El moment d'Esquerra

“Después de tantos años la verdad es que es mejor
Dejar de lado un poco nuestra fascinación
Y no empezar proyectos inauditos
Y no vivir al borde del abismo, pues
Eso ya pasó”

L’altre dia escoltant els primers versos de la cançó “El momento” de La Casa Azul em van fer pensar en Esquerra i el pragmatisme que tenyeix la seva política a Catalunya i a Espanya, sembla que amb prou bon resultat, malgrat les afilades crítiques que rep per part de Junts.

L’acord de claredat l’allunya de l’abisme i el controvertit fitxatge de la politòloga Astrid Barrio per formar part del grup d’experts que n’ha de formular la proposta sembla una evidència més que “eso ya pasó”, que Esquerra vol deixar enrere les turbulències del procés.

Malgrat tot això, o precisament gràcies a tot això, Esquerra viu a les portes de les eleccions municipals un gran moment polític, no només tenint la presidència de la Generalitat i, eventualment i veurem fins quan, la interina del Parlament de Catalunya, també té sota el seu únic control totes les cadires del Consell de Govern, amb el poder polític que això suposa.

Aquesta targeta de presentació, ben segur, li ha permès fer més llistes electorals per a les properes municipals, seduint candidats i candidates que veuen en Esquerra el partit de govern que és avui. Potser reben calbots per part de Junts dia sí dia també, potser el PSC aquí i el PSOE allà els fa passar més d’una vegada per l’adreçador, però al final només ells tenen totes les claus del Govern de Catalunya, les claus de les decisions sobre inversions.

Diluït com un terròs de sucre el 52%, vist avui com un miratge o, com canten La Casa Azul, com un “pequeño exceso de hipersueño emocional”, les eleccions del 28 de maig no només serviran per a escollir alcaldes i alcaldesses, també serviran, com sempre que votem, per prendre el pols a l’independentisme centrant de nou la pugna en clau d’hegemonia interna entre Esquerra i Junts.

La pugna és intensa i fins i tot sagnant, amb la decisió que ha prendre la vicepresidenta del Parlament amb funcions de presidenta, Alba Vergés (ERC), sobre el futur de la diputada i presidenta del Parlament suspesa Laura Borràs (presidenta de Junts). Si per si sola la campanya electoral ja fa que pugi la intensitat política (més acusacions i retrets creuats), la retirada o no de l’escó de Borràs incrementarà encara molt més tot aquest soroll.

Esquerra està demostrant, de moment, una gran capacitat de resistència davant els embats de Junts. S’ha enfortit i s’ha alliberat d’aquell complex que l’empetitia dècades enrere davant Convergència. Ara faltarà veure si la seva resistència numantina i el seu pragmatisme polític li segueixen donant rendiment electoral; també faltarà veure si no és només Esquerra, sinó la majoria dels independentistes, els qui volen deixar una mica de costat la fascinació i no viure prop de l’abisme, que això ja va passar…

Article publicat a la Revista Mirall.

Joana Masdeu no és Fra Jeremies

L'existència del perfil Joana Masdeu a Twitter ha estat tan efímera com, a nivell comunicatiu, interessant. No sé si serà digne d'estudi a les facultats de periodisme, segur que sí en més d'un curs de comunicació política com a exemple, entre d'altres coses, del que no s'ha de fer.

Joana Masdeu ha esdevingut un frustrat intent de revertir la reputació d'un polític, en aquest cas Francesc de Dalmases, atrapat dies enrere entre la seva veritat i la d'un informe, convenientment filtrat, encarregat pel seu propi partit a l'advocada Magda Oranich. La història ja la coneixem i l'estratègia semblava clara: que una veu "autoritzada" decantés la balança, en l'opinió pública, publicada i piulada, en favor de Francesc de Dalmases.

A toro passat no és difícil deduir com deuria anar la gestació del perfil de Joana Masdeu: convindria fer-ho a Twitter, on propis i estranys ja sucaven pa a plaer amb la filtració de l'informe, i fer-ho a través de la veu d'una dona i periodista per contrarestar la veu de la periodista intimidada.

