dissabte, 22 d’abril de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "El nom de la rosa"


Aquests són dies de llibres i roses i, si volem afegir-hi cinema, ens hi encaixa prou bé la pel·lícula, basada en el llibre homònim d'Umberto Eco, "El nom de la rosa".

En la pel·lícula conflueixen grans personatges, més enllà dels que trobem en el llibre, començant per l'autor, Umberto Eco, i naturalment Sean Connery en l'inoblidable paper de fra Guillem de Baskerville, i un jove Christian Slater en un dels seus millors papers o un Ron Perlman en el paper del desgraciat i alhora entranyable Salvatore...

Avui però, no són ni els llibres ni les roses el que en destaquem, sinó la música, la seva música, obra d'un dels grans i més prolífics compositors de bandes sonores, el nordamericà James Horner, autor entre d'altres de les bandes sonores de Star Trek II i III, Cocoon, Aliens, Rebeldes del swing, Llegendes de passions, Apolo 13, Braveheart, Titanic o Avatar.

Els llibres i el seu poder, els llibres i la seva maldat en plena inquisició al segle XIV en un context turbulent de prohibicions i heretgies i de viu debat filosòfic, polític i teològic dins una església (la institució) convulsa. Reconec que la pel·lícula em va impactar, i encantar, quan, a finals dels anys noranta, vaig veure-la a l'institut.

Són dies de llibres i roses, i la rosa del títol del llibre la trobem en la cita final que aquest conté: "stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus", de la rosa originària només ens queda el seu nom, només tenim noms buits...

De nosaltres, com de la rosa, també només en quedarà el nom, i en la majoria de casos, potser ni això...

Bona diada de Sant Jordi!





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 21 d’abril de 2017

El vídeo de la setmana: Alike


Aquesta darrers anys part del debat educatiu s'ha focalitzat en la necessitat no només de preservar la creativitat dels infants sinó de potenciar-la i mantenir-la viva més enllà de la infància, també en la vida adulta.

D'una manera més o menys conscient hem anat construint un relat a l'entorn de la creativitat que la fa minvar a mesura que creixem, que ens fem grans i anem assolint responsabilitats, fins al punt d'arribar-la a perdre, de quasi a desaparèixer de les nostres vides...

I quan desapareix la creativitat? I sobretot, per quins motius s'apaga la creativitat? "Alike" és un curtmetratge que explora alguna resposta a aquestes preguntes...

Potser tot plegat és una exageració, però aquesta és una bona manera (amb les exageracions, amb les generalitzacions) de fer més visible les coses, si més no per contrast. I en aquest curtmetratge el contrast, com l'actitud en la vida, és la clau!

"Alike", per cert, va guanyar el 2016 el Goya a millor Curtmetratge d'animació.

Alike short film from Pepe School Land on Vimeo.

Bon divendres!

dijous, 20 d’abril de 2017

El pa que s'hi dóna


David Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna! I no em refereixo només a la gravació de la seva trobada amb dirigents locals del seu partit sinó sobretot a la decisió que finalment ha pres (o li han fet prendre) en relació a portar el tema de la gravació a la Fiscalia.

Davant l'amenaça, la determinació de David Bonvehí d'anar a la Fiscalia per esclarir els fets i fer assumir responsabilitats una legió de piuladors i opinadors (o opinadors piuladors) van clamar al cel i a la terra per fer-lo desdir de tal decisió, venint a dir "va nen, moca't i passa pàgina, que no n'hi ha per tant!"

Crits d'ase no van al cel, però aquests van arribar a bon port i aquest dimarts, tornant de Setmana Santa, David Bonvehí en comptes de fer via cap a la Fiscalia, com havia dit i insistit que faria, va fer via cap al Parlament per dir que no, que el de la Fiscalia no era el camí...

Sort de la Setmana Santa i els seus festius, que van donar temps a qui pertoqués per parlar amb David Bonvehí i fer-lo entrar en raó, desistir d'embolicar més la troca, que mentre hi hagi el han d'estar Junts, que la gravació i posterior filtració és "pecata minuta"

Bonvehí s'esforçava el dimarts a demanar, reclamar unes responsabilitats a ERC que ERC de moment no sembla disposada a assumir, i aquí sembla que quedarà la cosa, si més no de moment, doncs per sobre l'honorabilitat de Bonvehí hi ha el procés, referèndum i la independència... Ja ho va recordar la portaveu del govern, Neus Munté, en roda de premsa.

