dissabte, 21 d’octubre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "You Light Up My Life"


Avui fa vint anys que té vint anys i a banda de força encara es sent capaç de cantar si un altre canta! Avui ella, la que per sort sé on és i sé on para, en fa 40!

Són moltes les cançons de la seva vida, també moltes les de la vida que, de moment, ha compartit amb mi; quasi podria dedicar tots els minuts musicals d'un any a les cançons de la seva vida, doncs són moltes les cançons que caben dins de 40 anys de vida!

D'entre les cançons de la seva vida de moment, diria, no hi ha "You Light Up My Life", cançó principal d'una pel·lícula que, més enllà d'aquesta cançó, guanyadora d'un Oscar a la millor cançó original, no va passar a la història del cinema.

La cançó sí va passar a la història de la música, un èxit de fa 40 anys que va llençar la carrera musical de la cantant nord americana Debby Boone, essent el seu primer i més gran èxit!

La cançó no només l'he seleccionat per ser del mateix any que ella, de fa 40 anys, sinó sobretot perquè ella, la Sira, com diu la cançó, il·lumina la meva vida!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 20 d’octubre de 2017

El vídeo de la setmana: "Compta amb mi"


La Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia és una entitat sense ànim de lucre que té com a finalitat la cobertura integral de les necessitats dels nens i joves en tractament oncològic a Catalunya i les de les seves famílies.

Una de les línies d'acció que tenen és l'equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques, un equip format per diferents professionals, vinculats als diferents hospitals amb els que col·laboren, que donen suport de manera integral, especialment al domicili, en atenció mèdica i d’infermeria, atenció psicològica, atenció en treball social o en l'acompanyament i joc amb l'infant o jove malalt.

Aquest equip de suport en cures pal·liatives pediàtriques duu per nom "Compta amb mi" i aquest és el vídeo de presentació d'aquest equip, que compta amb la cessió de la cançó homònima del grup Txarango.


Compta amb mi from Fundació Enriqueta Villavecchia on Vimeo.


Bon divendres!

dijous, 19 d’octubre de 2017

El cost emocional del procés


La vida és allò que passa mentre estem pendents del procés... o la vida és el procés? És clar que també per alguns el procés és vida...

El procés des de fa molts dies (i per segons qui setmanes, mesos i anys) ens absorbeix de tal manera que, com va il·lustrar la setmana passada un gag del Polònia, la resta quasi ens és igual.

També a mi, i encara no m'ho perdono, em va passar per alt l'altre dia el dia mundial contra la pobresa (ni una trista piulada, vaig fer!), i quasi m'oblido dels deu anys del meu bloc, d'aquest bloc, que encara no he celebrat! Coi de procés!

El que estem vivint aquests dies, siguem o no independentistes, té un cost emocional que tard o d'hora ens passa o passarà factura, sinó ens l'ha passat ja: dificultat per dormir, ànsia per estar informat de tot i en tot moment, esgotament físic i mental...

Jo mateix, jo i el meu bloc, també estem atrapats en aquesta espiral, pràcticament abduïts pel moment que ja no sé si serà històric o catastròfic! Tinc articles literalment segrestats per l'actualitat d'aquests dies, articles escrits suspesos temporalment a risc que alguns d'ells caduquin... Veig que n'hauré de fer una publicació en diferit!

Sí, hi ha vida, molta vida més enllà del procés; i és realment saludable viure-la ni que sigui, tan sols, per sortir a respirar... Però tard o d'hora totes les converses amb amics, coneguts i saludats inevitablement acaben derivant, evocant i abocant al procés, a la DUI i al 155.

I sí, ambdues coses (la DUI i el 155) generen en molta gent (no sé si una majoria sorollosa, silenciada o silenciosa) grans dosis d'incertesa que s'acaben somatitzant d'una o altra manera; són dies de tensió política, social i personal, dies d'agitació...

Que vingui ja la tempesta, sigui quina sigui la que hagi de venir, que com més aviat vingui més aviat tindrem la calma... o no!?

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Tranquils, Jordis, tranquils


A vegades per extingir un foc convé provocar-ne un altre; en aquestes circumstàncies podria ser positiva aquella frase "d'apagar el foc amb benzina"! La frase, però, sol amagar quasi sempre una actitud temerària, incendiària!

