Les onades de calor han matat la canícula?

Aquest estiu ha estat el més calorós que recordo haver viscut, i patit, mai. No sé què diuen les dades empíriques i científiques de temperatures, humitat i sensació de xafogor, però la meva sensació i vivència ho corroboren: dies tòrrids amb alenades d'aire calent i nits amarades de suor que ni el ventilador apaivagava. I parlo de l'estiu quan encara no s'ha acabat, i tenint en compte que la primavera ja ens va brindar dies i nits tòrrides.

Dies enrere em va venir al cap una paraula que ja em semblava que havíem oblidat, gairebé arraconada al diccionari: canícula. Recordo que anys enrere era una paraula que es feia present als informatius, a la televisió i a la ràdio, parlant d'aquell fenomen i període fix i previsible, marcat al calendari entre mitjans de juliol i mitjans d'agost, quan el país s'aturava sota una calor constant però, aleshores, suportable.

Ara la meva impressió és que parlem més d'onades de calor que de canícula. Ja no es parla de la canícula d'estiu, del període regular de quatre setmanes, sinó d'episodis meteorològics excepcionals, agressius, abrasius, i cada vegada més freqüents. Aquest canvi de vocabulari reflecteix directament l'impacte perceptiu i tangible del canvi climàtic sobre el nostre territori i sobre el nostre cos. 

Les onades de calor ja no respecten el marc temporal de la canícula tradicional: arriben abans d'hora, sovint al juny, s'allarguen fins ben entrat el setembre, i s'encadenen les unes amb les altres amb prou feines uns dies de treva. Així és com el vell concepte de canícula ha quedat eclipsat i desplaçat per les onades de calor, en una realitat on allò que abans era l'excepció s'ha convertit en la norma, i la calor ha deixat de ser una condició estacional per convertir-se en una condició permanent.

Les onades de calor també són, naturalment, carn d'informatiu, com ho era anys enrere la canícula, però ara venen acompanyades d'alertes de protecció civil, de protocols d'actuació i de mesures de prevenció. La calor ja no és notícia: és emergència.

Segurament deu ser perquè em faig gran, però enyoro aquells estius en què la canícula era un període de calor suportable que podies combatre capbussant-te a l'aigua, bé del mar, bé d'una piscina, o llepant un gelat. Ara el gelat es fon abans que no el puguis llepat del tot.