• Feed RSS

Cada any recordem, els republicans amb enyor, que el 14 d'abril de 1931 Francesc Macià, President de la Generalitat, va proclamar la República Catalana més o menys així...



Bé, en realitat va ser així...



I així ho va dramatitzar Manuel Huerga a "Macià contra Companys"...



Sigui com sigui, amb humor, dramatitzant-ho o essent fidels a la història i la realitat... visca (i que torni aviat) la República!

Bon divendres!

0

La sensació és d'impotència, així de simple, així de clar, així de trist també, si voleu!

La impotència aquella de "voler i no poder", de "per més que t'hi esforcis, res de res!"

Es fa més insuportable la "lleugeresa del Barça", que ha perdut, que ha anat perdent, solidesa en defensa, control al mig del camp i encert al davant! I així, perdent en totes les línies, és molt difícil guanyar partits, guanyar títols!

El darrer títol que s'ha escolat, tot i que mai el vam tenir entre les mans, la Copa del Rei!

Aquest Barça està en decadència! Ha perdut els darrers tres partits i amb aquestes derrotes ha caigut a Europa, ha llençat la Lliga i ha perdut la final de la Copa del Rei... S'ha confirmat la Setmana Tràgica del Barça de "Tata" Martino!


La percepció és de final d'etapa, sí, de final de cicle

I el pitjor d'un final de cicle no és que s'acabi un període gloriós, que ho ha estat, sinó que comença, possiblement, una travessia del desert!

Ara caldrà fer canvis, possiblement començant per la banqueta, tot i que no em sembla el més urgent! Sí a la plantilla, on jugadors com Dani Alves semblen haver acabat, amb escreix, el seu cicle al Barça! D'un temps ençà les seves excentricitats molesten als "culers", doncs fan menys gràcia si el rendiment esportiu no acompanya...

L'equip, el joc, sembla gastat, s'ha anat desgastant a còpia de guanyar i guanyar, que també cansa, no us penseu... Però la fatiga no és només esportiva, també és institucional... Aquesta temporada a nivell institucional està resultant pitjor, més histriònica, que l'esportiva!

Joan Manuel Serrat, "culer" ell, veient aquest Barça bé podria cantar, sota les notes de la cançó "Pare":

"Pare, digueu-me què
li han fet al Barça que ja no guanya.
Rellisca com un barb
mort sota un pam d'escuma blanca.

Pare, que el Barça ja no és el Barça.
Pare, que abans que torni l'estiu,
vengui's tot el que no és viu!"

L'esperança, com sempre, són els joves

I avui els joves del Barça els representa, entre d'altres, Marc Bartra! Ahir Bartra va fer el millor i el pitjor: empatar el partit i no evitar el segon gol del Real Madrid!

El d'ahir és d'aquells partits que Bartra ha de marcar-se a foc al cor blaugrana, com al seu dia va fer amb tantes i tantes derrotes Carles Puyol! Si Marc Bartra pot seguir madurant i creixent al Barça, el Barça madurarà i creixerà de nou amb ell i amb altres jugadors joves com Neymar (quan exploti de debó), Rafinha (que previsiblement tornarà) o Deulofeu (quan es curteixi més a Anglaterra).

Sensacions, percepcions, esperances... avui el Barça és un poema, una còpia dolenta d'ell mateix...

Vol i no pot, avui el Barça vol i, simplement, ja no pot més!


Davant la final de la Copa del Rei, que avui disputarà contra el Real Madrid, el Barça pot fer dues coses:

1.- redimir els seus darrers pecats (caure a Europa i llençar més que mitja Lliga perdent a Granada) i renéixer, com el Fènix, de les seves pròpies cendres, fent de la necessitat virtut i plantar cara i guanyar la Copa del Rei al Real Madrid...

2.- o confirmar que aquesta haurà estat, ni més ni menys, que la particular Setmana Tràgica del Barça de "Tata" Martino després d'haver perdut, en una setmana, l'opció de seguir lluitant per la Champions League, d'haver fet un pas enrere més en la lluita per la Lliga i perdre el títol que tenia més a l'abast (?)... en cas que perdi la final de la Copa del Rei contra el Real Madrid!

Faci el que faci, però, tan si la final de la Copa del Rei serveix per redimir-se o per confirmar la setmana tràgica, cada dia es fa més insuportable la lleugeresa del Barça, aquesta inquietant crisi existencial institucional i esportiva, aquesta inutilitat de l'existència present i la necessitat de l'etern retorn a l'època gloriosa recent de la que sembla que ens allunyem i, sense adonar-nos, ens anem acomiadant...

