dilluns, 30 de maig de 2016

Juanfran vs Cristiano


A Juanfran, el jugador de l'Atlético de Madrid que va llençar el penal al pal, el penal errat li pesarà de per vida com una llosa, però com Djukić amb el seu, haurà d'aprendre a conviure-hi.

Juanfran no va faltar en la seva promesa i ell, com tot l'Atlético, tenien de nou la possibilitat d'alçar-se com a campions d'Europa; però de nou van ensopegar contra el Real Madrid.

Juanfran no va fer un gran partit, va anar allò que diuen de menys a més i seva va ser la internada per la banda i la centrada, com tantes altres, que va permetre empatar la final i jugar la pròrroga que va precedir la tanda de penals.

Juanfran, és cert, va fallar un penal fatídic, l'únic error en una tanda de penals fins aleshores igualada, però també és cert que no va ser l'únic que aquell vespre va errar un penal: Griezmann en va fallar un i el pitjor no va ser enviar la pilota al travesser, sinó que l'hàbil davanter francès matalasser va desaparèixer del partit durant massa minuts...

Possiblement Juanfran no hagués llençat el cinquè penal de l'Atlético si Koke no s'hagués lesionat, i possiblement podríem trobar moltes conjectures que ens durien a escenaris en que el penal fallat de Juanfran no existís, però la realitat, sempre tossudament tan tossuda, va ser aquesta i Juanfran ja fa dies que hi conviu.

L'error de Juanfran va servir en safata de plata l'èpica per a Cristiano Ronaldo, que com en aquest article en el partit va aparèixer només al final per a marcar el penal definitiu i finalment decisiu i erigir-se, i autoproclamar-se, com l'heroi de la final, tot i fer un partit més que discret durant els 120 minuts de joc: aquesta també és una realitat molt tossuda!

Cristiano esperava, desitjava aquest moment de feia temps, ja sabem que en una tanda de penals ell vol el cinquè, el que moltes vegades és el decisiu, a risc que en d'altres ni tan sols es llanci... Esperava aquest moment i quan va arribar no el va desaprofitar, ni ho farà de per vida...

L'Atlético de Madrid aquests darrers anys ha sabut plantar cara i vèncer el Real Madrid en molts partits i alguna final, però aquestes dues derrotes en finals de la Lliga de Campions han reforçat el paper que històricament se'ls atribueix: uns els "pupas", els altres els reis i dominadors d'Europa! I tot per un penal!

Si el penal errat de Juanfran li pesarà com una llosa de per vida, el marcat i definitiu de Cristiano de per vida li alimentarà la vanitat... Juanfran no deixarà de lluitar, Cristiano no deixarà de creure's el millor...

Així funciona el futbol i en part també la vida... I en la vida, més enllà de la simpatia pels seus colors, jo sóc més de Juanfran que de Cristiano Ronaldo, sóc més com Juanfran que com Cristiano...



dissabte, 28 de maig de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Ten Years After i "I'm Going Home"

 

Repassem alguns dels millors guitarristes de rock dels anys seixanta i setanta del segle passat: Jimi Hendrix, Jimmy Page (Led Zeppelin), Eric Clapton, Carlos Santana, Ritchie Blackmore (Deep Purple), Brian May (Queen), David Gilmour (Pink Floyd), John Mayal... i sí, Alvin Lee!

Alvin Lee no només va ser el guitarrista i ànima dels britànics Ten Years After, també el podem considerar com un dels grans guitarristes de rock i blues.

Entre els anys seixanta i setanta del segle passat Ten Years After van publicar vuit discs en els que, amb la base del blues i del rock, també van flirtejar amb el rock dur i la psicodèlia, que passaven per allà...

La seva cançó més coneguda, també la que més va escalar a les llistes d'èxit, és "I'd Love To Change The World", cançó "protesta" amb aires més acústics i psicodèlics, però en la que naturalment no hi manca la guitarra elèctrica d'Alvin Lee.

Més representativa de Ten Years After és la majestuosa "I'm Going Home", onze minuts d'intensitat i blues que van enlluernar el darrer vespre del Festival de Woodstock.

