divendres, 24 de març de 2017

El vídeo de la setmana: segur que saps com sóc?


Les rosses, justetes; els lletjos, simpàtics; els grassos, riallers; els majordoms, culpables, els malalts mentals, perillosos i els síndrome de down... feliços! Segur que saps com són?

Omplim la vida de tòpics, generalitzacions, i en fem categoria la majoria de vegades injustament, i sense acabar de ser conscients del mal que podem fer, i de com equivocats estem!

És amb la voluntat de trencar tòpics que Down Catalunya ha publicat, en motiu del Dia Mundial de la Síndrome de Down, un vídeo per tal que canviem la mirada i descobrir que el que defineix i descriu les persones síndrome de down és, sobretot, que són persones, i que per tant dins el seu col·lectiu són tan diverses com ho són també les persones rosses, lletges, grasses o amb malaltia mental!

I no només diverses entre elles, sinó que com tu i com jo, tenen dies, moments de tot! Segur que saps com són?



Bon divendres!

dijous, 23 de març de 2017

Els lletrats


Els lletrats del Parlament de Catalunya, i de les administracions en general, són com els bacteris: aparentment invisibles però, per i per mal i per més que a ull nuu no els puguem percebre, són totalment necessaris.

Són homes i dones de lleis, més que d'acció, que per això ja hi ha els polítics, i estan al seu servei i per extensió al nostre, per garantir, i si cal advertir, que els polítics regiran la seva acció sempre dins els marges de la legalitat vigent, sobre la que en principi no opinen, i que respecten i acaten escrupolosament.

Si observen que alguna acció d'algun o alguns polítics sobrepassa els marges de la legalitat la seva obligació i responsabilitat és advertir-los i fer evident que els ha informat, allò que diem "curar-se en salut"!

Hi ha dies però, com ahir al Parlament de Catalunya, que perden la invisibilitat i es fan presents, fins ara sempre i de moment sota una aparença plenament humana. I quan apareixen solen ser tan diligents com discrets i sempre, en exercici del seu càrrec, pulcrament educats en el tracte i correctes en les formes. Deu ser per això que jo, com possiblement també tu, dubto de la seva condició humana!

Ahir al Parlament van aparèixer per fer un advertiment en relació a la polèmica i controvertida disposició addicional 31 dels pressupostos 2017, que preveu l'assignació de recursos per a fer el referèndum o referèndum.

Després de deixar-ne constància (de l'advertiment: "esteu advertits, eh!") es van retirar de nou, tornant al seu estat natural d'invisibilitat, deixant als homes i dones d'acció, als polítics, seguir amb les seves disputes quotidianes, amb els seus estira i arronsa, amb el seu postureig parlamentari habitual, ahir potser una mica més agre...

Aquests dies pateixo per ells, pels lletrats, que pateixen en silenci les estrebades legals i jurídiques que obliga (?) el procés, una batalla de la que no en volen (no en poden!) formar part, que preferirien esquivar i que no poden defugir!

Per sort seva no seran seus els cadàvers polítics que aquesta pugna es seguirà cobrant; ells els veuen passar, ara d'un color ara d'un altre, treballant sense fer soroll i tan invisibles que aviat els tornarem a oblidar...

dimecres, 22 de març de 2017

Normal?


És normal que la dona signi els papers que el seu home, marit, espòs, li demana que signi, sense necessitat de llegir-los ni preguntar massa, normal fins i tot si la dona és una infanta i el seu home el jove del rei.

És normal que una dona no pregunti al seu home pels seus ingressos, o per l'origen dels diners amb els que es paga una reforma, un casament o un tren de vida curull de luxes; i és encara més normal que no pregunti si amb el seu marit, que és bon home però dificilet de caràcter, és millor no discutir-hi.

També és normal, i més si era habitual, que els proveïdors d'un partit polític també l'ajudessin fent-li donacions, no essent estrany doncs si era normal serà que aquesta era la norma...

El que és normal, o fins i tot habitual, o no és estrany no vol dir que sigui legal o, com a mínim, èticament reprovable. Per normal s'entén "que és conforme a la norma, que no se'n desvia", per tant diga'm quina és la norma i et diré si és normal.

