dilluns, 22 desembre de 2014

Sort de la bona

Amb la Bruixa d'Or de Sort, aquest estiu. Foto: Roger Casero

Jo avui també l'espero i com tu m'encantaria trobar-me-la. Trobar-la i que just davant meu, mirant-nos als ulls de fit a fit, em regalés el més gran i generós dels seus somriures!

No sé si la sort ens somriurà avui, aquella sort que fa destapar ampolles de cava al carrer o a un "Bar de Antonio" qualsevol, el del teu barri... Aquella sort que serveix primer per tapar forats, per, després, en molts casos, tenir-ne de nous, més grans i més profunds!

Però sí, fins i tot assumint aquest risc, avui tan tu com jo volem que la sort ens somrigui, que si no pot ser amb el premi gros que sigui amb un altre premi o que, com a mínim, d'alguna participació o dècim recuperem algun caler: com quan sortim a lligar les expectatives són sempre elevades al principi de la nit, però amb el pas de les hores i la ingesta d'alcohol qualsevol peça és caça major!


Si avui la sort no ens somriu la veurem, als informatius, dibuixada a les cares d'alegria dels afortunats, i confiarem que entre ells n'hi hagi dels que de debò la necessiten, que prou pena deuen ja haver passat! I els qui la necessitaven però els ha passat de llarg, que no sigui la sort, la fortuna, sinó la nostra suposada societat del benestar, qui els faci justícia!

Cauran com castells de naips els fràgils somnis que aquests dies la majoria de nosaltres hem anat teixint, alimentats per la il·lusió d'una probabilitat que ni ens molestem a calcular, però que sabem remota. En fem prou amb un bri d'esperança, per petit que sigui, que siguem nosaltres, per una vegada a la vida, els afortunats!

Si avui la sort no ens somriu tu i jo ens aferrarem a la salut, si la tenim, o a l'amor, si el conservem... i ens reconfortarem de nou amb el que tenim, doncs tot el que tenim no és, en la majoria dels casos, fruit de la sort d'un dia, sinó del treball de cada dia, de molts dies conservant la salut, cultivant l'amor i arraconant, en la mesura de les nostres possibilitats, diners per poder-ne gaudir! I ens consolarem afirmant que és aquesta, precisament, l'autèntica sort, sort de la bona!

Sigui quina sigui tan sols et desitjo, avui i sempre, que et duri, que et duri duri la bona sort!

dissabte, 20 desembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Lonely This Christmas" de Mud


Hi ha grups de música que els sents més anomenar que no escoltes la seva música, grups que saps que són o han estat allà però que, pel motiu que sigui, no han acabat formant part de la banda sonora de la nostra vida!

Mud en seria un bon exemple en el meu cas particular, tal vegada perquè cap melodia, ni cap "riff" de guitarra em van captivar, tal vegada perquè sonaven massa com aquest o aquell grup o cantant, tal vegada perquè cap dels seus èxits, que els va tenir, es va colar a la meva discoteca!

Però avui em serveixo d'un dels seus èxits per aportar en aquests "Minuts Musicals de 1974" aires nadalencs, ara que ens trobem a les portes de les Festes de Nadal!

Mud, grup creat a mitjans dels anys seixanta del segle passat, ha estat un grup de "rock a roll" sense massa complicacions, que al seu dia va festejar amb el "glam" i que, com tants de la seva generació, van desaparèixer del panorama musical escopits pel "punk" i desplaçats per la música "disco" de finals dels anys setanta.

Però Mud va tenir els seus moments i un dels seus èxits va ser aquesta nadalenca "Lonely This Christmas", cançó que va arribar al capdamunt de les llistes de senzills d'Anglaterra ara fa 40 anys!

La cançó, comprovareu, té un estil i so molt "Elvis", així com tota l'estètica del grup al videoclip, tot molt "kitsch"... Però la cançó, tan per la lletra ("prova d'imaginar una casa que no és una llar...") com per la música (molt "sixties") funciona molt bé com a "nadala pop"!

Gaudiu-la!