Pel que fa al nom, naturalment calia trobar-ne un de disponible i, això també és collita pròpia, que tractant-se d'una periodista no només fos versemblant, també que ressonés credibilitat; i no sé a vosaltres, però jo va ser escoltar el nom de Joana Masdeu i pensar en el periodista Jaume Masdeu, que entre d'altres responsabilitats sobretot recordem per la seva feina de corresponsal de Televisió de Catalunya a Brussel·les.

Potser no va anar així, la gestació del perfil, però tant li fa; el problema d'aquest perfil no ha estat tant la seva existència, al capdavall són molts més dels que ens pensem els perfils falsos que piulen a Twitter de forma intencionadament partidista, sinó que l'hagessin enxampat i neutralitzat, des del propi periodisme, de forma fulminant.

Va ser curiós observar com, eliminat el perfil de Joana Masdeu, molts altres situaven al mateix nivell de falsedat el perfil Fra Jeremies, defensor de les essències d'ERC i flagell, entre d'altres, de Junts. Fra Jeremies pot agradar més o menys però no és un perfil fals (que no és ver, que per error o engany no correspon a la veritat), és un perfil anònim (que no fa conèixer el seu nom).

I si bé és cert que, com darrere de Joana Masdeu, no sabem qui hi ha rere el perfil Fra Jeremies, el "monjo" no amaga ser un personatge, la màscara d'algú, mentre que Joana Masdeu volia fer-nos creure que de debò era algú, una persona real, una periodista amb tota la càrrega simbòlica que això comporta i que li volia donar una pàtina de credibilitat.

La curta i dissortada vida del perfil Joana Masdeu no ha estat en va i més enllà de les derivades i conseqüències polítiques que aquest intent fallit, i maldestre, de revertir la reputació d'un polític, ens ha recordat que s'atrapa abans un mentider que un coix, i per coix que pugui anar Fra Jeremies (cas que en sigui o hi vagi), Joana Masdeu ja no el podrà atrapar ni rebatre.

Article publicat a la Revista Mirall. 

"Res no uneix tant...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Amb tot aquest afer de Francesc de Dalmases i del perfil fals de Joana Masdeu (mare de Déu!) se'm va aparèixer la imatge de Laura Borràs enfonsant-se, arrossegada per un pes mort, l'enroc de Francesc de Dalmases, i aquest arrossegat alhora per un altre pes mort, el perfil fals de Joana Masdeu.

Em costa entendre, més enllà de l'adhesió incondicional, que Laura Borràs, que prou feina té amb lo seu, es deixi arrossegar (enfonsar) per l'error d'un seu company i col·laborador, per més que el cometés defensant-la a ultrança; possiblement deu ser per això...

Acorralats per la filtració de l'informe de Magda Oranich el primer moviment deuria ser la filtració de la carta, crítica amb l'informe, que de Dalmases va enviar a la direcció de Junts, i veient que lluny d'apaivagar-se el tema encara s'embolicava més, aleshores deurien pensar, en desesperada fugida endavant, crear la Joana Masdeu.

Joan Fuster en un dels seus aforismes va dir...

"Res no uneix tant com una bestiesa compartida."

Em sembla que aquesta bestiesa, per més que els uneixi, se'ls està escapant de les mans i al final, potser sí, només quedaran ells tres: Borràs, de Dalmases i Joana Masdeu.

El globus de Dalmases

La nit que, arran de l'entrevista de Laura Borràs al programa "FAQS" de TV3, el periodista i diputat de Junts Francesc de Dalmases va mostrar-se molest davant una periodista del programa esbroncant-la (increpant-la, intimidant-la...), va començar a inflar un globus que s'hauria pogut desinflar sense massa més soroll (ni mediàtic ni polític) si el periodista i polític s'hagués disculpat mínimament bé i a temps, el que per obra i gràcia del rei emèrit es diu "fer un Botswana".

Lluny de desinflar-se, de Dalmases en la legítima defensa de la seva actuació i actitud, amb el seu enroc, va seguir inflant el globus negant la major, i amb una disculpa tan minsa que semblava de tot menys una disculpa.

El problema dels globus és que si es segueixen inflant tard o d'hora exploten, ens exploten a la cara. A mi, al llarg de la meva vida, me n'han explotat uns quants a la cara, de globus...

