El fang real (i reial) de la DANA

La visita dels reis d'Espanya a la zona afectada per la DANA era tan inevitable com la resposta de la gent que, indignada per la resposta de les institucions abans, durant i després de la catàstrofe, els va increpar i llençar fang, també als presidents de la Generalitat valenciana i del govern espanyol.

Els incidents van fer suspendre la resta de la visita que la casa reial tenia previst fer a altres localitats afectades; el llançament de fang va anar acompanyat d'insults i de crits d'assassins dirigits, especialment, als presidents Sánchez i Mazón. Els ànims estan molt crispats i la visita institucional els va encendre encara més. 

I si fins ara el president Mazón rebia la majoria de crítiques, ahir també les va patir, directament i especialment, el president Sánchez. Feijóo, curiosament, va preferir no fer acte de presència, i sembla que l'extrema dreta ja està instrumentalitzant la tragèdia (i la visita institucional d'ahir) per apuntar al president espanyol...

Els reis han baixat a l'arena i s'han enfangat o, més ben dit, els han enfangat; no faré cap apologia de la violència, ni, per més que la comprengui, té cap justificació; tampoc té cap justificació la violència institucional, que es pot expressar en forma de negligència i de manca d'empatia i de respecte, coses que s'han fet ben evidents en aquesta crisi.

Enfangats i parlant amb la gent, Felip VI i Letícia van guanyar punts davant un Pedro Sánchez que va haver de ser evacuat, després de ser agredit...

Hi ha el fang real, el que ha colgat carrers, cases, cotxes i vides; hi ha el fang reial, el que han rebut ses majestats i que d'alguna manera els ha fet reviscolar; i caldrà entrar en el fang institucional, del que, a banda de millores en els sistemes d'alerta i d'emergències, i d'aprenentatges en clau preventiva, s'espera que, més aviat que tard, hi hagi dimissions; seria incomprensible que després de tot aquest fang, ningú assumís cap responsabilitat...

I sobretot hi ha l'oportunista fang de l'extrema dreta, i no oblidem que ells, en aquests fangars de notícies falses, s'hi mouen com peix a l'aigua, i com més enfangada l'aigua, millor.

"De estos barros estos lodos"... veurem.

Alliberar la princesa Elionor

Als contes infantils d'abans, els clàssics, les princeses o donzelles sempre necessitaven ser rescatades per un príncep o un valent i galant cavaller, que les alliberava del seu tràgic destí: un son etern, la clausura en una torre elevada, morir engolida per un drac...

Ja fa anys que els contes més contemporanis mostren noies que no necessiten ser rescatades per cap príncep ni cap cavaller, que són elles mateixes les que s'enfronten al seu tràgic destí, dones apoderades que s'allunyen de la imatge de fragilitat i innocència de les seves predecessores...

Veient la jove princesa d'Astúries (i de Girona), Elionor de Borbó Ortiz, jurar la Constitució amb motiu de la seva majoria d'edat, em preguntava com afrontava ella el seu inevitable (?) destí, ser la futura reina d'Espanya, i si per ella aquest és un tràgic destí.

Sospito que no, o si més no que encara no, i tal vegada, per ella, no serà mai tràgic, el seu destí. Un destí marcat a foc des del seu naixement per la seva condició de ser la primera en la línia de successió del rei Felip VI. Un destí, és evident, que no ha triat, que li ha vingut fet i donat i amb el que ha viscut i conviscut sempre, des de petita.

Un destí, el seu, que hom podria considerar tràgic, ja que ni és volgut ni és triat, ni admet gaires alternatives. Eduard VIII del Regne Unit es va rebel·lar contra el seu destí, abdicant i generant, al seu moment, un sisme institucional i polític al Regne Unit, tot i que la Corona anglesa, robusta, va sobreviure i fins i tot en va sortir reforçada, especialment pel consistent regnat de la reina Elisabet II, conscient que aquell fet va canviar el destí de la seva vida, ella que no havia nascut per a ser reina, ni per un dia!

A 18 anys, jurant la Constitució, la princesa Elionor va comprometre's formalment (i entenc que conscientment, lliurement i voluntària) amb el seu destí, acceptant de moment el que per naixement li ha estat imposat. M'agradaria pensar que algú del seu entorn, de la seva família, potser els seus propis pares, més com a pares que com a monarques, en algun moment previ a aquest acte institucional van preguntar-li si és això el que ella realment vol, si accepta de grat el seu destí o si se'n vol alliberar...

També pensava fins a quin punt nosaltres ens creem el nostre propi destí o si, com la princesa Elionor, també el tenim marcat i en som esclaus, tràgicament o no...

El retorn del rei, emèrit

Fa temps que es reclama una sèrie televisiva sobre la monarquia espanyola, a l'estil "The Crown". La sèrie, no em negareu, també donaria per moltes temporades i un munt d'episodis, un dels quals podria dur, sens dubte, aquest mateix títol: "El retorn del rei, emèrit."

La saga borbònica podria ser tant o més llarga que la d'El Senyor dels Anells i per sub-trames no quedaríem: només amb les amants del rei emèrit es podria fer una sèrie sencera, a amant per capítol!

Amb el seu polèmic i controvertit retorn, entre aplaudiments i regates, a despit segurament de la casa reial i el govern, Joan Carles I ha fet gala de la seva renovada fatxenderia mostrant-nos finalment que en realitat ara és més "bribón" que "campechano".

