dilluns, 18 de desembre de 2017

Exabruptes electorals


Els darrers dies de campanya els polítics afilen molt més els seus missatges, animats pels dies recorreguts entre aplaudiments de la pròpia parròquia i davant la necessitat imperiosa de vèncer l'adversari, doncs sempre hi ha, com a mínim, un adversari a vèncer.

Sentint-se valents i amb la inèrcia electoral els darrers dies de campanya alguns polítics es passen, literalment, de frenada fent declaracions que potser dirien prenen un cafè o un estomacal en una sobretaula amb companys de partit, però que xerriquen quan les diuen, també adreçant-se a la pròpia parròquia, amb un micròfon i tots els mitjans al davant.

Xerriquen les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, i presidenta "in pectore" via 155 de la Generalitat, Soraya Sáenz de Santamaría, quan va dir que Mariano Rajoy havia aconseguit decapitar l'independentisme, com si no sabés que per cada cap escapçat n'apareixen set més!

Declaracions (pel meu gust) molt desafortunades, com també van ser-ho les del socialista i ex ministre Josep Borrell quan va dir que calia desinfectar les ferides de Catalunya, les que segons ell ha provocat l'independentisme. Si a Catalunya hi ha ferides, i diria que n'hi ha, són responsabilitat de tots, i és de tots el deure de guarir-les...

Em dolen especialment aquestes segones, bàsicament per dos motius: primer perquè el PSC, a diferència, per exemple, d'algun membre del PSOE que sempre dóna molta guerra, no sol utilitzar aquest to brusc en la seva comunicació política; el d'Iceta sol ser un verb més fi, per molts fins i tot sibil·lí. I segon perquè no crec que Josep Borrell necessiti recórrer a aquest estil per defensar la seva posició política.

Hi ha polítics, en aquests i altres partits, que amb les seves declaracions i intervencions parlamentàries, amb els seus exabruptes i excessos electorals fan de la intel·ligència política un oxímoron i l'allunyen de la seva condició ideal (que hauria de ser natural), el diàleg i la pedagogia.

Tan desesperats estan?

dissabte, 16 de desembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb Star Wars


Sincerament jo ja m'he perdut! No només ja no sé ordenar la saga, tampoc sé en quin moment en vaig perdre el fil!

Això que la primera sigui la quarta i que una de les pel·lícules sigui com un apèndix no ajuda, no ens ajuda als qui les pel·lícules ens agraden, però no fins al punt de fer cua per les estrenes i anar-hi disfressat!

Perduts o no és innegable que la saga és longeva (quaranta anys des de la primera, vull dir la quarta...) i que l'edat no li resta èxit ni de públic ni, sembla, de crítica, i per si no fos poc a més té, més enllà dels seus mítics personatges i infinites possibilitats de marxandatge, una banda sonora extraordinària obra del llegendari John Williams!

Diuen els qui l'interpreten que a més els encanta tocar-la! Doncs res, torna-la a tocar John!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 15 de desembre de 2017

El(s) vídeo(s) de la setmana: així sona el 21D


Als anuncis res és improvisat, cada detall compta doncs tot el que hi veiem i escoltem està pensat i creat per a comunicar.

Naturalment hi ha elements que percebem de forma més evident i aparentment més directa, com el que diuen les persones, o personatges, que hi apareixen o la seva pròpia aparença i hi ha altres elements que, també aparentment, ens sembla que ens passen més desapercebuts (o no), entre ells a vegades la música.

Certament hi ha anuncis en els que la música apareix en primer terme, que és l'autèntica protagonista, però tot sovint la música (simplement?) és allà, en un discret segon pla, al fons com qui no vol la cosa.

En qualsevol cas, en tots els casos la música, que mai és improvisada, sempre té la seva funció, juga el seu paper. El problema és quan ens falten les coordenades per comprendre-la, coneixements per descodificar-la, elements per jutjar-ne el seu paper...

Ara que d'entre els anuncis són inevitables els electorals el músic Arnau Tordera (Obeses) els ha analitzat a nivell musical. Si us falten elements (més que arguments) per decidir el vostre pel 21D vot podeu afegir-hi els musicals...

Avui no és un vídeo sinó set, els de la setmana...

dijous, 14 de desembre de 2017

Les primàries del 21D


El 21D no només es decideix si a Catalunya hi ha o no una majoria de vots i/o escons independentistes, també es lliuren altres batalles, internes en cada un dels anomenats blocs, el de l'independentisme i el del constitucionalisme.

