divendres, 18 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: La Rambla, perquè #TotsSomBarcelona...


Han tacat de sang i terror La Rambla de Barcelona però no ens la prendran... La Rambla, a banda dels barcelonins, també és d'aquells que alguna vegada l'hem fet amunt i avall embadalits amb tot el que hi passa...

No, no ens prendran La Rambla! 



Bon divendres... malgrat avui costi trobar-hi coses bones...

dimecres, 16 d’agost de 2017

Un Barça en (de)construcció


Avui potser encara és precipitat jutjar el Barça d'aquesta temporada doncs aquesta no ha fet més que començar i el Barça tot just ha jugat un partit oficial; avui potser encara és massa aviat però el dubte, com els millors davanters, voreja l'àrea, s'hi fa present i creix: el d'aquesta temporada és i serà un Barça en construcció o un Barça en deconstrucció?

Precisament el primer i de moment únic partit d'aquesta temporada no ha esvaït massa els dubtes, tampoc els moviments d'entrades i sortides que s'han produït, fins ara, aquest estiu, marcats (els moviments) per l'entrada d'Ernesto Valverde a la banqueta i la sortida de Neymar: el d'aquesta temporada serà el Barça de Valverde o el Barça sense Neymar?

Pel que fa a Neymar, després d'agrair-li els serveis prestats (que d'altra banda ha cobrat amb escreix), bon vent i barca nova! El problema no és tant què farà el Barça sense Neymar sinó sobretot què farà amb els diners del seu traspàs i de moment el sorprenent fitxatge del migcampista Paulinho tampoc esvaeix els dubtes, sinó que en genera de nous... Ell els haurà d'esvair a la gespa, però el seu fitxatge, com de fet tota la gestió esportiva, apunta a la direcció esportiva i sobretot a la directiva i el president Bartomeu, que cada dia sembla més una caricatura (dolenta) d'ell mateix...

Pel que fa a Ernesto Valverde el risc és esdevenir un nou Tata Martino o, encara pitjor, el Benítez del Barça! El "Txingurri" té un repte difícil: tornar a fer un Barça guanyador amb un Real Madrid amb una clara, i ascendent, inèrcia guanyadora.

Avui per avui potser encara és precipitat, doncs la plantilla no està tancada ni l'equip rodat, però el Barça en general i Valverde en particular han de decidir si volen construir un Barça nou o si volen seguir semblant l'equip va ser i potser, reconeguem-ho, ja no és...

Luis Enrique no va construir un Barça de bell nou ni el va deconstruir, més aviat va reconstruir l'equip i els resultats, de més a menys, van ser molt bons; ni construcció ni deconstrucció, el repte de Valverde és reconstruir el Barça, amb el seu segell, per tornar-lo a fer, sinó guanyador, com a mínim altament competitiu!

La pilota ja roda, esperem que, president i directiva a banda, no rodin més caps!

dilluns, 14 d’agost de 2017

Si jo tingués una escombra!


Amb el cartell ha arribat la polèmica, com amb tantes altres qüestions de la CUP. I com és habitual la CUP ha repartit a tort i dret, incomodant especialment als companys (?) del viatge independentista del PDeCAT, amb la inclusió de Jordi Pujol , el preident "first class", i Artur Mas , l'enviat a la paperera de reciclatge de la història, entre els caricaturitzats i nominats a ser escombrats dels Països Catalans.

I què s'esperaven, que la CUP els amnistiés?

No, la CUP pot aprovar un pressupost amb el nas tapat i només per les especials circumstàncies del moment, però el PDeCAT no hauria d'enganyar-se a sí mateix víctima del miratge processista: sí, la CUP els vol escombrar, com a mínim, políticament.

Sense Mas i Pujol els antics convergents fins i tot haurien aplaudit el cartell i qui sap si més d'un l'hauria repiulat i tot!, però no, l'ofensa no pot ser més greu (podria ser-ho, però de moment els cupaires no van més enllà) i, segons   David Bonvehí, que ja sap el pa que s'hi dóna, els de la CUP fan pena!

El cartell és molt il·lustratiu del què vol la CUP, del què vol i sobretot de qui vol escombrar, tot i que al Parlament de moment sigui més d'amagar segons què sota la catifa del procés i la independència... D'aquí, suposo, el miratge, l'impossible oasi que perceben els antics convergents. De fet molts antics convergents , i nous "pedecatistes, "si poguessin també voldrien, granera en mà, escombrar, com a mínim políticament, als de CUP!