No sé si l'informe intern de Junts tenia per missió desinflar el globus; el que és evident és que aquest informe, elaborat per l'advocada Magda Oranich, que diu clarament que l'actuació de Francesc de Dalmases no va ser correcta i que la periodista es va sentir intimidada, l'ha fet explotar. De Dalmases, tot i mostrar-se crític amb l'informe, ha dimitit de l'executiva del partit precisament, sembla, per la carta que va adreçar a l'executiva del seu partit en la que manifestava amb fermesa les seves discrepàncies amb l'informe d'Oranich. La seva condició de diputat penja d'un fil... 

És cert que tot aquest enrenou pren volada perquè el periodista i diputat és molt proper (la mà dreta) a Laura Borràs, i perquè l'origen del globus va ser precisament l'entrevista (sens dubte gens complaent) que li va fer Cristina Puig al "FAQS".

I tot plegat embolica que fa fort amb la filtració de l'informe, qui sap si com una jugada (mestra?) interna per fer descavalcar Laura Borràs, enfortida per la consulta per abandonar el govern, de la presidència del partit.

L'error de Francesc de Dalmases va ser botir el globus en comptes de desinflar-lo amb unes disculpes, tot i que tampoc descartaria, escoltant aquests dies Oranich, que qui el bufés amb més força fos Laura Borràs.

El problema de bufar tant no és només que el globus exploti, també el risc d'acabar patint una hiperventilació.

Laura Borràs, final de temporada

La telenovel·la nostrada "Com si fos ahir" va tancar temporada fa una setmana amb un, segons van recollir les cròniques i crítiques televisives, melodramàtic episodi final, emès en horari de màxima audiència. El cinc de setembre, el nou i discutit primer dia d'escola, el serial televisiu seguirà desgranant les seves embolicades i rocambolesques trames.

Uns dies més tard el Parlament de Catalunya també va tancar temporada, curs polític que en diem, amb un melodramàtic episodi final emès dijous en horari de màxima audiència informativa, l'hora del Telenotícies Migdia. El plat fort de l'episodi va ser la suspensió de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i la guarnició van ser la discutida i discutible taula de diàleg i l'agònica nova proposta de la candidatura dels jocs d'hivern, en un desesperat intent del govern abans de l'inevitable desgel.

A principis de setembre sabem que es reprendrà el serial televisiu i que s'iniciarà un nou curs escolar. També ho farà el curs polític i caldrà veure fins a quin punt el sisme per la suspensió de Laura Borràs ha fet caure un govern cada vegada més acostumat a trontollar, alhora també a resistir, a sobreviure, a mal viure si voleu.

Borràs va morir (institucionalment) matant en un dur i cru estirabot en forma de compareixença en la que va alliberar tota la ràbia i bilis acumulada: titllar a ERC i la CUP, se suposa que els companys de viatge del 52%, d'hipòcrites no és poca cosa. Borràs va morir (institucionalment) defensant-se a capa i espasa i el seu encaparrament de no dimitir ni fer cap pas al costat formen part de la seva legítima defensa. Sentint-se i declarant-se innocent amb tanta contundència com vehemència, hom no espera d'ella, tampoc del partit que presideix i que de moment la defensa a ultrança i sense fissures, que faci ni un sol gest que pugui indicar, ni tan sols insinuar, el contrari: no donarà el braç a tòrcer, no farà cap concessió.

D'aquí el seu enroc, la seva persistència a mantenir-se en el càrrec, a aferrar-se, com li recrimina molta gent, a la cadira presidencial. Per això Laura Borràs arremet contra tot i tothom que qüestioni la seva innocència flanquejada, a banda del seu partit, sobretot pel seu fidel estol de fans incondicionals que té, i es manifesten, especialment a Twitter, més que al carrer.

El curs polític es tanca amb Borràs suspesa com a diputada i despullada de la institucionalitat de la presidència del Parlament. Quan s'iniciï de nou cada trama seguirà el seu curs, també la de l'afer Borràs i caldrà veure, d'entrada, si el govern encara es manté dempeus i resisteix la creixent pressió per a que es trenqui, tot i tenir cada vegada més peus de fang; també caldrà estar molt atents al judici oral, al procés i a la corresponent sentència. Fins on resistirà Junts la resistència granítica de Laura Borràs?