En ambdós blocs la pugna pren forma de primàries, com si el 21D també estiguéssim escollint el proper president o presidenta de la Generalitat; malgrat ens ho sembli, sabem que realment no és així: el 21D "tan sols" escollim la composició del Parlament de Catalunya i és el Parlament, i només al Parlament, a qui li correspon escollir, votar, el proper president o presidenta de Catalunya.

Dins el bloc constitucionalista Miquel Iceta es resisteix, a cop d'enquestes i a pas de balls, a que Inés Arrimadas es postuli com a única presidenciable no independentista, tot i que està per veure si el resultat confirma el que el seu nas fi sembla ensumar als seus mítings: "aquí huele a presidéncia!"

A l'altra banda Esquerra, que fins ara tirava de Pla B amb Marta Rovira com a presidenciable ha fet un cop de timó, veient la persistència de Junts per Catalunya, cap de llista inclòs, de no renunciar a la re investidura del president Puigdemont, el legítim. I el viratge d'ERC l'ha fet tornar al seu Pla A i a presentar el vicepresident cessat i reclòs com a presidenciable.

Més enllà de les lògiques, evidents i lamentables limitacions que l'empresonament d'Oriol Junqueras té en la campanya electoral d'Esquerra sorprèn que fins ara no hagin sabut veure que la seva situació a la presó també és un actiu electoral. Junqueras ja comença a fer campanya (ni que sigui en mode epistolar) des de la presó i farà bé Esquerra d'invocar-lo a cada acte electoral per no fer-lo encara més invisible.

És Oriol Junqueras, doncs, i no Marta Rovira qui en campanya pugna en aquestes primàries amb Carles Puigdemont per esdevenir el proper president de la Generalitat, i en aquesta pugna són inevitables retrets més o menys evidents, més o menys velats...

Carles Puigdemont es sent president legítim, Inés Arrimadas es somia presidenta i Iceta s'hi ensuma... A Junqueras ni els seus l'hi veien dies enrere, i qui sap si serà el tapat! De moment, tristament, ho és, tapat, tancat i barrat a pany i forrellat a la presó d'Estremera...

El 21D no escollirem el proper president o presidenta de la Generalitat, però com sempre votarem com si fos així, com si fossin unes primàries, esperant que després el Parlament actuï en conseqüència, si pot...

dimecres, 13 de desembre de 2017

És la química, estúpid!



L'any 1992 ja feia uns anys que l'antiga fàbrica Torras-Hostench pertanyia al Grup Torras, en mans del fons d'inversió kuwaitià KIO (Kuwait Investment Office), que tenia com a cara visible a l'estat espanyol el controvertit i condemnat (empresonat per apropiació indeguda) empresari Javier de la Rosa. L'any 1992 el Grup Torras va ser el trist protagonista de la major (fins aleshores) suspensió de pagaments més gran de la història espanyola, amb un passiu de 243.000 milions de pessetes, 1.460 milions d'euros!

A finals del 1992 en l'animada campanya electoral de les eleccions presidencials nord americanes entre el candidat a la reelecció George Bush (pare) i el candidat demòcrata Bill Clinton aquest darrer va fer cèlebre la frase "és l'economia, estúpid!", frase que diuen va ser clau perquè Clinton es convertís, mesos després, en el 42è president dels Estats Units.

L'any 1992 la població de Sarrià de Ter no creixia, fins i tot havia patit un lleuger decreixement respecte l'any 1990 i no arribava als 3.500 habitants, molts d'ells treballadores i treballadors de la Torras o d'empreses que li donaven servei. A principis dels anys noranta Sarrià de Ter veia com municipis del voltant de Girona creixien urbanísticament i demogràficament, alguns amb veïns de Sarrià de Ter que hi cercaven una major qualitat de vida; Sarrià de Ter aleshores era conegut, més enllà del poble, per la icònica xemeneia de la Torras i per la pudor que sentien els qui entraven o sortien de Girona pel nord.

Entre finals i mitjans dels anys noranta del segle passat Sarrià de Ter no va poder revertir aquesta situació; per un costat gràcies al desmantellament de les instal·lacions on es fabricava la pasta de paper i l'enderroc de la xemeneia, tot un símbol, per un altre costat gràcies a la reconversió urbanística de sòl industrial en residencial, com el de la zona del Camp dels Socs o el de l'antiga fàbrica Cobega (que envasava Coca-Cola), enderrocada a principis d'aquest segle.

