dissabte, 18 de febrer de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb “City Of Stars”


Vaig decidir que per sempre més seria fan de Ryan Goslin després de veure'l a "Drive" (2011), en el paper d'un solitari, fred i hàbil conductor de moral aparentment discutible, però de valors ferms!

I sí, també em va agradar en la comèdia dramàtica "Crazy, Stupid, Love", amb un paper de xulo "Casanova" i on s'enamora del personatge interpretat per... sí, Emma Stone! Una Emma Stone que ja va brillar, Spiderman a banda, com a médium a "Màgia a la llum de la lluna" de Woody Allen i com a joveneta addicta a Birdman!

Però on brillen especialment, i per a la història del cinema, Ryan Goslin i Emma Stone és a "La la land, la ciutat de les estrelles", el musical, la pel·lícula del moment!

, jo també he decidit que sóc molt fan d'aquesta pel·lícula, d'aquest musical, amb independència dels Oscars que guanyi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 17 de febrer de 2017

El vídeo de la setmana: 412 pasos


La vida és un no parar de casualitats, penseu sinó en vosaltres mateixos, en la vostra pròpia existència: de quantes casualitats sou fruit?

La vida fins i tot està farcida de casualitats encadenades, com les que passen entre els diferents personatges de "412 pasos", curtmetratge dirigit per Alejandro G. Salgado. A vegades els miracles necessiten mil casualitats, versa en un moment donat la veu en off que narra aquesta intrigant història...

Casualitats encadenades, vides encadenades... Jo, des que vaig veure Vides encreuades (1993) de Robert Altman sóc molt fan de les vides, i casualitats, encadenades i les que s'encadenen entre aquests 412 passos són una petita delícia!


412 pasos from LA MALETA CREACIÓN CULTURAL on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 16 de febrer de 2017

El meravellós pentinat d'Ana María Magaldi


Ja em sap greu, però fins que no la vaig veure l'altre dia per la televisió sortint fumant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no sabia qui era la fiscal en cap de Barcelona, i encara sabia menys qui era, qui és, Ana María Magaldi!

El noi que la va increpar i (assegura ella) insultar tampoc ho sabia, ni crec que, com jo, hagués de saber-ho, per curiós que sigui el seu cabell i meravellós el seu pentinat! Però no saber-ho no l'exonera del seu error, que no sé si delicte: l'insult, cas que l'insultés...

Ana María Magaldi no mereixia rebre cap dels insults que sembla va rebre, vagi sempre per davant el respecte a les persones (que no a les seves idees), però nosaltres tampoc mereixíem la posada en escena de la roda de premsa que va organitzar, en una excessiva exaltació d'uns fets, cas de produir-se l'insult, realment lamentables, però no fins al punt d'orquestrar una roda de premsa per difondre una imatge esbiaixada no del noi en qüestió, sinó del que, al seus ulls, representa: el procés, la independència!

L'insult mai va en el càrrec ni en el sou de ningú, sigui polític, fiscal, futbolista o àrbitre, sí la crítica, però en la nòmina de ningú tampoc hi hauria d'haver la provocació.

Sí, la sortida de la fiscal en cap de Barcelona del Palau de Justícia de Barcelona de l'altre dia, cigarreta en mà, va semblar una provocació no tant (o només) pel fet de sortir per la porta principal (hi té tot el dret, només faltaria!) on encara hi havia congregada gent, sinó per com va fer-ho, aturant-se davant la queixa amb una mirada, entre calada i calada de cigarreta, més aviat desafiant.

Que caigui el pes de la llei sobre qui se la salta o la desobeeix, més enllà de si considerem la llei justa o no, però no fem de l'anècdota categoria difonent una imatge magnificada i distorsionada de la realitat: el moviment independentista pot ser moltes coses (fabulós, idealista, passerell, ingenu, tossut, mesell, incòmode...) però no és violent...