Diu l'autor del cartell que es va inspirar en un cartell leninista però no sé si en el seu subconscient, com en el meu i en el de tants al veure'l, també hi ressonava la lletra de la popular cançó de Los Sírex; al capdavall la cançó, que ja té més de cinquanta anys, diu si fa o no fa el mateix que el cartell, però cantant:

Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
Si yo tuviera una escoba
cuantas cosas barrería.

Primero, lo que haría yo primero
barrería yo el dinero,
que es la causa y el motivo
ay, de tanto desespero.

Segundo, lo que haría yo segundo
barrería bien profundo,
todas cuantas cosas sucias
se ven por los bajos mundos


divendres, 11 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: l'hort escolar


A la meva escola teníem hort i va ser allà on precisament m'hi vaig trencar el braç!

Naturalment no va ser fent l'activitat d'hort, sinó fent l'indi! L'hort de l'escola era a la part del darrere de l'edifici i l'accés no era lliure, sinó que s'hi accedia des de dins l'escola mateix i calia que algú obrís la porta que en donava accés.

El fet és que un dia, a l'hora de menjador, una colla vam demanar a la monitora de menjador si ens podia deixar la clau per anar a l'hort que havíem de fer no sé què... i ella, suposo que veient-nos responsables, ens la va deixar. No cal dir que l'hort ni el vam tocar, però sí vam estar jugant i corrent pel tros de bosc que hi havia fins que que vam prendre mal: em vaig trencar el braç!

Des d'aleshores l'hort de l'escola sempre em va pensar en el meu braç trencat, una fractura esdevinguda càstig per haver enredat a la, confiada més que innocent, monitora de menjador...

A l'escola de les meves filles també hi ha un hort i no em consta que, de moment, cap alumne hi hagi pres mal! Al contrari, ben segur que els alumnes n'han après i n'aprendran molt d'aquest hort, un hort modèlic i molt bonic on tot el que hi ha té un sentit...

Un hort que no és que sigui com el d'aquest vídeo, és que és el d'aquest vídeo i l'explica en David Saulina, antic pare de l'escola i autor intel·lectual i material, juntament amb els i les alumnes de l'escola, d'aquest extraordinari hort escolar!



Bon divendres!

dimecres, 9 d’agost de 2017

Pantalons curts


Fa gràcia veure conferències de joves emprenedors vestits informalment, amb texans, samarreta i bambes, davant una platea d'empresaris, quasi sempre majoritàriament homes, vestits formalment amb mànigues de camisa, vestit i corbata. Paradoxes de la vida, capricis de les modes i els convencionalismes.

Amb les primeres calors que la primavera ens regala a l'oficina comencen a aparèixer tímidament els primers companys de feina que es calcen pantalons curts; n'hi ha que ja no en duran d'altres, que cada dia faran gala del seu fons d'armari, de la seva abasta i acolorida col·lecció de bermudes.

És clar que també hi ha companys de feina que mai, al llarg de tot l'estiu i ni tan sols en plena canícula, deixaran que els veiem com de peludes o pelades tenen les cames, o musculats els bessons! Me'ls imagino en bermudes només quan són lluny de casa i, sobretot, de la mirada dels companys (i afers) feina, en plenes vacances!

N'hi ha uns tercers que, com jo, es vesteixen segons l'agenda: que hi ha una reunió amb no sé qui a qui no pots rebre, o visitar, de qualsevol manera: pantalons llargs!, que no hi ha visites a la vista: pantalons curts i fins i tot sandàlies!

Ja sabem que els homes amb el vestir en general, i els pantalons curts en particular, estem més encotillats; fins i tot som els primers a riure'ns, o com a mínim criticar, quan algú es salta el protocol o la llei no escrita que mana que els homes, en tot acte de mínima formalitat, han de vestir pantalons llargs.

D'això discutíem l'altre entre companys de feina tot esmorzant: aquell dia quatre dels cinc anàvem amb pantalons curts! Al final, sense arribar a cap consens ni gran conclusió, vam constatar, una vegada més, que les dones amb el vestir, i en general amb la vida, són més versàtils. Però ni així elles tampoc escapen de les (acarnissades) crítiques, al contrari, en qüestió de moda i de vestir estan sempre en el punt de mira! Per elles els nostres pantalons curts són pura anècdota...

dilluns, 7 d’agost de 2017

Joves i TIC: entre l'oportunitat i l'abisme


Les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels joves?
Aquest no és un debat nou, però sí és un debat que convé actualitzar tal i com ha fet recentment el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya amb la publicació de “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” (Col·lecció Aportacions, número 54; octubre 2016).