Alvin Lee va morir a principis març de 2013 a Marbella, on vivia des de feina uns anys; qui sap si aleshores va tornar a casa, entre les estrelles del rock, com algunes que he citat al principi d'aquests minuts musicals, amb les que va compartir música, escenaris i guitarra!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 27 de maig de 2016

El vídeo de la setmana: nunca dejes de creer


L'estil de joc del Cholo Simeone no deixa indiferent i ha estat discutit, fins i tot menystingut, per llegendes del futbol, però és un estil que, agradi o no, dóna resultats, i fins i tot títols: el binomi Cholo - Altético de Madrid han guanyat una Copa del Rei, una lliga espanyola, una Supercopa d'Espanya, una Lliga Europa i una Supercopa d'Europa aquestes darreres cinc temporades.

Fa dos anys quasi li pren "la décima" al Real Madrid, però aquell partit se li va escapar als darrers minuts i la pròrroga van ser una llosa! Però la fe mou muntanyes, diuen, i de fe als matalassers no els en manca! "Nunca dejes de creer" és un dels seus lemes i s'hi aferren fins i tot, si cal, amb les dents!

Fa dos anys a la gespa de l'estadi on l'Atlético de Madrid va perdre la seva segona final de la Lliga de Campions d'Europa el lateral Juanfran va dir que tornarien a jugar una final, i, com diu la dita, el temps li ha donat la raó!



No sé si serà qüestió de fe, o de futbol, però naturalment cadascú s'encomana a qui vol, o pot, i l'Atlético de Madrid se'n recorda, també aquests dies, dels qui ja no hi són...



Diuen que el futbol li deu una Champions League a l'Atlético de Madrid... Fins i tot amb el Real Madrid com a rival, jo tampoc deixo de creure-hi, ni que sigui per un dia!

Bon divendres!

dijous, 26 de maig de 2016

Pressupost 2016: ninonino, ninoninoni...


Al bàsquet sovintegen les cistelles als darrers segons, fins i tot al darrer segon, que capgiren el resultat d'un partit que abans d'aquests darrers segons semblava sentenciat. Hem vist llançaments triples des del mig del camp o des del camp propi que just abans de la botzina han entrat a la cistella que han permès guanyar un partit, passar o salvar una eliminatòria o fins i tot guanyar un títol!

Fer una cistella al darrer segon, al compte enrere final, provoca una inevitable explosió d'adrenalina i eufòria i crea d'immediat un moment èpic, memorable, per al record!

L'acord per a la investidura del president Puigdemont entre Junts pel Sí i la CUP va ser com una cistella al darrer segon d'una legislatura que semblava finada... En el cas de la frustrada XI legislatura espanyola ningú va llençar a cistella al darrer segon. Quan el partit ja està més que decidit fins i tot els darrers segons no es juguen i els jugadors pleguen veles, es saluden i enfilen els vestidors.

Aquesta setmana el govern de la Generalitat ha presentat el pressupost 2016 al Parlament per al seu debat i aprovació, pressupost que, com aleshores la investidura, necessita el suport, ni que sigui parcial, de la CUP per a ser aprovat. El punt de partida de la CUP és un no rotund, com ho era a la investidura del president Mas, però com aleshores ara ja s'ha iniciat un compte enrere per a la seva aprovació en què com en un llançament al darrer segon, el resultat és incert!

Hi haurà cistella final? Com diu la cançó, "it's the final countdown, ninonino, ninoninoni..." Però el cert és que encara resta molt partit; de fet el partit, aquest partit, tot just acaba de començar i, com al bàsquet, pot passar de tot!

dimecres, 25 de maig de 2016

Eleccions low cost


No crec que el 20D fos inútil, tampoc que els electors ens equivoquéssim votant; inútils, estèrils si voleu, van ser els intents per formar govern i en tot cas es van equivocar els qui, tenint a les seves mans la possibilitat de fer-lo, o de facilitar-lo, no van saber o voler-ho fer.

Però ja sabem que la política no ho resol tot, ni tan sols el que la pròpia política embolica, i el post-20D ha acabat esdevenint una pre-campanya de la pre-campanya electoral: cap novetat. També sabem que les pre-campanyes són a les eleccions el que les olimpíades als jocs olímpics!