Dóna el diccionari de la RAE dues definicions de la paraula "bribón". La primera diu "Haragán, dado a la briba", i "la definició d'"haragán" s'ajusta molt al personatge: "Que rehúye el trabajo." Ell rebutja el treball i tota responsabilitat... "Birba" significa "Holgazanería picaresca".

La segona definició de "bribón" segueix en la línia i ens ofereix dos altres termes: "Pícaro, bellaco".

A la definició de "pícaro" podem sucar-hi pa: va de llest i espavilat a trampós i desvergonyit, danyós i maliciós per acabar amb una definició més literària, encara que igualment adient, ajustada al nostre temps: "Personaje de baja condición, astuto, ingenioso y de mal vivir, protagonista de un género literario surgido en España en el siglo XVI." 

Pel que fa a "bellaco", el diccionari hi afegeix dolent, murri, roí, astut, sagaç i, en una darrera accepció d'origen mexicà, difícil de governar. En fi, que ens ho expliqui el seu fill, Felip VI!

El desplegament de qualificatius és tan generós com evident; ei, i no ho dic jo, tot això, ho diu la RAE!

Amb el seu retorn el rei emèrit se'n riu de nosaltres i possiblement també ho feia quan li compràvem aquest aire "campechano" mentre navegava amb el "Bribón"; el cert és que a la seva manera ell ja ens ho deia, com era; a banda d'un Borbó, tot un "bribón", brivall en català, que vol dir "Home de la púrria, de la briva."

Mentre esperem la sèrie televisiva ens quedem amb el serial, que en aquest cas, també, la realitat segur que supera la ficció!

Article publicat a la Revista Mirall.

La matemàtica d'un llaç

Que difícil tenir a tothom content!

Xavi Ros-Oton, el matemàtic premiat per la Fundació Princesa de Girona, va fer contenta a molta gent quan, a l'hora de recollir el premi, va lluir davant la mirada reial un llaç groc convenientment clavat a la solapa de la seva americana, suposo que per disgust de molta altra gent, possiblement el rei Felip VI entre ells.

No sé si aquests darrers, possiblement el rei Felip VI entre ells, es van sentir alleugerits quan, una estona més tard a la recepció reial, el guardonat matemàtic va aparèixer sense el llaç, per disgust de molts, que no tots, dels qui en un primer moment es van alegrar.

Ja ho veieu, aquí l'alegria va per barris, i per llaços!

I la troca es va embolicar encara més, si calia, quan algú va interpretar (o deduir) que la desaparició de llaç a la solapa de l'americana del matemàtic era una burda manipulació de la Casa Reial, sospitant que havia esborrat (el photoshop fa miracles!) el groc!

Desmentida pel propi matemàtic la manipulació reial alguns dels que primer van aplaudir (o no sé si molts, però segur que no tots) que el lluïs després es van indignar, ja resignadament apaivagats de la indignació momentània per la confirmació de la notícia falsa de la manipulació, pel fet que després se'l tragués: "si se l'havia de treure, millor no se l'hagués posat!", o "el que hauria d'haver fet és estampar el premi monàrquic davant el rei!". Aquí també som experts a dir i donar lliçons sobre el que han de fer els altres...

Sospito que més d'un li va saber greu el desmentit, que la notícia de la manipulació de la Casa Reial fos una notícia falsa, lamentant més aquest fet que no que el premiat matemàtic decidís treure' el llaç després.

Que difícil tenir a tothom content!
De fet és matemàticament impossible, pel que, amb bon criteri, el matemàtic guardonat va obrar, amb el llaç, com més li va plaure a ell, i només a ell. Al capdavall era el seu llaç, era el seu premi...

Paraula de Fabra: debut

No només debuten els actors o els esportistes, també ho fem, si ens hi fixem, tots i totes nosaltres, fins i tot la princesa Elionor! La princesa Elionor de Borbó, filla del rei Felip VI, va fer, fa uns quinze dies, el seu debut!

[c. 1890; de debutar]

m 1 Acte de comparèixer un actor, un cantant, etc., per primera vegada davant el públic o un públic determinat.

2 p anal Acte de començar a actuar en una professió, en un càrrec, etc.

Les seves primeres paraules públiques en un acte públic va ser la lectura de l'article u de la Constitució espanyola, aquell que conclou que la forma política de l'estat és la monarquia parlamentària. No sé si li van fer llegir perquè ho tinguéssim clar nosaltres, o ella... o possiblement ambdues coses.

El seu debut va rebre un sonor i tancat aplaudiment de la sala, plena de representants i càrrecs institucionals, però va ser rebut pel poble, per la plebs, amb força indiferència, i a Twitter amb una gran dosi de sarcasme: molt bé, la nena sap llegir!

La princesa Elionor està predestinada a ser reina algun dia i és de suposar que aquest primer acte públic en el que va parlar (ni que fos llegir!) és també part de la seva (calculada) preparació. A la princesa Elionor, doncs, li queda encara un llarg camí abans no sigui reina, si és que ho és algun dia...

Abans d'ahir un altre príncep, el príncep Carles de Gal·les, va celebrar el seu setantè aniversari! El seu quasi perenne principat es deu essencialment al longeu (i quasi etern) regnat de la seva mare, la reina Elisabet II; són tants els anys que és príncep que si mai arriba a rei ens costarà identificar-lo com a tal...

