dijous, 4 de maig del 2017

Black Mirror, l'inquietant dimensió (des)coneguda


Sísif, personatge de la mitologia grega, va ser condemnat a l'infern a empènyer una gran pedra vessant amunt amb la fatalitat que just abans d'arribar al cim la pedra rodolava vessant avall, obligant a Sísif a començar de nou, a empènyer novament la gran pedra vessant amunt eternament.

Aquest mitològic càstig em va aparèixer com una revelació al final del capítol "White Bear" de la segona temporada de la sèrie Black Mirror, en la que la protagonista és condemnada a reviure cada dia el mateix dia, essent reiniciada a diari en una presó convertida en una mena de parc temàtic. La protagonista sembla patir un càstig semblant al de Sísif, viure en una reiteració constant!

Black Mirror és una sèrie diferent; d'entrada perquè no hi ha un fil argumental, ni una trama, que tingui continuïtat d'un episodi a l'altre, d'una temporada a l'altra: cada episodi es tanca en ell mateix. I malgrat tot és (televisivament) una sèrie doncs en cada episodi ens interpel·la sobre la nostra relació present i futura, d'un futur no massa llunyà, amb la tecnologia.

Black Mirror és una sèrie inquietant, d'aquelles que cal mirar i pair amb calma, prendre en dosis individuals; és poc recomanable fer-ne una marató engolint frenèticament un episodi rere l'altre. La majoria dels seus episodis deixen un regust amarg que poc a poc s'endolceix, generant el mateix plaer que produïa veure, anys enrere, la sèrie "La dimensió desconeguda" (The Twilight Zone), sèrie de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat que combinava magistralment relats de fantasia, ciència ficció i terror amb finals sorprenentment inquietants. Quelcom semblant fa Black Mirror, però amb una dimensió que ens és més coneguda, per bé que, en molts casos, encara no sigui real.

"Her" (2013) és una pel·lícula en la que el protagonista s'enamora del sistema operatiu informàtic; quelcom semblant passa a l'episodi "Be Right Back" de Black Mirror, en el que la protagonista estableix una relació amb un software (programa informàtic) que reprodueix la veu del seu difunt xicot, programa informàtic que va prenent vida (naturalment artificial) a mesura que avança la relació i que fins i tot pren forma en forma de cos sintètic i robotitzat, reproduint l'aparença del difunt xicot.

És cert que moltes de les qüestions que planteja Black Mirror ja les hem pogut veure, o llegir, abans al cinema i a la literatura, però la sèrie ens serveix, avui, per a reflexionar sobre la nostra pròpia evolució com a espècie, com a homínids, i la capacitat (i possibilitats) d'hibridació que farem amb la tecnologia.

Avui ja parlem dels dispositius "wearables" (portables), dispositius connectats a internet, o a d'altres dispositius que ens ofereixen diferents serveis; el següent pas serà integrar la tecnologia al nostre cos: us imagineu poder convertir els nostres records en bits de memòria i poder-los emmagatzemar i fins i tot transferir?

No deixa de ser curiós el procés de robotització que anirem fent els homes (pròtesis, implants, xips...) i el procés d'humanització que els homes fem dels robots, amb l'avenç de la intel·ligència artificial. De fet un dels grans terrors que tenim com a espècie és que, a banda d ela nostra capacitat autodestructiva, la possibilitat que els robots, amb la intel·ligència artificial (que aporta capacitat d'aprenentatge), puguin arribar a desobeir-nos contradient així les lleis de la robòtica d'Isaac Asimov:

1.- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
2.- Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
3.- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Black Mirror ens ajuda a mirar-nos al mirall però no per veure'ns-hi reflectits com ho fem al de casa, sinó per a veure-hi el que els miralls normals no ens mostren: la nostra part més fosca, la nostra cara oculta, la nostra dimensió més desconeguda!

Article publicat al número 96 de la revista Parlem de Sarrià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada