Per cinc mil·lèsimes de segon...

Cantava Víctor Jara, a "Te recuerdo Amanda", que "la vida es etrena en cinco minutos", que "los cinco minutos / te hacen florecer"... I més endavant també canta, tràgicament "y en cinco minutos quedó destrozado"...

Mesurem constantment el temps i el mateix temps que ens porta a la glòria, és el temps que ens pot destrossar. I salvant les distàncies, no van ser cinc minuts, sinó cinc mil·lèsimes de segons el que va separar el jove atleta jamaicà Kishane Thompson de la glòria, de l'or olímpic, que es va endur, per cinc mil·lisegons, l'atleta estatunidenc Noah Lyles.

Cinc mil·lèsimes de segon són imperceptibles per a l'ull humà, però no per una càmera d'alta velocitat, capaç de captar un fotograma cada mil·lisegon i, per tant, captar fins a cinc fotogrames en cinc mil·lisegons.

D'aquí, entenc, que a la "photo finish" es pogués apreciar la diferència entre el temps de Noah Lyles (9,784 segons), medalla d'or, i el de Kishane Thompson (9,789 segons), medalla de plata, a la línia d'arribada. I ha estat precisament a la línia d'arribada on Kishane Thompson ha perdut la final, una final que durant gran part del recorregut semblava tenir guanyada.

Kishane Thompson, fins i tot, va travessar abans la línia d'arribada amb el peu, però el que compta és el pit, i aquí Noah Lyles, que va anar de menys a més, no només va ser més ràpid, també més hàbil.

I és que, per estrany que sembli, cinc mil·lèsimes de segon donen per molt, ja que en aquest curtíssim lapse de temps que va permetre Noah Lyles assaborir l'or olímpic, un potencial d'acció neuronal (els senyals elèctrics que viatgen per les neurones) pot recórrer un xic més de mig metre, i el so pot arribar a recórrer més d'un metre i mig.

També donen per molt 5 mil·límetres, donen com a mínim per un altre or olímpic, el que es va penjar, gràcies a aquesta distància, l'arquer sud-coreà Kim Woojin en la competició individual de tir amb arc, ja que el seu 10 va ser 4,9 mil·límetres més a prop del centre de la diana que el 10 del seu rival a la final, l'estatunidenc Brady Ellison.

Potser no ve d'un pam, però sí de menys de cinc mil·límetres; i la vida és eterna en cinc minuts, i la glòria olímpica en cinc mil·lèsimes de segon!

Fins i tot la investidura del possible nou president de la Generalitat de Catalunya, ve d'un vot!

Sobre la blasfèmica inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024

Més enllà de qüestionar l'escenari, el riu Sena amb els ponts, els monuments i els edificis emblemàtics que hi ha al llarg del seu curs, la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 també va generar molta polèmica pel que s'hi va representar, especialment en l'escena titulada "Festivitat".

Davant d'una escena que semblava emular la del Sant Sopar, apareixia la figura d'un Dionís (el déu grec del vi i la vinya, del teatre, de la rauxa i de les festes, banquets i orgies) quasi nu i pintat de blau que va indignar i ofendre a moltes persones, que van titllar tal representació, simplement, de blasfèmia.

Recordem com defineix, el diccionari, el terme blasfèmia: "Expressió ofensiva contra la divinitat, contra algun símbol religiós o contra alguna realitat que sigui objecte d’adoració, de veneració o de culte religiós."

En cas de ser-ho, en cas de voler representar el Sant Sopar, podria ser-ho plenament, una blasfèmia, i ni seria la primera ni, possiblement, la darrera; és clar que hi ha potencials blasfèmies que potser només han estat representacions a títol d'homenatge, sense ànim d'ofendre, de l'escena mítica de la pintura del Sant Sopar (o El Darrer Sopar) de Leonardo da Vinci.

Hi ha qui sosté, però, que l'escena "Festivitat" la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 no feia al·lusió a la mítica taula presidida per Jesucrist, sinó al quadre "El Festí dels Déus" del pintor barroc neerlandès Jan Hermansz van Bijlert. En cas de ser així, la denunciada blasfèmia, la presumpta i, per molts, inoportuna i infortunada blasfèmia, no s'hauria produït i tot plegat hauria estat, tan sols, un foc d'encenalls, si fa o no fa com el del mateix peveter olímpic parisenc.

En qualsevol cas, si l'art té per missió, entre d'altres, la de remoure consciències, aquesta escena de la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024 ha complert el seu objectiu.

 

La inauguració aigualida

L'aposta era agosarada, fins i tot valenta i innovadora, si voleu, i per tant arriscada. L'aposta era arriscada i la inauguració dels Jocs Olímpics de París 2024, podríem dir, en general va fer aigües...

