dimecres, 4 març de 2015

Un Oscar per la igualtat

Patricia Arquette amb el discurs a una mà, i l'Oscar a l'altra! Foto: John Shearer/Invision/AP
El seu paper de mare a la pel·lícula “Boyhood” li va valer a Patricia Arquette l’Oscar a la millor actriu secundària, tot i que el seu discurs la va convertir, sens dubte, en una de les grans protagonistes de la darrera gala dels premis de l’acadèmia nord-americana del cinema.

El seu no va ser discurs improvisat, ans al contrari, va ser un discurs preparat i premeditat en el que va destacar, a banda dels agraïments de rigor, la seva dedicatòria a “cada dona que ha donat a llum a cada contribuent i ciutadà d'aquesta nació”. Una dedicatòria que no era més que l’avantsala de la seva reivindicació: “Hem lluitat per la igualtat de drets de tot el món; és el nostre moment per aconseguir igualtat de salaris d'una vegada per totes, i igualtat de drets per a les dones dels Estats Units d'Amèrica”.

Tenia molt clar Patricia Arquette quin era el missatge que volia donar aprofitant la finestra global que li oferia la gala dels Oscar i d’entre totes les reivindicacions possibles ella va triar la de la igualtat salarial entre homes i dones.

En motiu del Dia per la Igualtat Salarial, que es commemora cada 22 de febrer, la UGT de Catalunya i la Fundació Maria Aurèlia Capmany van presentar un informe sobre la bretxa salarial entre homes i dones a Catalunya, que es situa, segons l’inforrme, en un 24,8% a Catalunya.

Patricia Arquette als Estats Units d’Amèrica, la UGT a Catalunya i tants altres estaments arreu del planeta demostren que la desigualtat salarial entre homes i dones és un problema estructural del mercat laboral i que no és només un mal endèmic, és també un mal epidèmic i pandèmic, un problema global.

El 8 de març commemorarem de nou el Dia Internacional de les Dones, a Catalunya amb la voluntat de “moure fitxa per l’equitat de gènere”; aquesta és precisament la clau, moure fitxa! La desigualtat està més que estudiada i demostrada, més que denunciada i clamada, però ni una cosa ni l’altra, malgrat han servit per avançar, l’han eliminat, sinó que perviu encara amb massa naturalitat, cercant, com els virus resistents, noves mutacions per no desaparèixer.

Molt em temo que si Patricia Arquette mereix de nou guanyar un Oscar al llarg de la llarga carrera cinematogràfica que encara té per davant podria recuperar el mateix discurs i llegir-lo de nou literalment!

Tan de bo aviat guanyi de nou un Oscar... i tan de bo jo m’equivoqui!

Article publicat al número 7 de la Revista Mirall en pdf.

dimarts, 3 març de 2015

Paraula de Stone

Jordi Tardà davant una imatge d'uns joves Rolling Stones. Foto: Ferran Sendra / El Periódico

Fa temps que rumio de quina manera podria organitzar la meva discoteca de vinils i discs compactes: per ordre alfabètic, per grups, per estils...

Si els ordenés per lloc de procedència podria fer piles de discs que eren dels meus pares, discs comprats a Discos Coll de Girona, comprats al carrer Tallers de Barcelona, discs comprats en mercats de segona mà i sí, també, discs comprats a les diverses edicions de la Fira del Disc del Col·leccionista de Girona que Jordi Tardà va organitzar!

Abans que internet inundés les nostres vides la música s'escoltava sobretot a la ràdio i a casa en tres formats: casset, disc de vinil i als anys noranta del segle passat en disc compacte. La Fira del Disc del Col·leccionista de Girona era per mi una cita ineludible, de la que en sortia amb bosses plenes de discs i la butxaca buida!

Recordo que aleshores comprar un disc no era només adquirir unes cançons (el contingut) sinó que també adquiria un producte (el continent) que tenia tan o més valor que les pròpies cançons... Internet, iTumes i Spotify entre molts altres, ja ho sabem, han transformat la indústria de la música i la cultura del consum, també musical...

