dimecres, 29 de juliol de 2015

Superfícies comercials


Quan essent un infant vaig descobrir Andorra em va sorprendre, suposo com a la majoria, com podien sobreviure tantes botigues dels mateixos productes (sobretot tecnològics, de bellesa i esportius) una al costat de l'altre al llarg dels carrers comercials que hi ha entre Andorra la Vella i Escaldes-Engorany.

Un fenomen semblant es produeix d'uns anys ençà a casa nostra amb les superfícies comercials, importades del model americà (o anglosaxó) de grans centres comercials; al seu voltant sempre s'acaben desenvolupant nous negocis, tot i que sovint amb els mateixos productes. En alguns sectors (automoció o mobles) aquest és un fenomen conegut a casa nostra, però a més petita escala i sobretot més focalitzat. L'Ikea de Montigalà a Badalona n'és un exemple, però també La Sénia amb els mobles, o, a l'àrea de Girona, Fornells de la Selva amb l'automoció...

Ara fa 10 anys es va inaugurar a Salt l'Espai Gironès, que ha vist com al seu voltant creixia molta altra activitat (botigues, hotels, restaurants...) esdevenint un gran pol d'activitat econòmica dins el centre comercial i al seu voltant.

Suposo que tot plegat és molt simple: allà on hi ha un pol d'atracció, un primer gran comerç o centre comercial amb capacitat d'atraure gent, atrau també altres negocis doncs la massa crítica, el potencial client, ja hi és, ja hi va, i així successivament els diferents comerços es van retro-alimentant.

Aquests darrers mesos s'està desenvolupant una nova zona comercial a Girona, al costat de l'escola Maristes, entre el riu Güell i les hortes de Santa Eugènia. De moment s'hi ha obert un Mc Donald's, no sense polèmica pel fet d'estar situat al costat d'una escola, i un Lidl; just a l'altre costat del riu hi ha un Mercadona, en l'espai que abans ocupava un Caprabo, supermercat que es troba, també, un centenar de metres enllà. El Mercadona que hi ha on hi havia el Caprabo de fet era el que hi havia on actualment hi ha la redacció del diari El Punt Avui., diari que avui presideix l'amo dels supermercats Valvi... Per cert, el Lidl d'aquesta zona és fruit del trasllat del que hi havia a la carretera Barcelona, on ara hi ha un Dia!

Bé, el cas és que just al costat del Lidl del sector Maristes (per entendre'ns) s'està construint un Aldi, que fa poc va obrir un altre supermercat a la zona de Mas Xirgu de Girona, on hi ha, si no recordo malament, un Dia, un Mercadona i un Caprabo. A la zona de Sant Ponç de Girona hi ha un Mercadona i un Dia un al costat de l'altre, i a pocs metres un Carrefour...

A Sant Antoni de Calonge fa un parell d'anys va obrir un Mercadona, que ha estrenat dos nous supermercats recentment a Olot, i també hi ha, en pocs centenars de metres, un Dia (on abans hi havia un Lidl), un Bon Preu i un Carrefour Market.

Amb tanta varietat de supermercats tan a prop m'agrada pensar que els més beneficiats som nosaltres, els clients, doncs tenim on triar mentre ells es fan la competència. També és cert que cada marca comercial pot tenir públics diferents, allò del "target"...

També hi ha l'aspecte positiu que cada un dels supermercats que obre, com cada superfície comercial nova, genera llocs de treball i dinamitza l'economia, arguments de base que sempre es fan servir per a justificar aquest model comercial que, ens agradi o no, s'ha acabat imposant. hem acabat imposant.

Aviat farà un mes que Can Salellas, la darrera botiga de Cantallops, va tancar; deu ser per això que darrerament m'he fixat més en tot aquest moviment comercial que us he descrit no sense fatiga...

Som protagonistes en primera persona del canvi d'hàbits de consum d'aquestes darreres dècades; de petit també m'impressionava El Corte Inglés de Barcelona, fins que l'Hipercor va aterrar a Girona (o em vaig fer gran) i aquelles grans superfícies van deixar de ser excepcionals per ser quotidianes...

