dilluns, 27 d’abril de 2015

La cuca de llum sense llum


Amb la narració que tot seguit reprodueixo l'Abril, la meva filla petita, va guanyar el primer premi de 3r A del concurs literari de Sant Jordi de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter.

Moltes gràcies Abril per deixar-me-la publicar, però sobretot per regalar-nos una història tan bonica! Enhorabona!

La cuca de llum sense llum

Quan les bèsties parlaven i les persones callaven hi havia dues ciques de llum que s'estimaven moolt i van decidir tenir fills. Al cap d'uns temps ja els van tenir.

Tots els fills eren molt bonics i la llum de cada fill era molt bonica, però n'hi havia un que no tenia llum i la resta se'n reia d'ell. Ell es deia Foscor perquè no feia llum.En Foscor estava molt trist. Un dia els seus pares el van abandonar perquè deien que els feia passar molta vergonya.

Al cap d'una setmana quan era lluna plena va demanar un desig: si podia tenir llum. Quan es va despertar tenia llum! Però aquella llum no era normal, era de color marró.

Va tornar cap a la ciutat de les cuques de llum però encara se'n reien més. El van fer fora de la ciutat d eles cuques de llum i li van dir que no tornés fins que tingués llum normal.

A la següent lluna plena va demanar el mateix desig, però la llum se li va tornar gris i encara estava més trist. Pel camí es va trobar un ocellet que va veure a en Foscor molt trist. Li va preguntar què li passava i en Foscor va contestar:

- Estic trist perquè sóc una cuca de llum sense llum. Cada nit de lluna polena demano un desig: poder tenir llum, però la llum em surt de colors lletjos.

L'ocellet va dir que no calia tenir llum, que l'important era respectar. Es Foscor no podia entrar a la ciutat de les cuques de llum sense llum normal. En Foscor va tenir una idea: posar-se roba de mudar i així, tan elegant, només es fixarien en la roba. I així va succeir: el van deixar entrar a la ciutat de les cuques de llum.

L'ocellet també hi va anar; la cuca de llum va ser molt feliç sense llum.

Abril Casero Canyigueral

dissabte, 25 d’abril de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Love Will Tear Us Apart"


L'existència turmentada, i turmentosa, d'Ian Curtis, en especial en relació a les seves relacions, la marital i l'extra marital, es condensa de manera estripada en aquesta cançó maleïda, possiblement la més popular de Joy Division, grup de culte anglès que va sobreviure al punk, però no a la mort del seu cantant, Ian Curtis, que es va penjar de la cuina de casa seva amb només 23 anys, poc després de publicar-se la cançó.

L'amor és, en la majoria d'ocasions, la salvació, la victòria, fins i tot la felicitat, però per molts també és, com per moments per Ian Curtis, un turment, una condemna!

L'amor ens destrossarà de nou, cantava calladament Ian Curtis en aquesta cançó de Joy Division farcida de rancor, de mirades que no es troben, que ni tan sols es busquen, de dormitoris freds i cors que s'esquincen en mil bocins, a cada estrofa.

Si la cançó d'amor és un gènere, també ho és la de desamor; aquesta és, sens dubte, una de les millors cançons de desamor que mai he escoltat!

De les diverses i variades versions que he escoltat d'aquesta cançó avui em quedo amb la del grup noruec "Susanna and the Magical Orchestra", grup de pop tranquil amb ritmes jazzístics i sonoritat electrònica.

La seva versió, amb la poderosa veu de Susanna Wallumrød, és més amorosida, té les arestes més arrodonides que l'original de Joy Division, més energètica, més agressiva.

A mi m'agraden totes dues... espero que també a vosaltres!





També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent, canviant d'estil però seguint amb el gènere, ella li dirà tot cantant que mai més tornaran a estar junts

divendres, 24 d’abril de 2015

El vídeo de la setmana: la llegenda de Sant Jordi


La de Sant Jordi és una llegenda molt nostrada, no en va aquest noble i valent cavaller és el nostre Patró!