Malgrat seguir amb l'activitat industrial paperera de Torraspapel, a partir del 1999 ja en mans del Fons d'Inversions britànic CVC, Sarrià de Ter va començar a créixer de nou a partir del canvi de segle, assolint la xifra de 4.000 habitants l'any 2006 i superant la de 5.000 l'any passat, el 2016. Paral·lelament la fàbrica Torraspapel aquests anys es va anar fent petita, perdent treballadors fins a la seva desaparició. És a dir, com més habitants ha anat guanyant Sarrià de Ter menys treballadors ha tingut la fàbrica Torraspapel, i dels que ha tingut, cada vegada menys de Sarrià de Ter.

"L'economia, estúpid"; aquest era el veritable eslògan, de caràcter intern, que juntament amb altres (el també clàssic "canvi o més del mateix" o "no oblidar el sistema de salut") va crear l'equip de campanya de Bill Clinton per enfocar els missatges, per fixar els punts clau dels debats, els mítings i les entrevistes; la frase referent a l'economia va fer fortuna, convertida en la ja popular "és l'economia, estúpid!"

De fet d'aquella frase en van sortir d'altres de derivades: "són les matemàtiques, estúpid", "és la ciència, estúpid"... i sí, també podríem formular, i avui ho fem en clau de Sarrià de Ter: "és la química, estúpid!".

Sí, és la química, estúpid; la clau per entendre el que està passant a Sarrià de Ter en relació en part de la indústria paperera l'explica la química.

Avui, ja ho sabem, qui té l'activitat industrial paperera allà on abans hi havia la fàbrica Torraspapel és el grup Hinojosa, i al contrari del que passava anys i dècades enrere el seu pes sobre l'ocupació dels veïns i veïnes de Sarrià de Ter és menor, molt menor. Aquesta és una realitat que ens ajuda entendre, també, part del conflicte que tenim avui. Aquesta és una observació que ens dibuixa una realitat social, econòmica i demogràfica diferent de la que hi havia als anys vuitanta o noranta del segle passat i és sobre aquesta realitat, i no la pretèrita, que hem d'enfocar i afrontar el conflicte que tenim avui.

Perquè avui Sarrià de Ter ja no és conegut per ser el poble de la xemeneia ni, fins fa poc, de les pudors! Malauradament, i ja vaig parlar-ne en l'article de la darrera revista ("Sarrià de Ter no respira tranquil...", Parlem de Sarrià núm. 97) a Sarrià de Ter han tornat les pudors i, sí, també els sorolls.

Els sorolls són més una qüestió física i, d'altra banda, l'acústic és un àmbit més legislat, pel que aquí la discussió és poca; el compliment, com a mínim, del que estableix la llei. La pudor és un àmbit més complex, menys legislat, fins i tot més subjectiu: allà on un hi sent un olor com de vainilla un altre hi sent una pudor repugnant. Sigui com sigui el que hem acabat aprenent tots plegats és que la pudor, i la seva eradicació, és una qüestió de química.

En la química hi ha la solució, sinó total sí part d'ella, en l'ús de microbicides en el procés de fabricació de la pasta de paper. Aquesta és una de les solucions tècniques d'un dels possibles focus d'emissió de pudor de la fàbrica d'Hinojosa, una solució química però no l'única. La pròpia direcció de la fàbrica ja en va anunciar d'altres, referides al tractament dels residus de la depuradora o d'altres punts de la producció, també possibles focus de pudors.

És la química, estúpid! Sí, hi ha una altra química que també ha fallat, no la química de la taula periòdica sinó la que podem definir com a entesa o amb l'anglicisme "feeling". Sí, no hi ha hagut química, en relació a aquest problema, entre els veïns i veïnes afectats i l'Ajuntament, tampoc amb l'empresa. És especialment preocupant la manca de química entre els veïns i veïnes i els seus representants, els qui se suposa, i m'hi incloc, hem de defensar i vetllar per les seves necessitats.

La creació formal d'un grup de veïns i veïnes per afrontar aquesta situació i enfortir la interlocució amb l'Ajuntament i l'empresa és una bona notícia i, sens dubte, ha de ser una bona manera per fer que aquesta química, la que es pugui generar entre els representants municipals i els veïns i veïnes, també contribueixi a resoldre aquest problema.

És la química, veïns i veïnes, la química!

Article publicat al número 98 de la revista Parlem de Sarrià.

dimarts, 12 de desembre de 2017

L'art de Sixena


Per uns és un espoli en tota regla, pels altres simplement l'aplicació de la regla, en aquest cas d'una decisió judicial; per tots és, sobretot, més munició electoral.

