dissabte, 30 d’abril de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Lee Dorsey i "Working in the Coal Mine"


Les mines són, també, una mina per la inspiració de músics i compositors, com "Soy Minero" d'Antonio Molina o la popular "Heigh-ho!" que tan alegrament cantaven els set nans de la Blancaneus quan tornaven a casa després d'una (dura?) jornada laboral a la mina!

També és minera la cançó d'avui, una d'aquelles que l'escoltes i et sona però que no recordes, si és que mai has sabut de qui era, ni qui la va fer ni qui la canta! Per això ja hi ha, avui, aplicacions com Shazam!

Allen Toussiant va composar "Working in the Coal Mine" a mitjans dels anys seixanta del segle passat però qui la va popularitzar va ser el cantant Lee Dorsey; la cançó descriu les dures condicions de treball a la mina, una cançó que també podríem cantar el proper 1 de maig, Dia del Treball, per a denunciar les precàries condicions laborals d'avui en dia, 50 anys després de composar-se aquesta cançó!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 29 d’abril de 2016

El vídeo de la setmana: la feina


"El treball dignifica l'home, el treball t'honra, el treball dignifica... el treball et poleix, t'abrillanta, et dóna esplendor... el treball és l'hòstia, fins i tot et posa catxondo, diria jo! ... "

Així comença un fragment d'un monòleg dedicat al treball que Pepe Rubianes desenvolupava a la seva obra "Rubianes solamente" i que, després de descriure la imatge escatològica d'un ventilador, seguia així:

"Que se'n vagin a la merda amb el treball, la dignitat, la realització... s'ho posin tot a la punta del nap a veure si els cap i els exploti i els quedin els ous penjant als campanars!"

La referència a aquest monòleg de Pepe Rubianes no és gratuïta doncs amb altres paraules, o més ben dit, sense paraules, el vídeo d'avui transmet si fa o no fa el mateix, fins i tot diria que d'una manera més punyent!

Sí, ja sé que no cal portar-ho tot en aquest extrem, però a vegades és necessari per calibrar bé la realitat, que no sempre percebem tal i com és, sinó simplement tal i com nosaltres la veiem, o volem veure!

El treball dignifica... o no!



Bon divendres!

dijous, 28 d’abril de 2016

Reiniciar Espanya


Pedro Sánchez ho ha intentat amb un Albert Rivera que s'hi ha posat bé i un Pablo Iglesias s'ha fet pregar inútilment mentre Mariano Rajoy s'ho ha anat mirant tot des de la barrera, puro en mà! Pedro Sánchez ho ha intentat i en l'intent s'ha quedat, que la tasca era difícil, sinó impossible!

I a diferència de Catalunya sembla que no hi haurà un moviment de darrera hora, un pas al costat, al darrere o al davant d'algú que permeti precipitar una investidura al darrer sospir d'aquesta avortada legislatura.

Però que finalment no hi hagi hagut investidura no és només per les dificultats evidents i objectives de combinar segons quins partits, també perquè en els càlculs de la majoria, sinó tots els candidats, era pitjor un govern a desgrat que unes noves eleccions, malgrat el manual del candidat digui que s'ha de dir que ningú les vol, unes noves eleccions.

Doncs jo sí que les vull unes noves eleccions, com les volia a Catalunya en cas de no haver-hi acord, doncs si la mà no dóna joc bé haurem de repartir de nou les cartes, no? I sí, ja sé que les campanyes electorals tenen un cost, però també el té allargar sine die un govern en funcions que esquiva el control parlamentari i es prorroga governant com si les darreres eleccions haguessin estat poc més que un esternut... tot i que al final potser hauran resultat ser una llufa!

No per inèdit i desconegut, no per indesitjat, no per inexplorat hem d'abandonar el camí a seguir. Si hem de tornar a votar tornem-hi, i fem-ho tantes vegades com sigui necessari, que la democràcia és això, reiniciar si cal, reiniciar quan cal, en aquest cas, reiniciar Espanya!

dimecres, 27 d’abril de 2016

Els trons de Girona

Aquests dies a Girona no han faltat culs per asseure's-hi!. Foto: N. Guisasola (ACN)
No sé si al final Girona va ser, com va preveure i esperava l'alcalde Puigdemont, un parc temàtic  del sobiranisme; diria que no doncs aquelles "Jornades Catalunya, Llibertat i Dignitat" organitzades pel diari El Punt Avui i celebrades a mitjans de juliol de 2014 no van ser les més reeixides i van ser, de moment,  les darreres...