Al final, doncs, el 26J ha resultat inevitable i mig any després haurem de tornar a passar per les urnes: més enllà de la mandra que ens pugui fer la campanya (més que votar de nou) el que és evident és que aquestes eleccions, com totes, suposaran un cost, en aquest cas un sobrecost, doncs en principi no estaven previstes.

És de suposar que els partits faran gestos per mostrar certa austeritat en la campanya electoral, sobretot després de no haver sabut ni tan sols posar-se d'acord en això, la reducció de la despesa electoral. Diuen que veurem menys cartells pels carrers però sembla que no ens estalviarem el farciment de les bústies a sobre per partit ni els espais gratuïts de propaganda electoral en els mitjans públics.

També tenen aparença de baix cost aquests vídeos anunciadors d'acords o candidats fets a l'estil casolà, tot i que aquí pesa més el llenguatge comunicatiu que l'estalvi que puguin suposar, doncs no crec que ens estalviïn els tradicionals vídeos electorals corporatius.

Aquests darrers anys hem vist proliferar al carrer, i sobretot a internet, les botigues outlet, aquelles que ofereixen productes de marca d'altres temporades a preu (se suposa) de ganga; quelcom semblant passarà amb la majoria de candidats d'aquestes properes eleccions...

Tot això que ens estalviarem: ja els hi coneixem els defectes i les virtuts, que també en tenen: com a mínim la de no desistir a tornar-nos a demanar que els fem confiança apel·lant si cal al vot útil, amb el risc que s'esdevingui inútil, en funció del que n'acabin fent ells, del nostre vot!

No crec que el 20D fos inútil, ningú ens va dir que la democràcia era perfecta i infal·lible, tan sols que era, és, el menys dolent de tots els sistemes, no? Tampoc crec que ho sigui el 26J sigui inútil, com tampoc aquestes seran unes eleccions de baix cost, sobretot si no ens estalvien unes noves i terceres eleccions!

Hi ha qui sembla viure molt confortablement en permanent pre-campanya, com si fos aquest el seu hàbitat natural,  hi ha qui sembla viure molt, massa confortablement governant en funcions...

dimarts, 24 de maig de 2016

Relligant títols

Piqué es va multiplicar contra el Sevilla, tancant una gran temporada! Foto: Reuters

El Barça va guanyar la seva 28a Copa del Rei de la mateixa manera que va certificar, dies enrere, la seva 24a Lliga: lluitant fins al final!

La final del Barça va ser èpica amb l'expulsió de Mascherano i la lesió de Suárez, i l'equip va saber resistir amb Gerard Piqué multiplicant-se en defensa, Iniesta dominant el mig del camp i Messi centrant l'atac per tal que el ràpid Alba i l'inspirat Neymar rematessin una treballada victòria contra un Sevilla lluitador. Amb el de la Copa del Rei el Barça tanca la temporada amb 4 títols!

Ja fa anys que el Barça s'ha acostumat (i ens ha acostumat) a guanyar títols a tots els nivells, fins al punt d'esdevenir un dels clubs que més n'ha guanyat els darrers 10 anys: 4 Champions League, 7 lligues espanyoles, 4 Copes del Rei, 5 Supercopes d'Espanya, 3 Supercopes d'Europa, 3 Mundials de Clubs...

Aquesta ha estat una dècada prodigiosa que no sembla tenir aturador, ni tan sols, com s'ha demostrat, una Lliga de Campions d'Europa del Real Madrid, ni "la décima" del 2014 ni la que puguin guanyar aquesta (convulsa) temporada, poden aturar la projecció del Barça.

És cert que la temporada del Barça i del Real Madrid poden ser més o menys brillants en també funció de la brillantor de l'altre, però la temporada passada ja vam veure de quina manera el Barça de Luis Enrique es va sobreposar, i imposar, a una irregular temporada anterior seva, i brillant, amb "la décima", del Real Madrid.