El que narra la llegenda és prou sabut i conegut per tothom, però d'aquesta llegenda sempre hi ha hagut quelcom que m'ha inquietat: Sant Jordi apareix al rescat quan precisament és la Princesa, i no qualsevol altra persona, qui es troba en perill davant les urpes, el foc i la fam del drac!

Sí, ja ho sé, així són les llegendes, així s'expliquen els contes: el poble sol ser, tot ell, un personatge,  una massa uniforme de gent amb cara i ulls, però sense nom ni cognoms, una massa despersonalitzada, i en aquesta llegenda, com les víctimes civils de les guerres, les seves baixes són danys col·laterals...

Deu ser per això, entre d'altres coses, que m'agrada aquesta versió de la llegenda de Sant Jordi que canta i narra el grup d'animació Ambäukatunàbia, versió que ens ofereix un final diferent, un final que, de ser el de la llegenda, faria impossible el primer poema de Sant Jordi que els infants aprenen ("Sant Jordi ma matar el drac / amb una espasa de veritat") i per tant caldria cercar un altre origen a la rosa!

La diada de Sant Jordi d'aquest any ja és història, però la llegenda continua!



Bon divendres!

dijous, 23 d’abril de 2015

Sant Jordi amb llibres per llegir

El llibre que estic llegint... Foto: Roger Casero

Publiquem més que mai, llegim menys que mai. Ben segur hi ha qui sabria traduir amb dades estadístiques i estudis aquesta percepció extreta de la lectura de més d'un titular, i de la pròpia experiència personal i observada com a lector, he de reconèixer, un xic mandrós...

No sé si publiquem llibres per sobre de les nostres possibilitats, però segur que, en general, també en el meu cas particular, en llegim per sota les nostres possibilitats!

Val a dir, però, que possiblement aquest darrer any ha estat el més lector de la meva vida, la qual cosa no sé si diu bé o mal de mi mateix, però en tot cas és un fet, fins i tot diria que tota una fita!

També deu ser cert que, en general, comprem llibres per sobre de les nostres possibilitats, però no econòmiques sinó lectores; és a dir, comprem més llibres dels que en realitat ens llegim.

Avui comprarem llibres que ens farà il·lusió tenir, els mercadejarem com a béns de consum que (també) són i, una vegada comprats, ens serviran de complement mentre passegem Rambla amunt, Rambla avall.  

Retratarem les seves portades i les penjarem filtrades a Instagram, o al natural a Facebook, fent que els llibres triats parlin més de nosaltres més que no pas nosaltres dels llibres...

Ja ho entenc i fins i tot  ho comparteixo: per Sant Jordi l'important és vendre llibres, que prou pena passen els llibreters, ofici que sobreviu gràcies als àvids lectors que llegeixen per sobre de les seves possibilitats, i les nostres! Avui l'important és comprar llibres, demà ja ens plantejarem si ens els llegirem o no...

L'altre dia m'imaginava una diada de Sant Jordi sense llibres al carrer, sí, sense parades llibres per vendre'ls; m'imaginava un Sant Jordi amb els carrers plens de lectors llegint als bancs (de seure), als parcs, per les cantonades, a l'autobús i fins i tot a la feina!

M'imaginava un Sant Jordi amb els carrers plens de lectors, més que de consumidors, lectors que una vegada acabat el llibre entrarien un dia qualsevol, o qualsevol dia, en una llibreria (o biblioteca) i en triarien un altre per llegir, només per llegir, tan sols per llegir.

Avui sigueu vosaltres qui trieu el llibre, no us deixeu enredar pels cants de sirena del màrqueting, per les portades atractives o per quins seran els més venuts.

Avui el repte és triar, d'entre tots els llibres que tindreu davant vostre, només aquell que sí, que realment us llegireu!