La publicació fa un breu repàs d'algunes referències bibliogràfiques i entre elles destaca el que afirmaven l'any 1999 David Buckingham i Julian Sefton-Green en l'article "Children, Young People and Digital Technology": “hi ha les víctimes dels mitjans, els innocents corromputs pels videojocs o la pornografia, i els intel·ligents, els qui s’apoderen a través de les tecnologies per crear nous mons d’aprenentatge i comunicació”.

La tecnologia, doncs, també pels joves és una arma de doble fil! I si aleshores, als anys noranta, els adults es preocupaven pels joves enganxats a la televisió i als videojocs avui als adults ens preocupen els joves enganxats a les pantalles en general, doncs s'han multiplicat, i a la dels seus telèfons mòbils intel·ligents en particular, dispositiu que quasi ha esdevingut, de forma natural i sense adonar-nos, una extensió del braç, quasi un accessori del cos humà.

Els adults tenim la percepció general que els joves, als qui anomenem nadius digitals, estan hiperconnectats fins al punt d'establir una certa dependència emocional amb el dispositiu i tot el que, per ells, representa: la relació amb els seus iguals, la connexió amb el seu món, fins i tot amb el nostre...

Aquest procés, com d'altres (les relacions sexuals, el consum d'alcohol, tabac i drogues...) es produeix cada vegada en una edat més precoç, que podríem situar al voltant dels dotze anys, edat d'inici de l'educació secundària i per tant de l'entrada a l'institut i que pels joves representa l'obtenció de dos objectes que simbolitzen la seva nova (obligada en molts casos) autonomia: les claus de casa i el telèfon mòbil!

En realitat, però, aquest procés s'inicia abans ja que els infants en edats més primerenques ja tenen accés a múltiples pantalles: la televisió (ara també connectada), l'ordinador, la tauleta tàctil i, naturalment, els telèfons mòbils dels pares, mares o altres familiars.

Des de la perspectiva dels adults el telèfon mòbil dels infants ens dóna la seguretat que davant qualsevol incidència podran contactar amb nosaltres, tot i que des de la perspectiva dels infants i especialment els joves aquesta mena de “cordó umbilical” és tan sols la millor excusa per mantenir-se connectats amb el seu món.

En una classe de primer d'ESO de l'Institut Narcís Xifra de Girona (el que de moment tenim de referència a Sarrià de Ter) a principis de curs un professor va preguntar als alumnes quants no tenien telèfon mòbil: només, mig avergonyits, dos van aixecar la mà; després de les festes de Nadal els dos alumnes ja tenien mòbil després de demanar-lo insistentment als pares, qüestió de supervivència.

El temor a ser exclòs és un dels motius que argumenten els infants i joves en la seva exigent demanda de telèfon mòbil, de ser exclòs del seu grup d'iguals, és clar. L'auge dels serveis de missatgeria instantània (WhatsApp i Snapchat) han fet de la tecnologia mòbil un element més de socialització, doncs les relacions personals es prolonguen i s'expandeixen també digitalment, però a banda d'aquest element socialitzador que apunta al sentiment de pertinença de grup els dispositius mòbils, especialment el telèfon, també és el mitjà des del qual consumeixen els continguts audiovisuals a través d'eines socials com YouTube o Instagram.

A l'altra cara de la moneda del paper socialitzador hi ha el risc que les TIC aïllin els joves, el risc que les relacions digitals prevalguin sobre les analògiques o, encara pitjor, que prevalguin les relacions digitals amb els seus iguals per sobre de les analògiques i personals amb la resta de la seva família, amb el temor per part dels adults que es faci realitat la imatge del jove aïllat,  permanentment tancat a la seva habitació. En qualsevol cas caldria calibrar si els factors de l'aïllament són la tecnologia en sí i “per se” o aquesta és tan sols el mitjà, però no la causa.

El que ja és inevitable en els joves, també en els adults, és que la tecnologia intervé inevitablement en la construcció de la identitat, però així com els adults (immigrants digitals) hem diferenciat entre la nostra identitat analògica (l'existent abans de la revolució digital) i la digital (adquirida posteriorment) els joves no fan aquesta diferenciació doncs ambdues formen part indistinta, sense fronteres clares, d'una mateixa i única identitat: la seva!

La publicació “TIC i Joves: reflexions i reptes per al treball educatiu” parla de la doble vessant de les TIC en relació als joves, la positiva i la negativa.