Bonvehí ja sap el pa que s'hi dóna, és la política estúpid!, li han vingut a dir...

dimecres, 19 d’abril de 2017

Credo blaugrana


Crec en un Déu (Johan Cruyff), Pare totpoderós, creador del millor futbol del cel i de la terra.

I en Messi, únic Fill seu (bé, qui diu fill diu deixeble de deixebles, però ja ens entenem...) i Senyor nostre; el qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant a l'Argentina i fitxat per l'Apòstol Reixach; patí sota el poder de Florentino Pérez, fou crucificat per la caverna mediàtica de Madrid, (quasi) mort i sepultat per l'advocacia de l'estat; davallà als inferns dels jutjats i ressuscità als terrenys de joc; ens ha fet pujar al cel infinitat de vegades i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts, tot i que de moment ens conformem amb eliminar la Juventus de Torí.

Crec en l’Esperit Sant, Sant Luis Enrique, Sant Luis Suárez, Sant Neymar JR i si cal Sant Paco Alcácer; la santa Mare Església del Camp Nou, la comunió dels sants i de la "culerada" i la remissió dels pecats (Torí després de París!); la remuntada i la vida perdurable a la Champions League.

La veritat és que a aquestes alçades poques coses més es poden dir o fer,"quicir", sobretot amb un Real Madrid encara viu a la competició. La fe mou muntanyes, però potser en fem prou amb un fora de joc no xiulat per classificar-nos...

dimarts, 18 d’abril de 2017

Portes endins, portes enfora...


El problema del PDeCAT no és tant que el seu coordinador d'organització, David Bonvehí, digués que "si el procés fracassa, presentem un candidat autonomista", sinó que el que va dir va acabar transcendint, es va fer públic!

Tots els partits portes endins diuen coses que portes enfora callen; penseu en Miquel Iceta i l'"incident del PSC" (més que votar contra la investidura de Rajoy, votar diferent del PSOE!) que no tornarà a passar.

Portes endins els partits cuinen els seus discursos i els seus argumentaris que ens serveixen portes enfora com a plats ben presentats, íntegres i d'una (aparent) sola peça! I tot i així fins i tot a vegades portes enfora als partits se'ls veu el llautó i ens mostren, o se'ls veu, les costures i fins potser algun descosit!

El coordinador del PDeCAT, com suposo que la majoria dels seus militants i simpatitzants, vol guanyar les properes eleccions catalanes, bé sigui en una Catalunya independent o en una d'autonòmica! Els nous convergents, és lògic, comprensible i evident, volen seguir guanyant les eleccions!

Entenc que aquesta és una de les màximes prioritats, sinó la primera, del coordinador d'organització del PDeCAT. Sí, la independència també (potser també o segur que també, aquí que cadascú ho valori) però jo del que estic convençut és que el PDeCAT, l'antiga Convergència, vol seguir essent capità, capital, i no tropa!

No deixa de ser paradoxal que el mateix que va permetre a Convergència mantenir la presidència (l'invent de Junts pel Sí, tan anhelat i volgut per Artur Mas) ara l'ofega electoralment: allò de l'abraçada de l'ós!

ERC, que al seu dia es va fer pregar per participar en la llista unitària, ha sabut treure un major rendiment no només a l'acció de govern, també, i sobretot, del desgast, com una gota malaia, que causen al PDeCAT els casos 3%, Pujol, Pretòria, Palau de la Música... L'ombra de Convergència, per bé i per mal, és molt allargada!

El problema de les paraules de David Bonvehí no és només que hagin transcendit sinó que, pel que sembla i diu el propi PDeCAT, sembla que ERC podria haver-les gravat i filtrat! Portes enfora Junts pel Sí és una bassa d'oli, portes endins bull de tal manera que qualsevol dia, si no ho ha començat a fer ja, esclatarà!