La inauguració va fer aigües i no precisament per la pluja, que certament va deslluir la cerimònia, sinó, com a mínim, per a mi, per aquestes tres qüestions:

Primera: el riu.
Traslladar la cerimònia d'inauguració d'uns Jocs Olímpics fora d'un estadi olímpic és una decisió valenta, trencadora i innovadora, i encara més canviar el tartà d'un estadi per un riu, en aquest cas el Sena, per a la desfilada dels i les atletes. L'escenari, a priori, podria semblar immillorable pel riu i sobretot per tot el que l'envolta (ponts, monuments, edificis emblemàtics...), però la desfilada fluvial dels i les atletes sobre les barques no tenia l'èpica de les desfilades sobre el tartà de l'estadi olímpic de torn, sobretot per l'efecte simbòlic que té l'estadi olímpic en uns jocs, esdevenint el centre neuràlgic.

Segona: les barques.
Presa la decisió de fer la desfilada en barques navegant pel riu Sena, si la imatge dels i les atletes sobre les barques ja era poc èpica, encara aportava menys èpica la imatge de les barques tal com fan els serveis turístics, sense estar decorades en motiu i amb motius dels jocs; més que atletes desfilant en una inauguració d'uns jocs olímpics, semblaven turistes... Molt més èpica va tenir la celebració de la Copa del Rei de l'Athletic Club al capdamunt de la Gabarra.

Tercera: la realització televisiva.
Entenc que el repte era majúscul, que la retransmissió televisiva de la cerimònia al llarg del riu tenia, d'entrada, una major complexitat que una retransmissió en un estadi olímpic, on l'escenari està tancat i tota l'acció se centra a la pista; la dispersió dels quadres escènics al llarg del recorregut, jugant amb els ponts, els monuments i els edificis emblemàtics, combinats amb la desfilada de les barques, no va permetre una retransmissió fluida, sinó que més aviat va ser caòtica, fins al punt que els mateixos comentaristes, per moments, no sabien amb precisió què passava, o què passaria. A més, els problemes tècnics d'alguns quadres escènics, més alguns problemes de realització, també van contribuir a la impressió que la cerimònia avançava més a batzegades que amb fluïdesa, i només al final, amb l'encesa del peveter, es va aconseguir un cert crescendo amb una mínima emotivitat.

És, com a mínim, per tot això (i sense entrar en el contingut d'alguns dels quadres escènics) que per mi la cerimònia va fer aigües, i no precisament per la pluja...

Barcelona'92

Penso en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i en tot el que van representar i tinc, com amb altres fets i coses de la vida, sentiments contraposats.

Quan passen per la televisió les imatges de Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciant el 17 d'octubre de 1986 "A la ville de... Barcelona" em veig al pati de l'escola, a l'hora de menjador, saltant d'alegria per la notícia, que ens deuria anunciar algun mestre mentre jugàvem al pati. Jo aleshores tenia 12 anys i per mi això dels Jocs Olímpics era tot un espectacle després de veure un senyor volant a Los Angeles 1984, a banda de Carl Lewis.

Un parell o tres d'anys més tard, ja a l'institut, la cançó "Barna 92" dels "Decibelios" ja formava part de la meva col·lecció de cintes i vinils i alimentava la visió més crítica, la cara oculta dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 amb l'Operació Garzón com a trist episodi. De l'època preolímpica de l'institut també recordo la difusió d'un vídeo promocional dels Jocs, diria que també del voluntariat, en el que hi apareixia ballant sardanes una companya de classe...

Ara que fa 30 anys que es celebraven els Jocs i que qui més qui menys recorda on era i què feia, jo era a Holanda amb el grup de Truc del CAU participant en el "Nawaka", una trobada internacional de joves escoltes organitzada pels escoltes d'allà, que són més d'aigua que de muntanya, per raons òbvies. Aquells dies vam viure força aliens als Jocs de Barcelona, entre l'estada i la mica de turisme que vam fer després per Holanda... Potser va ser només per caprici del calendari, però una part de mi agraïa no ser-hi, no ser-ne del tot partícip.

Aquell estiu, però, vaig acabar pujant a l'Estadi Olímpic de Montjuïc; va ser un dia de principis de setembre, abans de començar el curs, per veure una jornada dels Jocs Paralímpics; em va impressionar molt veure tants esportistes amb discapacitat física competint a tan alt nivell invocant l'esperit de la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona'92.

Sens dubte els Jocs Olímpics de Barcelona'92 van impulsar la ciutat i el país, van transformar-nos urbanísticament i també mentalment, una bona injecció d'autoestima; allò de situar-nos al mapa a nivell mundial... És clar que el seu èxit també va tenir un preu; no tot van ser flors i violes i no tot s'ha recordat prou, aquests dies...

Aquests dies potser tirem més de nostàlgia que de memòria, al capdavall els records es fixen amb més intensitat gràcies a les emocions; els Jocs Olímpics de Barcelona'92, com tantes altres coses de la vida, em segueixen generant sentiments contraposats, una mena de relació d'amor - odi en la que no puc desempallegar-me de cap de les dues emocions. 