Pel que fa a la positiva destaca la millora en les relacions socials dels joves, l'aportació de noves habilitats, la contribució a potenciar les capacitats creatives i de resolució de conflictes,  l'augment en la implicació dels joves en la millora de la societat i l'aparició del jove “produser” (consumidor i creador alhora, anomenat també “prosumidor”).

Pel que fa als efectes adversos, tot i que recorda que afecten a una part reduïda dels joves, l'estudi destaca l'aïllament físic, l'addicció a les TIC i la ludopatia, un excés de narcisisme, el ciberassetjament, el sexting (compartir contingut sexual o explícit, fotografies o vídeos, a les xarxes socials o serveis de missatgeria), la potenciació de la violència masclista entre parelles joves, la petjada digital i la pèrdua de privacitat, la bretxa digital, la sobredosis d'informació i les malalties derivades de l'ús addictiu, incloses els trastorns psicològics.

Lluny d'alarmar-nos innecessàriament per aquest darrer paràgraf el que convé és afrontar de manera conscient el procés d'accés dels joves a les TIC, tal i com recullen les orientacions de la publicació citada, fomentant l'ensenyament crític, acompanyant i assessorant als infants i joves, en resum fer allò que tan convé que fem els adults amb els nostres infants i joves: ser-hi, no dimitir de les nostres responsabilitats.

Així doncs, les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça?
Segurament aquesta mateixa pegunta ens la podríem fer els adults interpel·lant-nos a nosaltres mateixos i possiblement la resposta seria, si fa o no fa, la mateixa que podem oferir als joves: les noves tecnologies són ambdues coses, una oportunitat i una amenaça!

Però la pregunta, paradoxalment (o no?), ens inquieta més quan els adults la formulem pensant en els joves, els nostres joves; ens inquieta més quan pensem en ells però ens fa por si ens la fem a nosaltres mateixos: les noves tecnologies són una oportunitat o una amenaça, pels adults?

Article publicat al número 97 de la revista Parlem de Sarrià.

divendres, 4 d’agost de 2017

El vídeo de la setmana: el monòleg de Patricia Sornosa


La nòmina de monologuistes dones és encara, comparada amb la dels homes, massa curta tot i l'aparició aquests darrers anys de noves i bones humoristes (Eva Hache, Ana Morgade, Anna Simón, Patricia Conde, Yolanda Ramos...). Durant massa anys l'enyorada i entranyable Mary Santpere semblava ser només l'excepció, com anys més tard va semblar ser-ho Rosa Maria Sardà, i entremig l'esperpèntica Lina Morgan!

El teatre i el cinema ja no són només el terreny habitual dels humoristes, ja fa molts anys que sobretot ho és la televisió i, darrerament internet en general i YouTube en particular.

Però ni internet ni YouTube han fet equilibrar la balança del gènere en qüestió d'humor, però ens han permès veure aparèixer vendavals de l'humor com la rapada i descalça Patricia Sornosa, que amb la seva acidesa no només ens fa riure, també ens fa més militants del moviment i la lluita feminista! Res a veure, Patricia Sornosa, amb "la tonta del bote!"



Bon divendres!

dimecres, 2 d’agost de 2017

5 accions per eliminar les molèsties d’Hinojosa

Foto: El Punt Avui / Quim Puig

La setmana passada es va fer una reunió de veïns per tractar les molèsties que la paperera Hinojosa causa a Sarrià de Ter. La reunió va certificar el que de fa temps es respira a Sarrià de Ter: que molts veïns i veïnes no només estan molt molestos amb el soroll i la pudor de la fàbrica, també amb l'actitud de l'ajuntament en general i del govern en particular.

Aquesta actitud ha estat percebuda per molts veïns i veïnes com una certa rendició de l'ajuntament davant l'empresa. A la reunió ja vaig expressar que precisament reunions com aquesta podien fer canviar el posicionament de l'ajuntament i sembla que efectivament ha estat així.

A partir del reconeixement que l'ajuntament en general no hem estat a l'alçada de les circumstàncies aquest dilluns al ple municipal vaig exposar aquests cinc punts que, modestament, penso que poden contribuir a resoldre el problema del soroll i la pudor. Alguns d’aquests punts van en la línia empresa també pel propi govern després de la reunió, una línia de major exigència i pressió a l’empresa per a la resolució de la problemàtica.

1.- Contractar experts mediambientals i jurídics
L'empresa ha anat un pas per endavant, és qui ha marcat el calendari i ha exposat les solucions; l'ajuntament necessita un bon assessorament tècnic no només pel que fa a la producció, també a nivell jurídic per possibles accions que es poden emprendre. Aquí caldria cercar experts a la Generalitat de Catalunya i a la UdG (Càtedra de Processos Industrials Sostenibles).

