divendres, 26 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: l'orgasme floral (pel formigueig?) del Temps de plors


El d'avui no és un vídeo sinó tres, els tres guanyadors de la segona edició del Festival Just for Flowers, concurs de curtmetratges al voltant del Girona Temps de Flors.

Els curtmetratges han de tenir una durada màxima de 3 minuts i s'han d'enregistrar editar i presentar en 36 hores; a més han d'incorporar un objecte sorpresa que facilita la organització (aquest any una bombeta), i incloure una localització del Temps de Flors assignada per sorteig i una escena de càmera oculta.

Aquests han estat els tres curtmetratges vencedors:

Orgasme floral



Temps de plors



The day of the ant



Bon divendres!

dijous, 25 de maig de 2017

Mariano Rajoy apuja el to


D'entre les virtuts de Mariano Rajoy, que alguna en deu tenir malgrat a mi també em costi veure-les d'entrada, no hi ha la loquacitat; ell és més aviat homes de poques paraules i si pot, i per no molestar, de cap!

També sol defugir el cos a cos i prefereix escudar-se rere una pantalla de plasma, fer declaracions institucionals sense preguntes i seguir el guió marcat, tot i que fins i tot així ens deixa declaracions memorables: un plat és un plat, és l'alcalde...

President més aviat gris i de perfil baix aquests dies Mariano Rajoy sembla haver-se pres algun complement vitamínic, doncs és evident que en les seves darreres aparicions, com a president del Partit Popular i com a president del Govern espanyol al Senat, ha apujat el to!

És com si de sobte hagués posat una marxa més a la curiosa marxa (nòrdica?) que practica! Rajoy ha apujat el to de veu i també la intensitat de les seves paraules, bé per boca seva, bé per la dels seus ministres, que han pres bona nota del que han de dir, alt i clar, arreu en relació a les inequívoques intencions del govern català amb el referèndum (o referèndum): cop d'estat!

Rajoy ha apujat el to per la imminència de l'inevitable xoc de trens en relació al procés independentista, és evident, però també l'ha apujat per la irrupció d'un ressuscitat i enfortit Pedro Sánchez que li assenyala la porta de sortida de La Moncloa; sembla que el PSOE deixarà de ser el dòcil soci per passar a exercir la incòmode oposició... Veurem si Pedro Sánchez, més que apujar el to, pot i sap afinar-lo...

Les circumstàncies obliguen a apujar el to a Mariano Rajoy, però faria bé el president espanyol de controlar aquesta pujada, sobretot tenint present la tercera definició del verb apujar, aplicat específicament al camp de la música: desafinar tot fent més alt el to. Que li preguntin al pobre Manel Navarro...

dimecres, 24 de maig de 2017

President "first class"


Tanta necessitat deu tenir la família Pujol Ferrusola d'explicar-se com nosaltres d'escoltar les seves explicacions, doncs des de la confessió del "pare" els catalans, amb independència de les nostres fílies o fòbies pujolianes, vivim entre la incredulitat i la consternació, i més després de les sorprenents missives dels missals de la Marta Superiora.

I la família Pujol Ferrusola es va explicar com mai, molt millor i més sincerament que al Parlament, al Matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas per boca del tercer dels fills, Josep Pujol Ferrusola.

L'entrevista no té pèrdua i no són pocs els titulars que Josep Pujol Ferrusola va regalar als mitjans, des del llit de tota la vida de metre trenta que abriga els somnis (ara més aviat els malsons) dels pares al desinterès del pare pels diners; curiosament els qui en tenen no es solen preocupar massa, pels diners... Per preocupar-se'n ja tenia primer la Marta, després el "júnior"!

De tot el que va dir el que em va sorprendre més va ser quan va reconèixer que per ell el pecat del seu pare és "pecata minuta" al costat del president "first class" que els catalans vam tenir durant vint-i-tres anys, doncs d'haver reconegut al seu dia la deixa hauria hagut de dimitir com a president...

Sé que qualsevol elucubració sobre el que hagués pogut succeir en cas que Jordi Pujol hagués confessat aleshores és simplement política ficció, però no puc evitar pensar dues coses davant l'afirmació de Josep Pujol Ferrusola:

Per un costat que precisament el seu imposat silenci, i la doble moral ara tristament revelada, devalua la qualificació de "first class", doncs al com la dona del Cèsar el president Pujol sembla que només es va esforçar i limitar a semblar íntegre...

I per un altre no puc evitar pensar en qui, aleshores, pugnava amb Jordi Pujol per la presidència de la Generalitat: Joan Raventós. D'haver confessat i dimitit aleshores Pujol no necessàriament Raventós hagués estat president, però al contrari que la de Pujol la seva és d'aquelles figures que suporta bé el pas del temps i, sobretot, el pes de la història.