Bon Sant Jordi i millor lectura!
 

dimecres, 22 d’abril de 2015

Per Sant Jordi, les “Llegendes de Mas Ritort”


Aquest llibre no apareix als múltiples reculls de novetats editorials que diaris i revistes publiquen aquests darrers dies i setmanes, i tampoc apareixerà entre els llibres més venuts la diada de Sant Jordi!

Tant és! “Llegendes de Mas Ritort” no necessita res d'això per ser considerat, avui mateix, vigília de Sant Jordi i abans de la seva presentació, tot un èxit!

Escrit per Dolors Garcia i Cornellà, Patrícia Reyner, Mar Bosch Oliveras, Josep Llorens Muñoz, Frederic Mayol Ibáñez i Quim HaroLlegendes de Mas Ritort” és un recull de contes que posen en valor la feina que es realitza als serveis residencials especialitzats que tenen les entitats del grup Plataforma Educativa; les il·lustracions del llibre han estat fetes per joves usuaris dels diversos centres de les entitats del grup.

El llibre el presentarem a Girona per la diada de Sant Jordi en el marc dels Premis d'Acció Social Mercè Bañeras i Maria Figueras que convoca Plataforma Educativa per tercera edició.

Per Sant Jordi trobem llibres de tota mena i no hi poden faltar, tampoc, els llibres que tracten sobre el treball social i educatiu de les entitats del tercer sector

Així ho fem Plataforma Educativa des de fa uns anys, publicant llibres com les “Llegendes de Mas Ritort”, que ni és el primer ni serà el darrer que publica i publicarà Plataforma Educativa!

Si per Sant Jordi sou a Girona és cita obligada una passejada per la Rambla, però també podeu passar, a partir de les 12h,  pel CaixaForum Girona (c/ Ciutadans, 19), on podreu viure i gaudir d'un Sant Jordi diferent entre premis d'emprenedoria social, reconeixements i la presentació de les “Llegendes de Mas Ritort”!

I per cert la rosa, d'entre les moltes que podeu trobar, també pot ser, perquè no, una de la Fundació Astres!

Bon Sant Jordi!

dimarts, 21 d’abril de 2015

S'ha incomplert el conveni pel Centre de Visitants de Sarrià de Ter?

Entra? Ara entre setmana el Centre de Visitants està tancat...

Tot té un origen i una raó de ser, també el Centre de Visitants del Gironès; com si d'un iceberg es tractés d'aquest equipament només veiem el que sura, que avui és la notícia que pràcticament només obrirà els matins dels caps de setmana, després que el Consell Comarcal hagi pres la decisió de promoure el turisme del Gironès des de Girona, i no des d'aquest equipament de Sarrià de Ter inaugurat fa tot just 4 anys precisament amb aquest finalitat.

Avui ens endinsarem un xic en el que no es veu d'aquest iceberg que és el Centre de Visitants del Gironès: el conveni entre l'Ajuntament de Sarrià de Ter i el Consell Comarcal del Gironès que el va fer possible.

Signat a mitjans de març de 2010 pel llavors (i encara) alcalde de Sarrià de Ter, Roger Torrent, i la llavors presidenta del Consell Comarcal, Cristina Alsina, el conveni té per objecte "establir els termes i les condicions de la cessió gratuïta d’ús del bé patrimonial següent: finca de 863,90 m2 de superfície útil i de lliure disposició ubicats al bloc 9 PMU Cobega, amb façana a l’Av. de França (volum 4.124, llibre 100 de Sarrià de Ter, inscripció 3A, foli 1, finca 4.037) per a la construcció del Centre de Visitants del Gironès."

La segona clàusula defineix el tipus de cessió i, si bé és redundant, és del tot necessària doncs estableix que "l’Ajuntament de Sarrià de Ter cedeix gratuïtament al Consell Comarcal del Gironès el dret real d’ús de la finca urbana referenciada a la clàusula primera per a la instal·lació del Centre de Visitants del Gironès."

