dimarts, 10 d’abril de 2018

Espanya 1 - Alemanya 1


El 26 d'abril de 1937 la Legió Còndor, nom que va rebre la força d'intervenció aèria que l'alemanya nazi va posar a disposició del general colpista Francisco Franco, va bombardejar Gernika; pels alemanys nazis allò van ser com unes pràctiques pel que vindria després, la Segona Guerra Mundial...

Quasi tres anys més tard, el 23 d'octubre de 1940, el ja dictador Francisco Franco i Adolf Hitler van trobar-se a l'estació de tren de la localitat francesa d'Hendaia, una trobada que no va ser del tot reeixida però que ens va deixar per a la història la imatge de dos terribles dictadors junts, principals responsables (tot i que no únics) dels grans mals i desastres humanitaris europeus i mundials de la primera meitat del segle XX.

Aleshores els alemanys nazis ja havien detingut el president Lluís Companys a França i lliurat als franquistes espanyols, que el van afusellar la matinada del 15 d'octubre del 1940, pocs dies abans de la trobada d'Hendaia.

Així d'amistoses, cordials i col·laboradores eren les relacions entre l'espanya franquista i l'alemanya nazi als anys trenta i quaranta del segle passat, una col·laboració necessària per imposar el feixisme a Europa.

Espanya i Alemanya, avui dues democràcies parlamentàries consolidades (m'agradaria pensar sobretot en el cas d'Espanya), s'han guarit del feixisme de formes diferents; mentre que a Alemanya el nazisme va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial i jutjat posteriorment a Espanya el franquisme va ser tolerat fins a la mort del dictador i va sobreviure, com un llop amb pell de xai entre el ramat, a la transició espanyola.

La internacionalització del procés independentista català ha situat a Alemanya en el tauler de la disputa política i judicial que lliuren els governs (cessat) de Catalunya i (cada vegada més agònic) d'Espanya, un conflicte que inevitablement arrossega als estats i governs afectats (Bèlgica, Escòcia, Alemanys...) a prendre part, ni que sigui per no dir res...

Fins ara la justícia alemanya no ha vist violència, i per tant tampoc la rebel·lió relatada pel jutge Llarena en la seva Euro Ordre; el contrast entre la lectura dels fets de la justícia alemanya i l'espanyola deixa aquesta segona, de moment, en evidència, i evidencia que el relat judicial espanyol està sobredimensionat.

Aquest revés judicial, que a banda de la llibertat (per bé que provisional i sota fiança) ha donat (encara) més ales al cessat president Puigdemont i a la seva causa personal i política (si és que es poden separar), també fa créixer el convenciment que el comportament de l'estat espanyol s'assembla molt al de l'estat autàrquic franquista, quan semblava que l'única llei, i per tant l'única justícia, vàlida era l'espanyola.

Fa anys que el president Mariano Rajoy s'espolsa la responsabilitat d'afrontar políticament el conflicte amb Catalunya; l'escut de la justícia li ha donat recorregut fins ara, fins que la justícia europea li qüestiona les acusacions i el relat, ara que, cada vegada amb més exigència, els estats i els governs europeus li reclamen una solució política, doncs és evident que el problema català ja no és, només, un problema de caràcter intern.

La justícia alemanya es resisteix a lliurar al cessat president Puigdemont a l'espanyola; eliminar-los esportivament a la Copa Davis ha estat l'únic consol que els més desconsolats han trobat: Espanya guanya en tennis, Alemanya en justícia! 

Espanya 1 - Alemanya 1, sembla un empat però sabem que no ho és...