Més que del sobiranisme Girona ha estat aquests darrers dies un parc temàtic de Joc de Trons, amb el tron de la sèrie com a reclam i la projecció del primer episodi de la sisena temporada com a "première" apta només per a afortunats, i autoritats. Veure la façana de l'Ajuntament de Girona disfressada amb porexpan de Joc de Trons sobta i hom es pregunta fins i tot si cal, però no nego que des de la distància i escepticisme amb que no miro la sèrie la meva mirada tampoc és neutra.

Suposo que fa bé Girona d'estirar el fil i aprofitar el moment, tot i que entre les marejadores i astronòmiques xifres que es donen sobre l'impacte econòmic de la sèrie a la ciutat algunes són certes i la majoria suposicions, més càlculs de possibles costos que diners que finalment d'una o altra manera, dringaran a la ciutat.

Girona és una ciutat rica en llegendes, documentades, contades i escenificades de fa anys, i no descarto que amb el pas dels anys Joc de Trons en forgi de noves... Però aquests dies veient les cues i devoció per fer-se una foto al tron que dóna tant de joc i nom a la sèrie no he pogut evitar pensar en la cadira de Carlemany, tron llegendari, aquest sí, que he admirat i venerat tota la vida!

Carlemany mai va ser a Girona però els gironins li hem dedicat amb devoció una cadira i una torre i fins i tot una llegenda sobre la seva espasa que fa les delícies dels qui, com amb la sèrie, també somien amb una Girona llegendària.

Potser sí, al final, m'animaré a veure la sèrie, tot i que llavors el tron ja no hi serà i la façana de l'Ajuntament lluirà la seva habitual estampa de pedra, amb les seves tres portalades; és clar que el meu cul es deleix més per seure a la cadira de Carlemany que no en aquest tron imantat d'espases...

dimarts, 26 d’abril de 2016

Un brindis per en Tià!

Tià Coll, geni i figura, de jove.

Camí de Banyoles els venedors ambulants, carregats amb galledes plenes de roses, que volten la darrera rotonda de l'autovia de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis ens recorden que és Sant Jordi, però no estem per Sant Jordi encara, que fem via a Banyoles per acomiadar un bon amic dels meus pares: en Tià Coll.

Arribem d'hora a Banyoles i entrem a Santa Maria dels Turers, església gòtica de la que destaquen uns imponents contraforts a l'exterior de l'absis, i portes endins uns treballats vitralls, datats de 1940 fruit de la reconstrucció de l'església després dels avatars de la Guerra Civil, vitralls que no deixaré d'observar durant la cerimònia.

Dins l'església poca gent, intuïm que alguns familiars, i un conegut (més que saludat, menys que amic) de Girona, cronista del diari El Punt Avui i, com en Tià, també home de teatre, qui suposo que diumenge vinent, sinó l'altre, potser li dedicarà una de les seves cròniques dominicals, per mi de lectura sempre obligada!

Poc a poc arriba gent, familiars i amics i entre aquests la meva mare n'hi troba de seus, amigues i amics amb qui es saluden i amb alguns s'abracen, i en retroba d'altres que difícilment reconeixeria si no fos per les circumstàncies, tot i que si és necessari es donen quatre referències per refrescar la memòria, tot i que la meva mare la manté sempre molt fresca! N'hi ha que venen de la Plaça Major i diuen que hi ha molt ambient de Sant Jordi, però nosaltres encara no estem per Sant Jordi!

La cerimònia segueix segons el guió previst i mentre el mossèn la fa avançar jo m'entretinc observant els vitralls de l'absis, que amb el sol que s'imposa aquell matí llueixen encara amb més força. Rere els vitralls siluetes de coloms voletegen amunt i avall en la seva particular rutina, aliens al Sant Jordi que es viu portes enfora de l'església, i al comiat que es plora en silenci portes endins.