Lonely This Christmas

Try to imagine
A house that's not a home
Try to imagine
A Christmas all alone
That's where I'll be
Since you left me
My tears could melt the snow
What can I do without you?
I got no place, no place to go

It'll be lonely this Christmas
Without you to hold
It'll be lonely this Christmas
Lonely and cold
It'll be cold, so cold
Without you to hold
This Christmas

Each time I remember
The day you went away
and how I would listen
to the things you had to say
I just break down
as I look around
and the only things I see
are loneliness and emptiness
and an unlit Christmas tree

It'll be lonely this Christmas
Without you to hold
It'll be lonely this Christmas
Lonely and cold
It'll be cold, so cold
Without you to hold
This Christmas

Do You remember last year (So it'll be so lonely this Christmas)
When You and I were together
We never thought there'd be an end
and I remember looking at you then (Without you to hold)
and I remember thinking
That Christmas must have been made for us (It'll be so very lonely)
Cause Darling this is the time of year
That you really, you really need love(Lonely and cold)
When it means so very, very much

It'll be lonely this Christmas
Without you to hold
It'll be lonely this Christmas
Lonely and cold
It'll be cold, so cold
Without you to hold
This Christmas

It'll be cold, so cold
Without you to hold
This Christmas

Merry Christmas, Darling
Wherever you are


Per cert, tan Elvis que sona, que el propi Rei del Rock també la va cantar...



I finalment una versió més actual, del segle XXI, del grup anglès Lucky Soul:



divendres, 19 desembre de 2014

El vídeo de la setmana: la loteria de l'anunci


D’aquí uns dies inevitablement serem a Nadal i també de manera inevitable s’esdevindrà, com cada any, tot el que les festes de Nadal suposen:  
  • il·luminació als carrers, que ja crema de fa dies... 
  • àpats familiars, alguns de més bon pair que d’altres...
  • compres de regals, cada vegada més només els necessaris
  • l’enèsima re-emissió de “Que bonic és viure”... 
  • i somiar per moments que el gros o la grossa de Nadal engreixin suculentament la nostra minvada economia domèstica.

El Nadal, però, també hauria de tenir coses evitables, per molts els dos darrers anuncis de la Loteria Nacional de Nadal: el de l’any passat per esperpèntic, el d’enguany per lacrimogen…És l'anunci de la Loteria de Nadal un dels elements (ja) inevitables, imprescindibles (?) que anuncien el Nadal!

Si l'anunci d'Estrella Damm anuncia l'estiu el de la Loteria Nacional de Nadal (el del "Gordo de Navidad", per entendre'ns) és dels que serveixen d'àngel anunciador del Nadal!

Com el de l'any passat l'anunci no deixa indiferent (o t'agrada o l'odies) i és possiblement aquest fet una de les coses que els publicistes busquen: que t'agradi o no l'anunci no passi desapercebut!

Bona mostra d'això són les moltes paròdies que s'han fet de l'anunci, el molt que se n'ha escrit; és un anunci que penetra en el nostre dia a dia a través de l'humor, del comentari que en fem, un anunci que genera expressions ("Antonio!"), un anunci que cala!

Tot i que amb elements diferents "El bar de Antonio" té els mateixos ingredients que "La otra Navidad"... I com aquell anunci el de la Loteria de Nadal és d'aquells que no podem deixar de veure i, l'original o una paròdia, compartir-lo!



Bon divendres!

Per cert, si la cançó de l'anunci us agrada, aquí podeu escoltar-la sencera i en el vídeo de baix interpretada en directe pel seu autor!



dijous, 18 desembre de 2014

Els paranys del número 89 de la revista Parlem de Sarrià


A mitjans dels anys vuitanta el periodista Joaquim Maria Puyal va presentar a TV3 el concurs "Vostè jutja", en la dinàmica del qual s'hi introduien paranys lingüístics que els concursants havien de detectar.

Sense arribar a la categoria de concurs en aquest darrer número de la revista Parlem de Sarrià hi ha alguns "paranys", errates per ser més exactes, donada la seva condició d'errors involuntaris.

Les errates sovintegen a les publicacions, com ho demostra la pròpia existències de les "fe d'errates", i la revista Parlem de Sarrià no n'és una excepció; en aquest número, però, a diferència d'altres, s'ha produït una errata de majors dimensions.