La tercera clàusula del conveni, sobre l'ús del bé patrimonial, obliga el Consell Comarcal del Gironès a usar la finca amb la diligència deguda i per a la finalitat referenciada i la quarta clàusula, referida a la vigència, defineix que aquesta serà "de vint anys a comptar des de la data de la signatura d’aquest conveni. Ambdues parts podran prorrogar la vigència del conveni per un termini de cinc anys més."

La quarta clàusula segueix amb un text que convé llegir detingudament:
"Si transcorreguts els cinc primers anys el servei no disposés de viabilitat econòmica, degudament justificada, s'informarà a l'Ajuntament de Sarrià de Ter de la necessitat de modificar la finalitat a què es destina l’ús, si bé el nou ús es destinarà a una finalitat de servei públic dins l’àmbit de les competències i atribucions pròpies o per delegació que porti a terme el Consell Comarcal del Gironès. En aquest sentit, es crearà una Comissió d'Avaluació composta per dos membres designats per cada ens local que vetllarà per trobar  una solució adequada.
En qualsevol cas, l'Ajuntament de Sarrià de Ter tindrà l'opció de recuperar l'ús de la finca una vegada transcorreguts els cinc primers anys i acreditada la manca de viabilitat econòmica i dins el període de vigència d'aquest conveni, fent-se càrrec del pagament de la inversió realitzada a l'immoble fins a 31 de desembre de 2010, amb fons propis, per part del Consell Comarcal del Gironès. El termini per exercir aquesta opció serà de tres mesos a partir de l'endemà en què el Consell Comarcal del Gironès comuniqui a l'Ajuntament de Sarrià de Ter la manca de viabilitat econòmica del projecte."

Més endavant i a mode de parèntesi, trobem a la sisena clàusula, la de les obligacions de l'Ajuntament de Sarrià de Ter, la "cessió puntual gratuïta de les instal·lacions de l’espai adjacent, previst com a auditori a partir de l’any 2012, amb capacitat de 150 places, d’ús per a les activitats del Centre de Visitants previ acord anual de la programació d’ambdós equipaments." Tan sols recordar que el de l'Auditori de Sarrià de Ter és encara un projecte pendent d'executar...

I també pendent de compliment deu ser un punt important del conveni, el de la clàusula vuitena, referent a la Comissió de Seguiment: "Les parts signatàries intentaran resoldre de mutu acord les divergències que puguin sorgir en relació amb el desenvolupament d’aquest conveni. En cas que això no sigui possible les parts sotmetran les divergències pel que fa a la interpretació o el compliment d’aquest conveni a la jurisdicció contenciosa administrativa."

Des del primer any de funcionament, i successivament al llarg de la seva curta vida, el Centre de Visitants no ha complert les expectatives que a nivell d'activitat (visitants, facturació) s'havien previst. Ignoro si aquesta Comissió de Seguiment, mencionada a la quarta i vuitena clàusula, s'ha reunit per valorar l'execució del conveni i el funcionament de l'equipament; ignoro fins i tot si aquesta Comissió de Seguiment s'ha constituït mai formalment!

Al mes d'octubre passat el president del Consell Comarcal va dir que la ubicació del Centre de Visitants a Sarrià de Ter possiblement no era la més idònia: des d'aquelles declaracions fins ara, fins a la decisió de traslladar la promoció del turisme del Gironès a Girona, s'ha reunit aquesta Comissió de Seguiment?

Són molts més els interrogants i quasi tots convergeixen en un: s'ha incomplert el conveni pel Centre de Visitants de Sarrià de Ter?