No sé si és aquesta l'estratègia que cerca l'estat espanyol per apagar l'incendi de Catalunya, les flames del qual, a ulls de l'estat, semblen més perilloses que les que cremen de veritat a Galícia. Apagar el foc independentista incendiant Catalunya, aturar la deriva independentista empresonant els màxims dirigents de les organitzacions civils que empenyen el procés, Jordi Sànchez, president de l'ANC, i Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, no sé si és la millor tàctica per apagar el foc. Deuen cercar la immolació del procés...

Quan es provoca un foc per apagar-ne un altre el provocat és molt localitzat i controlat, és un foc molt estratègic. També l'estat espanyol ha estat selectiu a l'hora d'atiar el foc, empresonant els "Jordis" i retenint el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, tots ells acusats de sedició.

Aquestes decisions, per més que puguin tenir la llei al darrere, són l'espurna que no només incendia les xarxes socials d'indignació, també els carrers, talment com va fer-ho la violència policial del passat 1 d'octubre.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, siguin o no independentistes, indignats amb un estat espanyol incendiari que amaga la política rere la llei, que no dubta a enfortir el torcebraç amb el braç judicial i policial essent extremadament garrepa amb la política.

I així està una gran part dels catalans i catalanes, independentistes o no, que fa hores que criden als quatre vents "tranquils, Jordis, tranquils", que no cessarem la nostra lluita fins que vosaltres, com el país, sigueu lliures, que els incendiaris no saben que (també) els bombers són i seran sempre nostres!

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Ni sí ni no, ni tot el contrari


Doncs al final resulta que el president Puigdemont més que fer-se el suec s'ha fet el gallec! "Vas declarar la independència?" Ni sí ni no, ni tot el contrari...

Amb la seva resposta per escrit ha seguit amb l'ambigüitat de la seva no aprovació suspesa reiterant la seva oferta de diàleg (per definir els termes de la independència, s'entén), afegint-hi, ara sí, un termini de dos mesos.

Dos mesos!? Pel president Rajoy dos mesos són una eternitat! Ell segueix insistint en que és aquest dijous quan acaba el termini que té el president Puigdemont per deixar de fer l'indi! Sí, l'indi com el d'una tribu d'indis de l'oest americà d'aquella cançó de La Trinca!

La intensa però breu relació epistolar presidencial és un símptoma evident que les relacions entre els dos presidents i llurs governs passen el seu pitjor moment: ja no poden dir-se les veritats (cadascú les seves) a la cara! És cert que per carta es poden expressar amb més calma i articulant millor el que volen dir, però més que l'avantsala d'un apropament, que no (encara?) reconciliació, sembla que estem davant l'avantsala del trencament. Ja quasi només els faltaria tallar per WhatsApp...

En el fons aquest és el veritable missatge que ahir l'estat espanyol va enviar al president Puigdemont: quan les barbes del teu major vegis tallar, posa les teves a remullar! "Demà m'afaitaràs!", deu pensar Puigdemont...

Mentre aquí van anunciar i suspendre la independència sense aprovar-la allà ja apliquen, si fa o no fa, el 155 sense haver-lo aprovat... I de moment ja n'envien dos a la presó!

dilluns, 16 d’octubre de 2017

La resposta del president Puigdemont


Miquel Iceta tenia raó: "no es pot suspendre una declaració que no s'ha fet."

Ara ja sabem que la controvertida declaració d'independència va necessitar d'una gran dosi d'ambigüitat per no fer explotar el procés, ambigüitat que permet a uns afirmar que sí, que la independència es va proclamar tot i suspendre-la immediatament després, i a d'altres afirmar que no, que malgrat les intencions (i la posterior signatura) la declaració es va anunciar i com a molt proclamar (amb la boca petita) però en cap cas es va aprovar.

Les cares de decepció dels qui s'havien aplegat al carrer per celebrar la independència no donen cap marge al dubte; vau sentir els esclats dels taps de les ampolles de cava i el dringar de les copes? Jo tampoc.

I en aquesta ambigüitat el president del govern espanyol, el gallec Mariano Rajoy, sembla trobar-s'hi la mar de còmode, i hi juga fins i tot a favor seu: "mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?"

Des de la perspectiva del president Puigdemont la qüestió no és tan respondre si efectivament va declarar o no la independència, sinó si la vol aparcar o no... i no sembla voler-la aparcar, no?