L'art i la cultura han entrat de ple en la campanya electoral del 21D per obra i gràcia del conflicte de l'art de Sixena i, naturalment, de l'(in)oportunitat de l'aplicació de l'article 155.

És molt trist que l'operació s'iniciés amb nocturnitat (què volen aquesta gent...), és molt trist que l'operació requerís la intervenció de la Guàrdia Civil, és molt trist que els Mossos d'Esquadra haguessin de carregar, és molt trista, patètica fins i tot, l'actuació artística (performance si sou del morro fi) que ahir vam viure i veure al Museu de Lleida i al monestir de Sixena...

És molt trist que la cultura i l'art siguin (o semblin) només el pretext per atiar un conflicte polític territorial, identitari, fins i tot administratiu.

I entre tanta tristesa em pregunto com serien avui aquestes mateixes obres si al seu dia el govern català no les hagués comprat, en quin estat de conservació estarien i, sobretot, ens mans de qui estarien: carn de subhasta, d'antiquari, de Walapop?

Qui les reclama pot fer-ho, més enllà de les seves raons i del dret que pugui tenir, perquè aquestes obres han estat conservades, perquè amb la seva conservació també s'ha conservat el seu valor.

També em pregunto com estaran aquestes obres, rebudes ahir amb tots els honors a Sixena, d'aquí a cinc o deu anys, i si el seu retorn suposarà un revulsiu per dignificar culturalment Sixena, o si les obres esdevindran tan sols el botí d'una disputa política i territorial.

Diuen que només valorem les coses quan les perdem; diuen que el Museu de Lleida ha rebut aquest darrer mes tantes visites com les que rebia anualment. Més enllà de la indignació per com s'ha resolt (?) aquesta qüestió també m'entristeix pensar que mentre ens pensàvem que era ben nostre l'art de Sixena ens era, en general, totalment indiferent...

Si la política és un art, no l'he sabut veure, i per tant tampoc apreciar, en relació al de Sixena, però no patiu, segurament sóc jo...

dilluns, 11 de desembre de 2017

El president Puigdemont (de moment) no té pla B


Les maniobres d'escapisme del president Puigdemont van camí d'esdevenir antològiques: primer la de l'1 d'octubre quan, sota un pont de l'autopista va burlar el seguiment que li feia la policia espanyola, després (pels pèls) la de les eleccions anticipades el dijous 26 d'octubre i finalment (de moment) la de Brussel·les.

Amb els seus moviments fa bona l'expressió que qui pren la iniciativa juga amb avantatge i amb els seus moviments de moment ha aconseguit incrementar com ningú, més que els seus companys i companyes de govern empresonats, també els com ell exiliats, el seu capital electoral.

És indiscutible que el president Puigdemont des de Brussel·les està esdevenint un dels grans protagonistes d'aquesta campanya electoral mentre Oriol Junqueras n'és, mut i a la gàbia, el gran protagonista absent, circumstància de la que sens dubte se'n ressent a nivell anímic, sembla que també electoral, el seu partit.

Amb el seu cap de files fora de joc ERC ha plantejat el seu pla B d'aquesta campanya electoral presentant la Marta Rovira com a presidenciable, i aquests darrers dies demana que Junts per Catalunya facin el mateix, donant per fet que el (legítim) cessat president Puigdemont no podrà ser investit...

El principi de realitat que invoca ERC xoca de ple amb la principal línia argumental i programàtica de Junts per Catalunya: restituir el govern legítim, naturalment amb el president legítim. No pica l'ham d'ERC Junts per Catalunya quan els republicans li suggereixen que plantegin un pla B, un presidenciable alternatiu al president Puigdemont.

No, no renunciarà Junts per Catalunya al seu principal actiu electoral, no quan la seva campanya electoral pivota sobre l'exiliat president Puigdemont, no abans del 21 de desembre...

Després del 21D ja veurem què passa i què fa el president Puigdemont, fins aleshores ell és l'únic president que els independentistes poden restituir, agradi o no a ERC...

dissabte, 9 de desembre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "L'amor té dues cares"


Quan, de petit, tornava a casa amb l'autobús interurbà i mirava per la finestra encantat, allò de "mirant al no res, pensant en tot" no sonava cap solo de guitarra que acompanyés els meus pensaments; tampoc sentia cap cançó èpica quan de jove pujava a la Pica d'Estats ni cap de romàntica quan ens vam fer el nostre primer petó...