2.- Obrir un expedient informatiu a l'empresa
Els serveis tècnics municipals haurien d'obrir formalment una carpeta i anar registrant tot el que s'ha fet i es preveu fer a nivell de mesurament del soroll. Convé tenir-ho tot registrat formalment per si cal emprendre accions sancionadores.

3.- Obrir, si s'escau, un expedient sancionador
Tan senzill com aplicar l'ordenança de sorolls, també pel que fa a la part sancionadora quan es pugui demostrar que l'ordenança no s'ha complert. Aquesta és una acció que ja s’ha començat a executar.

4.- Iniciar els mesuraments de les pudors
Malgrat, al contrari que amb els sorolls, els mesuraments de les pudors no disposen d'aparells homologats ni d'una legislació que permeti desplegar un règim sancionador via ordenança de pudors, sí que caldria mesurar les pudors per tenir, com a mínim, un element objectivable i comparador que permeti valorar, més enllà de la percepció de cadascú, si hi ha o no millores fruit de les mesures preses per l'empresa.

5.- Lideratge de l'alcalde
En aquesta darrera reunió l'alcalde no hi era i no van ser pocs els qui el van trobar a faltar; tampoc va ser-hi en les dues reunions que l'ajuntament (els tres grups municipals) amb una representació dels veïns i veïnes hem fet amb l'empresa. La no presència de l'alcalde, pel motiu que sigui, és sens dubte un signe de debilitat de l'ajuntament davant l'empresa, també davant els veïns i veïnes en el, possiblement, principal problema que actualment té Sarrià de Ter.

Diuen els experts que els problemes de soroll i de pudor de la paperera Hinojosa tenen solució, i que la solució passa per millorar les condicions de la fàbrica i millorar també el procés productiu; ambdues coses requereixen inversió i sembla que ara des de l'ajuntament no només confiarem que l'empresa prengui mesures, sinó que també les exigirem.

Article publicat el dissabte 30 de juliol al diari El Punt Avui.

dilluns, 31 de juliol de 2017

Programació d'estiu


A l'estiu les televisions i les ràdios fan una programació diferent que es caracteritza per una certa banalització dels continguts; són programes on l'entreteniment pesa més que la informació, programes "frescos" i lleugers, de bon pair.

Una altra característica de la programació d'estiu és el canvi de presentadors, tertulians i columnistes; mentre els titulars habituals gaudeixen d'unes merescudes vacances els menys habituals aprofiten l'ocasió i fins i tot alguns donen millor resultat que el titular que substitueixen!

La programació d'estiu també serveix de banc de proves per a programes i també professionals, que aprofiten l'estiu per foguejar-se i qui sap si fer el salt a les temporades en les que els mitjans es juguen les garrofes, les de tardor i hivern! Ben bé com els jugadors del planter que fan pretemporada, en ple estiu, amb el primer equip!

Aquest bloc a l'estiu també és més lleuger, però simplement perquè s'actualitzarà, des d'avui i fins a finals d'agost, només tres cops a la setmana: els dilluns, els dimecres i els divendres!

Els continguts seran si fa o no fa els de sempre, dilluns i dimecres articles a l'ús, divendres el vídeo de la setmana; i no, al Petites gotes fredes tremolant no hi ha blocaire de reserva...

A diferència d'altres estius, però, el d'enguany és i serà políticament calent... procuraré no cremar-me!

dissabte, 29 de juliol de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want"


Shaun Fields és un preadolescent, orfe de pare, que deambula un xic perdut per la vida i que troba en una colla de "skinheads" un nord, com la mateixa vida, farcit de conflictes i contradiccions, però nord al cap i a la fi...

Així és la vida i així la relata "This is England", pel·lícula que ens acompanya en la recerca del seu jo d'aquest noi potencialment inadaptat i marginat que quasi sense voler-ho troba en la identitat "skinhead" el camí per trobar la pròpia.

Al final de la pel·lícula la cançó de The Smiths "Please, Please, Please, Let Me Get What I Want", versionada per Clayhill, serveix de crit i epíleg alhora: si us plau, deixeu-me ser qui jo vulgui!

A vegades amb uns texans, una camisa de quadres, uns elàstics i unes Dr. Martens n'hi ha prou...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula
No, la setmana vinent no! Els minuts musicals de pel·lícula tornaran el proper dissabte 9 de setembre!