La política moltes vegades és com els decorats, i ja sabem que la gràcia sempre és veure'ls pel darrere, portes endins... El preu, però, és que la majoria de vegades s'acaba la màgia...

dilluns, 17 d’abril de 2017

Clam per un institut: una visió crítica


El curs vinent no hi haurà un institut de secundària a Sarrià de Ter; no hi serà el curs vinent i, si fem cas de les declaracions del director dels Serveis Territorials d'Ensenyament a Girona, no hi serà en força anys!

Davant la contundència de tals declaracions jo em pregunto: ha estat mai prou ferma la voluntat (tècnica i política) del Departament d'Ensenyament de fer un institut a Sarrià de Ter? Des del govern municipal de Sarrià de Ter asseguren que, en algun moment, sí!

La possibilitat que a Sarrià de Ter puguem tenir estudis de secundària, com a mínim l'Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) aquests darrers mesos ha guanyat pes i ha tingut força a nivell local, però sembla que ni una cosa ni l'altra han estat suficients per convèncer el Departament d'Ensenyament. Ja he advertit al títol que la meva serà una visió crítica de l'assumpte, doncs, tot i compartir el destí (un institut a Sarrià de Ter) no tinc clar que el camí traçat i l'estratègia hagin estat les correctes.

D'entrada cal a dir que com a regidor de l'oposició no he assistit (car no se m'ha convidat a fer-ho) a cap de les reunions que l'equip de govern ha mantingut sobre aquesta qüestió amb l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis i d'altres poblacions properes, potencialment interessades també amb un futur institut; tampoc a cap de les trobades amb les AMPES de les escoles d'ambdós municipis i, encara menys, a cap reunió o trobada amb els Serveis Territorials d'Ensenyament. Ho esmento no (només) com a queixa formal, sinó sobretot perquè no he estat partícip, ni per assentiment, de l'estratègia marcada en aquestes reunions i fruit d'aquestes reunions, estratègia que malgrat tot he acatat i assumit quan n'he estat informat al Consell Escolar Municipal i als propis plens de l'ajuntament quan he preguntat sobre el tema.

Per la informació que, al llarg d'aquests darrers mesos he demanat i se m'ha donat, sembla que en algun moment des dels Serveis Territorials d'Ensenyament van donar paraula que l'institut es faria, que fins i tot s'havien estat mirant sobre el terreny (ni que sigui sobre plànols) possibles ubicacions de l'institut i dels barracons provisionals. El problema és que tot compromís que pogués manifestar el director dels Serveis Territorials d'Ensenyament va ser només oral, i no escrit, tal i com se'ns va explicar en un Consell Escolar Municipal, i ja sabem que les paraules (a vegades fins i tot les escrites; el paper ho aguanta tot!) se les endú el vent! I en política el vent gira a cada moment!

Per uns moments semblava que l'institut seria una realitat fins i tot el proper curs, de manera imminent, i aquí potser el govern municipal es va precipitar, allò de vendre la pell de l'ós abans d'haver-lo matat, o la imprudència de dir blat sense tenir-lo al sac i ben lligat... No dubto de la paraula del govern municipal, que assegura que al seu dia, que algun dia des dels Serveis Territorials d'Ensenyament semblava que donaven llum verda a un institut a Sarrià de Ter, però la resposta negativa final d'Ensenyament no presenta cap dubte.

Fins i tot semblava que aquest institut podia resoldre un problema de massificació i re ubicació d'alumnes de secundària de Girona, però al final Girona i els propis Serveis Territorials d'Ensenyament han resolt el problema de Girona dins Girona mateix, fet que no ha afavorit les opcions del possible institut a Sarrià de Ter.

L'estratègia que s'ha seguit ha perseguit bàsicament tres arguments: a Sarrià de Ter ens toca un institut ja que som l'únic municipi de més de cinc mil habitants que no en té; un institut a Sarrià de Ter estalvia molts diners en transport escolar; un institut a Sarrià de Ter pot ajudar, sinó resoldre, el problema de massificació d'alguns instituts de Girona, el de referència (l'IES Narcís Xifra) inclòs.