Qualsevol resposta que no sigui un SÍ rotund serà percebuda, ara sí, per la majoria de l'independentisme, com un pas enrere, quan no com una rendició... Sembla doncs que Puigdemont només pot prendre una direcció, la de seguir empenyent el procés d'independència, tot i que encara té la carta de les eleccions anticipades... 

Des de la perspectiva del president Rajoy qualsevol resposta que no sigui un NO rotund serà interpretada com un , interpretada com la voluntat persistent del president i els que l'acompanyen a seguir empenyent el procés d'independència i, per tant, motiu suficient per aplicar amb totes les de la llei l'article 155, amb Iceta, llavors sí, aplaudint tal decisió... 

Des que Rajoy va llançar la pregunta, el "pre-requeriment", no són pocs els qui han suggerit al president Puigdemont el que ha de respondre; la resposta més creativa, divertida i certament delirant que Puigdemont declari la independència de Catalunya avui dilluns a les 9 del matí i que a les 10 respongui a Rajoy que no pot aplicar l'article 155 (ni de fet cap altre!) a Catalunya donada la seva nova condició d'estat independent!

Sí, de debò, és així de fàcil? Pim-pam, declaro la independència i immediatament després ja sóc independent, tan independent que ja sóc immune a qualsevol acció de l'estat espanyol? Si finalment fos així de fàcil fa mesos que podríem haver-ho fet, no?

Home, posats a morir (políticament) aquesta seria, sens dubte, la millor manera de morir matant o, com a mínim, amb un mínim de dignitat, si més no als ulls dels independentistes... 

La resposta ha de donar-la (només) el president Puigdemont, car és ell l'interpel·lat, fins i tot ell pot proclamar-la, però diria que l'aprovació de la independència correspon, i així hauria de ser, al Parlament de Catalunya.

La pregunta del president Rajoy li va permetre guanyar temps (i així gaudir del 12 d'octubre), la resposta del president Puigdemont precipitarà indefectiblement les coses... Ja no som al xoc de trens sinó als efectes de la col·lisió! 

"Mmmm, escolta Puigdemont, al final vas declarar la independència o no?" Puigdemont té la resposta...

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Sail Away, Tiny Sparrow"


Ahir, divendres 13 d'octubre, Girona es va despertar amb una espessa boira, molt de tardor, que al llarg del matí va escampar...

No ha escampat la que encara emboira els meus records, concretament el record de les sessions de cinema de terror que es feien als antics cinemes Catalunya de Girona, ubicats a l'eixample gironí, i de les que no recordo ni les edicions ni els anys en que es van fer, si és que se'n va fer més d'una... És tan espessa la boira que fins i tot a vegades dubto que realment es fessin, tot i que recordo haver-hi assistit!

Segurament entre els títols deuria haver-hi "Viernes 13", tota una referència del gènere que juntament amb "Pesadilla en Elm Street" copaven les nostres pors nocturnes... Tot i que la pel·lícula que més por m'ha injectat al cos va ser "El resplandor"!

Algunes pors deuen perdurar encara, sobretot en nits boiroses com la d'abans d'ahir...

La música és clau en aquestes pel·lícules i entre la banda sonora de la pel·lícula, obra del compositor Harry Manfredini, hi ha "Sail Away, Tiny Sparrow" interpretada per Angela Rotella, l'única cançó cantada, l'única gens teneborsa... 

Malauradament no és a l'Spotify...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 13 d’octubre de 2017

El vídeo de la setmana: força excessiva


"La policia espanyola va usar de manera excessiva la força contra manifestants a Catalunya durant un controvertit referèndum, utilitzant porres per colpejar a persones que es resistien passivament i causant múltiples ferides."

No la faig jo aquesta contundent afirmació, que no obstant subscric, sinó Human Rights Watch en base a les observacions i a l'informe que sobre el terreny va fer Kartik Raj: "Puede que la policía tuviera a la ley de su parte para ejecutar una orden judicial, pero eso no le daba derecho para usar la violencia contra manifestantes pacíficos".

Tots hem vist les imatges, aquestes en són tan sols una petita mostra recollida per Human Rights Watch per il·lustrar la seva denúncia.



