"Con Iglesias si!"

"Tanto va el cántaro a la fuente, que al final se rompe". I no és que el càntir del PSOE s'hagi trencat (sí el de Ciudadanos!), però sí que s'ha esquerdat una mica i ara, amb aquesta tardor freda que ja anuncia l'hivern, el president Sánchez haurà de fer, amb més o menys mala gana, el que a la primavera i amb mànigues de camisa tant es va resistir: un govern de coalició.

Aquestes eleccions, ja s'intuïa, possiblement no calien; i no sé si han estat més un caprici de Pedro Sánchez o de l'assessor que li xiuxiueja a cau d'orella; per si no ho tenia prou clar, ara ja sap que les eleccions, tot sovint, les carrega el diable; que li ho diguin al president Mas!

I el diable, en aquestes eleccions, no vesteix de Prada sinó d'un verd que (curiosament?) s'assembla prou al vòmit de l'emoticona, el verd de Vox, que s'escampa sobre el taronja de Ciudadanos. Possiblement era inevitable que, com ja ha passat en altres països europeus, l'extrema dreta es serveixi de la democràcia per (intentar) imposar la seva llei; a diferència d'altres països europeus, però, la dreta espanyola li ha donat ales pactant amb ella, en comptes d'arraconar-la a l'extrem d'on provenen.

"La avarícia rompe el saco", i tot i que no sé si el president Sánchez va pecar d'avar, ara haurà de fer de la necessitat virtut, i se suposa que d'això, vista la seva trajectòria política, n'és tot un expert!

Ara és, sí o sí, (descartat Rivera) "con Casado no", "con Iglesias si!" Bé, "con Iglesias" i quelcom més...

De la (quasi) independència, a la (probable) dissolució?

Amb la mel als llavis, sense ni tan sols haver-la pogut tastar! Així ens vam quedar a la tardor de 2017 molts amb la República de sucre, la que es va suspendre tot just després d'haver-la proclamat, i que encara espera, hivernada, que algun govern, sinó el poble, la faci efectiva! Em temo que ja podem anar esperant. Amb la mel als llavis i moltes i molts, tristament, amb les porres dels "piolins" marcades al cos...

Des d'aleshores ha plogut molt, i la pluja, torrencial per moments, ha empresonat part del govern català, enviant l'altra part a l'exili, ha fet president un superat Quim Torra, i també se n'ha endut el govern Rajoy amb una moció de censura històrica; i ara ha finat el breu govern del president Pedro Sánchez, presoner dels pressupostos que no ha pogut aprovar, per despit dels partits independentistes, pel relator, per les enquestes electorals que maneja el PSOE...

Després d'una tardor més aviat tèbia (hi ha qui l'esperava calenta!) i d'un hivern caldejat als jutjats (amb l'inici del judici als presos polítics) i al carrer (amb la dreta volent-se fer-se'l seu) ara afrontem una primavera amb unes noves eleccions al Congrés, abans de les ja previstes municipals i europees, que lluny de resoldre el conflicte polític, el pot nuar-lo encara (i ennuegar-nos a tots) més si, com preveuen algunes enquestes, la tríada de la dreta espanyola arriba a sumar una majoria!

I amb aquest probable escenari plana l'ombra, i l'amenaça, d'un nou 155 dur i perenne, dissolvent fins on la Constitució permeti, i si cal més enllà, l'autonomia catalana!

Després d'una tardor (la de 2017) amb la mel als llavis és possible que aquesta primavera no esclati la República Catalana sinó que revisqui el falangisme que d'uns anys ençà ha despertat, si és que mai s'havia adormit. Després de quedar-nos amb la mel als llavis em temo que aquesta primavera tocarà menjar sorra, molta sorra!

El nus (gordià) del procés

Els escrits acusatoris als encausats pel procés de la Fiscalia i l'Advocacia de generals l'Estat són una mena de carta als Reis, no sé si en aquest cas podríem dir també al Rei!

Si la presó provisional ja és forassenyada les acusacions i peticions de condemnes són tan exagerades que, si no fos perquè van de veres, farien esclatar de riure. Però no, no ens fan riure sinó indignar-nos encara més, per previsibles que fossin.

Que són exagerades ho reconeix fins i tot el redactor del delicte de rebel·lió del Codi Penal, Diego López Garrido, que en té prou observant l'absència de violència, de "violència insurreccional", diu, una violència que els escrits fan aparèixer de forma forçada, com quan un futbolista exagera la caiguda, fins i tot fingeix haver-se fet més mal del que realment té, tan sols per, a banda de guanyar temps, influir en l'enduriment del veredicte de l'àrbitre.

