El que no comparteixo

Arribarà el dia que el que no compartim serà, sense cap mena de dubte, el més important!

Ara sembla que és tot just a l'inrevés, procurem compartir, publicar, fer públic sobretot a les xarxes socials, tot allò important que fem: un viatge, un àpat, un concert, una trobada especial...

En deixem constància (i rastre) a les xarxes socials per a inventari personal, com a evidència del que hem fet i viscut, i perquè els nostres contactes (amics, seguidors...) també (sobretot) en siguin coneixedors. Amb més o menys intensitat i vehemència, reconeguem-m'ho, hi ha una certa vanitat en aquesta ànsia de compartir el que fem.

Tant és si ho publiquem al Facebook, a Twitter, a Instagram o a les seves Stories o a l'estat del WhatsApp, la qüestió és publicar-ho, sentir la necessitat de compartir-ho. Hi ha un cert mimetisme en aquesta dèria, tant dels nostres dies, de publicar-ho quasi tot, doncs si aquell o aquella ho fan, perquè no hauria de fer-ho jo?

Naturalment la nostra condició d'animals socials hi té molt a veure; abans de l'arribada d'internet i les xarxes socials també la teníem aquesta necessitat, potser la diferència és que amb els mitjans d'avui la periodicitat, la quantitat i l'abast de tots els moments que compartim són quantitativament molt superiors; qualitativament que cadascú judiqui...

Compartim tant, he compartit tant que d'un temps ençà he començat a valorar precisament el que no comparteixo, o més ben dit, a valorar que hi ha moments, experiències i vivències, que més que preocupar-me per compartir-les a les xarxes socials m'ocupo de viure-les amb plenitud i, si és possible, amb el telèfon mòbil a una certa distància.

Al capdavall em temo que en la majoria dels casos el que publico i comparteixo interessa més a les empreses (Facebook, Google, Twitter, WhatsApp, Instagram) que a vosaltres mateixos...

Arribarà el dia que el no compartir vencerà?