Des de Sarrià de Ter podem carregar-nos de raons (les nostres) per a defensar tècnicament un institut, però d'entrada caldria conèixer bé quines són les condicions que s'haurien de donar, segons el Departament d'Ensenyament, per tal que Sarrià de Ter tingués un institut. Cal tenir present que des de fa tres cursos una població més petita, Sant Gregori, té al propi municipi els estudis d'ESO; fins aleshores els alumnes de Sant Gregori (i els pobles de la vall de la Llémena) tenien com a institut de referència el mateix institut que els alumnes de Sarrià de Ter, l'IES Narcís Xifra; fins i tot amb el trasllat de l'IES Carles Rahola al barri de Taialà és evident que aquests darrers anys a Sant Gregori han fet quelcom de diferent que a Sarrià de Ter per tenir la secundària obligatòria al poble. Em sorprèn intuir, quan ho he preguntat, que el govern de Sarrià de Ter no s'hagi interessat pel procés que va fer el de Sant Gregori per tenir, si fa o no fa, el mateix que ara nosaltres tenim.

El més còmic és que precisament el fet que l'IES Narcís Xifra s'hagués "alliberat" dels alumnes de Sant Gregori és una circumstància que no juga massa a favor dels nostres interessos, ja que va permetre descongestionar un xic l'IES Narcís Xifra.

També em sorprèn que cap representant de l'IES Narcís Xifra hagi assistit al Consell Escolar Municipal de Sarrià de Ter (on se'ls pot convidar) per tal de tractar precisament aquesta qüestió, per tenir també la visió de l'institut de referència, per calibrar fins a quin punt està o no massificat i quines són les seves previsions de futur. Ignoro d'altra banda si hi ha hagut reunions o trobades més o menys formals del govern de Sarrià de Ter amb la direcció i els representants de l'AMPA de l'institut.

Convé conèixer bé quines són les condicions tècniques (demografia, massificació, ràtios...) que permetrien argumentar amb solidesa la necessitat d'un institut; i sobretot cal treballar-ho bé políticament a tots els nivells.

Ara s'ha perdut una batalla i si la guerra encara no està perduda, caldrà preparar més bé, millor, la següent!

Article publicat al número 96 de la revista Parlem de Sarrià.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Minuts Musicals de pel·lícula amb "Love Theme" de "Ben-Hur"


"Ben-Hur" no és només una de les grans pel·lícules de la història del cinema, també és, ben segur, de les que més reposicions a la televisió se n'han fet! I és que aquesta és una d'aquelles pel·lícules que s'emeten, any rere any, per Setmana Santa, juntament amb altres títols com "Quo Vadis", "Els 10 manaments", "Barrabàs" o, fins i tot, "La vida de Brian"!

Un dels onze premis Oscar que "Ben-Hur" va assolir va ser el de millor música original, mèrit del compositor Miklós Rózsa, autor també de les bandes sonores de "Quo Vadis", "Ivanhoe", "Els cavallers del Rei Artur", "Rei de Reis", "EL Cid" o "Fedora" entre moltes altres, i guanyador de dos premis Oscar més per "Spellbound" i "Doble vida".

De la banda sonora de "Ben-Hur" destaca especialment aquest "Love Theme", amb unes notes clarament reconeixibles si heu vist la pel·lícula la majoria, suposo, en una de les seves múltiples reposicions per Setmana Santa...

Qui sap, però potser aquest "Love Theme" es referia a un altre amor, ocult en la pel·lícula...





I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!

divendres, 14 d’abril de 2017

El vídeo de la setmana: quan Espanya era republicana


El 14 d'abril de 1931, avui  fa 86 anys, es va proclamar la república espanyola de manera successiva en diferents ciutats: Eibar, València, Madrid... També a Catalunya es va proclamar la república, i per partida doble: primer per boca de l'aleshores alcalde de Barcelona Lluís Companys i després la celebrada i recordara proclamació de la república catalana i l'estat català per part del president de la Generalitat Francesc Macià!

