Presència absent

 
Ignoro quin va ser el motiu, quina la inspiració del periodista (també polític i banquer) gironí, Manuel Bonmatí i Romaguera, per anomenar Presència al setmanari que va crear, l'any 1965. M'agradaria pensar que en feia prou amb la primera accepció de la definició del diccionari: "fet d’ésser, de trobar-se, present", tota una declaració d'autoafirmació. El fet d'ésser de Presència, el d'existir no només va ser una novetat en el món periodístic gironí i català, també va ser una nosa pel règim, com es va poder comprovar ben aviat.

D'entre les moltes històries i anècdotes que aquest dilluns es van recordar i compartir, a la Casa de Cultura de Girona, la de l'origen del nom no es va explicar; tampoc la de la trista desaparició de la capçalera, ara fa cinc anys.

Congregats per l'associació Amics de la Unesco de Girona i sota la presentació i moderació del president del Col·legi de Periodistes de Catalunya a la Demarcació de Girona, el periodista Jordi Grau, l'historiador Josep Clara, l'escriptor Jordi Dalmau, el periodista i escriptor Pius Pujades i el polític i activista cultural Joan Vidal i Gayolà van participar en la taula rodona "Memòria del setmanari Presència". El motiu de tal celebració, per si en calia algun, va ser el 50è aniversari de l'anul·lació, per part del Tribunal Suprem d'una resolució del 1971 del Ministeri d'Informació i Turisme i posteriorment del corresponent acord del Consell de Ministres, naturalment presidit pel dictador Franco, que havia fet tancar la revista.

La taula rodona va ser esplèndida, un curull d'anècdotes i històries, també d'història en majúscules, sobre l'origen del setmanari, els seus primers i convulsos anys de vida, la crisi que va desembocar, per obra i gràcia d'un nou bisbe, amb la confluència de l'equip que provenia de la revista Vida Catòlica, les negociacions (?) a Madrid per evitar el tancament, les lluites internes, l'ús de la llengua, la pretesa (o interpretada) orientació política del setmanari... En definitiva, del seu valor històric, la seva innegable contribució a la cultura, la llengua, també al periodisme del nostre país.

Es va comentar, amb la boca petita, que potser algun dia es podria recuperar la capçalera de Presència; no sé si a hores d'ara té gaire sentit; al seu dia El Punt Avui va decidir eliminar-la sense matar-la, deixant-la en els llimbs... Jo la impressió que tinc és que Presència s'ha mort i se li deu, com a mínim, un comiat digne, més que aquesta absència indefinida a risc de restar, si no fos per actes com el de dilluns, en el més ignominiós oblit.