Ana María Magaldi ha entrat en escena; semblava que seria un personatge amb frase però al final s'ha regalat un monòleg; ja és un personatge més d'aquest serial anomenat "procés" i us asseguro que a partir d'ara sí, la reconeixeré per la seva mirada expectant, per les seves pipades de cigarreta i, sobretot, pel seu meravellós pentinat!

dimecres, 15 de febrer de 2017

L'imperi (judicial espanyol) contraataca


El poder judicial és un dels tres poders (juntament amb el legislatiu i l'executiu) que té tot estat, també l'espanyol, i el poder judicial espanyol, és evident, no es mira ni mirarà el procés i el moviment independentista català amb els braços creuats, ans al contrari, amb la mateixa determinació que el govern català procura impulsar-lo, el poder judicial espanyol procura dinamitar-lo!

El Tribunal Constitucional forma part del poder judicial espanyol i és l'intèrpret suprem de la Constitució, i no se li escapa (i si se li escapa res ja té qui l'adverteix!) cap desafiament a l'ordre constitucional establert i vigent, sobretot si representa un desafiament a la indivisibilitat (més que unitat) que la Constitució proclama, vetlla i defensa de la nació espanyola!

D'aquí que, com era previsible, hagi anul·lat tots els acords que el Parlament de Catalunya va prendre en relació al referèndum per la independència previst, com a molt tard, per aquest proper mes de setembre.

L'imperi judicial espanyol contraataca i subratlla, a més, la responsabilitat (culpa) que sobre aquestes decisions va tenir la part de la mesa del Parlament, presidenta (reincident) inclosa, per permetre'n el debat parlamentari. L'imperi judicial espanyol contraataca i anul·la l'acord pel referèndum, pel que ja només queda l'"o referèndum"!

El Tribunal Constitucional a més també es vol assegurar que no només els afectats, sinó que el propi president Puigdemont i el seu govern siguin informats personalment de la decisió i, sobretot, de les possibles conseqüències que l'incompliment de les seves resolucions els hi pot comportar, fins i tot a nivell penal. Vaja, un avís (que no sigui dit!) per a navegants!

Dies enrere la CUP retreia a Artur Mas que no considerés el 9N un acte de desobediència i assegurava per boca de la diputada Anna Gabriel que el referèndum, cas de fer-se, serà de totes totes il·legal des de la perspectiva de la legalitat espanyola. Ara ja sabem que així serà, il·legal de totes totes!

També sabem que el govern català, de moment, no afluixarà i seguirà fent passes vers el referèndum, informat i coneixedor que cada pas que faci serà impugnat i podrà tenir conseqüències per qui l'impulsi: més denúncies, més imputacions, més judicis...

És evident que ja som al xoc de trens, on una tossuda voluntat política d'uns xoca contra una tossuda legalitat dels altres, un xoc i joc de legitimitats que lluny de resoldre el conflicte l'embolica encara més.

L'imperi contraataca i l'aliança rebel, l'aliança per la restauració de la República, no defalleix... I jo ja no sé per quin episodi de la saga anem i, encara pitjor, quants episodis queden!

dimarts, 14 de febrer de 2017

Les incompetències del "follonero"!


El periodista català Jordi Évole va ser un dels presentadors del concert del Palau Sant Jordi en favor dels refugiats que es va celebrar aquest cap de setmana passat. I amb Jordi Évole va arribar la polèmica...

Res del que va dir Évole, entenc, va ser improvisat sinó tot molt pensat i, segurament, escrit amb anterioritat. Jordi Évole no només va mesurar totes i cadascuna de les seves paraules, també deuria calibrar l'efecte que aquestes podrien causar entre els qui l'escoltaven i sobretot a qui les va adreçar, conscient del públic assistent, assistent també a la llotja, i conscient que alguns, com d'altres en un altre context, no li perdonen una coma i si cal li esmenen un punt, com també ho fa ell, quan li convé i s'hi posa. És el que té situar-se davant un micròfon, el mateix paràgraf que uns et riuen i t'aplaudeixen d'altres te'l recriminen ofesos! No es pot satisfer a tothom...

I això és el que va passar amb aquest paràgraf: "Penseu, autoritats, que el que esteu aplaudint des de la llotja també neix de la vostra incapacitat política per resoldre aquest tema. Sabem que alguns de vosaltres lluiteu i lluiteu per aconseguir que això no sigui així. Però altres us refugieu i dieu que és un problema de competències. Jo crec que no és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències". Pam!

Aquestes paraules, si bé no de manera immediata, segons va escriure després el propi Jordi Évole, van molestar especialment al govern català i a membres de Junts pel Sí, ERC i el PDeCAT, quelcom que Évole ja deuria preveure; de fet Évole semblava tenir preparada fins i tot la rèplica, subratllant el NOMÉS que, segons ell, "alguns obliden"...

Jordi Évole fa anys que és un provocador, un "follonero" i quan va deixar anar això de les incompetències deuria pensar mentalment: respostes i retrets via Twitter en cinc, quatre, tres... I no es va equivocar. Si el comentari volia ser l'ham, no van ser pocs els qui van picar!

Potser l'objectiu de Jordi Évole no era tant qüestionar la política del govern de la Generalitat vers els refugiats, (certament el govern, també el Parlament en la seva majoria, ha mostrat voluntat política per contribuir a resoldre el problema dels refugiats) sinó calibrar fins a quin punt poden tenir la pell fina davant qualsevol intent de crítica. I ja n'ha obtingut el resultat.

Potser el problema no va ser tant el que va dir Jordi Évole (equiparable a altres arengues, més o menys encertades, afortunades i gracioses, que es fan en altres concerts, gales i festivals...) sinó que els qui van retreure-li les seves paraules es donessin per al·ludits...

dilluns, 13 de febrer de 2017

Té sentit Ràdio Sarrià?


La ràdio és una supervivent! Com a mitjà de comunicació ha sobreviscut a la televisió (paradoxalment ara fins i tot es pot escoltar la ràdio a través de la televisió!) i més recentment a internet i a les xarxes socials!

La fortalesa de la ràdio com a mitjà no és tant la seva immediatesa, que també i aquí competeix amb les xarxes socials, sinó la seva adaptabilitat. Ja ho va dir Charles Darwin: no sobreviu el més fort sinó el que més i millor s'adapta al canvi, i la ràdio és molt més "flexible", "adaptable", "líquida" que la televisió o la premsa escrita.

La ràdio, doncs, és una supervivent nada i, en general, gaudeix de bona salut! La ràdio gaudeix de bona salut, cert, però no és així amb totes les ràdios i a mi em preocupa especialment, d'un temps ençà, la salut de l'emissora municipal del meu poble, Ràdio Sarrià!

El 23 de febrer de 2016, tal dia farà un any, en un ple municipal de Sarrià de Ter vaig demanar, en qualitat de regidor, obrir un debat sobre Ràdio Sarrià, la seva gestió, cobertura i paper educatiu que fa. Més enllà de bones paraules i millors intencions per part de l'equip de govern la petició de debat segueix allà, en aquell etern "ja en parlarem" que no es concreta mai...

Doncs caldria parlar-ne ara, avui mateix, Dia Mundial de la Ràdio, doncs la pròpia emissora local, de la que en sóc col·laborador des de fa anys, ho demana a crits!

Té sentit Ràdio Sarrià? Cal que tots els veïns i veïnes hi seguim destinant recursos? Ràdio Sarrià és una emissora municipal i sobreviu gràcies al pressupost de l'Ajuntament, pel que em sembla que el debat, tractant-se no només d'un mitjà públic sinó sobretot finançat amb els diners de tots, és del tot necessari i oportú!

A més tenim els espais per articular aquest debat, els consells de participació, entre els quals el de comunicació, un consell que brilla precisament per la seva inactivitat! Però si aquest no és suficient tenim el consell de cultura, el d'educació, el d'esports, o fins i tot el consell territorial! Serà per consells! És el que ens passa a Sarrià de Ter, tenim molts consells i poca participació!

Ràdio Sarrià té més de trenta anys d'història, però el debat no l'hem d'articular sobre el seu passat sinó sobre el seu present i sobretot, el seu futur. Té sentit Ràdio Sarrià com a emissora local? Per mi té sentit si en garantim, com a mínim, aquests tres punts:

- La independència editorial i informativa
Ràdio Sarrià, malgrat ser una emissora local, manté un alt nivell informatiu, amb un programa diari que recull l'actualitat i l'activitat del poble, també de Girona i la seva àrea urbana. Com a mitjà de comunicació públic cal garantir que té plenes facultats informatives i editorials (què publica i quan ho publica) sense les ingerències de l'Ajuntament en general i l'equip de govern en particular; en aquest sentit el Consell de Comunicació hauria de ser l'òrgan que vetllés per la seva independència, qualitat i imparcialitat informativa.

- La col·laboració en xarxa

Ràdio Sarrià és una emissora local i aquesta és part de la seva força; però no ha de ser una emissora aïllada, estanca, ans al contrari; els mitjans locals, avui, tenen sobretot sentit si participen d'una xarxa més àmplia que els permeti guanyar musculatura: més informació, més programació i major difusió de la programació pròpia! Els recursos de Ràdio Sarrià (informació i programació pròpia) al servei d'una xarxa d'emissores locals, la força d'una xarxa local d'emissores al servei de Ràdio Sarrià. Amb una bona vinculació en una emissora local tothom hi guanya, allò del "win-win"!

- La cobertura
Si es fa un major esforç per a la millora de la quantitat i qualitat dels continguts de Ràdio Sarrià, cal fer-lo també per a la seva difusió, i avui ja sabem que les ràdios, com en general de tots els mitjans de comunicació, són multicanal! Cal millorar la cobertura analògica, doncs el dial per el senyal per poc que t'allunyis de Sarrià de Ter, però també cal potenciar la cobertura digital: internet, dispositius mòbils, podcasts...

La ràdio és una supervivent nada, confio que també ho sigui Ràdio Sarrià, que entre tots sabrem cimentar el futur de Ràdio Sarrià, una emissora local amb molts anys d'història i amb la ferma voluntat de seguir-nos-la radiant!

dissabte, 11 de febrer de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "The Elephant Man"



Fins fa poc pensava que el primer record que tenia de l'actor John Hurt era el de la pel·lícula Rob Roy (1995), en la que comparteix repartiment amb Liam Neeson, Jessica Lange i el sempre inquitant Tim Roth. Però resulta que no el recordava de la sèrie "Jo, Claudi", emesa per TV3, com sí sempre he recordat, d'aquesta sèrie, a l'actor Derek Jacobi...

A John Hurt, mort recentment, l'he vist en altres pel·lícules (Alien, La mandolina del capitán Corelli, en la saga Harry Potter, Hellboy, El perfum, Los crímenes de Oxford...) però no encara no l'he vist en una de les seves millors interpretacions, la que va fer com a protagonista de L'home elefant, que li va valer una de les dues nominacions de la seva carrera a l'Oscar, candidatura també als Globus d'Or, i que li va permetre guanyar el premi BAFTA.

Per aquesta pel·lícula també van ser nominats als Oscars a millor director David Lynch, i a la millor banda sonora el compositor John Morris; Morris, per cert, també va ser autor de bandes sonores de les pel·lícules El jovenet Frankenstein (1974), La Mujer de Rojo (1984) o Dirty Dancing (1987).

Jo avui em quedo, però, amb el tema principal de la pel·lícula "The Elephant Man", amb el desig, més aviat que tard, de veure-la finalment...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 10 de febrer de 2017

El vídeo de la setmana: 1.000 músics desprenent olor d'esperit adolescent!


Sí, ja sé que "Smells Like Teen Spirit" ja va ser motiu d'uns minuts musicals de versions, però no és la cançó el que avui vull destacar, sinó la manera de tocar-la: amb més de 1.000 músics tocant, a l'uníson, una mateixa cançó!

La gesta és mèrit de Rockin'1000, que al juliol 2015 ja van congregar un miler de músics per a interpretar el tema "Learn to Fly" dels Foo Fighters a Cesena (Itàlia). L'espectacular jugada va ser una invitació al grup per visitar la ciutat, ciutat natal dels impulsors d'aquesta macro-banda, invitació que es va fer realitat a l'octubre d'aquell mateix any.

Aquest estiu passat (2016) van organitzar, també a Cesena, un macro concert en el que, entre les 18 cançons que més de mil músics van interpretar, va brillar especialment aquest "Smells Like Teen Spirit" de Nirvana! 
Espectacular!



Bon divendres!

dijous, 9 de febrer de 2017

Melania Trump


Diuen que els amos, amb el pas dels anys, s'acaben assemblant a les seves mascotes... o és a l'inrevés? De ser cert les mascotes, sens dubte, ens podrien ajudar a definir i entendre millor llurs amos...