No sé quin, ni quan, va ser el debut del príncep Carles, però intueixo que, com la princesa Elionor, deuria ser essent encara un infant, o potser ja un incipient jove, el que avui diem un pre adolescent... I com ara la princesa Elionor suposo que aleshores el príncep Carles, en el seu debut, poc o molt es deuria veure rei (per un dia?, no...) algun dia!

Veurem si a una i a l'altre els arriba, algun dia, el moment de regnar! De moment ambdós ja han debutat com a legítims (?) hereus a la corona...

Paraula de Fabra: ignorar

Ignorar és no saber, però també, i aquest és el significat que més m'interessa avui, no tenir en compte!

[s. XIV; del ll. ignorare, íd.]

v tr 1 No saber (alguna cosa), no conèixer-la o no tenir-ne notícia. Ignoro on he deixat les claus. Ignorava que les meves paraules l'ofendrien.

2 p ext No tenir en compte (algú o alguna cosa), no fer-ne cas, prescindir-ne. Va ignorar els seus advertiments. Em va ignorar durant tota la festa.

Ignorar, especialment en aquest segon significat, és l'acció que penso més s'escau en relació a la (inevitable) presència del rei Felip VI en l'acte de record i homenatge a les víctimes del 17A.

Ignorar no perquè no sabem, sinó precisament pel contrari, ignorar perquè sabem! I ignorar (no fer-ne cas) malgrat hi sigui perquè el contrari seria donar-li un protagonisme que, avui, no es mereix, perquè avui podem ignorar (prescindir) (d)el rei, però no les víctimes (i les seves famílies) que van patir els terribles atemptats d'avui fa un any.

El record i l'homenatge és per elles, sobretot per elles...

De Can Roca ni el Celler, ni el Mas Marroch!

Traïdors, venuts... immorals? Seran aquests els nous qualificatius que utilitzarem quan ens referim als germans Roca? Seran ara més motiu d'escarn que d'orgull? Seran candidats a la llista de negocis i activitats econòmiques contràries al procés, a la independència o a la república que, sembla, promou l'ANC?

Una fundació privada, la Fundació Princesa de Girona, cerca locals per al seu esdeveniment anual, els Premis Princesa de Girona, i davant les reiterades evasives (i negatives) de la ciutat, que altres anys cedia l'Auditori amb més o menys alegria, amb més o menys recel, cerca espais privats on celebrar la seva trobada i troben en un local propietat del Celler de Can Roca i en un complex hoteler d'un camp de golf les alternatives.

Fins aquí aparentment cap problema: una fundació privada contracta els serveis de dues empreses privades... En realitat però, els problemes, especialment per les empreses privades que acolliran l'esdeveniment, possiblement tot just acaben de començar!

Donada la consideració del Rei Felip VI, si voleu simbòlica, de persona non grata en molts municipis catalans, inclosos els de Vilablareix i Caldes de Malavella, consideració motivada pel seu (incendiari?, com a mínim irresponsable) discurs del dia 3 d'octubre, ha provocat el pronunciament contrari dels alcaldes a la seva presència en llurs pobles; és a dir, que pels seus alcaldes, i s'entén governs, el Rei Felip VI no serà benvingut al seu poble, per més que hi vagi!

Personalment això de declarar non grata una persona no és gaire del meu gust; entenc que és una forma de mostrar públicament un desacord, un malestar, fins i tot molta indignació, però jo potser preferiria rebre a la persona en qüestió com cal i en tot cas discutir-li el que convingués, naturalment, com amb tothom, amb respecte. Aplicaria la màxima de respectar sempre les persones i combatre, en tot cas, les seves idees i no a la inversa!

Però ara el debat és quina consideració ens mereixen, es mereixen, les empreses que acolliran l'esdeveniment principesc i reial, i es qüestiona especialment que entre elles hi hagi El Celler de Can Roca, que els acollirà al Mas Marroch.

De veritat: tots els que ara clameu i reclameu que els germans Roca passin del Rei Felip VI i de la seva fundació... us sorprèn que els acullin al Mas Marroch? Els hi heu retret tots aquests anys els serveis de càtering que els hi han prestat aquí i arreu? O és tot just ara que us escandalitzeu?

És molt fàcil dir "jo no ho faria" o, encara pitjor, "no ho haurien de fer!",  però ja sabem que decidir pels altres sempre és més fàcil, sobretot si les conseqüències (positives o no... sobretot les negatives) de la decisió també són pels altres...

Que els germans Roca acullin els premis Princesa de Girona, fins i tot els reis, no em sorprèn; fins i tot ho entenc o procuro entendre perquè ho fan, o no deixen de fer-ho. I qui sap, potser ells tenen més valor per manifestar-li personalment al Rei Felip VI (si s'escau) el seu malestar (si és el cas) per l'actuació policial de l'1 d'octubre i sobretot pel seu discurs dos dies després...

Traïdors, venuts... immorals? Si parlem dels germans Roca, per mi rotundament no! Ah, i per cert, enhorabona per tornar a ser el segon millor restaurant del món!

El cunyat del Rei

Comptat i debatut si hem de destacar entre tots els que té o ha tingut, un cunyat del Rei Felip VI sens dubte sobresurt, avui més que cap altre dia, és Iñaki Urdangarin.

És una llàstima que Jaime de Marichalar, separat de la Infanta Elena, ja no formi part de la família reial doncs hi aportaria una nota d'un color diferent... potser per això ja n'és fora, perquè desentonava!