Faci el que faci el Real Madrid a la final europea la temporada del Barça és de notable, fins i tot notable alt, i sobretot, passi el que passi a la final de la Champions League ningú dubta que el Barça seguirà relligant títols, alguna temporada més d'altres menys, temporada rere temporada...

Ja fa anys que el Barça ens ha acostumat a guanyar títols i diuen que fins i tot ha canviat el caràcter dels culers, enterrant el patidor pessimista i fent florir el que gaudeix amb els triomfs i perdona (i fins i tot sopa amb) les derrotes.

Em preocupa més quan en comptes de comptar els títols guanyats descomptem els que no guanyem, com si el més normal fos que el Barça ho guanyés tot, com si el més normal fos que el Real Madrid ho hagués de guanyar tot, fins i tot, sobretot, la propera final de la Lliga de Campions d'Europa!

No, jo no espero que el Barça ho guanyi tot, prou em conformo que vagi relligant títols, algunes temporades més d'altres menys, que no és poc!

dilluns, 23 de maig de 2016

L'estrellada de la Copa del Rei

Concepción Dancausa es Delegada del Govern Espanyol a Madrid. Foto: EFE

A Concepción Dancausa li ha sortit el tret per la culata, tot i que potser millor expressar-ho amb una metàfora futbolística: s'ha fet un autogol!

El seu mèrit, però, és doble, doncs no només ha atiat els ànims dels culers independentistes, també ha molestat bona part del seu partit, que encara es pregunten... calia?

L'estelada pot ser moltes coses i fins i tot pot no agradar ni fer cap gràcia, però Dancausa va atribuir-li més virtuts i/o defectes (segons qui i com s'ho miri) dels que realment té. L'estelada representa un anhel d'independència, un desig de decidir per la via democràtica amb el que es pot estar d'acord o no, però Dancausa hi veia, hi veu, la personificació del mal, del mal que amenaça la unitat i grandesa d'Espanya.

La croada del govern del Partit Popular contra l'estelada volia tenir ara una nova batalla, després de la que encara es lliura per la presència d'estelades en equipaments públics, en especial ajuntaments. Podria ser aquesta prohibició la primera per a foragitar les estelades dels camps de futbol espanyols, però la seva presència no només és inofensiva, sinó que és completament legal! Són altres les banderes il·legals, antidemocràtiques, les que lamentablement encara es veuen en alguns estadis, les que Dancausa deu enyorar...

No són poques les veus que aquests dies han demanat, exigit, la dimissió de Concepción Dancausa, petició de manual, però possiblement sigui major pena que la dimissió haver fet i quedat en ridícul i la vergonya aliena de molts dels seus companys de partit, que encara es pregunten... calia?

En la prèvia de la Copa del Rei d'enguany no es parlava ni d'estelades ni de xiulada a l'himne i al rei espanyols; Dancausa ha contribuït com ningú a situar les estelades en portada de tots els informatius i ha provocat que un jutge les legitimi dins els estadis, fins i tot a la cara del propi rei Felip VI!

Parafrasejant Gerard Piqué hom podria dir: "gracias Concepción Dancausa, contigo (re) empezó todo!" Més que l'estrella ella ha estat l'estrellada de la Copa del Rei, que per cert, ja ho havia oblidat... era un partit de futbol, no?

dissabte, 21 de maig de 2016

Minuts Musicals retrobats amb Rick Astley i "Never Gonna Give You Up"


Diuen que de tots els nostres cinc sentits l'olor és el que més capacitat té de fer-nos rememorar records, de fer-nos viatjar pel temps i transportar-nos al moment on aquella olor es va registrar, a vegades per sempre més, al nostre cervell. Hi ha cançons que més que escoltar-les sembla que les hàgim olorat; la d'avui n'és una!

Dies enrere vam retrobar-nos part de la colla que vam fer junts vuitè de primària el curs 1987/1988 a l'Escola Montjuïc de Girona; ens trobem de tan en tan i així a banda d'actualitzar els records de la nostra infantesa, ens actualitzem les vides i hi sumem els records de les nostres trobades...

El viatge de fi de curs és, com podeu suposar, tema recurrent, viatge que vam fer a Mallorca (on sinó a l'època!) i que sempre m'hi transporta la cançó d'avui, "Never Gonna Give You Up" de Rick Astley.