No em pertoca a mi, tampoc a vosaltres, discernir si el què és normal és legal (conforme a la llei) o no, i podem discutir si cada un d'aquests exemples són èticament reprovables, i possiblement la discussió seria tan eterna com quan ens engresquem a discutir sobre si un fet o una persona és normal o no, i tard o d'hora algú, cansat de donar-hi voltes inútilment, acaba preguntant: i què és normal?

dimarts, 21 de març de 2017

Ho sap Rajoy que Espanya ja no és una autarquia?


No va passar desapercebut el desaire que la mostrar Mariano Rajoy quan un periodista de la BBC va gosar fer-li una pregunta en anglès. El problema no és que rebutgés la pregunta, sinó com va fer-ho, entre ofès i desentès, venint a dir: "si home, i a sobre en anglès!"

No crec que sigui exigible que el president del govern espanyol entengui i parli l'anglès, ei que si ho fa millor!, però sí que se li pot demanar, exigir, que sigui educat, i amb el seu gest no va ser-ho.

És clar que en aquest cas com a mínim va semblar que estava ofès, doncs sembla que davant l'estirada d'orelles de la Comissió de Venècia sobre les excessives atribucions donades al Tribunal Constitucional, només es fa el desentès, com si no anés amb ell...

D'altra banda tampoc sembla fer-li massa pessigolles la mirada cada vegada més inquietant de l'opinió publicada europea davant el seu enroc judicial respecte el conflicte territorial amb Catalunya, com si no veiés que precisament l'altra part del conflicte el que està fent cada vegada amb més èmfasi és europeïtzar-lo...

No sé si el problema de Mariano Rajoy és seu i de visió (Europa m'és igual!), de no voler veure més enllà d'Espanya doncs entén que el procés i el referèndum són problemes exclusivament espanyols, o meu i de visió, de no saber veure quina jugada mestra s'amaga rere aquest president d'aparença gris i apàtica, escàs de verb i generós en lapsus; no sé si ell mateix és una maniobra de distracció!

A vegades penso que Jorge Moragas li hauria de recordar al president Rajoy que Espanya ja no és una autarquia, que es pot aprendre a dir que no d'una forma elegant i que el Tribunal Constitucional no és el seu comodí per quan no pot, o no vol, afrontar políticament els reptes, fins i tot els desafiaments que des d'Espanya mateix, com li agradaria dir a ell, li plantegen.

dilluns, 20 de març de 2017

Pretòria aliena


Aquestes darreres setmanes el Canal 3/24 de Televisió de Catalunya s'ha mutat en una mena de "canal judicial" amb la retransmissió del judici pel 9N, el del cas del Palau de la Música i ara el del cas Pretòria.

No sé si el nou director de Televisió de Catalunya, Vicent Sanchís, té previst seguir amb aquesta política de retransmissions, n'hi ha que especulen que precisament l'excessiva exposició pública a "la nostra" del judici cas Palau i del cas del 3% li va costar el càrrec a l'anterior director, Jaume Peral...

Més enllà dels d'aquestes especulacions el cert és que els periodistes especialitzats en notícies judicials viuen la seva particular edat d'or, fent cròniques que dia rere dia obren els informatius.

Aquests dies és actualitat el judici pel cas Pretòria, amb antics dirigents i responsables polítics de CiU i el PSC al banc dels acusats, un judici que mostra les vergonyes de la pitjor versió de la sòciovergència. La perla del judici són les converses telefòniques entre alguns dels acusats i el cert és que són de vergonya aliena, quan no directament repugnants.

El cas Palau de la Música i el cas Pretòria ens ofenen profundament, sobretot perquè són casos de factura plenament catalana, amb delictes ordits des de Catalunya mateix i, si voleu, contra Catalunya mateix. S'airegen converses, s'airegen acusacions, es declaren i es reconeixen delictes pel propi interès d'alguns dels acusats cercant minimitzar l'obligat càstig, i tot plegat pud de mala manera, una pudor que per més basques que ens faci venir, no la podem defugir.

Aquests casos formen part de la Catalunya que no volem, sigui independent o no, i ens haurien de servir per reconèixer que els catalans no som ni millors ni pitjors que els espanyols o els francesos, que no tenim una naturalesa diferent, que al capdavall els catalans no deixem de ser homes i dones amb virtuts i defectes i no semi déus com a vegades em sembla llegir, ungits d'una puresa espiritual i moral diferent, un poble escollit...