Em sembla, però, que més que els Jocs sóc jo, que aquesta ambivalència és cosa meva, defecte de fàbrica!

JJOO sense esperit

Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no? És aquesta la qüestió?

Aquests dies al diari El Punt Avui entrevisten defensors i detractors a la candidatura dels Jocs Olímpics Pirineus - Barcelona 2030 i tothom té les seves raons, raons que no sempre són excloents. Bo i reconeixent que hi ha escala de grisos, la pregunta exigeix d'entrada una resposta binària (sí o no) i després la resposta es pot matisar.

D'arguments a favor i en contra n'hi ha molts, alguns són estrictament polítics, d'altres ideològics (que no és el mateix), d'altres econòmics i també s'hi han afegit els de la sostenibilitat. Arguments que sostenen les posicions favorables i les posicions contràries, perquè cadascú té els seus arguments, les seves raons, els seus interessos. 

Jo que m'ho miro de lluny, a distància, trobo que en tota aquesta aquesta història de la candidatura catalana, l'aragonesa i la frustrada conjunta hi falta un ingredient que hauria de ser essencial, bàsic, imprescindible: l'esperit olímpic.

L'agermanament, solidaritat i amistat entre els països, els pobles del món, a través de l'esport, aquest ideal de confraternitat és el que, en teoria i segons el baró de Coubertin, alimenta l'esperit olímpic i en el cas de la candidatura catalana, aragonesa i la frustrada conjunta aquest esperit brilla per la seva absència.

Les relacions entre Catalunya i Aragó, entre els dos governs i en relació amb el d'Espanya, no s'han significat per aquestes virtuts, més aviat tot el contrari; Catalunya endins tampoc respirem un clima d'esperit olímpic per la candidatura Pirineus - Barcelona 2030 i tot plegat, tinc la impressió, fa més nosa que servei.

No sé si una candidatura olímpica sense una mínima dosi d'esperit olímpic té massa recorregut; si jo fos del Comitè Olímpic Internacional potser miraria cap a altres candidatures més solidàries i fraternals, que aquí no parem de tirar-nos els plats pel cap.

Jocs Olímpics d'Hivern sí o Jocs Olímpics d'Hivern no? Si aquesta és la qüestió, sense esperit olímpic, per mi rotundament no. No ens mereixem aquests jocs; discutim després si serien necessaris o no...

Minuts Musicals localitzats a Pequín

Pequín és aquests dies, amb els Jocs Olímpics d'Hivern, la capital mundial de l'esport, tot i que aquí estem més entretinguts amb els Jocs Olímpics d'Hivern de 2030 i la controvertida candidatura Barcelona - Pirineus, traient els pètals d'una margarideta: els volem organitzar, no els volem organitzar, els volem organitzar, no els volem organitzar...

Mentre seguim decidint què voldrem ser, olímpicament, quan siguem grans de moment el que ens ha arribat de Pequín, de Beijing, és la primera medalla olímpica d'uns jocs olímpics d'hivern, penjada del coll de la surfista de neu Queralt Castellet, tota una gesta!

Si aquesta és la darrera referència que tinc de Pequín, la més recent, la primera sospito que deuria estar relacionada amb el seu gentilici, pequinès, però no associada a les persones sinó a la raça de gos, ja sabeu, aquest gosset menut i divertit, que la llegenda i mitologia diuen que va ser fruit de la unió entre un lleó i una mico femella, de la que el rei dels animals es va enamorar... Vaja, si fa o no fa com l'ós formiguer!

És clar que per dualitat curiosa la de Jaume Sisa / Ricardo Solfa, i entre les seves cançons n'hi ha una sobre Pequín. I qui també ha cantat a Pequín és el grup madrileny El Buen Hijo.

Pequín va ser fundada, diu la Viquipèdia, fa uns 3.400 anys; i la mateixa basta enciclopèdia diu que les primeres documentacions oficials del gos pequinès es troben en gravats coreans de fa 4.000 anys; podria ser que el gos pequinès fos anterior a Pequín?...

Minuts Musicals localitzats a Calgary

Tu em dius Calgary '88 i jo et dic Alberto Tomba!
És evident que els Jocs Olímpics de Calgary 1988 van donar per a molt més, però Alberto Tomba va ser, per mi i sembla que per moltes persones, el referent d'aquells jocs, com Carl Lewis amb Los Angeles 1984...

I no va ser, en el meu cas, fins al 2011 quan, gràcies als Antònia Font, Calgary '88 va tornar a la meva vida en forma d'una meravellosa cançó en la que és impossible no pensar en la història d'amor de dos patinadors russos, que no representaven Espanya, i que com Alberto Tomba també es van fer amb l'or olímpic!