Tan de bo la força de les paraules substitueixi la de les porres...
Bon divendres!

dijous, 12 d’octubre de 2017

Així no, president Puigdemont, així no!


"Així no, Majestat", li va dir el president Puigdemont al rei Felip VI després del discurs del rei...

Declaració unilateral d'independència?  
Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va demanar-li el president del Consell Europeu, Donald Tusk: "avui li demano a vostè que respecti l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faria aquest diàleg impossible".

Aquesta petició va ser, sembla, la que va generar el canvi de guió que tant poc va agradar al grup parlamentari de la CUP. en la declaració d'independència no aprovada i tot i així suspesa.

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va expressar el cupaire Quim Arrufat després de la compareixença del president Puigdemont i de la signatura, per part dels grups de Junts pel Sí i la CUP, de la declaració no aprovada però suspesa... La compareixença va tenir un darrer canvi de guió que no va agradar a la CUP que, amb la mateixa claredat que el 27S va admetre que no s'havia guanyat el plebiscit, va afirmar que ahir no es va proclamar formalment la independència. No va sortir satisfeta la CUP i caldrà veure com paeix el disgust...

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, li va dir ahir el govern espanyol no sense abans enviar-li per carta (el requeriment!) la necessitat d'esclarir si el que va fer dimarts, al Parlament de Catalunya, va ser la proclamació (encara que diferida) de la independència, quelcom que encara avui molts catalans i catalanes, independentistes o no, es pregunten. Ai el 155...

El president Puigdemont va frenar el procés per sorpresa de tots i decepció de molts, perquè de fer cas omís a les paraules de Donald Tusk potser gran part de Catalunya s'hauria remullat de cava dimarts al vespre, però avui, ja superada la ressaca, molts independentistes, finalment consternats, li retraurien tot dient-li així no, president Puigdemont, així no!

Com amb les alineacions del Barça aquí cada independentista faria la independència a la seva manera, però com d'entrenador blaugrana de president de la Generalitat només n'hi ha un; la resta podem conformar-nos, o consolar-nos dient-li, quan s'escau, així no, president Puigdemont, així no...

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Destrempats...


Finalment ahir al vespre ni uns ni altres van obrir ampolles de cava!

Aquesta realitat és un dels millors indicadors del que es va viure ahir al Parlament de Catalunya i al carrer amb la declaració auto-suspesa d'independència per part del president Puigdemont.

Superada la confusió inicial, fruit de l'assumpció per part del president Puigdemont del mandat de l'1 d'octubre (la independència) per després suspendre'n la declaració, poc a poc es va anar covant una certa decepció entre l'independentisme que s'havia mobilitzat per celebrar al carrer la declaració clara, nítida i contundent de la independència, que previsors havien posat en fresc el cava...


Hi havia trempera i molts van quedar destrempats, doncs formalment no hi va haver una declaració d'independència; amb l'embranzida que havia agafat aquests darrers dies el procés la frenada d'ahir va sorprendre a (quasi) tothom.

Alguns van marxar decebuts però la majoria dels independentistes, diria, van fer el cor fort per mantenir-se esperançats i confiats que aquesta és la millor estratègia possible per seguir amb el procés, veurem si també amb el processisme: suspendre la declaració d'independència per aconseguir la independència.

Bé, en realitat suspendre la declaració (no aprovada formalment) per obrir un temps de diàleg interpel·lant no només al govern espanyol, també a Europa i a la comunitat internacional. No cal oblidar que ahir no només ens mirava Espanya, també Europa i quasi el món sencer! El risc de fer un pas en fals (declaració unilateral?) era massa elevat.

Moments després de la suspensió va planar el dubte: som independents o no? Fins i tot després del discurs del president els altres partits semblava que entenien que havien passat coses diferents; mentre per uns si s'havia produït la declaració d'independència (Ciutadans) per d'altres (PSC) no. És evident que la no declaració suspesa va ser i serà interpretada per cada partit en funció dels seus interessos, dels seus arguments, de la seva estratègia política...

Ahir ni uns ni altres van obrir ampolles de cava, tot i que sí em va semblar sentir explotar discretament algun tap d'ampolla a casa dels tercers en discòrdia, els de blanc que dissabte clamaven al cel, i a les places, la concòrdia i el diàleg...

I avui, la resposta, la reacció del govern espanyol... Ai, ai, ai!