Ja poden ser de pel·lícula, les nostres vides, fins i tot poden tenir (i de fet tenen) banda sonora, que més enllà d'escoltar-la dins el cap o com a molt nosaltres mateixos amb auriculars no sona com a les pel·lícules. D'això en parla la "solterona" professora de literatura que interpreta Barbara Streisand a la pel·lícula "L'amor té dues cares" en una entretinguda dissertació sobre l'amor.

Sobre l'amor i les relacions de parella tracta la pel·lícula, amb un cast professor de matemàtiques interpretat per Jeff Brigdes, una mare narcisista i egoista interpretada per una brillant Lauren Bacall, una atractiva tot i que infeliçment casada germana interpretada per Mimi Rogers i un ben plantat i ben intencionat, tot i que un xic innocent cunyat interpretat per Pierce Brosnan...

La pel·lícula explora les possibilitats d'un amor cast, més intel·lectual que físic, fins i tot d'un matrimoni no contaminat pel sexe, la veritable perdició de les relacions amoroses segons el cast matemàtic...

Però al final, ja ho podeu intuir, sonen els violins i Puccini es fa present a la "vida real" dels personatges i no és a l'alba sinó al vespre quan, finalment, l'amor en la seva plenitud venç en forma d'apassionat petó final!






I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 8 de desembre de 2017

El vídeo de la setmana: Salvades?


El proper 21 de desembre no votaré a Inés Arrimadas ni a Marta Rovira; no, ja sé que a elles directament no les puc votar, com al seu dia tampoc vaig votar (l'enyorada) Carme Chacón, ja m'enteneu...

Que no les voti no és cap sorpresa i és per això que ho expresso amb total naturalitat, no com si estigués anunciant una exclusiva. Però que jo no les voti no vol dir, necessàriament, que bé una bé l'altra puguin acabar esdevenint presidentes de la Generalitat i, per tant, la meva presidenta.

És precisament per aquest motiu, per aquesta hipotètica que no remota possibilitat i no pel fet que les voti o deixi de votar, que a mi també em preocupen les preguntes que, en la seva majoria, no van saber respondre ni una ni l'altra a Jordi Évole al Salvados d'aquesta setmana passada.

Bé, respondre sí que van respondre, però no sempre necessàriament amb precisió a la pregunta que els feia el periodista sinó responent per la tangent sobre la qüestió sense donar la xifra preguntada... A vegades hi ha respostes que semblen excuses, quan no fugides endavant per no haver de dir "no ho sé..."

Independència al marge les respostes que van donar van evidenciar que lamentablement (sobretot per elles, suposo) Marta Rovira i Inés Arrimadas tenen més en comú del que es pensaven (i ens pensàvem); Jordi Évole deuria intuir-ho al preparar l'entrevista i ho va confirmar amb les preguntes que els va fer a l'inici del programa. Com va sentenciar la també periodista catalana Àngels Barceló: no en tenen ni idea!


dijous, 7 de desembre de 2017

Papers de Sarrià de Ter


A risc que abandoneu aquest article just després d'aquestes primeres paraules em sembla just i necessari aclarir que no, que aquí no es desvetllarà cap trama corrupta, cap blanqueig de diner, cap evasió d'impostos, que si bé parlaré de papers són els de Sarrià de Ter i no els de Panamà, i tot i que els nostres no han estat exempts de polèmica, es mouen per altres coordenades.

Parlem de Sarrià, doncs, i en el darrer número de la nostrada revista, digital i en paper, parlen els diferents actors protagonistes, amb un paper més o menys important, del conflicte polític i veïnal generat arran de les molèsties per la reactivació de l'activitat industrial paperera.

El tema no és nou ni apareix per primera vegada en aquest darrer número, el noranta vuit, de la revista Parlem de Sarrià, però en aquest número hi trobareu la veu de l'empresa, la del govern, la de la oposició i naturalment també la veu de la Plataforma Ciutadana Prou de Sarrià de Ter, que representa la veu dels veïns i veïnes afectats.

És evident que aquí cada un juga el seu paper, és tan evident com és necessari que el resultat final de tot plegat sigui satisfactori per totes les parts, una tasca no sempre fàcil i per la quan, em consta, tots treballen.

Si aquest tema us fatiga o simplement no us interessa no patiu, entre les pàgines, digitals i de paper, de la revista hi trobareu molts altres temes i qüestions, doncs com bé sabeu la revista és diversa i sempre generosa en els seus continguts i rarament ningú hi troba un tema, un article, que no sigui del seu interès.

Dels Papers de Panamà en aquest número no se'n parla, que no ho descarto en un futur... de moment prou en tenim amb els de Sarrià de Ter...