El llegat musical que Jordi Tardà ens deixa té dos valors, el tangible, amb tot el què va fer (col·leccions, concerts, exposicions, fires, programes de ràdio...) i l'intangible, la seva gran contribució i influència en la creació d'una cultura musical en més d'una generació!

Al capdavall, en major o menor mesura, tots els qui ens agrada la música en general i el rock en particular portem un Jordi Tardà a dins, un col·leccionista que gaudeix com un infant tan amb la música com amb tot el que l'envolta!

En record i homenatge a Jordi Tardà, i tot i que jo sóc més dels Beatles que dels Stones: paraula de Stone!

dilluns, 2 març de 2015

Santiago Vidal

Santiago Vidal acapara ara totes les mirades. Foto: Efe/Toni Garriga
Just quan els bioritmes del procés sobiranista passaven per un moment de baixa intensitat, després de l'esgotament del post 9N i els divergents fulls de ruta, va el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) d'Espanya i suspèn de les seves funcions al jutge català Santiago Vidal per la seva proposta de Constitució catalana.

Hi ha estaments de l'Estat Espanyol que darrerament s'estan especialitzant per fer de l'anècdota categoria i aquesta suspensió n'és la darrera mostra. Penso que algú de la Generalitat hauria d'anar inventariant els diferents estaments de l'Estat espanyol que van atiant el procés (Tribunal Constitucional, CGPJ...) per concedir-los les primeres Creu de Sant Jordi de la Catalunya independent!

La seva particular croada no fa més que generar nous herois catalans; el President Mas s'ha revitalitzat gràcies al seu 9N i ara el jutge Santiago Vidal esdevé un nou símbol, un reforçat actiu, del procés.

Santiago Vidal ha passat en qüestió de segons de jutge suspès a caramel electoral per aquest 2015 farcit d'eleccions; li poden servir d'espàrring les municipals per ser un valor d'ERC (pel que sembla) a les eleccions anunciades pel 27 de setembre.

Ara que l'ANC semblava estar hivernant i Carme Forcadell en retirada Santiago Vidal s'erigeix com a punta de llança d'un procés que, malgrat ser i tenir una àmplia i diversa massa social, també necessita referents; paradoxalment aquest el serveix l'estat espanyol en safata de plata!

dissabte, 28 febrer de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Back Door Man"


Si no fos per les versions no hauria descobert tants músics i cançons i, possiblement, no m'hauria endinsat en estils musicals com el blues, el soul o el jazz, jo que vaig créixer musicalment amb el rock!

Escoltant Led Zeppelin o The Doors, dos dels meus grups de capçalera, vaig descobrir un músic i compositor genial, el bluesman Willie Dixon, autor de grans cançons de la història del blues que han traspassat les pròpies fronteres d'aquest estil!

A principis del 1967 The Doors publicava el seu primer disc, de nom homònim al del grup, en el que ja hi trobem grans cançons com "The end", "Break On Through (To the Other Side)", "Alabama Song (Whisky Bar)" o "Light My Fire".

La primera cançó de la cara "B" del disc és el blues "Back Door Man", blues que The Doors interpreta amb el seu particular estil: els teclats de Ray Manzarek, el ritme de John Densmore, la guitarra de Robby Krieger i l'inconfusible veu de Jim Morrison!

Sembla entrar per la porta del darrere aquesta cançó, per la cara "B" del disc, però és sens dubte una de les destacades del grup!

"Back Door Man" és un blues escrit per Willie Dixon que l'any 1960 va enregistrar, per primera vegada, Howli'n Wolf; en aquella gravació Willie Dixon tocava el contrabaix.

Anys més tard, l'any 1970, el propi Willie Dixon també l'enregistraria en una nova versió, més llarga, la primera del seu disc "I Am the Blues".