El curs polític s'ha tancat amb la presidenta del Parlament suspesa i l'interrogant és si a la propera temporada Laura Borràs serà sentenciada, o si abans caurà el govern. De moment la independència no hi és, ni se l'espera.

Article publicat a la Revista Mirall.

El FAQS com a símptoma

 "La teva", ens diu de fa anys TV3 i de tant dir-ho al final hi ha el risc que ens ho creiem, que TV3 és nostra, que TV3 és meva. I és clar, en tant que meva, que faci el que jo vulgui.

És inqüestionable el seu paper en la construcció de país, també el desig i la temptació, a vegades poc dissimulada, dels partits polítics d'influir-hi i controlar-la, de fer que remi a favor seu, o si més no que no ho faci en contra.

Tampoc a Catalunya ens deslliurem d'aquesta lluita de poders i si hi ha un programa que aquests darrers anys, d'alta convulsió política, ha simbolitzat aquesta lluita ha estat el FAQS. Estimat i odiat alhora per tothom ha estat titllat d'independentista i d'espanyolista alhora fins al punt que, a banda del propi esgotament, hom té la sensació que ara ja feia més nosa que servei, si és que alguna vegada ha prestat algun servei, més enllà de l'informatiu.

El FAQS, al capdavall, és una víctima més del procés, del "processisme" i de tota aquesta pesada lluita pel relat Catalunya endins, també dins l'independentisme.

Dies enrere el periodista Josep Cuní s'acomiadava del seu informatiu matinal de SER Catalunya entrevistant el president Pujol; tots dos van recordar moments de preguntes incòmodes i de respostes evasives, de la voluntat de la política de condicionar el guió i de la persistència del periodisme de respectar el codi deontològic i preservar la independència i el dret a la informació.

Tres quarts del mateix, d'aquesta eterna lluita de poders, deuria passar dies enrere dins un camerino de TV3 després de l'entrevista que el FAQS de Cristina Puig va fer-li a la presidenta del Parlament, Laura Borràs. Es queixava Borràs d'estar més sotmesa a un judici que a una entrevista, i no sé si el seu problema, i el del seu equip, Francesc de Dalmasses escridassat i intimidat periodistes inclòs, era que en tant que seva s'esperaven de TV3 una sessió de bany i massatge.

Reconec que jo, alguna vegada, també m'he enfadat per com algun mitjà ha mostrat alguna informació; hom espera que el mitjà es limiti a reproduir fil per randa el comunicat de premsa; resulta, però, que el mitjà té veu pròpia, que el mitjà és seu o, si és públic, és nostre, de tothom, no exclusivament meu.

De males arts per controlar els mitjans públics n'hi ha a tots els nivells, també en la premsa local, moltes vegades més vulnerable, més exposada a pressions i amb menys mecanismes de control i de defensa.

"La teva", ens diu de fa anys TV3; potser seria més adient que d'ara endavant el leitmotiv de TV3 fos "la de tothom" o, simplement, "la pública"; o, si es tracta de treure pit, "la líder".

L'article vint-i-cinc punt quatre

A Laura Borràs, presidenta del Parlament, se li acumula la feina, feina d'aquella que no és precisament agradable de fer ni d'afrontar, però que forma part del càrrec...

Per un costat ha de gestionar de nou la validesa o no d'una delegació de vot, ara la del diputat de Junts i ex conseller de Cultura Lluís Puig; per una altra ha de defensar-se com a diputada i presidenta del Parlament davant l'embat de la majoria de partits, independentistes i no, que li demanen de forma més o menys dissimulada la dimissió apel·lant a la preservació de la dignitat de la institució i a l'article 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya, que regula les "causes de suspensió dels drets i deures parlamentaris". 

Això és el que diu aquest article:

"En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats."

Borràs ja ha deixat clar que no dimitirà, però la qüestió és una altra: en cas d'obrir-se el judici oral, la suspendrà el Parlament en aplicació d'aquest article? 