En plena caiguda lliure del Barça aquesta final de la Copa del Rei contra el Real Madrid, ara més enfortit, d'entrada fa certa mandra... i de sortida veurem... tot dependrà de l'actitud, del joc i, finalment, del resultat!

La producció casolana i familiar d'enguany! Foto: Roger Casero
No hi ha Setmana Santa que aquest debat aparegui, amb més o menys vivesa, a les sobretaules entre Diumenge de Rams i Dilluns de Pasqua: bunyol o brunyol!

Normativament bunyol s'escriu sense erra; aquí, si voleu, s'acaba el debat! Però la llengua és molt més rica i variada i el llenguatge col·loquial fa prendre a les paraules diferents formes i variants.

I quan es parla de bunyols apareixen, de sobte i sense avisar, els brunyols, així, amb erra!

L'Esteve, el pastisser de la família, ara ja jubilat, diu que aquest és un debat que ell l'ha viscut sempre a la pastisseria: si a l'aparador hi escrivia bunyols es queixaven els qui trobaven a faltar-hi la erra.... si hi escrivia brunyols es queixaven els que consideraven que aquesta no era la forma normativa... Ell, amb erra o sense el que volia era vendre'ls i com més millor!

A casa sempre hem dit i fet brunyols, així, amb erra! A les comarques de Girona, i especialment a l'Alt  i Baix Empordà, dels bunyols en diem brunyols. En el meu cas, com segurament en molts de vosaltres, la força de la tradició, fins potser fins i tot d'una certa obstinació, pot més que la pulcritud normativa...

Sobre aquest debat l'any 2007 en va escriure en un article en Miquel Pairolí al diari El Punt titulat "Filologia del bunyol". Deia Pairolí, després de plantejar els possibles orígens etimològics dels termes bunyol i brunyol, que "en realitat, si ens hem embrancat en aquestes disquisicions filològiques és per no parlar de la política catalana".

No voldria pas acabar l'article, com ho va fer en Miquel Pairolí, parlant de política, sinó d'uns altres brunyols, més dolços i de més bon empassar... els que vam fer dies enrere en família, com mana la tradició!

Els brunyols són, al capdavall, el millor ingredient per amenitzar les sobretaules de Setmana Santa mentre discutim si els diem i escrivim amb erra... o sense!



>------------------------

pd: alguns apunts més sobre brunyols:  la recepta dels brunyols de la meva àvia i els 5 ingredients imprescindibles per fer brunyols

Porció del barri de Sarrià de Baix amb alguns dels carrers afectats per la "microconsulta" del c/ Firal.
Fins el 15 d'abril d'enguany prop d'un centenar de veïns i veïnes de Sarrià de Ter tenim l'oportunitat de participar en un procés participatiu per escollir la mobilitat i l'aparcament del nostre tram de carrer, el c/ Firal entre el c/ Lloses i l'Av. de França, entre les tres opcions proposades pel govern municipal.

Dues de les tres opcions plantejades pel govern municipal inclouen el sentit únic, en direcció a l'Av. de França, d'aquest tram de carrer, de sempre de dos sentits. L'opció que contempla el doble sentit és la de mantenir la situació actual: doble sentit i aparcament només a un costat del carrer.

Les altres dues opcions, ambdues amb sentit únic de circulació, contemplen l'aparcament el línia a ambdós costats del carrer i, l'altra, l'aparcament en "espiga" a un costat de carrer.

Aquesta darrera és la que permet un major nombre de places d'aparcament i em sembla que serà aquesta la que finalment s'escollirà, doncs és la manca d'aparcament la principal demanda dels veïns i veïnes.

Per participar en aquesta procés participatiu els veïns disposem d'una "butlleta" (un full) amb les tres opcions i n'hem de marcar una tot dipositant la "butlleta" en unes urnes ubicades a l'Ajuntament i a la Biblioteca de Sarrià de Ter.

Per la focalització del tram afectat, el petit nombre de veïns i veïnes que hi participem i el sistema de votació aquest procés participatiu bé pot ser titllat de "microconsulta".

Aplaudeixo que el govern municipal ens consulti, però trobo a faltar en aquesta iniciativa una visió més àmplia, més global, doncs del que parlem és de mobilitat i el que es faci, o deixi de fer en un carrer, fins i tot en un tram de carrer, afecta directament o indirectament a d'altres.