Aquí us les deixo totes tres, la primera amb Howlin' Wolf, la versió de The Doors i l'enregistrada per Willie Dixon!

Per cert, sobre el tema de la cançó suposo que no cal explicar res... el títol ja és prou eloqüent!








També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent parlarem d'amor a ritme de reagge!

divendres, 27 febrer de 2015

El vídeo de la setmana: 10 anys de YouTube


Qui vídeos passa anys empeny! 

YouTube ja fa 10 anys que és entre nosaltres i ha esdevingut, al llarg d'aquests 10 anys, una finestra imprescindible per a conèixer i comprendre el món en el que vivim, per bé i per mal!

Al llarg d'aquests 10 anys són molts els vídeos que han esdevingut virals: aquesta n'és una mostra!



Per molts anys i bon divendres!

dijous, 26 febrer de 2015

Diuen, diuen, diuen...

 
Jordi Pujol Ferrusola durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que si en comptes del Parlament de Catalunya Jordi Pujol Ferrusola hagués comparegut en una plaça de braus hauria sortit triomfant sobre les espatlles dels mateixos parlamentaris a qui va torejar, enduent-se com a botí cua i orelles del mans brau amb qui va pugnar.

La seva compareixença a la Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya ha elevat Jordi Pujol Ferrusola a la categoria de JPF, inicials que, com les de JFK i salvant les distàncies, bé mereixerien un biopic!

Com un hàbil "triler" JPF va amagar la boleta durant la seva llarga compareixença i va mantenir l'audiència parlamentària, radiofònica i televisiva entretinguda parlant dels seus contactes i amistats, els seus negocis, la seva col·lecció de cotxes! i la gravació, no editada, de La Camarga!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que els qui van fer de portaveus dels grups parlamentaris, i per extensió els parlamentaris que representen, van quedar retratats durant la compareixença de la família Pujol Ferrusola, pare, fill i esperit sant, no per aquest ordre!

Jordi Pujol i Marta Ferrusola van saber callar al principi i parlar poc després... JPF va saber fer de les paraules silenci... Certament els parlamentaris van mostrar poca cintura, massa encotillats al guió que havien previst i que a la seva manera i amb el seu particular estil el clan Pujol Ferrusola va desmuntar... Martell es va guanyar els honoraris!

Diuen, diuen, diuen...
Diuen que, procés a banda, sort d'aquesta Comissió d'Investigació sobre el Frau i l'Evasió Fiscals i les Pràctiques de Corrupció Política del Parlament de Catalunya!

Aquesta comissió d'investigació no sé si esclarirà tot el que té per objectiu esclarir, però de moment ens té a tots, parlamentaris, opinió pública i publicada i a nosaltres, ben entretinguts!

Després del nou 9N semblava que ara, precisament ara, hauríem d'estar en plena campanya o per-campanya electoral de les eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari al Parlament de Catalunya. Però finalment el President Mas va preferir allargar el seu mandat, diuen que per guanyar temps per reinventar el seu partit (CDC) i refer-se electoralment (les enquestes li van a favor).

Mentre no arriben les municipals (falsa primera volta de l'anunciat, que no convocat 27S) aquesta comissió ens manté distrets, sobretot ara que sembla que ens hem cansat, de moment, de refer  fulls de ruta!

Diuen, diuen diuen... 

dimecres, 25 febrer de 2015

L'home ocell


"Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar
la gent se'l mirava nena
no t'ho pots imaginar
els cabells li tapaven la cara
tenia lleuger el caminar."

Així comença "El vol de l'home ocell", possiblement la millor cançó del grup de La Jonquera Sangtraït.

Això dels homes ocells quasi sempre acaba malament, i si no pregunteu-li a Ícar, que va caure de tan amunt com les seves ales van ser capaces de volar...

Riggan Thomson, personatge protagonista de "Birdman", interpretat per Michael Keaton, lluita al llarg de tota la pel·lícula contra sí mateix, contra el seu ego i el seu propi personatge, Birdman, per precisament tallar-los les ales per tornar a volar prenent ell mateix el control de la seva desordenada i caòtica vida i carrera d'actor.