Solen ser punyeters els peus de foto, també els errors de picatge que passen per alt no només a qui els comet, també als correctors; però l'errata d'aquesta revista és més gran, és majúscula!

No us la revelaré pas, aquesta errata; com si fos el concurs "Vostè jutja" haureu de ser vosaltres mateixos, si sou lectors habituals de la revista Parlem de Sarrià, qui la trobi!

La cerca us resultarà entretinguda, doncs pel camí hi trobareu història, cultura, actualitat i recordatoris de Sarrià de Ter.

Bona lectura... i disculpeu les errates!



dimecres, 17 desembre de 2014

L'altre crim de Bordils

 Bordils és un petit poble del Gironès que si és notícia, setmana sí, setmana també, és gràcies a la magnífica trajectòria que el seu equip d’handbol traça de fa dues temporades a la Divisió d’Honor Plata, per entendre’ns la segona divisió de l’handbol estatal.

Aquests darrers dies, però, Bordils ha passat de la secció d’esports dels mitjans de comunicació a la de successos pel doble assassinat d’uns presumptes lladres comès per uns “cultivadors” de marihuana: delinqüents de curta volada passant comptes entre ells!

Però no són els detalls del crim el que m’interessa, sinó algunes circumstàncies personals dels dos homes detinguts.

Un dels homes, l’acusat d’assassinar els presumptes lladres, és un paleta a qui la crisis, i segurament mals negocis, van arruïnar i va trobar, ben segur, en el cultiu de marihuana una manera més fàcil i ràpida de guanyar diners, tot i que no exempta de riscos. Oficialment deuria constar com a aturat major de 45 anys de llarga durada i és precisament aquesta condició el que li va permetre, a través d’un pla d’ocupació del Consell Comarcal, començar a treballar com a escombriaire al mateix poble de Bordils, on vivia des de feia uns anys.

L’altre home detingut, amic del primer, vivia a casa d’aquest a Bordils des que, a finals de novembre, havia sortit en llibertat de la presó després de complir una condemna per un delicte de lesions en circumstàncies similars, tot i que no amb resultats tan fatals, als del crim de Bordils.

És a dir, els dos detinguts pel crim de Bordils són un home que feia dues setmanes havia tornat a treballar i un altre que feia tres setmanes havia sortit en llibertat de la presó. Ignoro si el primer, amb la feina d’escombriaire, s’havia plantejat deixar el cultiu de marihuana i si el segon, amb la llibertat recuperada, s’havia plantejat allunyar-se de les activitats delictives; o bé si, pel motiu que sigui (deutes, amenaces), ni un ni l’altre no podien abandonar el cultiu de marihuana...

És aquest, possiblement, l’altre crim de Bordils: desaprofitar les segones (o terceres, o enèsimes) oportunitats!

La inclusió social i la reinserció no és mai completa sense el ferm compromís i esforç de les persones excloses i recloses, doncs són elles les que, amb el suport de programes i professionals, han de recórrer el camí, ple d’entrebancs, que els allunya del risc d’exclusió.

Tan per un com per l’altre, el destí, la fatalitat o la pitjor de les decisions, ara ja tan és, els han fet perdre un tren en el que no sé si tenien seient reservat; tal vegada no era aquest el seu tren, si hi ha algun tren que els espera!

Amb el pas dels dies Bordils anirà tornant a la seva normalitat i els dos detinguts podran seguir, entre la presó preventiva i les sales d’espera dels jutjats, les gestes de l’equip d’handbol des de les pàgines d’esports dels mitjans de comunicació.

Article publicat el dimarts 16 de desembre a la Revista Mirall.

dimarts, 16 desembre de 2014

"Déjà vu": Manchester City


De l'expressió "déjà vu" m'agrada pràcticament tot!

D'entrada el que significa, el que motiva que l'utilitzem: aquella estranya sensació d'haver viscut el que ens està passant, algun detall, algun matís, una expressió, un pensament, una situació... Els "déjà vu" ens deixen quasi sempre una inquietant sensació d'amnèsia i ens empenyen a cercar, en algun calaix perdut de la nostra memòria l'empremta, el negatiu original, de la situació aparentment "ja viscuda".