Si aquest petit tram del carrer Firal acaba essent d'un únic sentit vers l'Av. de França hi ha dos carrers que, previsiblement, veuran incrementat notablement el seu trànsit, el carrer Ripollet i, sobretot, el carrer Lloses. Anem a pams:

Carrer Ripollet: aquest és un carrer que va de la calçada lateral de l'Av. de França fins al carrer Firal; és un carrer més aviat estret de sentit únic i aparcament a els dos costats i esdevindrà una de les vies d'entrada d'accés al tram del carrer afectat. La cruïlla que forma amb el carrer Firal té, degut a la morfologia del carrer Firal en aquest punt, molt mala visibilitat... No sembla que s'hagi tingut massa present aquesta circumstància...

Carrer Carrilet: aquest és un carrer quasi paral·lel al tram del carrer Firal afectat i, com el Ripollet, esdevindrà també una via d'accés al sector del carrer Firal que tindrà sentit únic. El carrer Carrilet té dos sentits i aparcament als dos costats i és, avui per avui i a criteri meu, un dels carrers que més urgeix algun tipus d'actuació, doncs en els trams amb vehicles aparcats a banda i banda dos cotxes en sentit invers no passen, i molt menys quan qui ha de passar és l'autobús interurbà! Una complexitat afegida d'aquest carrer és que una part pertany al terme de Sarrià de Ter i, amb continu urbà, l'altra a Sant Julià de Ramis.

El tram sobre el que ara es decideix del carrer Firal està molt més pacificat, pel que fa al trànsit, que no pas el carrer Carrilet, carrer aquest, sí, que hauria de ser objecte de debat, procés participatiu i decisió!

Aquests dies prop d'un centenar de veïns decidim sobre molt més que només el nostre tram de carrer; amb la nostra decisió intervenim també sobre la mobilitat d'altres punts del sector. I aquí és on em sembla que hi ha l'error del govern municipal: la manca d'una visió, i plantejament, més global, més de sector.

Les decisions sobre mobilitat d'un carrer, fins i tot, com és el cas, d'un petit tram de carrer, no es poden prendre només tenint present el carrer afectat, sinó que cal tenir present i valorar tot el seu entorn més immediat, valorar com afectaran els canvis plantejats a la resta. La mobilitat d'un carrer, d'un tram de carrer, no es pot decidir sense tenir present la resta de carrers... i per tant, penso jo, la resta de veïns i veïnes afectats per aquests carrers.

Amb aquesta "microconsulta" se suposa que resoldrem una necessitat, una demanda real que comparteixo, però el risc és que a més, de premi, creem més problemes dels que hi ha ara, que no són pocs, en d'altres carrers! Quelcom semblant a l'"efecte papallona"!

Qüestió de zoom!

Supertramp als anys '70 del segle passat!
L'any 1974 el grup de "rock progressiu" Supertramp publicava "Crime of the Century", el seu tercer disc. Més enllà de la valoració artística (qüestió de gustos) els dos primers discs del grup britànic no van tenir massa èxit comercial i per al tercer disc  Rick Davies i Roger Hodgson van introduir canvis al grup.

"Crime of the Century" va suposar el primer èxit comercial de Supertramp, arribant a ser el quart lloc a la llista de discs més venuts al Regne Unit. Si bé és cert que els grans èxits del grup van arribar més endavant (com escoltareu més avall), hi ha cançons dels dos primers treballs de Supertramp que personalment m'encanten... Coses de la crítica, del mercat o la indústria musical i discogràfica!

En tot cas gran part de l'èxit d'aquest tercer disc de Supertramp és per culpa d'aquesta cançó, "Dreamer", que en la seva primera estrofa diu: somiador, saps que ets un somiador...

Gaudiu-la de la mà, i la veu, de Roger Hodgson...



Dreamer

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said "Far out, - What a day, a year, a laugh it is!"
You know, - Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do

Dreamer, you stupid little dreamer;
So now you put your head in your hands, oh no!
I said "Far out, - What a day, a year, a laugh it is!"
You know, - Well you know you had it comin' to you,
Now there's not a lot I can do.

Well work it out someday

If I could see something
You can see anything you want boy
If I could be someone-
You can be anyone, celebrate boy.
If I could do something-
Well you can do something,
If I could do anything-
Well can you do something out of this world?

Take a dream on a Sunday
Take a life, take a holiday
Take a lie, take a dreamer
dream, dream, dream, dream, dream along...

Dreamer, you know you are a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
I said dreamer, you're nothing but a dreamer
Well can you put your hands in your head, oh no!
Oh no!

Supertramp

Potser a partir d'aquesta cançó Roger Hodgson, ànima del grup, va començar a somiar grans cançons com la incombustible "Logical Song", una de les cançons bandera de Supertramp!




