Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

L'art de Sixena

Per uns és un espoli en tota regla, pels altres simplement l'aplicació de la regla, en aquest cas d'una decisió judicial; per tots és, sobretot, més munició electoral.

L'art i la cultura han entrat de ple en la campanya electoral del 21D per obra i gràcia del conflicte de l'art de Sixena i, naturalment, de l'(in)oportunitat de l'aplicació de l'article 155.

És molt trist que l'operació s'iniciés amb nocturnitat (què volen aquesta gent...), és molt trist que l'operació requerís la intervenció de la Guàrdia Civil, és molt trist que els Mossos d'Esquadra haguessin de carregar, és molt trista, patètica fins i tot, l'actuació artística (performance si sou del morro fi) que ahir vam viure i veure al Museu de Lleida i al monestir de Sixena...

És molt trist que la cultura i l'art siguin (o semblin) només el pretext per atiar un conflicte polític,  territorial, identitari, fins i tot administratiu.

I entre tanta tristesa em pregunto com serien avui aquestes mateixes obres si al seu dia el govern català no les hagués comprat, en quin estat de conservació estarien i, sobretot, ens mans de qui estarien: carn de subhasta, d'antiquari, de Walapop?

Qui les reclama pot fer-ho, més enllà de les seves raons i del dret que pugui tenir, perquè aquestes obres han estat conservades, perquè amb la seva conservació també s'ha conservat el seu valor.

També em pregunto com estaran aquestes obres, rebudes ahir amb tots els honors a Sixena, d'aquí a cinc o deu anys, i si el seu retorn suposarà un revulsiu per dignificar culturalment Sixena, o si les obres esdevindran tan sols el botí d'una disputa política i territorial.

Diuen que només valorem les coses quan les perdem; diuen que el Museu de Lleida ha rebut aquest darrer mes tantes visites com les que rebia anualment. Més enllà de la indignació per com s'ha resolt (?) aquesta qüestió també m'entristeix pensar que mentre ens pensàvem que era ben nostre l'art de Sixena ens era, en general, totalment indiferent...

Si la política és un art, no l'he sabut veure, i per tant tampoc apreciar, en relació al de Sixena, però no patiu, segurament sóc jo...

L'art del 155

Amb l'amenaça de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, la suspensió del govern i la intervenció de la Generalitat semblava que Catalunya havia d'entrar a l'avern i que havia de cremar en flames tot el que fins ara havíem assolit en matèria d'autogovern. Arribat el moment, però, el president espanyol Mariano Rajoy va fer-ne una aplicació aparentment epidèrmica convocant les eleccions el més aviat possible, quan qui més qui menys esperàvem una intervenció més profunda i, sobretot, prolongada en el temps.

El cert és, però, que tot i aquesta aparença epidèrmica l'aplicació del 155 es fa feixuga i sembla alentir-nos aquesta excepcional existència, que qui dies passa 155 empeny, estovant el temps com rellotges dalinians i esborrant-ne l'horitzó, difuminant-lo de tal manera que no en puguem definir el final, a risc de situar-lo, cas que realment hi sigui, més enllà de la precipitada data electoral. Alguns ja han deixat palès les seves ganes (ànsies fins i tot) que sigui així, que el 155 no sigui un estat d'excepció sinó simplement un estat...

I mentre el 155 se'ns fa llarg al govern espanyol sembla fer-se-li curt i té pressa per aprofitar-lo, com si el temps del 155 se li escolés entre les mans a cada hora, a cada minut, a cada segon. I fent de l'oportunitat virtut el govern espanyol sembla voler aprofitar l'ocasió per a resoldre, a favor dels seus interessos i en contra dels del govern cessat, qüestions controvertides com les de l'art de Sixena amb l'art d'aplicar el 155...

El que hauria de ser tan sols un parèntesi amb un govern cessat i una Generalitat intervinguda, sense més acció ministerial que la imprescindible i rutinària, ha acabat esdevenint l'oportunitat per transvestir el govern català amb l'excusa del 155. Sembla ben bé un abús de poder!

Amb aquesta decisió del govern espanyol la defensa de la posició catalana en aquest conflicte patrimonial resta en plena indefensió doncs el govern que en defensava la pertinença està cessat, empresonat i/o a l'exili, sense capacitat efectiva de defensa, tan sols el dret a la rebequeria.

En altres qüestions no però en aquesta de Sixena el govern espanyol es mostra molt destre (maldestre en realitat) en l'art d'aplicar el 155! No és epidèrmic el 155, és una intervenció subcutània, la profunditat de la qual les flames de l'avern no ens deixen veure...