Iñaki Urdangarin, en canvi, semblava encaixar-hi la mar de bé: un gran ex esportista d'elit, basc de naixement i català d'adopció, del Barça (com a mínim d'handbol)... tot ell podria simbolitzar l'Espanya plural i moderna que a més modernitzava una monarquia que s'obria a la plebs...

Aquest conte de fades, però, ja fa anys que es va esfumar entre tràfic d'influències, favors pagats i un indegut ús de la seva vinculació amb la família reial: qui oli remena els dits se n'unta, i ell se'ls va untar i ha sortit ben galdós!

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó i s'espera que, si bé no hi viurà a cos de rei, sí amb moltes més comoditats, possiblement també privilegis, que els presos comuns, ja no diem que els polítics!

Sigui com sigui el fet és històric i fins i tot un punt esperançador: qui la fa, la paga! Altra cosa, insisteixo, és el preu...

El cas que ha condemnat a presó el cunyat del Rei Felip VI, juntament amb el de la Gürtel, que ha condemnat, judicialment a banda, políticament al govern del PP a una sorprenent moció de censura, són el pitjor exemple (segurament també amb el cas dels ERE d'Andalusia i el del 3% català...) d'una manera de fer política que espero deixem enrere.

El cunyat del Rei Felip VI ha entrat a la presó, qui ens ho diria fa vint anys; qui ens diria, fa vint anys, que seria l'exemplar Iñaki Urdangarin i no el burgès Jaime de Marichalar, que aleshores semblava viure perillosament, qui estaria entre reixes!

Ni amb Almax

Tot indicava que era un sopar: una taula parada, uns comensals i, naturalment, l'hora!

Tot indicava que era un sopar però del que menys s'ha parlat és del que van menjar els qui van compartir taula, un menú, ben segur, que per deliciós i exquisit que fos (i segur que ho era) els deuria costar d'engolir, i pair...

La tensió es palpava en l'ambient, a jutjar per les imatges que n'hem vist, aquella tensió aparentment invisible i intangible però que pots tallar com qui llesca el pa o talla un sagnant entrecot. I la tensió no la generava només l'(in)oportú (que cadascú jutgi) llacet groc que lluïa el president del Parlament, sobretot la generava la indissimulada incomoditat de compartir una taula institucional amb qui no compartiries ni un cafè.

La tensió política ha refredat les relacions institucionals fins a un punt, ara per ara, de difícil retorn; no, suposo i per molts és d'esperar, fins que no tornin amb garanties els exiliats, no, per molts és condició, fins que no retornin lliures els presos polítics.

No van ser pocs els esforços del govern espanyol per fer sentir el rei Felip VI com a casa, però no sé si van ser suficients, si tots els esforços hauran estat suficients per pair el llacet groc del president del Parlament, plantada institucional a la recepció inclosa, les cada vegada més nombroses manifestacions de protesta i rebuig per la seva presència a Catalunya; fins i tot l'inevitable decepció dels qui, sense ser republicans ni independentistes, esperaven del rei un paper més majestuós, magnànim si voleu, el passat 3 d'octubre.

Ni l'Almax podrà alleugerir el cremor d'estómac reial, cas que en tingui, fruit d'aquesta darrera visita, sopar inclòs...

Carta als reis?

Començaria la carta, cas d'escriure-la, amb el clàssic "estimats reis d'orient" si la carta l'adrecés, com és costum i tradició aquests dies, al triumvirat reial tricolor que està en camí i que més aviat faran acte de presència a les nostres viles, pobles i ciutats.

Un "benvolgut" potser seria més adient, més cortès (que no manlleva res de valent) que un simple i impersonal "hola" i també més sincer que un "estimat", que en aquest cas, el meu, no faria justícia a la veritat.

A la carta, com a la dels tres reis d'orient, també li escriuria una introducció, tot i que no explicant que en general m'he portat bé i reconeixent alguna que altra malifeta, que ja sabem que és humanament impossible no equivocar-se; no, a la introducció el posaria en context, naturalment des del meu humil punt de vista, reconeixent els errors d'uns i altres i subratllant els molts o pocs encerts (uns més que d'altres) que sota el meu criteri uns i altres han tingut.

I naturalment després de la introducció a la carta hi escriuria les meves peticions i demandes, possiblement en format llista, sempre de més bon llegir; les peticions, com amb les adreçades als tres reis, realistes i factibles tot i que val a dir que aquesta percepció sempre és molt personal; i les peticions no necessàriament adreçades a mi, també pels altres, especialment pels qui aquestes festes de Nadal són lluny de casa; vosaltres ja m'enteneu, diria que ell també.

Finalitzada la llista de demandes acabaria la carta amb un parell o tres de bons propòsits, compromisos assumibles que no farien més que reforçar les meves bones intencions.

Per tancar la carta, però, res de les metafòriques abraçades que desitgem als reis amb túniques sinó un "a reveure", que sempre té més de punt i seguit que de punt i final.

Aquest any no tinc clar si acabaré escrivint la carta als reis d'orient, el cos més aviat em demana escriure'n una altra de carta, una carta adreçada a un sol rei, un rei que no és ni el blanc, ni el ros ni el negre, com des del principi molt bé heu deduït; diria que ell també!

"Benvolgut Felip VI, Rei d'Espanya, ..."

Així no, president Puigdemont, així no!

"Així no, Majestat", li va dir el president Puigdemont al rei Felip VI després del discurs del rei...