El comerç tradicional i de proximitat no pot lluitar contra aquest nou model de consum; alguns poden adaptar-s'hi cercant espais de convivència: un petit negoci dins, o  a tocar d'un centre comercial, pot veure's beneficiat de la massa crítica que hi va, potencials clients; però és evident que aquest model també ha causat baixes, tal vegada algunes inevitables, de comerços tradicionals.

Veurem quin recorregut té aquest model de grans superfícies i centres comercials, veurem si a mesura que els nadius digitals es vagin fent grans canvien el model comercial i augmenta i s'imposa el comerç electrònic; veurem si el model d'ara és al comerç el que el disc compacte (CD) va ser a la música: el CD quasi mata el vinil, però internet i l'"streaming" l'ha acabat matant!

Sempre que he tornat a Andorra no ha deixat de sorprendre'm, suposo que com a la majoria, com poden sobreviure tantes botigues dels mateixos productes una al costat de l'altre; és una d'aquelles preguntes recurrents que em vaig quan passejo per l'Avinguda Meritxell d'Andorra la Vella... Misteris d'infant que em persegueixen d'adult...

dimarts, 28 de juliol de 2015

Carta al president Bartomeu

Josep Ma Bartomeu, president del Barça. Foto: FCB

Benvolgut president,
d'entrada li confessaré que el passat 18 de juliol no el vaig votar; no és res personal, simplement no sóc soci! De ser-ho tampoc tinc clar que el votés; a vegades és més fàcil saber a qui no votar!

De ser-ho no hagués votat a Joan Laporta, qui anys enrere semblava ser un model a seguir i qui més qui menys el festejava, però que ha acabat essent una paròdia d'ell mateix. Vaig trobar molt encertada una frase que anys enrere vaig escoltar: "Laporta va entrar al Barça com Kennedy i acabarà sortint com Nixon".

Tampoc hagués votat a Toni Freixa, més per desconeixement i indiferència; i sí, de ser soci i tenir dret a vot, el meu hagués estat entre vostè i Benedito, un candidat a qui admiro perquè és indiscutible que ha remat molt, potser de tots quatre el que més, però ja sabem que no sempre per més que remis arribes lluny... N'hi ha que navegàveu a vela i amb el vent a favor, quan no a motor!

Però les eleccions ja són història i ara vostè ja és president electe i els propers sis anys dirigirà el Barça. A vostè hi ha qui el veu gris, però jo més aviat diria que és discret, i hi ha qui l'ha titllat de poc transparent, quan no directament, d'una manera més o ments velada, de mentider; a mi m'agradaria pensar que és prudent, caut;. És cert que no és arrauxat com Laporta ni té el do de paraula de Benedito, però si la gestió, més que la gesticulació i el verb, és el seu fort, espero veure'n els seus fruits al llarg dels propers sis anys.

Sé que no depèn de vostè si la pilota entra o no; també sé que quan diem pilota pensem bàsicament en la de futbol, però jo confio que també la de bàsquet torni a trobar el camí de la cistella! Vostè que és "home de bàsquet" segur que també ho té com a prioritat!

Pel que fa al futbol ara el repte és, més que tornar-ho a guanyar tot, seguir amb la dinàmica guanyadora, evitar les llargues travessies del desert dels anys pretèrits...

Que la pilota entri o no no depèn de vostè, però sí les badades amb el futbol base, que han suposat una sanció, o els injustos gols que els organismes oficials ens estan fent amb el tema de les estelades i xiulets... Ambdues qüestions requereixen una bona dosi de mà esquerra i, perquè no, també de mà ferma, que no dura!

President Bartomeu, futbol, bàsquet i sancions a banda a mi també em preocupa el tema de la samarreta; personalment tan m'és si les franges són verticals o horitzontals; pitjor han estat alguns colors de segones o terceres samarretes... Més em preocupa la publicitat que la samarreta llueix: si la samarreta del Barça l'hem de lluir amb orgull, no ens ha d'avergonyir cap racó de la samarreta, tampoc la publicitat!

La darrera samarreta que vaig comprar, per la meva filla gran, era la que lluïa Unicef, samarreta que ara ja li deu anar bé a la meva filla petita! M'encantaria poder tornar a comprar, si no aquesta propera temporada, la següent, una nova samarreta del Barça!

Benvolgut president, de Laporta a Rosell, de Rosell a vostè i ara de nou vostè... Sembla que és assignatura pendent dels presidents del Barça saber sortir del club, plegar del càrrec; té raó Benedito: cal aprendre a ser un bon expresident!