Amb aquestes acusacions l'Estat es defensa atacant amb unes peticions de condemnes que volen tenir, a banda de ser exemplars i venjatives, un volgut caràcter dissuasiu.

La via judicial esdevé avui un nus que estreny i ofega la via política, un nus gordià que difícilment es pot desfer, d'aquells que quan més ho intentes encara el fas més fort.

Amb aquest nus judicial el president Rajoy ho va deixar tot nuat i ben nuat, tant que el president Sánchez no pot (ni vol) desnuar-lo; el primer no va tenir escrúpols per lligar la solució (?) a la via judicial, el segon sembla tenir-ne massa, d'escrúpols, per ni tan sols intentar desfer el nus.


I mentrestant, qui dies passa presó empeny... quina vergonya!

L'hora del PSC?

La implosió que ha patit el PSOE, amb la latent (ara ja pública) divisió interna és quelcom que el PSC, a la seva manera i amb les seves coordinades, ha viscut aquests darrers anys: dues ànimes, arraconament del líder, crisis internes, sectors i corrents crítics, trencament de la disciplina de vot, díscols, dimissionaris, estripades de carnet, escissions...

Potser no amb Cum laude, però és evident que el PSC ha superat amb nota la seva crisi interna, pagant això sí un alt preu polític, com era d'esperar; el PSC ha sabut tancar ferides i ara va pel camí de cicatritzar-les amb la normalitat d'unes primàries a la secretaria general del PSC.

No faria malament, el PSOE, de mirar el PSC per la gestió i resolució de la seva crisi interna; però em temo que el PSOE, o aquest PSOE provisional, no està per mirar massa el PSC, ni en general cap a Catalunya!

El PSC no ha estat neutral en aquesta crisi del socialisme espanyol, es va alinear clarament a favor de Pedro Sánchez i el seu "No es No" i, ara que Pedro Sánchez ja no hi és, es manté ferm amb la posició contrària a facilitar la investidura de Mariano Rajoy.

La del PSC és, de moment, una posició sòlida, compacta i contundent, de moment refractària a l'erosió que alguns sectors del PSOE han començat a fer al "No és No". Veurem fins on dura la resistència del PSC, també la dels diputats catalans que hi ha al grup parlamentari socialista al Congrés! Jo espero que la resistència sigui fins al final!

Si les crisis són oportunitats (fins i tot jo em faig mandra...) aquesta podria ser la perfecta per repensar les relacions del PSC amb el PSOE, convertint-les amb les que el PSC voldria entre Catalunya i Espanya: una autèntica relació federal. La millor prova del nou, la del cotó que no enganya, seria la defensa d'un grup parlamentari propi al Congrés, sempre, és clar, que el PSC sabés mantenir una veu pròpia, enlloc de diluir-la entre la cridòria del PSOE.

Ara que sembla que el PSC ha quedat arraconat dins el PSOE, ara que el PSC ja ha superat les turbulències internes i el PSOE està obert en canal, ara podria ser l'hora del PSC!

El PSOE ja deu haver vist que, al contrari que el PP, sense els vots dels socialistes catalans no poden guanyar, avui per avui, les eleccions espanyoles; ells haurien de ser els primers interessats en reforçar el PSC, en donar-li veu pròpia per ser bandera del que el PSC, més que el PSOE, defensa per Catalunya i Espanya: una relació federal.

Miquel Iceta i Núria Parlón, ara és l'hora del PSC!

La defenestració d'en Pedro!

Pedro Sánchez després d'anunciar la seva (inevitable) dimissió. Foto: Reuters

Defenestrar és, literalment, tirar algú per la finestra, tot i que afortunadament el diccionari ens dóna una definició en sentit figurat: expulsar (algú) d'un càrrec.

La defenestració més coneguda (si més no per mi) és la d'en Xènius, pseudònim de l'escriptor i filòsof Eugeni d'Ors, un dels impulsors del noucentisme i que, nomenat per Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va arribar a ser secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans (sí, actualitat avui pels accents diacrítics!).

La seva defenestració va ser el seu cessament del càrrec pel distanciament personal i polític amb Josep Puig i Cadafalch quan aquest va substituir Prat de la Riba a la Mancomunitat, i amb la Lliga Regionalista. No són noves ni només d'avui les desavinences internes dins un partit o un corrent, són d'antuvi, tan velles com els propis partits i corrents...