Rick Astley era aleshores un dels ídols pop juvenils i competia per copar les carpetes de les nenes amb Jason Donovan o Glenn Medeiros, dos altres candidats a aparèixer en aquests Minuts Musicals retrobats...

Ara els viatges de fi de curs ja no es fan a Mallorca i són uns altres els ídols pop juvenils que fan embogir les nenes... Rick Altley no va ser mai un ídol per mi, però amb el pas del temps ha esdevingut una olor del passat, un record amarat de nostàlgia d'un temps i vivències que m'agrada recordar compartint taula i conversa amb els companys d'escola...

Possiblement és per això, Rick Astley, que jo tampoc mai renunciaré a tu!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

divendres, 20 de maig de 2016

El vídeo de la setmana: Tothom està infectat


Quan plou no sempre ho fa al gust de tothom, prou que ho sabem; és el que té el temps, també el de flors de Girona, que no sempre és del gust de tothom, ni tan sols de tots els gironins!

És clar que com amb altres dolences hi ha qui pateix el Temps de Flors en silenci, no fos cas que la seva animadversió pel certamen floral, que tants beneficis reporta a la ciutat, fos motiu d'ésser assenyalat com a mal gironí, com a rabiüt, torracollons o un inadaptat!

Però per sort hi ha l'humor, que ens permet riure'ns de tot i sobretot de nosaltres mateixos, i l'humor és precisament el que domina en aquest curtmetratge, el guanyador del concurs Just for Flowers 2016 del Temps de Flors... o potser millor, del Temps de Capullos! Sí, tothom està infectat!

Tothom està infectat from Julius Vag on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 19 de maig de 2016

Estelades a la Copa del Rei


No em consta que l'ANC hagi fet cap crida, ni cap campanya, animant als culers independentistes que assisteixin aquest diumenge a la final de la Copa del Rei que hi vagin amb l'estelada! Altra feina té l'ANC aquests dies, més de portes endins...

Potser per això Concepción Dancausa, Delegada del Govern central a Madrid, va animar la prèvia del partit, de moment en un segon pla entre la celebració dels títols de lliga i de l'Europa League de Barça i Sevilla i la final de la Champions League que disputran el Real i l'Atlético de Madrid, anunciant que les estelades seran quelcom més que "non grates" al Vicente Calderón: estaran prohibides!

La decisió no només no sorprèn, sinó que per molts és totalment encertada, i sobretot oportuna per molts independentistes! Com va fer la UEFA mesos enrere, res millor que una prohibició, o una sanció, per revifar la flama!

Aquesta decisió de la Delegació del Govern a Madrid no sorprèn perquè si quelcom caracteritza el Partit Popular aquests darrers anys són les suspensions i prohibicions, especialitat de la casa des de temps immemorials, els de la nit del franquisme, per citar només els més recents...

És clar que res és en va, i aquesta prohibició també forma part de la pre-campanya electoral d'unes eleccions en el que el propi Partit Popular sap que té poc a guanyar a Catalunya i massa a perdre arreu d'Espanya.

L'estelada a Catalunya és "mainstream", la seva presència ja no genera controvèrsia ni grans conflictes, ha esdevingut part del paisatge i ja quasi ni tan sols molesta els espanyolistes més moderats: han après a conviure-hi, a suportar-la com qui suporta un cunyat, la sogra o els fills malcarats de la parella!

Però a Madrid, en segons quins sectors de Madrid, l'estelada encara ofèn, i més si es mostra davant el Rei, per a més inri xiulat amb l'himne espanyol, i en un esdeveniment d'abast internacional. Quin mal de cap que el Barça arribi a tantes finals de la Copa del Rei! Potser valdria més tallar el problema de soca-rel!

La propera prohibició: que el Barça no disputi la Copa del Rei! Segur que algun article d'alguna llei pot emparar-ho, i si cal ja se l'inventaran!

Sigui com sigui, però, jo espero que els colors que dominin diumenge a la final de la Copa del Rei siguin el blau i el grana!