Declaració unilateral d'independència?  
Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va demanar-li el president del Consell Europeu, Donald Tusk: "avui li demano a vostè que respecti l'ordre constitucional i que no anunciï una decisió que faria aquest diàleg impossible".

Aquesta petició va ser, sembla, la que va generar el canvi de guió que tant poc va agradar al grup parlamentari de la CUP. en la declaració d'independència no aprovada i tot i així suspesa.

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, va expressar el cupaire Quim Arrufat després de la compareixença del president Puigdemont i de la signatura, per part dels grups de Junts pel Sí i la CUP, de la declaració no aprovada però suspesa... La compareixença va tenir un darrer canvi de guió que no va agradar a la CUP que, amb la mateixa claredat que el 27S va admetre que no s'havia guanyat el plebiscit, va afirmar que ahir no es va proclamar formalment la independència. No va sortir satisfeta la CUP i caldrà veure com paeix el disgust...

Així no, president Puigdemont, així no! Això és el que, amb altres paraules, li va dir ahir el govern espanyol no sense abans enviar-li per carta (el requeriment!) la necessitat d'esclarir si el que va fer dimarts, al Parlament de Catalunya, va ser la proclamació (encara que diferida) de la independència, quelcom que encara avui molts catalans i catalanes, independentistes o no, es pregunten. Ai el 155...

El president Puigdemont va frenar el procés per sorpresa de tots i decepció de molts, perquè de fer cas omís a les paraules de Donald Tusk potser gran part de Catalunya s'hauria remullat de cava dimarts al vespre, però avui, ja superada la ressaca, molts independentistes, finalment consternats, li retraurien tot dient-li així no, president Puigdemont, així no!

Com amb les alineacions del Barça aquí cada independentista faria la independència a la seva manera, però com d'entrenador blaugrana de president de la Generalitat només n'hi ha un; la resta podem conformar-nos, o consolar-nos dient-li, quan s'escau, així no, president Puigdemont, així no...

El discurs del rei

El darrer discurs del rei d'Espanya per si sol, més enllà del seu contingut, és prou significatiu del moment extraordinari que estem vivint; sabem que fer discursos forma part de les tasques d'un monarca, d'un rei, i que en la seva majoria són discursos generals que apel·len als valors col·lectius, i majoritàriament compartits, del seu regne, discursos com els tradicionals de Nadal amb més paraules que contingut.

No va ser el cas del que va fer aquest dimarts al vespre, un d'aquells discursos extraordinaris que es pronuncien només en moments extraordinaris. I el moment, certament, era i és extraordinari! I ho és (d'extraordinari) malgrat se suposa que no hi va haver, segons afirmen alguns, cap referèndum ni cap càrrega policial brutal... en fi!

El seu discurs no em va decebre perquè tampoc n'esperava res de diferent, no només pel que va dir, també pel que va ometre. Sí, es va alinear amb el posicionament enrocat del govern de Mariano Rajoy i sí, no va parlar ni de diàleg ni va fer cap referència a les garrotades no pocs ciutadans van rebre i la majoria vam veure...

Amb el seu discurs el rei va malgastar una valuosa bala per intentar redreçar la situació; molts esperaven un gest, una paraula que servís per intentar capgirar la situació, una primera pedra per reconstruir un pont dinamitat des d'ambdues ribes...

En comptes d'això el seu discurs va ser la prolongació del posicionament esquiu del govern espanyol, un discurs dur i cru, sense concessions, gens empàtic amb el que molts catalans senten i pensen, ni que sigui equivocadament segons el seu criteri.

Els discursos del rei tenen les seves cotilles i una d'important és i serà sempre el govern, aquest i el que hi hagi: us imagineu el rei Felip VI desmentint, o tan sols matisant, el que hores abans va dir el president Rajoy? La crisi de govern del govern espanyol seria ara profunda!

Fins i tot en la posada en escena el rei Felip VI va deixar-nos clar el seu posicionament mostrant-nos rere seu el retrat del rei Carlos III, monarca que va establir el castellà com a llengua oficial en l'educació, arraconant el català; tota una declaració de principis!

Amb el seu discurs el rei ha abdicat no de tota però sí d'una part important de Catalunya; el discurs del rei lluny d'apaivagar els ànims els ha encès encara més; l'estat que representa és a punt d'esclatar-li a les mans i en comptes d'intentar apagar la metxa, l'ha accelerat anunciant veladament la intervenció de l'autonomia, o del que en queda... Visca el rei!

Els carrers seran sempre nostres!

A primera hora del matí la ciutat sembla adormida, els carrers estan més buits del que és habitual, com si s'hagués quedat enganxada als llençols, mandrosa i estirant l'hora de llevar-se.

A primera hora del matí la ciutat sembla adormida sense el remor de persianes i amb menys brogit de motors, però només ho sembla ja que silenciosament es belluga com poques vegades ha fet, ferma i decidida per seguir despertant consciències, per denunciar els excessos d'un govern i un estat espanyols que es van fer presents l'u d'octubre en forma de càrregues policials amb un únic propòsit: perseguir urnes!

A primera hora del matí les primeres manifestacions i concentracions tallen carrers, avingudes i accessos a la ciutat i a mig matí la ciutat comença a inundar-se i rius de gent omplen els carrers, més gent que talla més carrers, que talla més accessos. L'aturada de país és tota una moguda! Les manifestacions s'engreixen i es concentren especialment, en el cas de la ciutat de Girona, davant el Col·legi Verd, un dels molts símbols de la resistència pacífica alhora que la la brutalitat policial, i la seu territorial de la Generalitat.