És la història d'Ekaterina (Katia) Gordeeva i de Sergei Grinkov que als 10 i 14 anys, respectivament, van començar a patinar junts, que van guanyar campionats del món i jocs olímpics i que l'any 1991 es van casar! A finals de 1995, en ple entrenament, ell es va desplomar i va morir sobre el gel. Sí, una història d'amor tràgica...

Sobre Calgary també ha cantat el grup Bon Iver...

Minuts Musicals retrobats amb Decibelios i "Barna-92"!

Si editéssim un disc al voltant dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 a la "cara A" hi hauria cançons com "Barcelona" i "Amigos para siempre", entre d'altres; inevitablement a la "cara B" podríem posar-hi cançons de l'altra cara dels Jocs Olímpics, que també van tenir una "cara B" amb l'Operació Garzón.

Musicalment en aquesta hipotètica "cara B" no hi podrien faltar els "Decibelios" i el seu "Barna-92", una de les grans cançons d'aquest grup de ska i punk i de la "cultura Oi!" nascut al Prat de Llobregat, que van publicar l'any 1986 dins el seu tercer disc, el mític "Vacaciones en el Prat".

El grup, que fins i tot va aparèixer a "La Bola de Cristal" presentat per Alaska, no va sobreviure als anys '90 i pels Jocs de Barcelona'92 ja estaven dissolts...

I malgrat fa poc van tornar i el seu líder, Fray, encara mou el grup amb una nova formació, sempre ens quedaran les seves mítiques cançons, com "Oi! Oi! Oi!", "Vacaciones en el Prat", "Boina" i, naturalment, "Barna-92"!





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

Minuts Musicals retrobats amb Los Manolos i "Amigos para siempre"!

Dies enrere recordàvem un dels himnes dels Jocs Olímpics de 1992, la cançó Barcelona que Freddie Mercury va cantar fent duet amb la soprano catalana Montserrat Caballé. Una altra dels himnes d'aquells jocs va ser la cançó "Amigos para siempre (Friends for life)" que també van cantar fent duet el tenor català Josep Carreras i la soprano anglesa Sarah Brightman, cançó que van interpretar en la cerimònia de clausura.

Aquella cerimònia de clausura va parir la frase mítica “Atletes, baixin de l’escenari; atletas, bajen del escenario!”, pronunciada per Constantino Romero davant la invasió de l'escenari per part de molts esportistes al ritme del "¡Vete!" de Los Amaya, que amb Peret i Los Manolos van fer bellugar els esportistes tan o més que durant la competició!

La rumba va ser la gran protagonista d'aquella cerimònia de clausura i entre les cançons més recordades van sonar el "Gitana Hechicera" de Peret i la versió d'"Amigos para siempre (Friends for life)" de Los Manolos, el grup de rumba, no el duet de periodistes esportius!

És escoltar "Amics per sempre" i tornar a Barcelona'92!


 


I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

Minuts Musicals retrobats amb Freddie Mercury i Barcelona!

Aquests dies els mitjans de comunicació han recordat Freddie Mercury, fundador, compositor i vocalista de Queen, figura imprescindible de la història de la música en general i del rock en particular!

Aquesta setmana, concretament el passat 5 de setembre, Freddie Mercury hagués celebrat setanta anys, ja que aviat, el proper 24 de novembre, farà vint-i-cinc anys que va morir als 45 anys.

Recordant aquesta efemèride són moltes les cançons de Queen que podríem recordar, però amb els Jocs Olímpics de Rio 2016 tan recents, i amb el Jocs Paralímpics encara en joc, m'és impossible no recordar la cançó que li va dedicar a la Barcelona pre-olímpica a finals dels anys vuitanta del segle passat i que, amb Montserrat Caballé, va esdevenir l'himne dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992!

Malauradament Freddie Mercury va morir mesos abans de la celebració dels Jocs, però la seva contribució a fer-los més internacionals, i a fer més internacional la ciutat de Barcelona, va ser, és i serà eterna...





I la setmana vinent, més retrobaments musicals!

El vídeo de la setmana: ells són els super-humans!

Quan sabem que hi ha una discapacitat la busquem, inevitablement ens esforcem a trobar-la: la manca d'una, o més extremitats, la ceguesa... Aquesta cerca no sempre és maliciosa, a vegades tan sols es fa per certificar el que ja sabem, i en molts casos és tan sols l'avantsala per valorar l'esperit de superació de la persona que té la discapacitat.

Aquesta setmana han començat els Jocs Paralímpics de Rio 2016 i només cal mirar-los una estona per deixar de veure persones amb discapacitat i veure, per sobre de qualsevol altra concepció, esportistes que competeixen entre ells per la glòria olímpica!

Mirem la discapacitat per admirar, per destacar i valorar la capacitat, les capacitats! Com expressa aquest vídeo de la cadena de televisió britànica Channel 4, ells són els super-humans!



Bon divendres!

A un (mal) pas de la glòria olímpica!

