitat de la gent...

Tal vegada sí, la independència també necessita ser implorada! Potser no n'hi ha prou en desitjar-la, somiar-la, reivindicar-la, proposar-la, demanar-la, reclamar-la... tal vegada ara ha arribar el moment d'implorar-la.

Implorar és el recurs que fan servir molts pidolaires que, amb veueta de pena, et demanen uns cèntims tot exposant una versemblant penosa situació; en la seva caricatura ha fet fortuna la frase pidolar és lleig, però més lleig és robar!

Doncs això, pidolar és lleig, però més lleig és votar!

A l'any 1992 em vaig creure l'emoció de Josep Lluís Núñez i avui em crec la de l'Oriol Junqueras. Crec que la seva emotivitat és sincera, però alhora buscada o, en tot cas, no evitada. Les emocions formen part de la comunicació i en aquest cas els polítics saben prou bé quines són les que, en cada moment, volen posar en joc.

I és molt el que s'hi juga Oriol Junqueras... es sent convocat per la història, historiador ell... La cita és a tocar i és normal que en els dies previs les emocions aflorin; és molt el que s'ha treballat mesos i anys enrere per arribar a la cita i fer història... per canviar, o no, la història!
Ian Anderson i la seva flauta travessera, les ànimes de Jethro Tull.
 Amb la música, com en tantes altres expressions artístiques, s'agraeix trobar propostes musicals de grups i solistes que sonin diferent, que tinguin uns trets d'identitat definits i, sobretot, recognoscibles .

No és fàcil buscar, o trobar, una sonoritat pròpia i perdurable al llarg dels anys, fins i tot perceptible malgrat la pròpia evolució del grup o solista...

Ian Anderson va aconseguir-ho i ho manté encara amb la seva banda, Jethro Tull, grup de rock-folk format a finals de 1967 que encara avui es manté actiu.

La música de Jethro Tull cavalca sobre les melodies de la flauta travessera d'Ian Anderson, instrument que tenyeix de folk el seu rock progressiu.

Hi ha cançons de Jethro Tull que són, simplement, una meravella! Un passeig per la seva àmplia discografia ho corrobora, per si no us fieu, i feu bé, de les meves paraules i, sobretot, del meu criteri!

L'any 1974 Jethro Tull va publicar  el disc "War Child", disc pensat per seu la banda sonora d'una pel·lícula que finalment no va ser. Amb "War Child" Jethro Tull tornava a publicar un disc amb format tradicional després dels dos discs conceptuals anteriors, "Thick as a Brick" (1972) i "A Passion Play" (1973).

De "War Child" destaco la cançó "Bungle in the Jungle", que entre la seva lletra amaga aquesta bonica i amenaçadora frase: "I'm a tiger when I want love But I'm a snake if we disagree"

Gaudiu-la!



"Bungle in the Jungle"

Scoff at the monkeys who live in their dark tents
Down by the waterhole, drunk every Friday
Eating their nuts, saving their raisins for Sunday
Lions and tigers who wait in the shadows
They're fast but they're lazy and sleep in green meadows

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yeah
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Just say a word and the boys will be right there
With claws at your back to send a chill through the night air
Is it so frightening to have me at your shoulder?
Thunder and lightning couldn't be bolder
I'll write on your tombstone, ''I thank you for dinner''
This game that we animals play is a winner

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

The rivers are full of crocodile nasties
And He who made kittens put snakes in the grass
He's a lover of life but a player of pawns
Yes, the King on His sunset lies waiting for dawn
To light up His Jungle as play is resumed
The monkeys seem willing to strike up the tune

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes
Well, I'm a tiger when I want love
But I'm a snake if we disagree

Well, let's bungle in the jungle
Well, that's all right by me, yes

Aqualung és, possiblement, la cançó més coneguda i popular de Jethro Tull...



Però a mi, entre moltes altres, m'encanta Bourée...





Científics de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB) han posat el seu talent i bon humor al servei de la necessitat de prendre consciència i donar suport a la investigació de malalties com el càncer i la metàstasi, l'Alzheimer i la diabetis.

Entre laboratoris i provetes els científics han gravat un divertit vídeo a partir del qual es farà una donació a la investigació a l'IRB Barcelona per a cada visualització.

Així que ja ho sabeu, gaudiu del vídeo i compartiu-lo: com més visites, més recursos per la investigació!



Bon divendres!