El casos Palau i Pretòria reflecteixen la part que menys ens agrada de nosaltres mateixos, i lluny de negar-nos davant el mirall, millor que no en defugim la mirada i que fem tot allò necessari per, com els espanyols i els francesos, depurar-ne les responsabilitats.

Aquests judicis, ens agradi o no, també ens parlen d'un temps i d'un país, d'un temps i d'un país que són també els nostres, el nostre temps i el nostre país...

dissabte, 18 de març de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Beauty and the Beast"


Diuen que la recentment estrenada versió de "La Bella i la Bèstia" és espectacular tècnicament, amb uns grans efectes visuals que faran les delícies dels espectadors. No deu ser aquest el principal al·licient, però és d'agrair ja que quasi tota la resta, la història i la banda sonora, la coneixem sobradament!

És clar que aquesta pel·lícula sobretot farà les delícies dels infants que, per raons òbvies, no van veure al cinema la versió dels anys noranta, pel·lícula que fins i tot va ser nominada a l'Oscar a la  millor pel·lícula! És cert, però, que aleshores no hi havia la categoria de millor film d'animació...

Sigui com sigui "La Bella i la Bèstia" serà, sens dubte, una de les grans pel·lícules d'aquest 2017, també per l'atracció de veure-hi Emma Watson en un paper lluny de l'Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria de la saga de Harry Potter...

I com en totes les pel·lícules Disney la música és una part essencial, i la d'aquesta també és del compositor Alan Menken, qui amb la versió dels anys noranta ja va guanyar l'Oscar a la millor cançó original i a la millor banda sonora, guardons que ja havia aconseguir anteriorment amb La Sirenita i que posteriorment també va guanyar amb Aladdin i Pocahontas.

La cançó d'aquesta nova versió la canta Ariana Grande acompanyada de John Legend i sona així de bé!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de març de 2017

El vídeo de la setmana: 6 milions d'anys d'evolució, en 1 minut!


Els fills dels altres sempre creixen més ràpid! És una qüestió de percepció, ja sabeu, allò que passa amb els nostres, que els veiem cada dia i no en percebem el creixement, no passa amb els fills dels altres, que els veiem més de tant en tant i llavors el contrast amb la darrera vegada és més gran, i ens sorprèn: que ràpid creixen els fills a casa dels altres! A casa nostra sempre creixen més lents...

Només la perspectiva que ens donen les fotos, per exemple, fan evident el creixement dels nostres fills, també el nostre propi; quelcom semblant passa amb la humanitat i, més que el nostre creixement com a homínids, amb la nostra evolució com a espècie!

És per això que vídeos com aquest ens agraden tant o més que mirar el nostre propi àlbum de fotos!



Bon divendres! 

dijous, 16 de març de 2017

Alliberar el Tribunal Constitucional


És una llàstima que ho hagi dit en el seu comiat, però és precisament en aquests moments quan es poden dir aquestes coses. En tot cas el que ha dit el ja expresident del Tribunal Constitucional (TC), Francisco Pérez de los Cobos, bé mereix aquest apunt.

En el seu comiat Pérez de los Cobos ha afirmat que el problema del procés sobiranista no el pot resoldre el TC i ha definit el diàleg polític, sempre dins els marges de la Constitució, com a urgent i inexcusable!

Confio que el president Mariano Rajoy hagi escoltat bé aquestes paraules de Francisco Pérez de los Cobos, militant del PP, cal recordar, doncs em sembla que sobretot van dirigides cap a ell i el seu govern.

Deia Francisco Pérez de los Cobos que el diàleg no hauria de ser l'excepció, i és que en el cas de Catalunya el que hauria de ser l'excepció, recórrer al TC, s'ha convertit en recurrent, quelcom que, com es desprèn de les paraules de Francisco Pérez de los Cobos, deu generar més aviat incomoditat.

Incomoditat sobretot després que la Comissió de Venècia fes un cop d'atenció al govern de Rajoy en la seva dèria de reconvertir el TC en un instrument polític, posant en risc (?) la seva independència i neutralitat (?).