Tan de bo aquests propers sis anys les notícies, i sobretot si són bones, siguin les esportives, amb els nostres equips copant les portades aixecant i celebrant títols, més que les institucionals amb les clàssiques batalles entre els partidaris d'uns i els partidaris d'altres... Si no poden ser sis anys de pau, que com a mínim siguin de treva!

Bona sort president!

dilluns, 27 de juliol de 2015

L'endemà

Hores abans de l'endemà...
No hi ha dos matins iguals, tampoc dos migdies, tardes, vespres o nits... No hi ha dos dies iguals però molts dies, com molts matins, migdies, tardes, vespres o nits inevitablement s'acaben assemblant: allò de la rutina!

Aquest matí m'he llevat ben d'hora, fins i tot un xic abans de "l'hora Guardiola!", com faig habitualment d'un temps ençà, senyal inequívoc que em faig gran, diuen alguns... He begut un got d'aigua i, mentre m'he preparat un te, he pelat i m'he cruspit una poma; els dies que surto a córrer la rutina és la mateixa, canviant la poma per un plàtan i un xic de grana...

Avui fa 17 anys, el 27 de juliol de 1998, també era dilluns, com avui, però aquell dia ni em vaig llevar d'hora, ni vaig prendre te ni vaig fer res del que he fet avui, ni faré demà...

Aquell dilluns va ser l'endemà!

El dilluns 27 de juliol de 1998 va ser l'endemà d'un dels 5 dies més feliços de la meva vida, d'un dia excepcional, extraordinari, d'un dia per a recordar!

Va ser l'endemà d'un dia de somni, d'un somni fet realitat, doncs quan em vaig despertar ella encara era allà, endormiscada, estirada al llit d'una suite de l'Hotel Carlemany de Girona!

Avui, disset anys després, em segueixo llevant cada matí i (quasi) cada matí quan em llevo la deixo endormiscada, o dormint profundament, estirada al llit...

No hi ha dos matins iguals i per tant aquell tan especial i únic és irrepetible, per més que avui també sigui dilluns, per més que em tornés a despertar, de nou, al mateix hotel. També som diferents nosaltres, disset anys després: ella i jo i l'amor que ens uneix...

Per això, davant la impossibilitat de reviure'l m'estimo més recordar i celebrar aquell dia tan especial, intens, emocionant... recordar aquell dia i el seu endemà!


dissabte, 25 de juliol de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Scarborough Fair"


Scarborough és una ciutat anglesa del comptat de Yorkshire situada a la costa del mar del Nord. La ciutat, notable destí turístic de la zona, té un important castell de l'època medieval que conserva, malgrat ser enderrocat pels alemanys durant la II Guerra Mundial, part de la seva majestuositat!

Important com el castell deuria ser la fira medieval que es celebrava a Scarborough, fira que s'iniciava a mitjans d'agost i que es prolongava ben bé fins a finals de setembre...

Prou important com per inspirar una cançó tradicional i popular anglesa, "Scarborough Fair", interpretada per un munt de cantants anglesos, però popularitzada per Simon and Garfunkel l'any 1966 arrel de la seva publicació dins el disc "Parsley, Sage, Rosemary and Thyme" i sobretot per formar part de la banda sonora de la pel·lícula "El graduat", de 1967.

La cançó narra amb certa nostàlgia un antic amor impossible d'esdevenir present i entre les proves d'amor impossible que la cançó canta (cosir una camisa sense costures, rentar-la en un pou sec, aconseguir un tros de terra entre el mar i la platja...) apareixen el julivert, la sàlvia, el romaní i la farigola, productes que es troben a la fira però qui sap si són, també l'elixir per fer realitat el retrobament d'aquest amor impossible...

Abans que Simon and Garfunkel fessin la seva versió aquesta cançó tradicional anglesa va inspirar la composició de la cançó "Girl from the North Country" que Bob Dylan va publicar l'any 1963 dins el seu segon disc, "The Freewheelin' Bob Dylan", de la que en faria una versió amb sonoritat més "country" anys més tard amb la publicació de "Nashville Skyline" l'any 1969... De "Scarborough Fair" Dylan en va prendre aquestes dues estrofes...

"Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine"

Però deixem ara Bob Dylan i la seva noia del país del nord per un altre dia i centre.nos amb les versions de "Scarborough Fair"...

Com que l'original és impossible d'escoltar-la escoltarem la versió de Celtic Woman, una de les que ens pot aproximar a com es cantava originàriament, i naturalment la versió de Simon and Garfunkel!






També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



La setmana vinent i les properes no hi haurà minuts musicals de versions, doncs el bloc farà horari d'estiu, però  els minuts musicals de versions tornaran a principis de setembre precisament amb la noia del país del nord...

divendres, 24 de juliol de 2015

El vídeo de la setmana: l'estiu de l'Olaf


Aquest estiu tan calorós, fins i tot amb els ruixats dels darrers dies, que amb prou feines han refrescat l'ambient, deu ser un càstig diví pel "caloret" que va invocar Rita Barberà en el seu gloriós darrer discurs faller!

Hi ha dies que sortint xop de la dutxa em cauen de nou gotes de suor esquena avall que es confonen i barregen amb les d'aigua que m'eixugo amb la tovallola... Coi de "caloret"!

Pensava dies enrere amb l'Olaf, el divertit ninot de neu de la pel·lícula Frozen que anhela l'estiu amb la mateixa intensitat que molts de nosaltres anhelem un xic de la seva hivernal frescor!

Però ja sabem com som, nosaltres, avui voldríem un trosset d'hivern i quan hi siguem farem com l'Olaf i cantarem les delícies de l'estiu!

És ben bé que volem el que no tenim!



Bon divendres!

dijous, 23 de juliol de 2015

Revista sense redacció


Mentre escrivia l'article d'abans d'ahir (La redacció de la farinera) tenia un exemplar del número 91 de la revista Parlem de Sarrià, el darrer publicat, just al costat.

Recordant les redaccions del diari El Punt Avui, i d'altres redaccions que he visitat d'altres mitjans, vaig imaginar-me per un moment la redacció impossible de la revista Parlem de Sarrià!

La nostra revista, com tantes altres que es fan i desfan, és literalment una revista "feta a casa", doncs per imaginar-me'n la redacció hauria de cosir una mena de patchwork amb els espais de casa on cada un dels redactors de la revista escrivim els nostres articles i col·laboracions.

Potser em sorprendria veient els espais, i fins i tot els moments, en què els redactors i col·laboradors de la revista escriuen, esgarrapant temps a tot per ordenar, negre sobre blanc, unes quantes idees en forma de crònica, article, reportatge...

La ràdio té la seva màgia, també els altres mitjans de comunicació (bé, la tele té les seves trampes!) i el Parlem de Sarrià no n'és una excepció!

Aquests dies ha sortit al carrer un nou exemplar de la revista, el número 91, una revista que us recomano que arreplegueu doncs, com les noranta anteriors, ben segur que us sorprendrà!

Bona lectura!




dimecres, 22 de juliol de 2015

Mercè Huerta, la Mercè que pinta!

La mercè Huerta amb un pom de flors a la Casa Masó, el juny de l'any passat. Foto: Roger Casero

Un quadre de les Voltes d'en Rosés de Girona ens la recordarà, a casa, per sempre més!

La Mercè Huerta ens va regalar el quadre, pintat l'any 1997 amb la tècnica d'acrílic, el dijous 16 de juny de 1998, quan amb la Sira els vam comunicar-li, a ella i a en Narcís-Jordi Aragó, que ens casàvem aquell mateix estiu, ara farà 17 anys. Un petit paper enganxar al darrere del quadre recorda l'efemèride: "regal Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta; dijous 16 de juny 98 a casa Ballesteries amb mare i Bernat" (el meu germà).

Que escrivís casa Ballesteries, i no Casa Masó, com avui segurament escriuria, deu ser per la familiaritat que sempre m'ha despertat la Casa Masó, doncs tot i que jo no vaig viure-hi mai els meus pares hi van viure des que es van casar fins dies abans que jo nasqués...