Es diu Maysoon Zayid la seva participació en un TED, TED Women per ser més precisos, va causar furor!

El seu vídeo al TED, publicat a finals de 2013, té més de 3 milions i mig de visites i el penjat a YouTube acumula quasi 2 milions de visites!

Entre d'altres coses Maysoon Zayid, escriptora, actriu i humorista, diu que és palestina, musulmana, dona, discapacitada i... que viu a Nova Jersey.

No deixeu que us ho expliquin, ni tan sols que us ho expliqui jo... veieu-lo vosaltres mateixos!



Bon divendres!


L'Atlético de Madrid s'ho creu... el Barça no pot!

El Barça ahir va caure als quarts de final de la Lliga de Campions a mans d'un combatiu Atlético de Madrid. Però pitjor que l'eliminació, que cou i dol, va ser la imatge que va donar l'equip: vulnerable en defensa, imprecís al mig del camp i estèril al davant! Tampoc "Tata" Martino va semblar trobar alternatives i variants tàctiques per resoldre positivament l'eliminatòria...

És cert que el Barça podia haver empatat el partit i, per tant, l'eliminatòria, però al davant es va trobar un Atlético de Madrid intens i incisiu, fet a imatge i semblança del seu entrenador, el "Cholo" Simeone. Cert és que el Barça va fallar oportunitats clares de gol, però també l'Atlético de Madrid, que ja a la primera part podia haver sentenciat el partit i l'eliminatòria.

Amb un equip desactivat, poc fiable, tampoc van aparèixer els "cracks": el Barça va trobar a faltar el present Messi, l'Atlético de Madrid no va enyorar el lesionat i absent Diego Costa!

El Barça ha caigut a quarts de finals després de jugar les darreres 6 semifinals de manera consecutiva!

El Barça està eliminat i cal pair-ho... I ara què?

El Barça ha de refer-se futbolísticament i anímicament si vol seguir competint pels dos títols que encara pot aixecar:

- la Copa del Rei, amb una final que jugarà la setmana vinent contra el Real Madrid i que serà una prova de foc contra el gran rival per mesurar la capacitat de reacció i recuperació.

- la Lliga espanyola, on com a mínim se li ha d'exigir arribar a la darrera jornada amb possibilitats de guanyar-la, amb un darrer partit que jugarà contra l'Atlético de Madrid i que pot ser una oportunitat de "revenja" per aquesta eliminació... o d'acabar estrepitosament la temporada!

La part positiva de l'eliminació

Tenint present que, matalassers a banda, els equips que jugaran les semifinals de la Lliga de Campions són el Real Madrid, el Chelsea de José Mourinho i el Bayern de Munic de Pep Guardiola, molts culers potser prefereixen haver caigut ara que no a semifinals per algun dels altres supervivents! Ha estat aquesta una derrota preventiva!

I penso que no m'equivoco afirmant que la majoria de "culers" tenen ja en l'Atlético de Madrid l'equip preferit per guanyar la Lliga de Campions!

Fi de cicle? De moment fi de trajecte!

A diferència d'altres eliminacions i títols perduts recentment, aquesta eliminació, potser de fet tota la temporada pel que a nivell esportiu i extra esportiu està passant, sembla haver convençut també als "culers" que sí, que potser ahir vam començar a marcar el fi de cicle!

El fi de cicle ja no s'anuncia només des de Madrid, també es comença a anunciar amb més força i convenciment, amb resignació, des de Barcelona!

Però no avancem els esdeveniments i esperem a veure com acaba la temporada, que es pot valorar de manera molt diferent en funció dels títols que finalment s'assoleixin!

Que ahir el Barça certifiqués que ja no és el gran dominador del futbol europeu no vol dir que el cicle guanyador s'hagi acabat: la Copa del Rei i la Lliga espanyola encara estan en joc i al seu abast!

Aparquem les crítiques i les urgències en la remodelació de la plantilla pel final de temporada i, fins aleshores, animem al màxim a l'equip mentre hi hagi títols en joc!


Joan Herrera intervenint al Congrés de Diputats en representació del Parlament de Catalunya. Imatge: EFE/Ballesteros 
Escoltant, parcialment, el debat d'ahir al Congrés de Diputats me'n vaig endur, entre moltes altres, aquestes 3 impressions:

1.- que va ser un debat amb menys "diàleg de sords" del que preveia, del que em pensava

Si una utilitat va tenir el debat d'ahir al Congrés de Diputats sobre la Proposició de Llei de delegació de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya, va ser que en seu parlamentària tots els partits van poder fixar la seva posició i projectar el el seu horitzó.