Una altra cosa que també m'agrada d'aquesta expressió és el seu origen francès; "déjà vu" és una expressió supervivent! El nostre dia a dia està farcit d'anglicismes, cada dia més, i el "déjà vu" ens recorda, humilment i a la seva manera, que no sempre ha estat així i que si d'una llengua preníem paraules i expressions era sobretot del francès.

I possiblement pel seu origen francès el que d'aquesta expressió també m'agrada és com sona; trobo que és una expressió molt eufònica, suau i subtil com la sensació que ens esglaia per moments quan tenim un "déjà vu".

Qui no ha tingut un "déjà vu" no ha viscut!

Per al Barça, també pel Real Madrid, els vuitens de final de la Lliga de Campions d'Europa són un "déjà vu", doncs repeteixen el rival de la temporada passada en la mateixa eliminatòria, pel Barça el sempre difícil i competitiu Manchester City.

L'esperança és que el resultat de l'eliminatòria tingui el mateix final que el de la temporada passada: el Barça classificat per quarts de final. Però la realitat, que acostuma a deixar les esperances en el que són, és que pel camí no només queden dos partits (l'anada i la tornada) complicats, sinó mesos de competició abans no arribin aquesta partits, a finals de febrer de 2015.

Especular ara què pot passar amb aquesta eliminatòria és pura ficció, pur entreteniment, matèria de tertúlies esportives radiofòniques i televisives, però no és especular afirmar que aquesta eliminatòria és, ja des d'avui, el primer gran perill que haurà d'afrontar en Barça de Luís Enrique: quedar eliminat a aquestes alçades seria sinònim de fracàs, paraula temuda, només compensable amb un hipotètic títol de Lliga espanyola que ara, a banda d'inabastable per llunyà, sembla més en possessió d'un Real Madrid llançat que goleja a quasi cada partit!

Els del Barça a la Lliga de Campions d'Europa són uns vuitens de final molt exigents, tan exigents com perillosos; una eliminatòria que pot esdevenir un malson. El "déjà vu" del Real Madrid, en canvi, és de somni: contra un Schalke 04 que va sortir escaldat, la temporada passada, amb un 9 a 0 en contra en el global de l'eliminatòria. Els vuitens fan pujada pel Barça i baixada pel Real Madrid, tot i que el sempre diplomàtic i prudent Butragueño asseguri que els blancs no se'n poden fiar...

El camí fa pujada i el faran a peu! Personalment m'agrada que el rival sigui exigent, doncs penso que, malgrat desgasti més, exigeix més a l'entrenador i als jugadors. Fins aleshores, fins a finals de febrer, l'esperança és que el Barça sigui capaç de trobar una línia positiva de joc i, sobretot de resultats, que no serien tan dolents si no fos pels del Real Madrid...

El "déjà vu", però, tan de bo només es doni a la Lliga de Campions només en aquesta eliminatòria, i no en la resta de la competició... que ja sabem com va acabar!

dilluns, 15 desembre de 2014

Multiplicar per dividir


El procés sobiranista és, diuen, un procés multiplicador, tot i que des de la seva eclosió (amb força a partir del 2010) no ha fet més, per moments o en alguns moments definitivament, que dividir entre:
I són més les divisions que podríem fer, però ara tampoc m'hi entretindré més. El creixement de l'independentisme a Catalunya aquesta darrers 4 anys és un fet; és un fet que ha crescut de manera exponencial i transversal; és precisament el seu creixement el que fa que per moments, de forma inevitable, l'independentisme es divideixi.

Aquests darrers dies ho hem vist amb el president Mas, nou i emergent líder de l'independentisme, i Oriol Junqueras i els respectius fulls de ruta. La lletania de retrets que els seguidors d'un i altre s'han fet aquests dies per Twitter faria mullar l'entrecuix a més d'un unionista...

Com més gruixut i nombrós és un moviment més complexa és la seva gestió, doncs dins un mateix traç gruixut poden conviure matisos o posicionaments quasi antagònics en altres qüestions aparentment tangencials que, d'una o altra manera, tard o d'hora, toquen i tocaran amb el moll de l'os (la independència).