Curiosament mentre la figura de Jordi Pujol tristament es devalua, a base d'eixamplar-se les seves ombres, i les de la seva família, la de l'alcalde i president Maragall, per exemple, cotitza a l'alça.

De fet com més llum aboquem sobre les ombres del president Pujol més es devalua la seva classe; al capdavall Pujol va enredar a tothom (qui sap si fins i tot a ell mateix), també els qui mai hem estat sants de la seva devoció.

dimarts, 23 de maig de 2017

Urpa estesa


La magnificada protesta del Partit Popular de Madrid (falta d'ortografia de l'Alícia inclosa!) contra l'oferiment de l'ajuntament de Madrid de Manuela Carmena al president Puigdemont per fer la conferència d'ahir va quedar en fora de joc pel sorprenent oferiment del govern central, per boca de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, primer, i d'un inèdit energètic Mariano Rajoy després, que Puigdemont presentés les seves intencions al Congrés dels Diputats, com va fer al seu dia el president basc Ibarretxe.

Una contradicció? Ja no ve d'aquí, i menys quan al Partit Popular la protesta li serveix per atacar Carmena per un costat i l'oferiment per pressionar Puigdemont per l'altre.

L'oferiment del govern espanyol que el català s'expliqui al Congrés és d'aquells que semblen arribar tard i malament: tard perquè a aquestes alçades se li veuen totes les (males) intencions, malament perquè no deixa de ser la resposta anticipada a la conferència que el govern català va fer ahir a Madrid, a ca la Carmena. Allò de posar la bena abans de la ferida... És molt de Rajoy respondre, o reaccionar a destemps...

Sota l'aparença de mà estesa aquest oferiment és com el llop sota la pell de xai que s'apropa al dòcil i confiat ramat: més que una mà estesa l'oferiment és una urpa estesa!

Sap Puigdemont, com sap perfectament Rajoy, que acceptar l'oferiment d'anar al Congrés seria deixar el procés en via morta, doncs seria el reconeixement implícit que és allà on resideix la sobirania popular, i per tant que Catalunya no és un subjecte polític, i que la via seria la de la reforma de la Constitució, és a dir, avui per avui un carreró sense sortida.

Més que al Congrés de Diputats el govern espanyol convida el català a la gola del llop, d'un llop definitivament despullat, si mai l'ha tingut, de la pell de xai...

dilluns, 22 de maig de 2017

Pedro Sánchez ressuscita


Defenestrat bruscament en aquell fatídic i vergonyós comitè federal Pedro Sánchez ha ressuscitat políticament i tornarà a la secretaria general del PSOE.

Ell, que va prometre tornar el partit als militants, torna a governar-lo amb un ampli suport de la militància, tot i que es trobarà un partit encara amb massa ferides obertes i amb la necessitat imperiosa de recuperar el terreny perdut, primer el de la credibilitat, després l'electoral.

La forçada abstenció (a la investidura de Rajoy) del PSOE de la gestora ha enfonsat Susana Díaz, de qui ningú dubta que va ordir a l'ombra el cop d'estat d'aquell comitè federal d'infaust record; la forçada abstenció del PSOE ha acabat catapultant un des de llavors incòmode Pedro Sánchez que es va atrinxerar en el NO ES NO, interpretant, també ara encertadament, la voluntat de la majoria de militants. Patxi López sembla que simplement passava per allà...

El primer moviment que el PSOE haurà de saber fer és un viratge a l'esquerra, donant l'esquena al govern de Rajoy, com al PDeCAT, cada dia esmorza amb casos de presumpta corrupció per sucar al cafè. A la Moncloa ahir se'ls deuria escalfar el xampany, amb la derrota de Susana Diaz...

El segon moviment, començar a construir una alternativa federal per resoldre l'encaix de Catalunya amb Espanya, una feina molt més feixuga i ingrata que el viratge a l'esquerra, una autèntica carrera de fons que ja no sé si atraparà.

És clar que abans de virar a l'esquerra i de proposar una reforma federal de la Constitució Pedro Sánchez haurà d'intervenir d'urgència el seu partit, el PSOE... Pedro Sánchez ha ressuscitat, ho farà el PSOE?

dissabte, 20 de maig de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb Loreak


Les flors són les autèntiques protagonistes, aquests dies, de Girona i el seu temps; les flors també són protagonistes, d'una o altra manera, en moltes pel·lícules, com els pètals de rosa en les fantasies de Kevin Spacey a "American Beauty", les tulipes de "Bajo la misma estrella", les carnívores de La botiga dels horrors o Jumanji o la rosa de la Bella i la Bèstia...