Es va escoltar més del que em pensava, però l'escolta va servir, per uns i altres, entre uns i altres, més per marcar distàncies que per cercar punts de trobada. Però així és aquest procés, els grans camins que es tracen, el constitucionalista i el del dret a decidir, més que convergir, que podrien, divergeixen cada vegada més.

2.- potser tard i malament, potser de manera insuficient, però quelcom s'ha mogut a l'Espanya constitucionalista...

Sóc conscient que el resultat final de la votació resta força al meu argument, que el fet que el PSOE votés el mateix NO que el PP fa que calgui fer un major esforç per copsar les diferències, que hi són, entre el NO del PP i el NO del PSOE.

De la mateixa manera que ICV,  ERC i CiU han arribat, de moment, allà mateix per camins diferents, també el PSOE arriba al seu NO per un camí diferent que el del PP. No acceptar els matisos entre PP i PSOE és, seria tan injust com no acceptar les diferències, que hi són, entre ICV, ERC i CiU.

Molts pensareu que la proposta federal socialista està abocada al fracàs, que és insuficient, que arriba tard... però en el PSOE, que inequívocament ahir va votar NO a la delegació de la competència, quelcom s'ha mogut aquests darrers mesos...

Només el temps i les urnes ens permetran veure si aquest moviment qualla, si la proposta federal socialista troba, a Catalunya i a Espanya, espai polític per créixer... Aquí i allà ho té, d'entrada, realment complicat.

En un escenari on es dibuixen cada vegada més, i amb més força, camins divergents, anar pel mig té el seu risc... el risc que no et segueixi ningú...

3.- que el PSC ha trobat i està consolidant una zona de confort amb ell mateix i amb el PSOE

Fa uns mesos el PSC va decidir fer un pas enrere amb el dret a decidir; les derivades d'aquesta decisió prou les sabem i coneixem: moviments al sectors crítics, diputats díscols, estripades de carnet, dimissions...

Però com la resta de partits el PSC també ha fixat la seva posició i definit el seu horitzó i, com la resta, ha escollit el seu company de viatge: el PSOE. Sap el PSC que viu, ara, la seva articular "travessia de desert", que el seu posicionament pot castigar-lo més, encara, a les urnes, però sembla haver trobat, finalment, una zona de confort... tot i que poc confortable per alguns (molts o pocs, qui sap) socialistes.

I per acabar... 

Entre la "Catalunya pel dret a decidir" i "l'Espanya aquí no es mou ni una coma" cada vegada hi ha més distància i tard o d'hora la corda, cas que encara hi sigui, es trencarà. Llavors sí, caldrà seure i parlar, bé per voluntat pròpia o perquè un tercer, qui sap si Europa, dirà quelcom tan bàsic i essencial en democràcia: seguin, parlin i cerquin un acord!

Un acord, espero jo, per poder decidir el que els catalans volem ser... que voler votar és de primer de democràcia!

-----------------------------

pd: a mode de piulades...










Imatge: Kukuxumusu
Avui en sessió plenària al Congrés de Diputats es debatrà (?) la Proposició de Llei Orgànica de delegació en la Generalitat de Catalunya de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, presentada pel Parlament de Catalunya.

La proposició, ho sabem, està abocada al fracàs, pel ja previst i anunciat "no" sense pal·liatius que rebrà dels grups majoritaris PP i PSOE, també és d'esperar, quina llàstima, del PSC!

Sí, previsiblement avui el PSC toparà de nou amb l'article 150.2 de la Constitució...
... el que ha permès al Parlament de Catalunya presentar aquesta proposició de llei que no s'aprovarà.

L'article 150.2 de la Constitució Espanyola diu: "El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado."

Però avui més que debatre, es fixaran, per si no ho estaven prou encara, totes i cada una de les posicions per no moure-les ni un mil·límetre!

Avui és d'aquells dies que al Congrés de Diputats es parlarà més que no s'escoltarà... 

Per uns serà un cop de porta més, el penúltim, a la consulta pel dret a decidir; pels altres una etapa cremada més en el camí vers la consulta pel dret a decidir...

I amb el mateix diàleg de sords que s'ha arribat avui, amb el mateix diàleg de sords que sentirem avui al Congrés de Diputats, es seguirà, demà i cada dia dels nostres propers dies, amb aquest diàlegs de sords que algun dia, algun fet, finalment obligarà a trencar...

La qüestió és saber quan i per quin motiu el diàleg de sords es trencarà... 

Temps al temps... que encara queda molt 2014 per viure, per veure i, esperem per escoltar!