Yana Kudryavtseva, gimnasta amb cognom que em veig més amb cor d'escriure que de pronunciar, era la principal favorita per guanyar la medalla d'or en la final individual d'aparells de gimnàstica rítmica, però un petit error de recepció d'una de les masses just al final del seu exercici la va allunyar de l'or olímpic!

Yana Kudryavtseva és, avui per avui, la gran dominadora de la gimnàstica artística individual i ja acumula, entre les seves medalles en competicions internacionals, vint-i-sis medalles d'or, tretze de les quals en campionats del món, però cap encara en una Jocs Olímpics! Just quan va acabar el seu exercici de masses, el tercer dels quarte que havia de completar, va ser conscient que amb aquell error se li escapava l'or, i no va poder evitar que se li escapés més d'una llàgrima...

L'error, com en la vida, també forma part de l'esport! Però el binomi encert / error no és l'únic que en l'esport, com en la vida, es posa en joc! Donem per descomptada la preparació (física i mental), i també hi ha el factor sort i el seu anvers, la dissort, la malastrugança!

Dissort és el que va patir l'atleta nord-americana Abbey D'Agostino quan accidentalment va topar amb la neozelandesa Nikki Hamblin, qui en plena sèrie de classificació per la final dels 5.000 metres es va entrebancar i va fer caure D'Agostino. La història d'aquesta entrebancada olímpica ja la coneixeu: les dues atletes ajudant-se mútuament, relat que exemplifica l'esportivitat i l'esperit olímpic i que contrasta amb una de les imatges més lamentables d'aquests Jocs de Rio 2016.

Em refereixo a la trista imatge de l'egipci Islam El Shehaby quan va negar la salutació al seu rival, l'israelí Or Sasson; El Shehaby, a banda de ser eliminat pel judoka israelià, va ser expulsat pel Comitè Olímpic Egipci dels Jocs; Or Sasson, per la seva banda, a seguir guanyant combats fins a penjar-se el bronze olímpic! Justícia esportiva? 

Una competició tan àmplia i coral com els Jocs Olímpics dóna per a moltes històries de glòria, com la del nedador de Singapur Joseph Schooling, el fan que va batre el seu ídol, Michael Phelps, a la final dels 100 metres papallona, o la història de la judoka Majlinda Kelmendi, que va donar la primera medalla, un or olímpic, a Kosovo!

En els Jocs Olímpics la glòria generalment es mesura pel color dels metalls, però la glòria olímpica no sempre és d'or, plata o bronze, sinó en moltes ocasions que s'alimenta d'altres detalls, que no sempre tenen a veure només amb l'esport.

Per a la història queden els podis, naturalment, però en l'hemeroteca dels nostres records també hi desarem altres històries i relats que ens han commogut al llarg d'aquests quinze dies de Jocs Olímpics: per mi serà impossible esborrar una de les primeres imatges que vaig veure dels jocs, l'esfereïdora imatge de la cama trencada del gimnasta francès Samir Aït Saïd. Aquest sí va ser un mal pas!

Rio 2016, amb totes les medalles i històries, ja és història; la propera cita dels esportistes amb la glòria i les medalles olímpiques serà Tòquio 2020. No ens n'adonarem que ja hi serem, gaudint de les històries personals que els Jocs Olímpics sempre ens ofereixen, aquelles que situen els esportistes a un pas, o un mal pas, de la glòria olímpica!

El vídeo de la setmana: Carolina Routier, olímpica!

La Carolina fa triatlons! La notícia ens va agradar però no sorprendre, doncs ella, com les seves germanes, va créixer fent piscines al Club Natació Banyoles i competint en natació, primer, i salvament, després, sempre a un alt nivell!

Aleshores a cap de nosaltres, oncles i cosins, ens passava pel cap que algun dia la Carolina Routier Cañigueral seria olímpica! Però si aquest era un somni que perseguia ara ja quasi l'ha atrapat: aquest dissabte 20 d'agost la Carolina participarà a la triatló dels Jocs de Rio 2016!

A prop no només hi tindrà en Mario, també els seus pares, que naturalment no s'han volgut perdre el debut olímpic de la Carolina! I tots nosaltres (germanes, nebots, oncles, cosins...) també hi serem amb ella, a cada braçada, a cada pedalada, a cada pas que faci fins a arribar a la meta! I quan acabi, sigui quina sigui la seva posició, ens sentirem orgullosos de la Carolina, la nostra cosina olímpica!




Bon divendres i molta sort, Carol!

La plata de del Potro

Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però possiblement ha estat el tennista que amb més profunditat, com els cops que envia amb força al fons de la pista, prop de la línia, ha arribat al cor dels espectadors i seguidors de la competició de tennis dels Jocs Olímpics de Rio 2016.