No, no sigueu malpensats, no pretenc equiparar Melania amb una mascota del seu marit, Donald Trump, més aviat sembla un trofeu!

El que també ens pot ajudar a definir una persona són les persones del seu voltant: allò de "diga'm amb qui vas i et diré com ets", frase que val pels amics i, també, per la parella!

Temps enrere vaig veure una història a Facebook sobre Barack i Michelle Obama: la parella van anar a sopar en un restaurant i resulta que el cuiner havia estat una antiga parella d'ella; després de saludar-se cordialment Barack Obama li va dir a la Michelle que d'haver-se casat amb ell ara seria la dona d'un cuiner i no la del president dels Estats Units! Michelle li va respondre que d'haver-se casat amb el cuiner, ell no seria el president dels Estats Units! No sé si la història és certa, però fins i tot en cas de no ser-ho és versemblant.

Melania Trump no és, ni crec que pretengui ser Michelle Obama, tampoc Jackie Kennedy tot i el vestit blau que lluïa el dia de la presa de possessió del seu marit Donald Trump com a president i que semblava ben bé un homenatge a Jackie Kennedy!

Michelle Obama ha estat una primera dama que ha destrossat la frase "darrera d'un gran home sempre hi ha una gran dona", no perquè no sigui una gran dona, sinó perquè més que al darrere la podem situar al costat: "al costat d'un gran home sempre hi ha una gran dona!".

Malauradament, avui per avui, cap d'aquestes frases és aplicable a la parella Donald - Melania Trump per raons diverses: d'entrada per l'esforç que suposa definir a Donald Trump com un gran home, i després perquè, si més no aparentment (i aquí podria ser tremendament injust), el factor Melania en la vida de Donald Trump i en el seu ascens al poder (econòmic primer i polític després) sembla més aviat estèril: substitueix Melania i Donald Trump serà, possiblement, el mateix.

És a dir, de moment la frase que els defineix, per mi, és que darrere d'un home poderós hi ha una dona bonica, i subratllaria, en aquest cas, la paraula darrere!

Però no perdo l'esperança i confio que Melania sàpiga ser una bona primera dama, fins i tot pot arribar a ser millor primera dama que el seu home president!

dimecres, 8 de febrer de 2017

Artur Mas, el renascut


"Des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història", va etzibar el diputat de la CUP Benet Salellas per donar la seva versió del pas al costat d'Artur Mas.

Quan esborrem un arxiu de l'ordinador en realitat l'enviem a la paperera de reciclatge, on roman en una mena de letargia a l'espera de la seva eliminació definitiva ("Esteu segur que voleu suprimir permanentment aquest fitxer?") o bé, oh sorpresa, de la seva restauració!

Potser aleshores no ho sabien, però la CUP no va enviar Mas a la paperera de la història, sinó a la de reciclatge, i Mariano Rajoy, possiblement també sense saber-ho, l'ha restaurat, i revifat, donant-li una nova vida, fent-lo renéixer gràcies a l'esperpèntic judici pel 9N com un heroi, quasi un màrtir, amb un bany de masses en el guió! Potser per això la CUP li retreu la seva estratègia de defensa: postular-se com el responsable ideològic del 9N, però insistint no haver desobeït el Tribunal Constitucional...

La figura política d'Artur Mas, com l'au Fènix, reneix de les cendres i sobrevola de nou, i amb força, sobre la política catalana, erigint-se com una de les figures clau del procés, tot i no formar part ja del govern. Entra de nou a la porta de la història com a primer president de la Generalitat que, en democràcia, seu al banc dels acusats.

Ara que semblava que el prudent Oriol Junqueras i ERC podien somiar amb la presidència de la Generalitat, temor que fins i tot pertorba i inquieta a Jordi Pujol, el PDECat i Artur Mas han trobat en el judici del 9N la gran oportunitat per recuperar, com van saber fer amb el post-9N, múscul social, polític i qui sap si també electoral.

El donàvem per amortitzat i Artur Mas té encara molta corda, qui sap si per ocupar la vacant (cas de no ser inhabilitat) que el seu pas al costat va deixar lliure: candidat del PDECat en unes properes eleccions, hi hagi o no referèndum. Caldrà estar atents als propers sondejos i enquestes electorals...