Incomplert, estrictament, jurídicament, no ho sé, però sembla evident que les dues administracions implicades, i llurs governs, l'han desatès!

pd1: comunicat del PSC de Sarrià de Ter sobre el tancament parcial del Centre de Visitants

pd2: sobre el cost econòmic del Centre de Visitants...


dilluns, 20 d’abril de 2015

El Centre de Visitants del Gironès a Sarrià de Ter, 4 anys després

El Centre de Visitants del Gironès no només ha canviat d'horari! Foto: Roger Casero
A finals de març de l'any 2011, ara fa quatre anys i, com ara, just abans de les eleccions municipals, l'Ajuntament de Sarrià de Ter, la Generalitat de Catalunya i el Consell Comarcal del Gironès van inaugurar el Centre de Visitants del Gironès de Sarrià de Ter, un equipament de 900 metres quadrats que l'Ajuntament va cedir a l'ens comarcal "gratia et amore" per un període de 20 anys, prorrogable a 5 més, un equipament en el que s'hi van invertir uns 900.000 €.

Fa quatre anys les autoritats locals i comarcals van destacar la importància de l’equipament, cantant-ne meravelles i dibuixant-ne potencialitats, i el delegat del Govern el va definir “d’estratègic, un centre que no només atraurà el turisme, sinó els propis ciutadans del Gironès i de totes les comarques gironines.”

Avui, quatre anys després, el Centre de Visitants del Gironès no sembla haver atret suficientment ni el turisme, ni els propis ciutadans del Gironès ni els de totes les comarques gironines... 

Avui, quatre anys després el Centre de Visitants del Gironès plega veles com a motor de la promoció turística del Gironès, motor que, d'altra banda, aquests quatre anys ha anat al ralentí, quan no s'ha calat!

Mesos enrere el propi president del Consell Comarcal del Gironès ja va advertir que possiblement Sarrià de Ter no era la millor ubicació pel Centre de Visitants, i ara, conseqüent amb aquelles paraules, trasllada el motor de la promoció turística del Gironès al Punt de Benvinguda de Girona, que serà gestionat també per l'ens comarcal, despullant així d'activitat (?) l'equipament de Sarrià de Ter, que obrirà només els matins dels caps de setmana.

Avui, quatre anys després, l'alcalde de Sarrià de Ter es mostra disgustat per la decisió del Consell Comarcal i per com se n'ha assabentat; però a mi el que em preocupa és que de les intencions del Consell Comarcal ni l'alcalde ni el govern municipal en sabessin res: que no hi havia una comissió de seguiment, establerta en el conveni de cessió, per a valorar aquestes qüestions? Que no es van trobar els governs municipal i comarcal després de les declaracions del president qüestionant-ne la ubicació?

Avui, quatre anys després, les autoritats que van prendre la paraula en la inauguració del Centre de Visitants del Gironès, i sobretot les que van tenir una responsabilitat directa en la cessió i tenen ara una responsabilitat directa en la gestió i seguiment de l'equipament, tal vegada  podrien convocar-nos de nou, com van fer-ho tan alegrament per la inauguració, i donar-nos tota la informació i, sobretot, les explicacions pertinents!

900 metres quadrats cedits gratuïtament i 900.000 € invertits prou s'ho valen, no? I després parlem de transparència, informació, participació i governs oberts!


dissabte, 18 d’abril de 2015

#MinutsMusicals de versions amb "Camí ral"


Com tants altres nois escoltes jo també vaig cantar, si és que del que feia se'n pot dir cantar, "Camí ral".

Aquesta era una de les cançons que ens acompanyaven en vetllades, caminades o estones mortes que fèiem reviure gratant una guitarra, tot i que gratar gratar, jo em gratava força la panxa!

Va ser anys després, de jove, que vaig descobrir que aquella cançó que formava part del nostre cançoner, com tantes altres, no era més (que no és poc!) que la versió d'una coneguda, i popular, cançó folk americana: "Take Me Home, Country Roads".

Va ser així com el "Camí ral" em va conduir fins a John Denver, aquell cantant de melena rossa que, rere les seves ulleres rodones i farcint una camisa de quadres, o florejada, semblava resseguir amb les seves cançons la pell de les seves pàtries a vista d'ocell a cavall d'un aeroplà, aquell "jet plane" que, després de donar-li tanta vida, li va llevar tràgicament!