Amb més o menys mesura també a nosaltres, a tu i a mi, ens persegueixen els nostres fantasmes, les nostres pors, inseguretats, frustracions... Riggan Thomson vol de nou desplegar les ales i reinventar-se, verb que torna (?) a estar de moda, però ni l'allargada ombra de Birdman ni la ploma afilada de la crítica de Broadway, entre d'altres, li permeten...

"Ningú et frena més que tu mateix, el pitjor enemic que tenim som nosaltres mateixos", deia Thomas Blandi.

La pel·lícula, una comèdia dramàtica (un drama còmic?), mostra de manera oberta, clara i diàfana part de les nostres lluites internes, personificades pel personatge Birdman, i més enllà de mostrar-nos-les, ens les fa sentir amb el seu ritme, els seus plans i el ritme d'una bateria que a banda de percudir els timbals percudeix també les nostres consciències i les nostres pròpies limitacions.

El final de la pel·lícula em fa pensar en el final de la cançó de Sangtraït, que en certa manera es refereix a un altre personatge mitològic, l'au Fènix:

"Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar
"

Ignoro si "Birdman" és justa guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, doncs no he vist cap de les altres nominades, però sens dubte, per mi (no per la meva dona) n'era, i n'és, mereixedora!

dimarts, 24 febrer de 2015

So Manchester


A finals dels anys vuitanta va prendre cos i forma a la ciutat anglesa de Manchester el moviment "Madchester", també anomenat "so Manchester".

El terme, encunyat a partir d'una cançó dels Happy Mondays (Madchester Rave On (Hallelujah)), va quallar i va agrupar grups com els propis Happy Mondays o The Stone Roses entre d'altres. El so era un còctel de rock, psicodèlia, indie i música electrònica...

Abans Manchester ja havia vist néixer grans grups de música com els Bee Gees, The Smiths, Joy Division i els posteriors New Order... I després del moviment "Madchester" Manchester també va ser part del moviment "Britpop", època daurada del pop britànic dels anys noranta amb bandes com Oasis, dels germans Gallagher, també de Manchester.

La llista de grups de Manchester podria seguir amb The Charlatans, The Chemical Brothers, Simply Red o fins i tot Take That!

Happy Mondays, The Stone Roses, Bee Gees, The Smiths, Joy Division, New Order, Oasis, The Charlatans, The Chemical Brothers, Simply Red i Take That formen un onze inicial musicalment molt potent!

Afortunadament, però, avui a Manchester tan sols es jugarà un partit de futbol! Aquestes darreres setmanes Luis Enrique ha afinat el joc del Barça, tot i que al darrer partit l'equip va desafinar estrepitosament! Tan de bo avui a Manchester el Barça tampoc desafini!

Convinguem doncs avui que el Manchester City hi posi la música... i el Barça hi posi el futbol!

dilluns, 23 febrer de 2015

Perdre finals

El real Madrid de bàsquet celebrant la Copa del Rei 2015. Foto: Elvira Urquijo A. (EFE)

El gran Barça de bàsquet entrenat per Aíto Garcia Reneses (diverses etapes des de mitjans dels anys vuitanta fins a principis del segle XXI) va marcar una època guanyant un munt de títols (9 lligues i 4 Copes del Rei), però també és recordat per haver perdut 4 finals de la Copa d'Europa, avui Eurolliga.

Com el d'Aíto al seu temps el Barça de bàsquet de Xavi Pascual també està marcant època, tot i que el bàsquet d'ara ha canviat molt del d'aleshores...

El Barça de bàsquet de Xavi Pascual també col·lecciona títols (4 lligues, 3 Copes del Rei, 3 Supercopes, 1 Eurolliga...) des que a mitjans de febrer de 2008 Pascual es va fer càrrec de l'equip.