La seva defenestració va ser la llavor de la posterior desafecció vers Catalunya, establint-se a Madrid i essent nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola i arribant a ser nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos en plena Guerra Civil. Un dels ideòlegs del noucentisme i, al seu moment (1917), màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya va acabar essent un dels ideòlegs del franquisme.

La d'Eugeni d'Ors és una figura certament complexa, plena de plecs i, per molts, contradiccions, rica en girs argumentals, però alhora real com la vida mateixa! No són complexes també les vides de Josep Pla, Salvador Dalí o Carles Fontserè?

Però avui d'en Xènius tan sols m'interessa la seva defenestració, doncs inevitablement he pensat en ell amb la que ha patit, salvant les distàncies (temporal, geogràfica, històrica i política), el fins ahir secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

El convuls Comitè Federal del PSOE d'aquest dissabte va fer descavalcar Pedro Sánchez de la direcció del partit fent-lo dimitir (almenys això l'honora) després de rebutjar la seva proposta, que al final va ser, degut a les circumstàncies (implosió del partit), la convocatòria d'un congrés extraordinari.

De fet el menys important era el que acabés proposant, doncs l'objectiu dels crítics, dels barons, era defenestrar-lo, sobretot després del pols que els havia proposat. Ja fa temps que Pedro Sánchez feia nosa a massa gent del seu propi partit, i el seu No rotund a Rajoy no només va ofendre a Felipe González (qui t'ha vist i qui et veu!), sinó que va ser l'excusa perfecta per tensar internament el partit a risc d'esquinçar-lo, si és que no ho han fet ja!

I més nosa deuria fer quan, qui sap si ja sentint-se acorralat, defensava l'oportunitat d'un govern alternatiu, comptant amb Podemos i, arribat al cas, parlant amb els partits independentistes catalans. Que independentistes catalans, amb el president Puigdemont al davant, li valoressin la intenció va ser tot un símptoma que esdevindria, més aviat que tard un cadàver polític.

La seva dimissió el dignifica, tot i que no tenia alternativa: o dimissió o submissió i humiliació. Més enllà de la seva sort personal, el que ell representa (No és No) encara és viu, però caldrà veure qui i de quina manera manté enarborada aquesta bandera dins el partit, no en les seves estructures orgàniques, sinó en la massa líquida, i sempre més fiable, de la militància.

Eugeni d'Ors no va virar a la dreta quan el van defenestrar, sinó que va virar cap a Espanya; veurem si el PSOE, amb la defenestració de Pedro Sánchez, vira cap a la dreta (a Espanya ja hi és), servint amb safata de plata (i a sobre d'ella el cap de Sánchez) la governabilitat a un impassible Mariano Rajoy, el veritable vencedor d'aquesta crisi socialista!

Ell rai, el rei del "mínim esforç, màxim rendiment", de moment no té qui el defenestri del govern!

"Año Mariano"

Rajoy segrestant el Nadal, a la portada d'El Jueves!

A Mariano Rajoy se li ha resistit el doble primer intent d'investidura, i ja veurem si se la juga, de nou, en un segon intent, abans aquesta nova legislatura fini, també precipitadament!

Rajoy, que va xiular tot fent-se el despistat a la investidura de la darrera (breu i inèdita?) legislatura, ara s'hi va presentar, amb el suport sempre incòmode del comodí de Ciudadanos, amenaçant amb unes possibles terceres eleccions pel dia de Nadal, pressionant així al (darrerament) convuls PSOE de Pedro Sánchez per esgarrapar-li una inflamable abstenció.

Es pot tenir més barra? Es pot ser més cínic? La barra per fer l'orni abans, quan com ara va ser també el candidat del partit més votat. Cínic per jugar amb el calendari electoral amenaçant de segrestar el Nadal, com va il·lustrar la portada del setmanari El Jueves, en cas de no ser investit president!

Però així és Mariano Rajoy, el que ens despista amb les seves frases eloqüents (“Somos sentimientos y tenemos seres humanos”, “España es una gran nación y los españoles muy españoles y mucho españoles”, “Un vaso es un vaso y un plato es un plato”, “Es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”, “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”, “Una cosa es ser solidario, y otra es serlo a cambio de nada”, “España es un gran país y tiene españoles”... ) mentre ens engalta les seves polítiques conservadores i fa com si la corrupció del i al seu partit no anés amb ell!