Rals eren els camins que amb els anys i progrés han esdevingut carreteres, tot i que algun conserva la condició de ral, no de nacional! Com cantava John Denver, i va adaptar al català Joan Solé i Amigó, rals són sempre els camins que ens permeten tornar a casa...

L'any 1973 Falsterbo 3 va publicar una versió d'aquesta cançó dins l'àlbum "Ja no tinc altra sortida"...

Com tants altres nois escoltes jo també vaig cantar, si és que del que feia se'n pot dir cantar, "Camí ral". Avui encara la canto!

Us deixo amb "Take Me Home, Country Roads", l'original de John Denver, i la versió, "Camí ral" de Falsterbo 3.






També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent se'ns trencarà el cor en mil bocins... aviso!

divendres, 17 d’abril de 2015

El vídeo de la setmana: història de la música



La història de la música és també la de la humanitat; a través de la música podem explicar èpoques, esdeveniments i fets històrics. De fet res millor per ambientar una època que, més enllà de l'atrezzo, posar-hi la música del moment!

El vídeo d'avui és un relat gràfic i musical de la història de la música, un vídeo creat per Pablo Morales de los Ríos, qui s'autodefineix com un renaixentista del segle XXI.

En menys de 7 minuts veurem passar per davant els nostres ulls, i escoltarem, el que als ulls i orelles de l'autor resumeix la història de la música!

No us el perdeu, que al final, veureu, tot té un sentit, una raó de ser!



Bon divendres!

dijous, 16 d’abril de 2015

Sang d'orxata

Donant sang a Sarrià de Ter. Foto: Sira Canyigueral

Hi ha persones a qui quan els atanses la mà per encaixar-la te l'ofereixen tova, sense nervi, com si fos de plàstic, com si, amb una lleugera estrebada, la poguessis desencaixar del braç i endur-te-la.

Aquestes encaixades toves transmeten poca energia i vigor, tot i que a vegades les prefereixo a les que et tornen la mà després d'un sofert cruiximent, més que una amable encaixada.

Hom a vegades pensa que dins les venes de les persones que encaixen la mà tova més que sang hi ha orxata!

L'altre dia vaig experimentar, com no recordo haver experimentat mai, la (lleugera)  sensació de no tenir sang a les venes, de tenir sang d'orxata! Vaig sentir-me orfe de vigor!

Fidel a la meva intermitent rutina matutina d'anar a córrer quan el dia encara no és dia a partir del cinquè quilòmetre vaig començar a percebre certa flaquesa, certificada pel cronòmetre.

La sensació era més física, interna, que perceptible exteriorment, doncs si bé el ritme era un xic més lent, tampoc ho era d'una manera escandalosa: trobava a faltar, això sí, nervi, potència... sang!

Encara avui no sé si aquella sensació d'orxata era fruit d'una evidència física (manca real de sang) o bé de la meva pròpia suggestió: un dia i mig abans, jo sí, vaig donar sang i, malgrat després de la donació em vaig hidratar convenientment, tal vegada en el moment de córrer la sang que em corria per les venes era, sinó d'orxata, aigualida!

Dos dies després, a la següent carrera, la mateixa sensació va esdevenir-se uns quilòmetres més tard, al 8è quilòmetre, però a la següent vaig recuperar la sensació de córrer amb sang corrent per les venes! Vaig tornar al ritme i temps habitual, que d'altra banda no és gran cosa...res de l'altre món!

El cos parla, sobretot quan l'exigim; quan percebem l'inici dels nostres límits cal tenir clar si volem apropar-nos-hi o no, i sobretot si volem superar-los. En el meu cas, i en aquestes circumstàncies, jo més aviat sóc de sang d'orxata!

Per acabar un aclariment: ni per escriure aquest article ni en cap dels fets que relata ni jo ni cap altra persona, que jo sàpiga, hem pres mal!