La seva a Rio 2016 ha estat una participació contra pronòstic, sobretot eliminant a la primera ronda a Novak Djokovic, actual número u del rànquing ATP i un dels favorits del torneig, i al potent i explosiu Rafa Nadal a les semifinals! Del Potro, que ja va ser medalla de bronze a Londres 2012, vencent precisament a Djokovic, no va poder superar el britànic Andy Murray, que com a Londres 2012 es va penjar de nou l'or olímpic.

La plata de Juan Martín del Potro té molt mèrit, doncs l'argentí, tot i ser encara un tennista jove (27 anys) ha tingut una carrera esportiva irregular per culpa, sobretot, d'una lesió al canell que l'any 2010 li va trencar la seva progressió al rànquing, escalant fins a la 4a posició de l'ATP després de guanyar, l'any 2009, l'Open USA, el seu únic Grand Slam! Actualmehnt del Potro ocupa el 141è lloc del rànquing de l'ATP.

Del Potro ja fa anys que ha perdut la llarga melena que lluïa de jove, quan va irrompre al circuit, però segueix oferint, guanyi o perdi, la intensitat i força del seu servei i de la seva dreta, els seus cops guanyadors! A Rio 2016 el seu joc ha brillat i ha assolit una meritòria i inesperada medalla de plata! És cert que l'or et duu a la glòria, però més enllà de l'or, fins i tot també més enllà dels metalls, hi ha molta glòria, batalles personals guanyades, reptes assolits!

D'haver guanyat del Potro hagués tenyit d'èpica el daurat més cobejat, doncs no són moltes les sorpreses que els Jocs Olímpics ens ofereixen: generalment guanyen els teòricament millors, els favorits! Però avui del Potro simbolitza el contra pronòstic, el no tenir res a perdre i molt a guanyar amb què molts atletes afronten els Jocs.

Andy Murray se'n va endur merescudament l'or olímpic i després d'una llarga i fatigada abraçada entre els dos finalistes del Potro va rebre una sentida ovació, el reconeixement a l'esforç i al gran torneig olímpic que ha fet l'argentí, que tornarà a bregar per les pistes del circuit per alçar de nou un títol ATP que se li resisteix des de 2014, amb la ferma voluntat d'ampliar el seu palmarès, de moment amb 18 títols ATP guanyats.

Juan Martín del Potro no és, ni possiblement serà, una llegenda del tennis com ho han estat o són John McEnroe, Ivan Lendl, Jummy Connors, Bjorn Borg, Pete Sampras o Roger Federer però a mi, com moltes d'aquestes llegendes, ja m'ha guanyat!

El vídeo de la setmana: Simone Biles, la potència artística de la gimnàstica

Simone Biles és, i serà sens dubte, un dels noms propis dels Jocs Olímpics de Rio 2016 que aquests dies s'estan celebrant.

Cèlebres són els seus exercicis, i especialment espectaculars els de terra, en la que explota com cap altra gimnasta potència de les seves cames. Resulta inevitable comparar-la amb la gimnasta que fa quaranta anys, als Jocs Olímpics de Montreal 1976, no només va meravellar el món, sinó que va assolir la màxima puntuació possible, fins aleshores mai assolida, un 10 pel qual el marcador d'aquells jocs no estava preparat: Nadia Comăneci!



Simone Biles no té els 14 anys de Nadia Comăneci, sinó 19, i com la romanesa fa quaranta anys la nord-americana pot tancar la seva primera participació olímpica amb un bon sac de medalles, algunes d'or com la que ja ha assolit en la competició per equips; el seu palmarès als mundials de gimnàstica artística ja brilla amb deu medalles d'or, dues de plata i dues de bronze.

Qui és Simone Biles i, sobretot, d'on ha sortit aquesta espectacular gimnasta capaç d'emmudir tot un pavelló olímpic per veure els seus exercicis? El "Biles", doble mortal en planxa que finalitza amb mig gir, salt marca de la casa que només ella, de moment, sap fer, potser no és el repte més difícil que ha hagut de superar al llarg de la seva curta vida...



Bon divendres!

Putin passa olímpicament de la carta olímpica, malgrat Sotxi 2014!

El 1936, fa 78 anys, Hitler va tenir els seus jocs olímpics... avui, aquest mes de febrer de 2014, Putin té els seus!

"Els Jocs de Putin" són d'hivern i deuria quedar glaçat (?) quan, divendres passat, dia de la inauguració dels Jocs Olímpics d'Hivern de Sotxi 2014, Google li dedicava el seu "doodle"destacant aquest paràgraf de la carta olímpica sota els colors de l'arc iris de la bandera gai:

"La pràctica esportiva és un dret humà. Tota persona ha de tenir la possibilitat de practicar esport, sense discriminació de cap tipus i dins de l'esperit olímpic, que exigeix comprensió mútua, solidaritat i esperit d'amistat i de joc net"

Ja pot esforçar-se Putin a dir que els homosexuals que vagin als Jocs Olímpics de Sotxi 2014 seran rebuts calorosament... Vés què ha de dir, el que realment pensa?