La ciutat s'ha despertat, i tant si s'ha despertat! A l'hora de l'Àngelus la concentració davant la seu de la Generalitat no para de resar a viva veu les consignes que durant tot el dia són i seran un clam! Els carrers vessen de gent i les places de l'Hospital i Pompeu Fabra es van atapeint cada vegada més d'amics, coneguts i saludats; quasi podríem comptar els qui no hi són! La gentada impressiona i no para d'augmentar!

La ciutat té gana i el dinar és una treva; el que ha passat al matí i migdia ha estat molt gran, però és tan sols la prèvia del que s'esdevindrà, també a Girona, a la tarda.

Com als cinemes d'abans la segona sessió és la bona; en el cas de Girona la segona concentració, la de la tarda, és la més multitudinària! Diuen la més gran mai vista, i segurament així deu ser. Cap a les sis de la tarda la Plaça Catalunya es comença a omplir i finalment es desborda; el centre de Girona esdevé un espès formigueig de gent amunt i avall, manifestant-nos en massa repetint les proclames del matí. Si el centre de la ciutat fos una camisa patiria que no disparés algun botó!

La tarda és de pel·lícula, la tarda és de pell de gallina, la tarda és de som tants que allà on m'allarga la vista només veig gent i més gent! La tarda llangueix però no els ànims, que camí de la Copa segueixen enlaire i allà, ja amb el vespre fosc i el quart creixent de la lluna fent companyia a la Catedral, hi cerquem el fi de festa. A la Copa quasi només li falten les barraques per semblar les Fires, doncs la gentada, com mai, ja hi és.

La ciutat batega i la Copa canta l'Estaca, i poc després, poc a poc, la gent s'escola pels carrers com l'aigua ho fa pel desaigüe, fent remolins per les rotondes que acomiaden la ciutat; poc a poc abandonem els carrers que per un dia i ja per sempre més seran nostres...

La ciutat s'adorm amb un estèril discurs d'un rei que no fa massa n'era el príncep i que qui sap, potser més aviat que tard la ciutat li negarà els carrers que de manera tan generosa avui ens ha cedit i ens cedirà sempre que els vulguem omplir-los de pau, llibertat i democràcia.

Entrada la nit la ciutat sembla adormida... xsssst! Apaga el llum que sembla que sí, que dorm i somia que gent de pau i festiva omple els seus carrers...

El govern espanyol desobeeix el discurs del rei

Del discurs del rei Felip VI de la passada nit de Nadal hi ha dos paràgrafs en els que parla de la situació política actual, fent una clara referència velada a les tibants relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, bé, més específicament al desafiament independentista:

"Y me gustaría insistir esta noche también en la necesidad de que cuidemos y mejoremos en todo momento nuestra convivencia. Y la convivencia exige siempre, y ante todo, respeto. Respeto y consideración a los demás (...). Respeto y consideración también a las ideas distintas a las nuestras. La intolerancia y la exclusión, la negación del otro o el desprecio al valor de la opinión ajena, no pueden caber en la España de hoy.

Como tampoco son admisibles ni actitudes ni comportamientos que ignoren o desprecien los derechos que tienen y que comparten todos los españoles para la organización de la vida en común. Vulnerar las normas que garantizan nuestra democracia y libertad solo lleva, primero, a tensiones y enfrentamientos estériles que no resuelven nada y, luego, al empobrecimiento moral y material de la sociedad."

A priori tots podem pensar que aquestes paraules són un advertiment als independentistes, i possiblement és així, però curiosament cap de les paraules grinyolen si les llegim dirigides especialment al govern espanyol del Partit Popular, doncs són evidents la seva manca de respecte (vers la llengua i cultura catalanes, per exemple), fins i tot el menyspreu al valor de l'opinió dels altres, la vulneració de les normes (incompliments reiterats, per exemple en matèria de finançament) o l'empobriment moral i material que la seva obra de govern ha generat a la societat.

Sí, ja sé que la meva és una interpretació molt lliure, innocent i il·lusa, ja que el rei no diu cap paraula que abans no hagi supervisat el govern i no hi ha govern, i menys el del govern espanyol del Partit Popular, que s'interpel·li a sí mateix!

Imagineu-vos però com serien de diferents les coses si el govern espanyol del Partit Popular es limités a fer cas fil per randa de les paraules del discurs del rei; són ells, paradoxalment, qui primer el desobeïxen!

Crema el Rei, s'incendia el procés

Això de la crema (i estripada) de fotos del Rei és un fenomen ben curiós: com més crema la foto del Rei més s'incendia el procés!

Quina paradoxa, és com disparar-se un tret al peu, com el que Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar i Borbón es va disparar anys enrere...

Cremar segons quines coses purifica, diuen veus expertes, o espanta els mals esperits, però cremar una foto del Rei és un acte d'injúria (ofensa feta al nom, a l’honor, d’altri, amb paraules o amb actes) penat pel Codi Penal.

Article 490.3 del Codi Penal
"El que calumniare o injuriare al Rey o a cualquiera de sus ascendientes o descendientes, a la Reina consorte o al consorte de la Reina, al Regente o a algún miembro de la Regencia, o al Príncipe heredero de la Corona, en el ejercicio de sus funciones o con motivo u ocasión de éstas, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son."