Al final de la cerimònia una neboda d'en Tià pren la paraula i li'n dedica unes quantes, emocionada: en destaca la puntualitat, virtut que per raons que ara no venen al cas jo aprecio especialment, i l'ajuda que li prestava en els deures de física i química, coses de l'ofici, malgrat diria que en Tià Coll no el va exercir el de químic, si més no, no sobre els escenaris! I la neboda també en destaca la seva passió per la història, doncs en Tià no era només dels que la coneixien, era també dels que la volien canviar, i a la seva manera va fer-ho!

Per acabar sona "Ne me quitte pas" amb una veu que sembla la d'Edith Piaf, tot i que la meva mare no n'està del tot segura; amb la cançó sortim de l'església i allà, finalment, hi ha temps i espai pels retrobaments i els records, per actualitzar rostres i vides com qui fa un F5 amb el teclat de l'ordinador.

Entre els amics i retrobats que troba la meva mare un mostra una foto del casament dels meus pares: la colla del TEI de Banyoles al peu de les escales que pugen al campanar de l'església, aquesta romànica, de Cantallops; que joves i, alhora, quanta vida ja viscuda en aquella atrevida joventut! La meva mare posa nom a tots els que hi surten i fins i tot als que no: en Pep Cruz va arribar més tard...

Entre converses i retrobaments els records flueixen i algú, amb bon criteri, proposa remullar-los a la Plaça Major de Banyoles tot fent un brindis per en Tià! La plaça fa goig vestida de Sant Jordi, curulla de gent que tement la tarda aprofita el matí per olorar llibres i roses.

També nosaltres busquem el sol i mentre ajuntem dues taules, que serem colla, anem demanant: una canya, tres Martinis, que portaràs sifó si us plau?, dos cafès, un tallat... Les dues taules se'ns fan  insuficients i n'acabem ajuntant quatre i la comanda ja és tan llarga que perdo el compte, però no el cambrer que diligent ho té tot registrat en un petit bloc...

La conversa és distesa i coral i en Tià Coll és present en totes; les anècdotes relliguen records i les mirades evidencien que el pas del temps només afegeix arrugues i emblanquina cabells, quan no els fa caure directament, però manté els records vius, o si més no adormits: a mesura que afloren els records les vivències es desperten d'una llarga letargia per surar de nou a flor de pell.

L'escena a la plaça és tant brillant i intensa com els vitralls de l'absis de Santa Maria dels Turers i si tingués ofici prou sabria fer-ne un d'aquell moment, però ja fa anys que les escenes que mereixen ser recordades les registrem digitalment...

Els històrics presents del TEI de Banyoles immortalitzen el moment amb una fotografia de la que només la meva mare sabrà posar nom, anys a venir, a totes les cares que hi apareixen i fins i tot a les que no: l'amic Pep Cruz torna a fer salat...

I és en aquell vermut a la Plaça Major de Banyoles quan amb les canyes, els Martinis, els cafès i els tallats fem un brindis per en Tià, geni i figura!

dilluns, 25 d’abril de 2016

El regal de la Laia: l'amistat


Que l'ajuntament hagi deixat de convocar els Premis Literaris Sant Jordi no significa que a Sarrià de Ter els infants i joves deixin d'escriure els seus relats i poemes a l'escola i institut de referència.

Aquest Sant Jordi la meva filla mitjana va guanyar un dels segons premis en narrativa de 2n d'ESO de l'IES Narcís Xifra amb un relat que, per més que hi he insistit, no em deixa publicar... Coses de l'edat, suposo...

Sí que puc publicar, en canvi, el relat de la meva filla petita, de 10 anys, que ha obtingut el 2n premi del concurs literari Sant Jordi de narrativa de 4rt A de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter, un relat breu sobre l'amistat, un autèntic regal!

Enhorabona Abril!

El regal de la Laia: l'amistat

Hi havia una vegada cinc nenes: la Paula, la Laia, la Maria, la Laura i l'Anna. Totes eren amigues.

El dia 27 de març era l'aniversari de la Laia i feia 10 anys. La Laia estava molt contenta perquè mai havia tingut un aniversari amb totes les seves amigues i aquell dia sí que el tenia.

Les amigues de la Laia no sabien què regar-li, no sabien si li volien regalar una nina, un ordinador, un joc, un llibre, un mòbil... Finalment van decidir que era molt millor l'amistat que no aquelles joguines. A la tarda van fer una festa de pijames i s'ho van passar super bé. La Laia estava molt i molt contenta amb les seves amigues.

Al final aquell va ser el millor regal de la Laia: l'amistat.

Abril Casero Canyigueral 

pd: l'any passat l'Abril va guanyar el primer premi amb aquest altre relat: La cuca de llum sense llum

dissabte, 23 d’abril de 2016

Minuts Musicals retrobats amb la Dansa dels Cavallers de Serguei Prokófiev


Tal dia com avui de fa 400 anys, el 23 d'abril de 1616, va morir William Shakespeare, possiblement el millor escriptor de tots els temps! La seva obra no només ha inspirat escriptors també altres artistes com els músics, que han sabut posar música a les seves històries!

I d'entre les seves històries avui en destaco una de les majúscules, adient per la diada de Sant Jordi, que a Catalunya també esdevé el dia dels enamorats: Romeu i Julieta.

Un dels grans músics que es va inspirar en aquesta romàntica i dramàtica història shakespeariana va ser el compositor rus Serguei Prokófiev amb el ballet Romeu i Julieta. D'aquesta obra destaca especialment la sinistra, i alhora cèlebre, Dansa dels Cavallers, que descriu l’enfrontament entre els Montaguts i Capulets.

Confio, però, que la diada d'avui sigui plàcida per a tots els enamorats que entre petons es regalaran llibres i roses!

Bona diada de Sant Jordi!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 22 d’abril de 2016

El vídeo de la setmana: dòmino de llibres


Un any més per Sant Jordi els llibres s'apilaran, per un dia, a les parades dels carres dels nostres pobles, viles i ciutats, si la pluja els i ens dóna treva! Més avesats estan, els llibres, a apilar-se als prestatges de les biblioteques públiques i particulars, als de les biblioteques escolars i fins i tot a les paupèrrimes d'alguns hospitals!

A la Biblioteca Pública de Seattle, en canvi, més que apilar-los van posar-los hàbilment en fila! No descobrirem a aquestes alçades que els llibres donen molt de joc, també en el sentit més literal del terme joc! I a la Biblioteca Pública de Seattle van jugar-hi i de quina manera!

La Biblioteca Pública de Seattle no va trobar millor manera per engegar el Programa de Lectura d'Estiu 2013 que establint un nou rècord mundial de dòmino amb llibres més llarg del món!

A més una particularitat d'aquest rècord és que els llibres utilitzats per fer aquest dòmino eren fruit de donacions i llibres fora de catàleg, i posteriorment van ser venuts pels Amics de la Biblioteca Pública de Seattle per ajudar a recaptar fons per als programes i serveis de la biblioteca.

Per cert, cap dels 2.131 llibres utilitzats va patir danys ni lesions durant la gravació del vídeo!

No ho provin a casa... o sí!



Bon divendres i millor Sant Jordi!

dijous, 21 d’abril de 2016

Les espècies invasores de Sant Jordi

Les espècies invasores de Núria Martí Constans envaint el nou espai de la Llibreria 22. Foto: Roger Casero

Per Sant Jordi els llibres colonitzen els carrers, les places i les rambles dels nostres pobles, viles i ciutats, talment com si d'una espècie invasora es tractés.

La plaga de llibres no té remei, com tampoc en deu tenir la lectura, tot i que no cal perdre mai l'esperança: amb el llibre adequat la lectura està assegurada! Un bon llibre et contamina amb el virus de la lectura, i tot i que es poden passar períodes en que el virus es manifesta de manera més passiva, la lectura ja no s'abandona (quasi) mai!

Per Sant Jordi els llibres es fan presents arreu i són presents que els enamorats es regalen entre roses i petons! I entre la multitud de llibres que per Sant Jordi s'apilonen a les parades dels carrers jo avui en voldria destacar especialment un: Espècies invasores!

Al llarg de 22 contes Núria Martí Constans ens permet descobrir els plecs que no sempre percebem dels espècimens de la més devastadora i brutal espècie invasora que ens amenaça! Aquests relats s'afegeixen als publicats als llibres "Naturalesa humana" i "Un excés de felicitat", sumant així una trilogia molt humana!