Els Jocs Olímpics són un gran aparador mundial que permet a la ciutat que els organitza ser per uns dies el centre del món, i, si es fan bé les coses, representa un impuls social i econòmic; prou bé que ho sabem aquí, amb els JJOO de Barcelona'92, que no van escapar, tampoc, d'operacions de maquillatge urbà i control social i repressió...

Però també sabem que els Jocs Olímpics són, en ocasions, res més una màquina de propaganda política; ja va passar amb els de Pequín, qüestionats per la manca de llibertats i la repressió del país que els acollia... Jocs Olímpics com a propaganda política? Hitler va tenir els seus, ara els té Putin!

La carta olímpica? Putin, en el fons, en passa olímpicament! 

Amb l'excusa dels JJOO de Sotxi ja ha fet i desfet a plaer i passat els jocs ho seguirà fent, ja sense els focus olímpics observant-lo, ja sense la llum del foc olímpic...

Quan la flama olímpica s'allunyi de Sotxi prendrà de nou a la Rússia de Putin, i qui sap si amb més vivor, amb més vigor, el foc de la repressió!

Tokio m’és igual. #MinutsMusicals amb Antònia Font

Tokio m’és igual

Sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca i que és dilluns
de gelocatil i cafeïna, arrancarem almanco avui.
Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

I és només quan som una piltrafa que m’escric i me dibuix,
sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts.
Senyoreta, m’estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Senyoreta, ca meva s’abandona i no ho supera,
"su asiento en posición vertical", Pequín no és Xangai.
Senyoreta, m’estimi com s’estima en es cinema
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos
de sushi, Panasonic total, Tokio m’és igual

Antònia Font

"Tòkio m'és igual, i Istambul encara més!", semblaven cantar els responsables de la candidatura olímpica de Madrid 2020 abans de la proclamació de la ciutat nipona com a seu dels Jocs Olímpics de 2020... I així els hi va anar...

Per cert, per cançó olímpica, els Antònia Font tenen la memorable Calgary 88!

Serà novament olímpica Barcelona? Jo penso que no...

Foto: El Perióidico de Catalunya. RICARD CUGAT

Que sigui finalment, o no, novament ciutat olímpica no sembla que ara per ara sigui l'element més important del tret de sortida de Barcelona per la cursa per ser seu dels JJOO d'hivern el 2022.

Ser seu olímpica és naturalment l'objectiu final, la fita, però ser ciutat candidata és també, en sí mateix, un objectiu, encara que finalment no sigui Barcelona la ciutat escollida. Barcelona ha sabut veure com Madrid, malgrat ser doblement rebutjada, ha sabut treure partit (econòmic, polític i social) de les seves candidatures.

L'alcalde Hereu sembla haver trobat, en la proposta de candidatura de seu olímpica, el projecte de ciutat que li permeti, precisament, segons diuen, en el seu pitjor moment, projectar-se com un alcalde de futur, com un alcalde amb un projecte de País per Barcelona amb la implicació i participació, naturalment, d'altres territoris.

És tan important doncs el camí a fer com el destí on arribar, ara per ara fins i tot és més important el camí que el destí.

Barcelona activarà a partir d'aquest anunci una maquinària organitzativa que s'anirà engreixant i eixamplant a mesura que vagi superant les 3 etapes que té per davant:

2013. El Comitè Olímpic Espanyol (COE) decidirà quina ciutat representa Espanya

2014. El Comitè Olímpic Internacional farà el tall de candidats

2015. El Comitè Olímpic Internacional designarà la ciutat guanyadora

Barcelona no necessita, a criteri meu, ser novament ciutat olímpica, però si té la possibilitat de ser-ho, tampoc cal fer-hi, entenc, massa fàstics!. Potser ho necessita més l'alcalde Hereu, potser és aquest el projecte de futur que necessita, si més no és aquesta la seva aposta com a alcalde, ara, i com a candidat a l'alcaldia d'aquí 16 mesos...

La notícia, que ha estat ben rebuda en general a Catalunya, té, més enllà de Barcelona, un altre punt de mira, a criteri meu potser més interessant: el Pirineu. I aquí és on el camí pot ser tan o més interessant que el destí, sobretot pel que suposaria de promoció (esportiva, turística, social, econòmica) del Pirineu lleidetà i gironí, esdevenint una excusa (motiu) perfecte per a la inversió en infraestructures de mobilitat.

Sí que pot tenir més efectes positius, d'entrada ser candidatura, per les comarques del Pirineu català...

Això sí, és tan lícita la seva candidatura com la de Saragossa-Jaca, doncs enlloc hi ha escrit que no pugui presentar candidatura al COE. Puc entendre la reacció de Blanca Fernández Ochoa, la seva reacció immediata, però no la comparteixo: com en l'esport, es tracta de competir, de treballar per presentar una bona candidatura, respectant les altres, amb esportivitat... i que guanyi qui més s'ho mereixi.