Tan estúpid és cremar una foto (o una bandera) com condemnar qui la crema... Però aquest no és el tema, avui...

Avui el tema és l'incendi que la crema de fotos del Rei provoca al cor del procés, en les (complexes) relacions entre la CUP i Junts pel Sí , i especialment amb el PDECat. Una relació especialment tibant aquests dies, amb la negociació dels pressupostos sobre la taula!

La CUP i altres moviments de l'esquerra independentista han convertit la crema de fotografies del Rei en el "challenge" (repte) del moment, i els Mossos d'Esquadra i sobretot el conseller d'Interior en la diana dels seus dards...

Puc entendre la desesperació de molts independentistes filo-Junts pel Sí, que veuen en la incorregible actitud de la CUP una amenaça al (seu) procés, però ells també podrien entendre que la naturalesa de la CUP i altres moviments de l'esquerra independentista és més propera (i propensa) a la crema (i estripada) de fotos del Rei que a aprovar-los els pressupostos.

El rei, a Girona...

Embed from Getty Images

Al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, hi ha un aparcament sense asfaltar que cada dia s'omple, especialment des que va entrar en funcionament, a prop, el nou Palau de Justícia de Girona i des que els aparcaments de Girona es van pintant, cada vegada més, de verd i blau que, diuen, fan babau!

Per Fires de Girona, o quan a l'Auditori hi ha un gran concert, també s'omple de seguida, i més que ho farà ara que el voral de la Devesa, allà on els dimarts i dissabtes s'hi fa el mercat ambulant, s'ha reformat i no es pot aparcar. Ei, no me'n queixo, només ho constato! Ara fa més goig, aquest voral, i les fulles de tardor, les que al seu dia van pavimentar les voreres de la Devesa, tenen més color!

Passo quasi a diari pel Pont de Fontajau i setmanes enrere vaig veure tancat aquest aparcament i jo, innocent com sempre, vaig pensar: mira, ara l'asfaltaran i n'ordenaran els aparcaments! Però no, hores més tard vaig veure que era part del dispositiu de seguretat pel Fòrum Impulsa o, per a ser més precisos, per la presència del Rei Felip VI al Fòrum Impulsa de la Fundació Princesa de Girona.

Fa més d'un segle les visites d'Alfons XIII, besavi de Felip VI, a Girona van aixecar una gran expectació, segons relaten les cròniques de l'època i, sobretot, mostren les fotografies que en van deixar testimoni. Fins i tot el propi Felip VI, essent encara un jove príncep, s'havia fet notar passejant per una Girona que en certa manera s'enorgullia i vindicava la seva condició de ciutat principesca!

Anys més tard, encara príncep i darrerament ja essent rei, la seva presència a Girona ha estat més aviat discreta, generant més soroll l'animadversió per la seva ingrata visita que de fervor monàrquic dels qui se n'alegren i, fins i tot, encara se n'enorgulleixen!

Més enllà del visible increment de presència policial i de la moguda institucional la visita del Rei Felip VI a Girona cada vegada genera més indiferència entre els gironins, massa preocupats per altres afers i despreocupats, cada vegada més, pels que afecten a una corona i, especialment, a aquesta monarquia que està en declivi.

Temps enrere Joan Carles I va esgotar el seu caràcter "campechano" i es va dedicar a demanar disculpes pels elefants i les elefantades de la seva filla petita i el seu cunyat; ara que ja fa temps que sabem que la seva sang és tan vermella com la nostra, ara qua ja ni s'esforcen a casar-se entre ells, sinó, com nosaltres, es casen amb divorciats i divorciades i es separen ells també, ara que la família reial és també carn de jutjat de guàrdia, ara que sabem com se'ls gasten i el que ens costa a nosaltres que se'ls gastin ja no els adulem, si és que alguna vegada ho havíem fet.

La visita del rei a Girona ni tan sols serveix per asfaltar l'aparcament que hi ha al costat del Pont de Fontajau, per la banda de l'Auditori de Girona, i ell no, que tant li fa, però potser molts gironins ho agrairien!

Un (arriscat, però necessari) pas endavant

Puc imaginar-me la situació i la conversa:

- Que Mariano, listo ahora para que te proponga como candidato a la investidura?
- Pues mire usted, majestad, ni si, ni no, ni todo lo contrario...

Mariano Rajoy no ha fet el pas endavant, com esperava Pedro Sánchez, ni tan sols un pas enrere ni un pas al costat; ha fet el que millor sap fer, i sol donar-li millors resultats: no fer res!

Gran maniobra d'escapisme quedar-se quiet quan tot es mou, o s'ha de moure... És gallec Mariano Rajoy i ho serà fins al final, i fins a les últimes conseqüències!

Pedro Sánchez, en aquesta segona ronda de consultes al rei Felip VI, ha fet el pas endavant que li demanava a Rajoy, assumint la responsabilitat (i la complicada i complexa empresa) de ser investit president!

No ho té fàcil Pedro Sánchez, ni li posaran fàcil ni dins ni fora del partit, però era necessari que algú fes el pas, si més no per desencallar aquesta sensació d'eterna provisionalitat de l'actual govern en funcions, en el que d'altra banda Rajoy semblava trobar-s'hi prou còmode.