Mariano Rajoy hauria de deixar de jugar amb el TC, de fer-lo servir d'escut, d'amagar-s'hi després de passar-li la patata calenta; Mariano Rajoy hauria de fer dues coses, aquest 2017:

1.- practicar l'amabilitat en el rebuig de preguntes en anglès (cas que no vulgui aprendre'l) i

2.- alliberar el TC d'una responsabilitat que no li pertoca, i assumir-la ell, que sí li pertoca; podria començar per trobar-se amb el president Puigdemont...

La llàstima és que el més probable que faci Rajoy amb les paraules de l'expresident del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, és el mateix que va fer amb la pregunta en anglès del periodista de la BBC: cas omís!


dimecres, 15 de març de 2017

I el pobre poble, què?


Carles Puigdemont abans de ser president de la Generalitat, fins i tot alcalde de Girona, va ser periodista; de fet encara ho és, doncs és hàbil i intel·ligent en el verb i en el llançament de titulars: "Allò que la justícia espanyola condemna ho indultarà el poble de Catalunya votant en un referèndum."

Puigdemont no té el punt d'arrogància que a vegades exhibia el president Mas, abans d'ahir llençat a la paperera de la història, ahir renascut, avui interpel·lat per l'ombra del 3% i alhora condemnat per desobedient...

Mentre Artur Mas rep les envestides per una banda i l'altra el president Puigdemont va fent, immune ell i el seu govern a l'ombra del 3% alhora que alimentant-se del 9N.

Però tornem al titular: el poble els indultarà... Sí, de debò el poble els indultarà? Quin poble? Qui és el poble? Sí ja ho sé, això del poble no és més que un recurs, una generalització, una personalització... Fins i tot una apropiació indeguda!

El meu dubte és si el poble que, segons el president Puigdemont, indultarà els condemnats pel 9N és el mateix que malda per esclarir les responsabilitats polítiques del 3%... M'agradaria pensar que sí, però em temo que no, que no parlem exactament del mateix poble, si és que només n'hi ha un, de poble.

A mi sempre que s'invoca el poble em ve al cap i no puc evitar taral·lejar la cançó de La Trinca: I el pobre poble, què?

dimarts, 14 de març de 2017

Inhabilitats


Ja tenim sentència i ha estat condemnatòria. Les finals es juguen per guanyar-les, com els judicis, deuria pensar l'estat espanyol quan va decidir, sobretot empès pel govern espanyol, jugar aquest partit, judicialitzar el procés. I aquest partit l'ha guanyat l'estat espanyol, tot i que no per la golejada que molts esperaven.

Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau han estat condemnats per desobeir el Tribunal Constitucional, i alhora absolts del delicte de prevaricació administrativa del que també estaven acusats. És a dir, segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) han desobeït, però no prevaricat (desviar-se algú del seu deure, mancar a l'obligació del càrrec que exerceix). Pot semblar una contradicció i sobre aquesta possible contradicció és d'esperar que també pivoti el recurs que els condemnats presentaran.

El curiós d'aquesta condemna, encara no ferma, és que no sembla satisfer ni els que estan en un extrem, que la consideren desmesurada, fora de lloc com el propi judici, ni els que estan en l'altre extrem, que la consideren curta, benèvola, caça menor.

Tot i no ser l'esperada la condemna permet seguir alimentant llurs arguments: democràcia per sobre de la llei els uns, la llei no es salta els altres... No sé, sembla com si el TSJC hagués sentenciat amb "finezza", sense deixar impune una desobediència mínimament evident, però no fent-ho entrar tot pel boc gros, sense acarnissament...

Uns i altres seguiran fent via; uns via Europa recurs rere recurs, fent evident la cruesa de la tàctica política del govern espanyol: l'imperi de la llei davant la democràcia; els altres marcant la gruixuda línia vermella davant les amenaces de reincidir en un referèndum o referèndum, un avís per a navegants.

Posats a inhabilitar a vegades em vénen ganes d'inhabilitar-los a tots, els uns i els altres; bé, reconec que uns més que els altres... Aquest judici i totes les seves derivades no ajuden a apropar posicions, a cercar una línia política de diàleg, sinó que retroalimenta ambdues parts, inevitablement cada vegada més allunyades, si és que mai han estat a prop.

No sé, potser millor que m'inhabilitin a mi...