0
Mapa de la Vergonya 2008
Tu i jo, estimat lector, som diferents. Afortunadament som diferents!

Entre tots nosaltres hi ha diferències però les diferències, que haurien de ser i són un valor positiu i enriquidor esdevenen, alhora, la llavor d'una xacra que, per més que combatem de fa anys, tal vegada segles, no aconseguim eradicar: la desigualtat.

L'any 1963 Martin Luther King va tenir un somni:

"Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la seva pell sinó per la naturalesa del  seu caràcter.
(...)
Tinc el somni que un dia l’estat d’Alabama, que ara té un governador que deixa caure dels seus llavis paraules d’interposició i d’invalidació, es transformarà en una situació en què els nens negres i les nenes negres podran agafar-se  les mans amb nens blancs i nenes blanques i caminar junts com a germanes i germans."

I el somni de Martin Luther King en part es va acomplir, però com el somnis de tants altres somiadors, només en part.

Anys més tard John Lennon ens va fer cantar, i ens fa canta encara, i imaginar que un altre món, més just i lliure de desigualtats, és possible, encara és possible.

Nelson Mandela, la Mare Teresa de Calcuta, Vicenç Ferrer i tants altres homes i dones han fet de la lluita contra les desigualtats, en les seves múltiples manifestacions, part troncal de la seva vida.

Dies enrere Malala Yousafzai va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2014 per la seva lluita pel dret de les nenes a l'educació; el que motiva la seva lluita és precisament una desigualtat més!

La desigualtat té moltes cares, moltes formes i manifestacions (gènere, ètnia, religió...) i lluny de minimitzar-se les desigualtats semblen incrementar-se encara més. El mapa de les desigualtats mundials segueix essent avui, al segle XXI, un drama, una vergonya!

Però malgrat això, precisament per això, no deixarem de somiar i de cantar que un món millor, menys desigual, més igualitari, és possible, encara és possible.

Tu i jo, estimat lector, som diferents, però entre tu i jo les desigualtats haurien de ser tan mínimes que no haurien de ser, ni tan sols, perceptibles... 

Seguirem atrapant el somni!

------

Aquest article forma part de la iniciativa del Blog Action Day, que aquest 2014 tracta el tema de la desigualtat.

El Blog Action Day és un esdeveniment anual d'abast mundial que des de l'any 2007 promou la publicació de continguts de milers de blocs sobre un tema concret: medi ambient (2007), pobresa (2008), canvi climàtic (2009), aigua (2010), alimentació (2011), "el poder de nosaltres" (2012) i els drets humans (2013).


"Al meu país la pluja no sap ploure", ens canta Raimon, com la tramuntana no sap bufar, doncs no sempre troba la mesura justa, com va escriure Carles Fages de Climent a l'Oració al Crist de la Tramuntana, "que eixugui l'herba i no ens espolsi el blat".

Però no ha estat la tramuntana el vent que que ha espolsat la unitat de la consulta del 9N, sinó el llebeig, una forta garbinada que ha posat a prova, fins a desfermar-la, la unitat dels partits pro consulta, fent del 9N la consulta que el vent s'endugué!

No crec que la unitat hagi estat una quimera, era i ha estat fràgil, però també real i possible fins que la consulta ha deixat de ser un desig, un horitzó possible; però just quan havia de passar de desig a realitat ha topat amb la idiosincràsia dels partits, que defensen no només els seus interessos presents, sinó sobretot els futurs.

Fins aquest dilluns s'ha fet de la unitat virtut, però la unitat ha estat el primer que ha caigut; els partits polítics no poden deixar de ser el que són: màquines de guanyar eleccions! La consulta ha resultat ser un plat que cada partit volia cuinar de manera diferent!

Esquerdada la unitat ara els partits han començat a alliberar tensions, alguns de manera més visceral, d'altres de manera més reposada, però d'alguna manera ara ja es senten alliberats de la cautela que ha marcat aquests darrers mesos les seves declaracions.

La garbinada ens ha deixat el president Mas renunciant a la consulta que ell mateix havia decretat i proposant-nos-en una d'alternativa, emmarcada en un procés de participació; no era això companys, no era això... No era això, president Mas, no era això!

Sí o sí el president Mas vol urnes el dia 9 de novembre, replicant si cal, som sembla que serà, les consultes populars que es van iniciar a Arenys de Munt, per després vol una llista unitària, suposo encapçalada per ell, en unes eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari... Aquest és el seu full de ruta, el seu full de salvació!

Sap el president Mas que aquesta garbinada no és la pitjor ventada que li pot venir, més tem el vendaval d'uns possibles resultats d'unes anticipades amb candidatures de tots els partits que, com la tramuntana que temia Fages de Climent, pot espolsar-lo de l'era política!