Ara que aviat tal dia farà un any que és president en funcions podríem designar aquest any 2016 com l'autèntic "Año Mariano", en homenatge a la llarga funció del president en funcions, un pape que interpreta a la perfecció, fet a la seva mida! En aquesta mena d'estat d'aparent letargia ell sembla trobar-s'hi molt, massa còmode, sense haver de donar, uf quina mandra!, explicacions al Congrés, però sense deixar minar judicialment la política catalana, conscient dels rèdits electorals que en treu arreu d'Espanya.

Ara Mariano Rajoy esperarà pacientment els resultats de les eleccions gallegues i basques amb l'esperança que generin algun moviment que d'una o altra manera el beneficiïn, bé resolent una complicada investidura, bé prorrogant la seva funció de president en funcions, fins a unes possibles i qui sap si inevitables terceres eleccions!

La seva millor jugada d'aquesta investidura fallada és fer-nos creure que, en cas de produir-se les terceres eleccions, la culpa no serà seva sinó de Pedro Sánchez! Ell, sense sortir-se del seu guió, segueix oferint-nos la seva millor cara de president despistat, com si res del que passa anés amb ell... Geni i figura?

Iceta & Sánchez, el tàndem que ha de reflotar el socialisme català i espanyol!

Miquel Iceta i Pedro Sánchez ja comanden, des d'avui, el PSC i el PSOE respectivament, després d'un procés de primàries en què el primer no ha tingut rival i el segon les ha hagut de competir amb dos candidats més, Eduardo Madina, el meu preferit i a qui vaig votar, i José Antonio Pérez Tapias.

Iceta i Sánchez tenen com a principal objectiu reflotar el vaixell socialista, doncs tan el PSC com el PSOE tenen moltes vies obertes i perden aigua o, si voleu, suport electoral, d'una manera preocupant. El repte que ambdós tenen és majúscul, sobretot tenint presents els resultats de PSC i PSOE a les darreres eleccions europees.

Pel que fa al PSC caldrà veure si Miquel Iceta té la capacitat, primer, de recompondre un partit avui dividit, aturant la sagnia d'escisions, desercions i divisions internes, i després si amb un PSC més fort té la capacitat de situar-lo de nou en la centralitat política de Catalunya; la posició, amb matisos inclosos, sobre el dret a decidir i la relació de dependència - independència vers el PSOE són elements clau que marcaran el rumb del PSC de Miquel Iceta.

Pel que fa al PSOE caldrà veure si Pedro Sánchez té la capacitat de situar-lo com a possible alternativa de govern al PP, i sobretot, i aquí hi ha el "más difícil todavía", si pot fer-ho proposant una de reforma constitucional tenyida de federalisme!

És cert que tan Iceta amb el PSC com Sánchez amb el PSOE han de remar, fer virar les seves naus cap a l'esquerra, però a dia d'avui sembla que la prova de foc, el veritable repte de PSC i PSOE, és resoldre l'atzucac nacional, la qüestió catalana!

Davant el 9N i l'ànsia sobiranista - independentista de molts catalans el PSC té el repte de bastir una sòlida tercera via amb el PSOE que li permeti, aquí i allà, guanyar credibilitat.

Davant el creixent espanyolisme anti català, però també poc respectuós amb la resta de diversitats culturals, lingüístiques i nacionals d'Espanya, el PSOE té el repte de bastir una sòlida tercera via amb el PSC que li permeti, allà i aquí, guanyar credibilitat.

La clau per resoldre aquesta qüestió és la pròpia relació entre el PSC i el PSOE; mentre el PSC segueixi sotmès al PSOE en allò que el PSC ha de fer a i per Catalunya, la proposta federal socialista no serà una resposta possible ni plausible a la independència. 

Resulta inevitable fer servir de model davant la proposta socialista de relació federal entre Catalunya i Espanya la relació, teòricament federal, que hi ha entre PSC i PSOE. I aquesta és una relació que no convenç, ja d'entrada, a molts socialistes catalans...

Miquel Iceta i Pedro Sánchez poden tenir al cap la propera cita electoral, les municipals de 2015, però faran bé de no perdre de vista que abans d'arribar a aquella primavera resta encara molt d'estiu i, sobretot, tota una tardor marcada pel 9N, tardor que veurem si escalfa o refreda més l'hivern socialista català i espanyol!