Però tornem al quadre, doncs entre els que la Mercè ens va deixar triar amb la Sira ho vam tenir clar: el de les Voltes d'en Rosés! Durant molts anys sota aquelles voltes hi va haver el Conservatori de Música de Girona, espai que de menares i intensitats diferents formen part de la vida de la Sira i de la meva: aquelles voltes són testimoni del meu estrepitós fracàs com a estudiant de música, però també donen fe de l'excel·lent estudiant de música que va ser, i és ara excel·lent professora, la Sira!

El nostre quadre de la Mercè cobra ara una nova vida i amb ell s'intensifica el record que d'ella amb estima guardarem.

Fa poc més d'un any, el 7 de juny de 2014, tota la família vam fer una visita molt especial a la Casa Masó acompanyats d'en Narcís-Jordi i la Mercè. La visita ens va permetre veure no només la part visitable de la Casa Masó, també la part d'habitatge i sobretot la part on durant quasi tres anys els meus pares varen viure.

El d'aquella visita serà el record que les meves filles tindran de la Mercè Huerta, una dona primeta i riallera que els va donar suc i galetes mentre l'àvia rememorava amb ella i en Narcís-Jordi incomptables records i qui sap si algun secret...

El 25 de setembre de 1980 el meu pare, Just M. Casero, escrivia al seu Quiosc la columna "Mercè d'uns, Mercè d'altres". En un dels paràgrafs diu:

"Conec una Mercè que pinta, al carrer Ballesteries. La vaig saludar un dia a la Fira del dibuix de Figueres, i estava contenta perquè li havien comprat amb èxit alguns dels quadres que exposa."

La Mercè Huerta, la Mercè artista, la Mercè veïna, la Mercè amiga ens ha deixat i la meva mare, depositària de tants records, la recordarà, i ens la recordarà per sempre més emocionada; amb emoció aquest matí he despenjat el quadre de Les Voltes d'en Rosés que tenim a casa i l'he girat per escriure aquest petit article; l'he ensenyat a les meves filles: "mireu, aquest quadre és de la Mercè Huerta; ara sempre que el mirem, inevitablement, la recordarem!"

Moltes gràcies Mercè pel quadre, però sobretot moltes gràcies per la teva amistat i estima. descansa en pau...

dimarts, 21 de juliol de 2015

La redacció de la farinera

La farinera Teixidor, símbol del modernisme. Imatge: Fundació Rafael Masó

El passat dilluns 27 d'abril de 2015 vaig entrar a la redacció del diari El Punt Avui de la Farinera Teixidor per darrera vegada, tot i que que quan vaig entrar no ho sabia...

No era la primera vegada que hi entrava; recordo haver-la visitat en una ocasió, en una d'aquelles visites guiades que et permeten veure la sala de màquines del diari, a banda de conèixer per dins un edifici tan singular, i també recordo haver-hi anat pel mateix motiu de la meva darrera visita: una entrevista electoral.

Fins i tot recordo haver visitat, com a mínim un parell de vegades, l'antiga redacció del diari, aleshores "Punt Diari" i després "El Punt", situades al carrer Figuerola de Girona. Una de les visites, la típica escolar; la segona, per a preparar un treball que vaig fer i presentar a l'escola, quan cursava 7è d'EGB, visita que em va permetre, aquesta sí, conèixer més a fons l'elaboració d'un diari, fotolits inclosos! Fins i tot vaig poder visitar la rotativa!

El cor de la redacció del diari és, era, una gran sala amb tot de files de taules amb ordinadors i periodistes llegint, teclejant, rellegint i comentant la jugada entre ells... Recordo haver vist la redacció del diari més farcida, amb més moviment i vida, però ja sabem que la crisi econòmica no només ha estat notícia i generat titulars als mitjans, també els ha afectat de ple, sumada a la pròpia del sector: internet, periodisme digital, periodista multitasca, davallada de la publicitat...

El passat dilluns 27 d'abril de 2015 quan vaig sortir de la farinera Teixidor ja sabia que en poc temps la redacció del diari El Punt Avui faria de nou un canvi de seu; el diari ara és en un espai que abans havia estat un supermercat; paradoxes de la vida, el sector en el que l'actual màxim accionista del diari ha crescut a nivell empresarial...

Mentre el diari va fent vida, adaptant-se als temps i, en cada moment, a qui el dirigeix, amb més o menys matisos, la Farinera Teixidor, símbol del modernisme de Rafael Masó, espera tornar a trobar el seu lloc i la seva funció en una Girona que poc s'assembla a la que la va veure néixer, un llunyà 1910...