I mentre l'independentisme es multiplica i, per moments, es divideix, es multipliquen també, per divisió, els partits d'esquerres (NeCAT primer, MÉS ara) i sembla que es multipliquen també els federalistes i/o els partidaris de terceres vies, tot i que tal vegada aquí caldria calibrar millor si el fenomen és de multiplicació o simplement de "sortida de l'armari".

Multiplicar per dividir, dividir per multiplicar... el resultat, el veritable resultat, el sabrem quan sumem el teu vot, el meu i els de tots els que votem quan votem... si votem quelcom abans de les properes eleccions municipals!

Mentre ens podem anar entretenint amb la nostra capacitat per multiplicar-nos i dividir-nos alhora!

dissabte, 13 desembre de 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Can't Get Enough" de Bad Company


Hi ha grups de música que arrosseguen alguna llegenda, ja sabeu, alguna història mig veritat, mig mentida... Una de les de "Bad Company" té a veure precisament amb el seu nom, que hi ha qui atribueix a la inspiració de la pel·lícula homònima, "Bad Company", aquí titulada "Pistoleros en el infierno", de la que Paul Rodgers n'era fan confés, tot i que mai s'ha conformat del tot.

El nom del grup, però, també podria ajudar-nos a definir la seva pròpia composició, doncs "Bad Company" és una de les considerades "super bandes", grups de música formats per músics que ja han triomfat bé en solitari, bé en altres formacions. ja sabem què passa amb les "males companyies"!

En el cas de "Bad Company", en la seva formació inicial estava format per Paul Rodgers i Simon Kirke (Free), Boz Burrell (King Crimson) i Mick Ralphs (Mott the Hoople). El grup, format al 1973 va publicar el seu primer disc el 1974 amb "Swan Song Records", segell discogràfic creat per Led Zeppelin; va ser precisament aquest disc el primer que va publicar la discogràfica. El disc va assolir un gran èxit de vendes i és un dels inevitables dels referents del grup, acompanyat, entre d'altres, amb la caçó que destaco avui, "Can't Get Enough".

Ara que el pop sembla que s'imposa al rock, tal vegada us vindrà de gust veure i escoltar un grup de rock dels anys setanta!

Gaudiu-ne i si feu com jo, us passarà com amb el títol de la cançó: no en tindreu prou!



Can't Get Enough

Well, I'll take whatever I want
And baby, I want you, yeah
Now you give me something I need
And I want it, I got something for you

Well now
Come on, come on, come on and do it
Come on baby and do what you do

Help me now
Can't get enough of your love
Tell me what your sayin'
Can't get enough of your love
Oh, I don't believe
Can't get enough of your love
But that don't stop me tryin'

Well, now it's late and I want love
You tell me that your love is gonna break me in two
Don't you hang me up in your doorway
Baby, don't you hang up like you do

Well now
Come on, come on, come on and do it
Come on baby, do what you do

Tell me now
Can't get enough of your love
I can't get enough, baby
Can't get enough of your love
I can't get enough, baby
Can't get enough of your love
It goes sweet 'til it shows
Oh yeah

Let's see you sing, come on baby

You know the love
Can't get enough of your love
You know love
Can't get enough of your love

Tell me, tell me now
Can't get enough of your love
Oh, sounds good to me
Let's do it again, come on

You know love
Can't get enough of your love
Oh you know
Can't get enough of your love
I'll keep on trying
Can't get enough of your love

Oh no, I said love
I can't get enough of your love, baby
I can't get enough of your love, sugar
I can't get enough of your love
Alright let's take it home to mama
Let's put it to bed


I per acabar i deixar-vos en bona companyia, l'"extrabonus" de "Bad Company": "Bad Company"!



divendres, 12 desembre de 2014

El vídeo de la setmana: l'altra carta


Tan és que al darrera hi hagi una agència de publicitat; tan és si és una realitat de ficció o una ficció hiperrealista; tan és si els personatges són reals o són actors; tan és si aquesta mateixa història, si fa o no fa, l'has vist, escoltat o viscut amb altres cares, altres paraules, altres marques...

Tan és que siguem conscients que aquest vídeo és en realitat un anunci; tan és que la voluntat de l'anunciant és que ens quedem amb la seva marca i que aquesta ens deixi una marca, una empremta, per petita que sigui, en algun raconet del nostre cor, cervell o estómac...