Loreak (2014) és una pel·lícula basca en la que les flors (loreak) són protagonistes, també en el títol, i la seva misteriosa presència altera la vida de tres dones...

Com en el Temps de Flors, un bon exemple del seu poder, del poder de les flors...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 19 de maig de 2017

El vídeo de la setmana: és temps de flors...


Fidels a la cita les flors tornen a irisar carrers, places, parcs i patis del barri vell de Girona i els visitants, turistes i autòctons, tornem a atapeir-los! De res ens servirà lamentar-nos de nou, els gironins en el fons en som tan o més culpables que els visitants forans de la massificació humana del Temps de Flors...

De tots els festivals que es fan i desfan a la ciutat dels quatre rius (i una séquia) el de les flors és, possiblement, el més conegut i reconegut internacionalment, motiu suficient per molts per visitar Girona, motiu suficient pels de Girona per fer el tafaner, per treure el nas als patis privats que la resta de l'any ni ensumem!

Ens sumem doncs a aquest florejat festival exhibint portes enfora l'orgull gironí i advertint, "sotto voce" i portes endins, que algun dia el Temps de Flors morirà d'èxit, algun dia el Temps de Flors no florirà o, pitjor encara, les flors se'ns pansiran de debò...

Fins que això no passi, uns i altres trobarem la millor manera de gaudir de Girona i el seu Temps de Flors; aprofiteu-lo, que el d'enguany aviat s'acaba!



Bon divendres!

dijous, 18 de maig de 2017

Jo amb Pedro...


La que vaig rebre l'altre dia a casa deu ser, diria, la primera carta que rebo del PSOE!

La carta no amagava cap secret, doncs el propi sobre n'anunciava el contingut: "Propaganda electoral: candidaturas a la secretaría general del PSOE 2017". Dins el sobre, efectivament, tres folis amb informació de els candidatures de Susana Díaz, Patxi López i Pedro Sánchez a la secretaria general del PSOE.

El foli de Susana Díaz, 100% PSOE, imprès només per una cara, els de Patxi López, Vota Patxi, i de Pedro Sánchez, SÍ ES SÍ, impresos per les dues, però tots tres amb la literatura respectiva!

Susana Díaz no pot evitar parlar-nos d'ella: "Me siento orgullosa de pertenecer a nuestro partido, en el que entré a militar cuando tenía dieciséis años"; en canvi no cita explícitament, com sí fan Patxi López i Pedro Sánchez, el Partit Popular, tan sols menciona la necessitat de construir un projecte alternatiu a les polítiques de la dreta.

Patxi López cita el PP quan diu voler un partit que no sigui hostatge del PP (ni que estigui acomplexat davant Podemos, afegeix) i Pedro Sánchez quan dibuixa un PSOE que ha de ser de nou una alternativa al PP, i quan especifica que aquesta alternativa ha de posar fi a una realitat de corrupció i deteriorament social i laboral que s'ha instal·lat a Espanya de la mà del PP... Ni Díaz ni Sánchez mencionen Podemos.

Susana Díaz obvia, en el seu escrit, dos termes més que Patxi López i Pedro Sánchezescriuen: esquerra i federal.

Patxi López diu voler un PSOE netament d'esquerres i proposa una reforma federal per modernitzar el país i garantir la pluralitat; Pedro Sánchez diu sí a un nou PSOE que torni a ser l'esquerra, i parla d'un PSOE federalista.

Un altre qüestió que Díaz oblida són els sindicats, mentre que López diu voler recuperar la negociació col·lectiva i el paper dels sindicats, i Sánchez diu sí a un PSOE que camini de la mà dels sindicats.

En fi, a ulls de molts les diferències entre els tres poden ser o semblar escasses, però per poc que t'hi fixis, que t'hi apropis un xic, les diferències sobre allò que diuen es van definint més i més i, és clar, més deuen ser-ho en allò que callen, allò que no diuen...

La nova relació entre el PSC i el PSOE ha fet possible que els militants del PSC puguem participar també en l'elecció del secretari general del PSOE; tenint present la major dependència actual del PSC vers el PSOE aquesta possibilitat té certa lògica... D'aquí que hagi rebut, oh sorpresa, aquesta carta del PSOE!

Així doncs, i donada la meva condició de militant del PSC, no m'inhibiré de la meva responsabilitat i participaré en l'elecció del secretari general del PSOE: la meva opció és Pedro Sánchez, tot i el seu caràcter imprevisible, o possiblement per això.