Avui per avui les ànsies de república són especialment vives a Catalunya, vinculades al fil del moviment i del procés d'independència, esdevenint, en el dia d'avui, quelcom més que només una commemoració... Avui moltes commemoracions es quedaran només en això, en el record, ometent, quina llàstima, la seva reivindicació!

Amb la visió (fruit d'una versió) que es té d'Espanya a molts els deu estranyar que algun dia Espanya sencera (o quasi tota) fos republicana! És per això que avui vull recordar especialment l'Espanya republicana, una Espanya, malauradament, avui per avui encara massa dormida o, si més no, minoritària...



Bon divendres... i visca la República!

dijous, 13 d’abril de 2017

És un ocell, és un avió?...


La mítica frase cinematogràfica "és un ocell, és un avió?... No, és Superman!" també podríem aplicar-li a ell, naturalment salvant les distàncies, doncs fins allà on jo sé i conec ni es vesteix amb els calçotets per sobre els pantalons ni es debilita davant la kriptonita!

És un empresari, és un artesà, és un jutge de pau, és un cantaire, un esportista, un motorista, un geganter, un sardanista, és un actor?... No, és en Lluís Cañigueral Viñals i és (o ha estat) tot això i molt més com podreu comprovar al número 96 de la revista Parlem de Sarrià, en l'entrevista que li fa el també sarrianenc Josep Maria Sansalvador.

A banda de l'entrevista a en Lluís Cañigueral a la revista, com és habitual, hi trobareu un bon recull de l'activitat i l'actualitat del darrer quadrimestre de 2016, com una crònica del pregó de la Festa Major que va fer Josep Brugada.

També podreu endinsar-vos en la història de la plaça de l'Obra, escenari de moltes manifestacions culturals, religioses i esportives o bé en la història d'una desapareguda foneria que durant dècades va presidir l'entrada sud de Sarrià de Ter, a l'autovia.

Són molts més els motius que fan que aquesta revista sigui llegidora, comproveu-ho vosaltres mateixos fent-hi un cop d'ull; fullejant-la hom sempre hi troba quelcom interessant per llegir...

dimecres, 12 d’abril de 2017

Atracament a les dues!


L'any 1962 José María Forqué va dirigir la comèdia espanyola "Atraco a las tres", protagonitzada entre d'altres per José Luis López Vázquez, Cassen, Gracita Morales, Alfredo Landa, Manuel Alexandre, Agustín González, i Rafaela Aparicio.

La pel·lícula narra les peripècies dels treballadors d'una entitat bancària que planifiquen atracar el seu propi banc; amb aquesta trama com a excusa José María Forqué fa un retrat crític de la societat espanyola d'aquella època, del poder, de les seves misèries...

Ben diferent va ser l'atracament a les dues de l'altre dia a Girona!

"No hi ha hagut víctimes", ens va deixar anar el cambrer com si res, però nosaltres, concentrats en els nostres plats i immersos en la nostra conversa, no sabíem d'on ens baixava aquest comentari. Qui més qui menys, entre els comensals que compartíem taula als Jardins de la Mercè, va pensar que sí, que havíem sobreviscut als primers plats!

"Ah perdoneu, em pensava que us ho havia comentat", ens va dir el cambrer, "es veu que hi ha hagut un atracament a punta de pistola a la zona del Güell però diuen que no hi ha víctimes!" La notícia corria com la pólvora i la inquietud s'escampava pels carrers i les xarxes socials alhora!

És clar que qui pitjor ho va passar van ser els treballadors i els clients de l'entitat bancària atracada i els dels comerços del costat, un bar i una carnisseria... Nervis, corredisses, por i sí, també heroïnes i herois anònims i inesperats que amb el seu atreviment, segurament alimentat per l'instint o inconsciència per una sobtada pujada d'adrenalina, van ajudar a avortar l'atracament, com ens va dir el cambrer, sense lamentar víctimes, i a la posterior detenció dels reincidents atracadors, ara ja entre reixes!

Atracament a les dues! Ben segur que amb les històries i els relats dels fets que aquests dies anem coneixent se'n podria fer una pel·lícula d'acció! Tampoc són poques ni tan diferents les misèries dels nostres dies... I del poder, millor no en parlem...