Tan és si el vídeo et captiva, si t'emociona, tan és si et sulfura...

Tan és perquè en el fons, més enllà de la marca, el màrqueting, l'storytelling, que sigui un viral a les xarxes socials i la musiqueta de fons, que al final del vídeo fa l'inevitable "crescendo", aquest vídeo parla de tu i de mi, de quelcom que més d'hora que tard, possiblement, tu i jo hem descobert:

En la majoria dels casos, amb el pas dels anys tu i jo hem descobert que els reis, els veritables reis, són els pares i les mares; i també en la majoria dels casos descobrim que ells i elles són alguns dels pocs, però millors, regals de veritat que mai la vida ens donarà.

Tan és si l'anunci t'agrada o no, i fins i tot tan és si t'agrada o no aquest article: si ets fill o filla, en la majoria dels casos, saps del què estic parlant!

I si a banda de fill o filla ets pare o mare, aleshores ja no cal que et digui res més!



Bon divendres!

dijous, 11 desembre de 2014

Peces in The River, operació tornada!


Potser hauria de comprar-me unes "safari", aquelles sabates, generalment de color marró clar, tirant a beix (ara n'hi ha de tots colors) de pell girada i sola de goma; quan era jove, jove de debò, fastigosament jove (adolescent vaja!) les "safari" solien calçar els meus peus...

Per pantalons podria posar-me uns texans, que de jove solia dur apedaçats de l'entrecuix; no entenc com és que els gastava tant d'aquella zona, de jove, però la meva mare sempre trobava la manera d'allargar-los la vida amb retalls d'altres texans, pedaços que cosia amb la mateixa traça que ara encara em cus la vora de tots els meus pantalons. Els pantalons d'ara, però, ja no els porto apedaçats com els duia abans...

La samarreta podria ser una de negra amb la portada del disc de Joy Division "Unknown Pleasures", que reprodueix blanc sobre negre unes ones de ràdio... Tot i que per a l'ocasió potser seria més encertada la de The Clash, amb la portada del "London Calling" on apareix Paul Simonon a punt d'esclafar el seu baix... De tant posar-me-la, aquesta samarreta, era ja quasi transparent!

La jaqueta seria texana, una Levi's d'aquelles amb dues "butxaques de cul" al pit i, naturalment, curtes de tir; diria que encara és per casa, penjada dins algun armari, tot i que fa molts anys que no me la poso...

Si fa o no fa els mateixos anys que no escoltava "Peces in the River", grup format per companys d'institut que al seu dia van ser, per mi i per molts, tota uns institució! És clar que aleshores també escoltava MCD, La Polla Records o Eskorbuto.

Ara aquell mític grup gironí nascut als passadissos de l'aleshores institut "Girona III" /(actual IES Carles Rahola) es retroba en un concert que faran a La Mirona! Bé, més que als passadissos de l'institut el grup es deuria formar als bars del seu voltant...

Les safari no les conservo, dels texans apedaçats ni rastre, les samarretes deuen ser en algun calaix, o en alguna caixa i la jaqueta texana espera viure una segona joventut que difícilment tindrà. Però el que sí encara conservo, i he tornat a escoltat aquests dies, és la maqueta de "The Peces in the River", "Los lunes llueve", encara amb el full, doblegat al costat de la cinta de cassete, amb les lletres de les cançons!

Serà divertit tornar a veure i escoltar en directe "Peces in the River", serà com tornar a una festa d'institut o a un concert de barraques quan les barraques es feien a la Copa i tenien envelat!

Podria anar al concert disfressat de mi mateix, del meu jo adolescent, però no crec que això de "tornar" sigui això; d'aquell adolescent amb cabells llargs, com del jo infant, en queda el record i el punt just de pòsit del meu jo actual.

Tornen "Peces in the River", però hi ha quelcom de nosaltres mateixos que difícilment tornarà mai, tot i que amb la música mai se sap, com amb les olors la música té la capacitat de transportar-nos i, fins i tot per moments, transformar-nos!

Serà qüestió, doncs, d'encomanar-me a la "Virgen de Guadalupe"!

Una foto publicada por Roger Casero Gumbau (@rogercasero) el