Sembla el més d'esquerres i el que sembla entendre millor els catalans, tot i que els catalans tot sovint no ens entenem ni nosaltres mateixos... També m'atrau la seva condició d'"outsider" i d'haver-se fet més fotos amb militants que amb barons...

El dia 21 jo amb Pedro, i que sigui el que el socialisme vulgui!

La que vaig rebre l'altre dia a casa deu ser, diria, la primera carta que rebo del PSOE; em temo que no serà l'última!

dimecres, 17 de maig de 2017

El comitè de crisi del PDeCAT


Si el PDeCAT té un comitè de crisi deu estar activat permanentment i "sine die", doncs no són pocs els fronts que ha d'afrontar: l'acusació o no pel Cas Palau, les derivades del cas Adigsa, l'esquitxada pel cas Pretòria o els missals de la Marta Superiora per un costat, i les estocades judicials pel 9N i ara també pel referèndum (o referèndum), amb la querella contra la consellera Meritxell Borràs pels tràmits per adquirir les urnes, que l'estat espanyol ja ha avisat que va a per totes, que esmenarà qualsevol coma que alimenti el procés...

Els jugadors de tennis tot sovint s'entrenen amb unes màquines que els llancen una pilota rere l'altra; doncs bé la percepció és que el PDeCAT ha de tornar les pilotes que li llancen no una sinó dues màquines d'aquestes alhora!

Ahir, sense anar més lluny, que per un costat veia com la Fiscalia Superior de Catalunya es querellava contra una consellera seva alhora que havia de defensar la no acusació (de moment) del Consorci del Palau de la Música contra CDC pel cas Palau. No em negareu que tot plegat deu ser esgotador!

Potser per això la consellera portaveu del govern, Neus Munté, estava especialment, i visiblement, molesta ahir en la compareixença posterior al Consell de Govern, en la que va defensat la posició unànime (?) del govern en aquest assumpte, tot i que hores abans ERC demanava que el Departament de Cultura (també controlat pel PDeCAT) s'hi repensés. És clar que ERC sempre pot dir que una cosa és el partit, l'altra el govern... I aquí Munté va ser hàbil carregant contra el govern municipal de Colau, estalviant-se així fer-ho contra ERC. També quan s'apropen les hores decisives el govern es tensa per dins...

L'anunciada (i no obstant sorprenent!) querella per les urnes va actuar com a analgèsic, calmant el dolor i retornant les coses allà on al PDeCAT li interessa més: combatre els embats de la justícia i la política pel procés, més que combatre els embats de la justícia i la política pels pecats comesos, presumptament, en el passat!

Que difícil, així, fer foc nou i refundar un partit!

dimarts, 16 de maig de 2017

La França de Macron


Europa mirava amb expectació i certa preocupació França i França va mirar Europa, o com a mínim no va deixar de mirar-la...

Europa de moment respira mentre Marine Le Pen i el seu Front Nacional assaboreixen la dolça derrota per seguir creixent; per ells, l'extrema dreta anti-europeista, la guerra continua i la propera batalla serà la de les eleccions legislatives (les que decideixen la composició de l'Assemblea Nacional) previstes per aquest mateix 2017.

La França d'Emmanuel Macron ha difuminat la dreta i, sobretot, l'esquerra moderades tradicionals, els primers pel tret al peu de François Fillon amb l'escàndol de la contractació dels seus fills, els segons per una profunda crisi que supera el propi socialisme francès, i que l'ha castigat, en aquestes darreres presidencials, amb un residual suport de poc més del 6%. Notables socialistes (entre ells Manuel Valls) ja s'han posat, amb més o menys fortuna, "en marche!"

De fet el principal mèrit d'Emmanuel Macron no ha estat vèncer Marine Le Pen a la segona volta, sinó a "Els Republicans" i al Partit Socialista en la primera! Uns i altres, derrotats, no han tingut més remei que fer-li costat a la segona volta, ja sabeu, per allò del mal menor!

Macron encarna, avui per avui, el nou estil de fer política, amb partits de nova creació al voltant d'un líder carismàtic que, en el seu cas, neda en aigües de centre; un Albert Rivera reeixit, per entendre'ns!

Emmanuel Macron deu ser ben conscient dels riscos del vot prestat, però fins i tot amb aquest risc té la principal arma per consolidar-se com a líder, i consolidar el seu projecte polític: la presidència!

La França de Macron comença a caminar i la seva primera parada serà Alemanya, com és tradicional; la França de Macron segueix mirant Europa, i Europa respira per França, com a mínim, fins al 2022!