Només el temps, el mes que Sánchez ha demanat per negociar a dreta i esquerra, i la seva capacitat negociadora portes enfora, pacificadora portes endins, certificaran el pas que ha fet com un veritable pas endavant per governar Espanya, o un pas en fals vers l'abisme polític, precisament el pas que de totes totes ha volgut evitar fer Rajoy.

Si fins ara Rajoy taral·lejava, a la seva manera, el "No serem moguts" (del govern) ara Pedro Sánchez comença a ballar els primers compassos del "One Step Beyond"!



Tan de bo trobi, més a l'esquerra que a la dreta, bons companys de ball!

Fredor monàrquica

Felip VI i Carles Puigdemont als premis Impulsa 2014 de Girona. Foto: Tania Tapia/ACN

Abans que es guanyés, per mèrits propis, altres qualificatius menys gratificants el rei Joan Carles I va gaudir de la distinció de "campechano", que en català bé podrirem traduir com a planer.

Tinc una companya de feina que un dia va assistir a una recepció reial i dóna fe d'aquest caràcter del monarca, entre planer i desenfadat, tot i que sense perdre les formes, que ho són quasi tot en la monarquia: a la seva manera fins i tot les manté l'acusada infanta Cristina quan es passeja pels jutjats!

El caràcter "campechano" de Joan Carles I es va anar esvaint a mesura que es precipitaven les polèmiques i els errors propis i familiars (elefants, Urdangarín) i es precipitava el final del seu regnat.

Són unes altres les qualitats que té el seu fill, l'ara rei Felip VI, però no sembla que heretarà, com ho va fer amb la corona, el qualificatiu de "campechano"; potser tampoc cal, doncs cada rei és com és i marca el seu estil propi.

Al principi del seu regnat Joan Carles I va haver d'afrontar el cop d'estat del 23F, del que, entre d'altres fets, són històriques les paraules que va adreçar al llavors president Pujol: tranquil, Jordi, tranquil.

Ara el rei Felip VI, també al principi del seu regnat, ha d'afrontar un nou desafiament i la seva primera reacció rellevant ha estat un desaire, negant audiència a la presidenta del Parlament de Catalunya tot dient-li "millor m'ho passes per correu electrònic!"

Puc entendre que Felip VI no vulgui rebre, ni veure en pintura, a Carme Forcadell però no a la presidenta del Parlament.

Per rematar aquest episodi de formalitats legals, la publicació del cessament del president Mas no inclou el protocol·lari agraïment a la feina feta i serveis prestats que sí va merèixer, per exemple, Francisco Camps, un nou desaire que la Casa Reial s'ha afanyat a desmentir que l'omissió fos seva, apuntant per tant a la Moncloa i, més concretament, al Ministeri de la Presidència que comanda Soraya Sáenz de Santamaría.

Aquesta fredor monàrquica, alimentada ben segur per una elevada sensació d'incomoditat davant el procés català, és un greu error de càlcul institucional; és cert que la fotografia del rei Felip VI amb la presidenta del Parlament pot incomodar, però si el Parlament de Catalunya és (encara) una institució que també representa l'estat espanyol no hi ha motiu per no rebre'n la presidenta, per més independentista que sigui.

Negarà també l'audiència Felip VI al nou president de la Generalitat? Negarà un ex Príncep de Girona, i pare de l'actual Princesa de Girona, audiència a un ex-alcalde de Girona?

Grinyolaran les paraules "diálogo y entendimiento" quan Felip VI les pronunciï en el seu proper discurs, com van grinyolar de mala manera les del seu pare, Joan Carles I, quan va afirmar que "ningú no fou mai obligat a parlar en castellà".

Il·lús jo, que pensava que la monarquia espanyola estava al servei del poble i les seves institucions, i no a l'inrevés. Il·lús jo, que pensava que el rei era, en efecte, el cap d'estat!

Felip VI, rei en escala de grisos...

Temps era temps les cerimònies d'enllaços i coronacions reials de les monarquies europees aportaven color i glamur a les pantalles de televisió, encara que les imatges que els televisors de l'època projectaven eren en blanc i negre.

Temps era temps, quan la vida real semblava viure's en blanc i negre, aquelles celebracions reials, amb la Fabiola i en Balduí, la Grace i en Rainier, etc., feien viure un conte de fades i de princeses no només a qui els vivien en la pròpia carn, i sang reial, sinó als milions de ciutadans que, embadalits, s'ho miraven a través de la petita pantalla.

Temps era temps les monarquies semblaven viure, i efectivament vivien, en un altre món, potser paral·lel al nostre, però ben segur del tot inabastable per nosaltres.

Avui veiem la família reial espanyola i, com anys enrere, confirmem novament que viuen en un altre món, falsament semblant al nostre, i com "temps era temps" farcit d'enganys, presumptes corrupteles i privilegis que, a dia d'avui, poden vulnerar fins i tot els Drets Humans...

Avui Espanya té un nou rei, Felip VI, i la seva cerimònia de proclamació, com el seu enllaç anys enrere i el de les seves germanes, infantes elles, la veurem a tot color, en alta definició i fins potser en tres dimensions!

Però avui la vida de la monarquia espanyola, per més que la mirem amb televisors d'alta definició,  la veiem en blanc i negre, en escala de grisos, tota la gamma de grisos que projecta avui la monarquia espanyola, per més que ens la vulguin pintar de tots colors...

Visca el Rei?... fins i tot avui, sobretot avui, visca la República!
------------------

pd: també us pot interessar recuperar El Rei abdica, la República espera...