Jugar les finals de les competicions és sempre l'objectiu, el primer objectiu, i en aquest sentit el Barça de Bàsquet de Xavi Pascual és un equip que falla poc: quasi sempre arriba a les fases finals i la moltes vegades a la final. El segon i principal objectiu és, naturalment, guanyar-les!
El Barça de bàsquet ha arribat a les 6 darreres finals de la Copa del Rei i n'ha perdut 3, la darrera ahir contra el Real Madrid; com l'any passat va tenir opcions de guanyar-la fins al darrer minut (bé, l'any passat la tenia guanyada fins al darrer segon) però ahir el títol novament es va escapar.

Les finals es juguen per guanyar-les, però...

Les finals es juguen per guanyar-les, és evident, però tenen un risc: es poden perdre!
Però és a base de jugar-les, també de perdre-les, que els equips maduren i aprenen a guanyar-les!

Sense anar més lluny la temporada passada el Barça va saber guanyar la Lliga ACB al Real Madrid en una final molt disputada després de perdre la final de la Copa del Rei i de caure eliminat estrepitosament a la Final Four de l'Eurolliga pel propi Real Madrid. També li va guanyar la partida al Real Madrid a la final de la Lliga ACB de 2012!

Perdre finals forma part del joc; jo ho vaig aprendre amb la final de Sevilla que el Barça de futbol va perdre contra l'Steaua de Bucarest l'any 1986...

El Barça de Xavi Pascual jugarà més finals, n'estic convençut, i com els grans equips o jugadors, tot i el risc de perdre-les, alguna en guanyarà! 

dissabte, 21 febrer de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Be My Baby"


Quan escolto la cançó "Be My Baby" no puc evitar recordar la pel·lícula "Quadrophenia"... entenc que d'altres inevitablement pensin en la pel·lícula "Dirty Dancing"... Cadascú té els seus referents!

Escrita pel músic i productor Phil Spector i interpretada pel trio femení "The Ronettes" "Be My Baby" és de les cançons que millor descriuen el so de la música pop dels anys seixanta, motiu pel qual funciona tan bé com a part de bandes sonores de pel·lícules que descriuen aquella època; al seu dia  "Be My Baby" va assaborir l'èxit arribant a primeres posicions de les llistes de senzills de mitjans dels anys seixanta del segle passat.

La cançó és simple i té el seu ganxo: quants de vosaltres no l'haureu taral·lejat alguna vegada!? Jo reconec que sí!

I sí, em confesso fan declarat d'aquesta cançó i d'altres delícies (que apareixen també a la banda sonora de "Quadrophenia") com "Rhythm of the Rain", "Night Train", "Louie Louie", "He's So Fine" o "Green Onions"!

Un èxit com "Be My Baby" no passa desapercebut pel públic, tampoc per músics i grups que se la fan seva i la versionen. Entre les diverses versions hi ha la de John Lennon, gravada l'any 1975 durant la gravació del disc "Rock'n'Roll", disc produït pel propi Lennon i per Phil Spector, coautor de la cançó. La cançó, però, no forma part d'aquest disc sinó del disc de "rareses" "Roots: John Lennon Sings the Great Rock & Roll Hits".



Però la versió que volia compartir avui és més contemporània, és d'un grup que em té encisat de fa temps: "The Lightning Seeds". Amb un so molt britànic (deu ser per això) a les seves cançons hi trobo ressonàncies del pop, el rock, la psicodèlia o de la new wave que em transporten a sonoritats d'altres grups que també admiro! La seva cançó "Pure" condensa, per mi, la seva grandesa, i alhora aparent simplicitat, musical.

La versió de "Be My Baby"de "The Lightning Seeds"és més lenta i pausada que l'original, però m'encanta perquè té una atmosfera més fosca que contrasta amb la frescor "sixtie" de l'original

Aquí us les deixo, l'original de "The Ronettes" i la versió de "The Lightning Seeds":





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent canviarem d'estil i ens endinsarem al blues... per la porta del darrere!