Tan de bo des de la nova i moderna redacció d'El Punt Avui algun dia puguin donar-nos una bona notícia en relació a la Farinera Teixidor... i jo pugui llegir-la!

dilluns, 20 de juliol de 2015

La llista amb (del) president

Imatge: EFE

Al final la "llista amb sense polítics" ha acabat essent amb polítics, com era d'esperar i preveure...

Anunciat l'acord i coneguts els primers llocs de la llista la meva primera impressió va ser: el president Mas ja té la llista que anhelava, la que va demanar el 25 de novembre de 2014 i que una setmana més tard Oriol Junqueras li va negar.

El president Mas ha demostrat una habilitat que ni el president Maragall ni el president Montilla van saber explotar, en cas que la tinguessin: créixer políticament amb (gràcies al) el càrrec de president. La pilotada a la teulada ha resultat ser gran jugada!

És evident que el president Mas ha fet un pas al costat, més que un pas enrere, no encapçalant la llista, però és molt més el que hi guanya que no el que hi perd: neutralitza ERC i sobretot manté, malgrat no ser cap de llista, la condició de presidenciable.

Suposo que el debat dins d'ERC aquests darrers dies deu haver estat dens i intens, doncs el que fins fa poc defensaven (llistes separades) s'ha fos com un terrós de sucre; novament ERC i Oriol Junqueras es sacrifiquen, diuen ells, pel país; si mai hi ha hagut un pols entre Mas i Junqueras, de nou Mas l'ha guanyat.

Però ERC podrà seguir fent, voluntàriament o no, de llebre de CDC en el procés, essent la garantia que la nova coalició "esquerravergent" només té la independència a l'horitzó i com a únic destí.

Mas no serà el cap de llista, però sí el presidenciable! 

La jugada és hàbil, doncs els altres s'hi presten i ho accepten, però també té els seus riscos: no tots els independentistes volen Mas, de nou, de president; entre molts altres arguments la CUP ben segur utilitzarà aquest d'una manera més o menys explícita.

Sigui com sigui Mas s'ha assegurat seguir essent l'alfa del procés!

La llista finalment no és unitària ni sense polítics, és la llista amb el president per alguns, la llista del president per d'altres!

dissabte, 18 de juliol de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Bizarre Love Triangle"


Quan el 18 de maig de 1980 Ian Curtis es va penjar de la cuina de casa seva, a la tendra edat de 23 anys, no només va morir aquest turmentat, romàntic i poeta maleit del rock, també Joy Division.

De les cendres de Joy Division va néixer New Order, grup fonamental de la música pop dels anys vuitanta, mescla de new wave, dance i música electrònica.

Entre la nodrida discografia de New Order hi trobem grans cançons, "hits" com  “Blue Monday", "True Faith" i "Bizarre Love Triangle", cançó, aquesta darrera, que tot i no pujar com les altres a les llistes d'èxit, és reconeguda com una de les millors del grup!

Publicada com a senzill del disc "Brotherhood" a finals de 1986 també podem trobar altres publicacions del grup de "Bizarre Love Triangle"  en altres formats i durada, així com algun remix posterior, amb durades i instrumentacions un xic diferents...

Tot i que "Bizarre Love Triangle" no va pujar com l'escuma a les llistes d'èxit angleses, sí va fer-ho a Austràlia, on va tenir un notable èxit; bona prova d'aquest inesperat èxit és la fantàstica versió que l'any 1994 en va fer el grup australià Frente!.

La de Frente! és una versió acústica, més breu (amb prou feines dos minuts) i molts la consideren millor que l'original!

Per mi aquesta consideració és agosarada: és cert que la versió de Frente! és una magnífica versió, una gran versió acústica i delicada d'aquesta cançó de  desamor, però l'original té l'energia pròpia de New Order, aquella energia que s'encomana i t'activa, que et fa aixecar trepitjar la pista de ball... New Order en estat pur!

Activem-nos primer amb l'original de New Order i relaxem-nos després amb la versió de Frente!... en ambdós casos ens assegurem uns grans minuts musicals!





També podeu escoltar aquestes versions (tot i que no totes!) en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent visitarem la Fira de Scarborough...