Aquest Sant Jordi serà aquest el llibre que arribarà a casa, envaint la nostra particular biblioteca, fent-s'hi un lloc i aspirant a ser, més aviat que tard i com tots els altres que encara no hi han passat, carn de tauleta de nit!

Bon Sant Jordi i millor lectura!  

dimecres, 20 d’abril de 2016

La cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter


Aquestes setmanes a Sarrià de Ter estem immersos en un procés de participatiu que ha de culminar amb l'elecció de dos projectes d'inversió, un per un import de 50.000 €, l'altre per un import de 200.000 €.

La participació ciutadana no es centra només en l'elecció final dels projectes, també en la proposta dels projectes a triar, en la definició dels projectes candidats, de manera que entitats i particulars poden formular les seves propostes d'inversió

Aquesta és la cara "A" d'aquest procés, que com la lluna també té una cara oculta que, a diferència de la de la lluna, la d'aquest procés sí que hem vist: és la cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter.

Els tallers urbans que aquests darrers dies s'han fet als diferents barris no només han permès veure aquesta cara "B", també se li han vist les costures, i algun descosit, al govern municipal.

Als tallers urbans les entitats que han proposat inversions les havien de defensar, havien de defensar el seu projecte, i aquí s'han posat de manifest com a mínim 5 qüestions qüestionables:

1.- Les entitats havien de fer els projectes, l'Ajuntament validar-los.
No n'hi havia prou proposant una mancança o necessitat, l'entitat havia de presentar un mínim projecte, amb pressupost inclòs, per tal que l'Ajuntament el validés; aquest fet ha portat molta feina a les entitats, feina que entenien que no els corresponia fer a ells, sinó al propi ajuntament...

2.- Les entitats havien de presentar-los i defensar-los als tallers urbans
Les entitats haguessin preferit que hagués estat el propi ajuntament, i no elles, qui informés dels projectes als tallers urbans, doncs al capdavall són necessitats del poble, moltes assumides pel propi ajuntament; moltes de les entitats que han presentat projectes entenen que la seva feina era proposar la necessitat, pe`ro no fer el projecte ni presentar-lo.

3.- No són inversions, és manteniment!
En la presentació d'alguns projectes d'inversió alguna entitat va manifestar que el seu no era un projecte d'inversió sinó de manteniment, que aquelles mesures que proposava ni tan sols s'haurien d'haver presentat doncs l'ajuntament ja les hauria d'haver afrontat per altres vies i mitjans. Un veí, després d'escoltar les propostes d'inversions, va dir irònicament: "veient els projectes el poble s'està ensorrant!"

4.- La sensació de les entitats és que més que un procés participatiu és un concurs
La dinàmica del procés participatiu amb la presentació i exposició dels projectes per part de les entitats ha acabat semblant, també i sobretot a ulls de les pròpies entitats, una competició entre elles per fer del seu projecte el guanyador, una mena de concurs televisiu a la cerca dels vots on qüestions com la posada en escena en la presentació del projecte poden ser clau.

5.- La percepció de les entitats és que el govern està en mode "wait and see"
Algunes entitats, també alguns veïns i veïnes que han assistit als tallers urbans, han manifestat la sensació que en aquest procés participatiu les entitats han fet la feina del govern municipal (fer la proposta, elaborar un mínim projecte i exposar-lo) mentre l'ajuntament s'ha escudat rere una volguda neutralitat amb una actitud més aviat passiva, tot esperant el projecte guanyador per posar-se després la medalla.

Aquest procés participatiu finalitzarà amb l'elecció dels dos projectes guanyadors, un per un import de 50.000 €, l'altre per un import de 200.000 €; siguin quins siguin seran obres necessàries, com les que restaran, se suposa, en llistat d'espera.

Més enllà del cost econòmic dels projectes aquest procés participatiu ha tingut i té un cost per les entitats i pel propi govern municipal; no m'aventuraré a calcular-ne l'import, però si algú s'hi atreveix n'obtindrà el cost de la cara "B" del procés participatiu de Sarrià de Ter. Confio que la comissió avaluadora del procés sabrà valorar-lo en la seva justa mesura!