Serà novament olímpica Barcelona?. M'agradaria equivocar-me, però jo penso que no. No és un pronòstic, és una opinió... De fet he començat a enumerar pros i contres del COE (ja no del COI) per decidir si Barcelona serà, o no, la ciutat que respresentarà Espanya... D'entrada maliciosament em pregunto: designarà Barcelona sense que Madrid hagi estat seu olímpica?. Pesarà més, pel COE, la trajectòria de la candidatura de Saragossa - Jaca, amb més anys de treball i precandidatures, que la projecció internacional de Barcelona?. Pensarà el COE en clau interna o pesarà més la candidatura que millor pugui lluitar internacionalment amb les altres ciutats candidates rivals?.

En fi, abans de "a la ville de..." caldrà estar a l'espera de "a la candidatura de..." El sainet està servit!

--------------------------------------------

pd: nota al web de l'ajuntament de Barcelona, amb el vídeo de la candidatura olímpica: Barcelona presentarà candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d'Hivern del 2022.

Breu valoració post elecció olímpica 2016 al meu Twitter

Aquest divendres, ahir, després de saber el resultat de l'elecció de la ciutat que organitzarà els jocs olímpics del 2016 en vaig fer aquesta breu valoració al meu Twitter:

Si no podia ser Madrid, Rio era la millor opció! Bé pel Brasil, felicitats a Rio! Tòkio m'és igual (diu Antònia Font) i 1a derrota d'Obama!

És l'avantatge del Twitter, la capacitat de síntesi en menys de 140 caràcters.

------------------------------------------

pd1: la imatge que il·lustra aquesta entrada és del meu Twitxr, publicada anabs de les votacions amcompanyada d'aquest comentari (piulada, tweet): Tomàquets olímpics!. Penso que Madrid ho té realment difícil, però... i si la "corazonada" es compleix?

pd2: vídeos promocionals de les candidatures:

Tokio 2016


Chicago 2016


Madrid 2016




Rio 2016


pd3: Tòkio m'és igual, Antònia Font

Jocs olímpics 2008

Pekín 2008 de Medina al diari Público

M'agraden els Jocs Olímpics!. Són com una mena d'orgia esportiva contínua i televisada... De fet m'agrada veure esport (potser més que no pas practicar-lo, que també) i cites com uns JJOO en són una bona oportunitat.

Però una cosa és que m'agradin els Jocs Olímpics i l'esport, i l'altre és que m'agradi algunes coses que passen abans i durant els jocs. Que uns JJOO van més enllà de l'esport està clar, i ho vam poder veure i viure amb els de Barcelona'92. Van suposar la transformació i promoció de la ciutat i el País, però no al gust i plaer de tothom: ocultació de les reivindicacions independentistes (jo en sóc, però defenso que s'expressin), la prevenció terrorista (amb alguna exageració notable a Catalunya, almenys als meus ulls de llavors, de 17-18 anys, d'excessiva repressió...).

M'agrada la idea que els JJOO puguin esdevenir un element de PAU, de treva entre els pobles, precisament per fer destacar, per sobre de tot, l'esport i l'esportivitat. Però precisament perquè la PAU és quelcom més que absència de guerra, el respecte als drets humans i a la llibertat d'expressió ha de ser un element indispensable a l'hora de fomentar la PAU durant els JJOO.

No m'ha agradat, per tant, l'actitud del Govern de la Xina en referència a la llibertat d'expressió i a la repressió de qui percep els JJOO no com una oportunitat pel país, que de fet ho és i molt, sinó com una excusa per ocultar encara més les vergonyes...

I si els atletes, en la més estricta interpretació del codi olímpic, no poden expressar opinions polítiques a la vila olímpica, doncs que les expressin fora d'ella, ja que ells, ni el propi esport, viuen a part de la política, ni del món on vivim la resta de mortals...

Malgrat tot a mi els JJOO em segueixen apassionant, pel què els aniré seguint dia a dia, nit a nit...

-------------------------

pd1: per saber-ne més: Silencio olímpico i Las primeras Olimpíadas de la Convergencia Multimedia del bloc Periodistas 21.

pd2: Atletas blogueando desde Pekin de NetoRatón 2.0 per seguir els JJOO des d'una altra mirada, més interna: Thaïs Henríquez, David Gómez, 24 Atletas Vascos són els tres blocs que NetoRatón destaca...

pd3: Del bloc de David Gómez per fer-nos una idea de la relació entre els atletes i la llibertat d'expressió...
La censura del COI en los JJOO. 31 de juliol 2008

Abrumado. 3 agost 2008

Parece que si. 4 agost 2008
Pues no. 8 agost 2008

Por fin mi diario. Ni hao Beijing (你好 北京). 11 agost 2008