Aquest article del reglament del Parlament, aprovat al seu dia pels propis parlamentaris, és d'aquells que hom aprova pensant més amb els altres partits polítics que amb el propi i que quan interpel·la un partit, o un càrrec electe, se li comencen a buscar les contradiccions, entre la que destaca aquesta: aquest article atempta contra la presumpció d'innocència? 

No sé si l'atempta o no, però aquest article ara no l'atempta més o menys que quan va ser aprovat. I en tot cas la possibilitat i responsabilitat de modificar-lo és del propi Parlament. Mentre no sigui modificat s'entén que aquest article és vigent, i per tant aplicable, per a tots els diputats, naturalment amb totes les garanties que han d'oferir els serveis jurídics del Parlament. 

És clar que la temptació de fer-ne una lectura i aplicació "ad hoc", en benefici dels propis interessos, sempre hi és i hauria de ser quelcom a evitar; no només per no donar corda a allò de feta la llei feta la trampa, també per la pròpia credibilitat i integritat democràtica de la institució. 

De mal borràs

Aquests darrers dies un nou sisme posa a prova la solidesa de l’independentisme en general, i del govern en particular, amb epicentre a la presidència del Parlament de Catalunya, ara que sembla que Laura Borràs és a un pas de ser processada per la presumpta concessió irregular de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tot i que la partida encara es juga al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en cas que s’obrís el judici oral la partida es jugaria primer al Parlament de Catalunya, que hauria de resoldre què fer amb la presidenta: sostenir-la o deixar-la caure.

Malgrat encara no hem arribat a aquesta pantalla els partits polítics van marcant la seva línia i les dels partits independentistes no són (oh sorpresa!) precisament convergents, sinó tot el contrari. El futur polític de la presidenta del Parlament pot anar de mal borràs abans de trepitjar el TSJC per la manca d’unitat política dels partits independentistes en la seva defensa, i de nou al govern li veurem les costures, a risc que s’esquincin encara més.

Que pel TSJC hi hagi prou indicis per jutjar Borràs de prevaricació, frau, falsedat documental i malversació fa arrufar el nas d’ERC i la CUP fins al punt que la presidenta Forcadell i ERC l’han convidat subtilment (?) a dimitir, diuen que per preservar la dignitat de la institució, situant la possible acusació de Borràs a quilòmetres lluny de la repressió política de l’estat espanyol: no és repressió, és presumpta corrupció, es llegeix entre línies, quan no literalment.

Abans que ho faci el TSJC, fins i tot abans que pugui fer-ho un jurat popular com ha demanat Laura Borràs, a la presidenta la sentenciarà el Parlament, a risc que, amb ella o sense, l’independentisme segueixi irremeiablement de mal borràs.

El borràs, defineix el diccionari, és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar”, el “teixit bast fet amb aquesta estopa”. Amb Borràs la qüestió és si és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar” o si encara és un actiu polític a preservar, a banda de per a Junts, per a l’independentisme.

Lluny de calmar-lo, l’afer Borràs pot intensificar el sisme fent trontollar encara més l’estabilitat del govern de la Generalitat i fent tan sols pessigolles a l’estat i al govern espanyols. En aquest cas, si hi ha jugada mestra em declaro incapacitat per veure-la, ni tan sols olorar-la…

Article publicat a la Revista Mirall.

Dissociació d'esferes

Ahir a la tarda vaig escoltar l'entrevista que la presidenta del Parlament Laura Borràs va oferir a RAC1. Borràs aquest cap de setmana va dir que ella tenia tota la pel·lícula dels fets i que aquesta setmana l'explicaria, s'explicaria; és evident, i això és del tot legítim, que aquesta setmana i amb aquesta entrevista ha començat a explicar la pel·lícula, la seva pel·lícula.

Escoltada l'entrevista, i en alguns trams escoltada i re escoltada amb atenció, he d'admetre que qui dimiteix sóc jo: dimiteixo d'intentar entendre-hi quelcom...

Generalment els bons estudiants no es limiten a escoltar la lliçó i a llegir-la, també és important escriure, fer l'exercici d'escriure per tal de comprendre-la millor, i això és el que he fet amb alguns passatges de l'entrevista: escoltar-la i escriure-la.

Aquest és un fragment de l'entrevista, especialment quan el periodista Adrià Santasusagna, ben informat, pregunta i interpel·la a la presidenta del Parlament:

• Laura Borràs (LB): "Efectivament a partir del moment en què la JEC retira la credencial el fet de d'estar fent les funcions per les quals la JEC t'ha retirat les credencials implica, naturalment, una desobediència."
• Adrià Santasusagna (AS): "Per tant, a partir del dia 28 (de gener) ell  ja no era diputat?" 
• LB: "Això és fals (...). Que Pau Juvillà no fos diputat a partir del dia 28 és fals, i jo ho vull dir amb tota la claredat i la contundència".
  
• AS: "Els funcionaris actuaven com si no fos diputat?"
• LB: "Pau Juvillà el 3 de febrer és ratificat com a diputat pel Ple del Parlament de Catalunya amb una majoria àmplia, ratificant el dictamen de la Comissió de l'Estatut del Diputat del dia abans, per tant, estem aquí en aquesta dissociació d'esferes: políticament el Parlament de Catalunya, amb els seus diputats, en votació al Ple d'un dictamen que passa per la Comissió de l'Estatut del Diputat, considera a tots els efectes que Pau Juvillà és diputat.
  (...) que ell (Pau Juvillà) no pogués votar (el dia 3) no era perquè no fos diputat i el Parlament no el considerés diputat, era perquè hi havia un conflicte d'interessos, i en les anteriors ocasions en què s'havia votat això ell ja no havia votat [hi ha qui ho desmenteix, això...], i en canvi s'estava demanant aquesta votació amb l'única finalitat de que jo incorregués en unes conseqüències penals. (...) Jo no in-admeto el vot de Pau Juvillà, no l'accepto, que és diferent. 
• AS: "Si Pau Juvillà no va ser convocat al ple, com es va poder acceptar o denegar la seva delegació de vot?"
• LB: "Jo convoco el ple, jo no convoco els diputats; la convocatòria de ple estava feta, i jo admeto la seva delegació de vot personalment (...). La delegació de vot de Pau Juvillà es va admetre, no es va acceptar per un conflicte d'interessos, i aquesta és una diferència bastant notable i em sembla que no cal afegir gaires coses més." 
• AS: "Per tant, (...) si en aquest ple algú hagués decidit alterar l'ordre del dia per votar algun altre tipus de qüestió, Pau Juvillà hagués pogut votar?" 
• LB: "és que en aquest cas l'acceptació (de la delegació) va ser per votar l'únic punt que hi havia a l'ordre del dia; les propostes de modificació de l'ordre del dia (...) es produeixen en el moment en el que s'obre l'ordre del dia, i no hi va haver cap proposta; si hi hagués hagut una proposta Pau Juvillà estava convocat com a diputat del Parlament de Catalunya pel ple del parlament de Catalunya que havia de votar un dictamen que l'afectava a ell en la seva condició de diputat.

No segueixo amb la transcripció, que l'entrevista la podeu trobar i escoltar fàcilment, i a més després van intervenir els tertulians i encara em va inquietar més evidenciar que lluny està la Mònica Terribas de la periodista punyent, fins i tot un punt incòmode, que era anys enrere; és clar que tampoc tenia massa clar si preguntava la periodista o la futura vicepresidenta d’Òmnium Cultural...

De l'entrevista em vaig quedar amb el concepte dissociació d'esferes, i vés que aquesta no sigui la clau per entendre-ho tot plegat, és a dir, no entendre res.

La dissociació és "l'acció de dissociar o de dissociar-se", i dissociar és "separar allò que era unit per associació". Esfera és un "cos o espai limitat per una superfície tots els punts de la qual equidisten d'un punt anomenat centre."

Vés que el problema no sigui que ni l'independentisme ni el procés són una esfera, sinó múltiples, i si algun dia ens va semblar que estaven associades, o com a mínim, alineades, ja fa temps que estan dissociades; pel que sí, tenim un problema i es diu dissociació d'esferes!

El que callem...

A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...