dimecres, 2 de maig de 2018

Puigdemont president, o qui el seu dit dicti?


La CUP porta a la màxima expressió l'evidència que, llevat de comptades ocasions, ningú és imprescindible, i menys en política. Fins i tot en fan un gra massa prescindint de persones prematurament, seguint fidelment el que dicten els seus estatuts i reglaments interns.

Aquesta qüestió es fa evident en la limitació de mandats que tenen els seus càrrecs electes que contrasta amb la de la resta de partits. Aquesta qüestió segurament també actua d'antídot davant qualsevol temptació de prorrogar-se en el càrrec; l'atracció del poder és poderosa fins al punt, ja ho sabem, que hi ha qui està disposat a (quasi) tot per mantenir el cul convenientment acomodat a la poltrona del poder...

Un altra característica de la CUP és el seu caràcter assembleari, i que tot haver-li jugat alguna mala passada, teòricament defuig dels personalismes per centrar-se en les idees.

Darrerament la CUP ha jugat un paper important a la política catalana, des de la defenestració del president Mas (ells més que per la finestra el van voler llençar a la paperera de la història) a l'entronització del president Puigdemont, no sense abans aplicar-li una qüestió de confiança que lluny de debilitar-lo sens dubte el va reforçar.

Amb la investidura pendent el posicionament de la CUP inicialment era més d'idees que de noms però si ara hi ha un nom que beneeix, molt més que ERC i fins i tot que el propi PDeCAT, és el de Carles Puigdemont. No és només per la condició reconeguda per la CUP de president legítim, també (sobretot?) per l'efecte que avui per avui el president Puigdemont provoca al govern i l'estat espanyols, i pel creixent ascendent que té entre molts independentistes.

Puc entendre aquest posicionament de la CUP vers el president Puigdemont doncs possiblement el seu reconeixement com a president representa, avui per avui, la major desobediència que se li pot fer a l'estat espanyol; tot i davant la possibilitat de no ser necessaris la CUP ho té clar: Puigdemont president!

És indiscutible que Junts per Catalunya també ho tenen clar, això, tot i que ara ja han dit que no plantaran cara ni desobeiran, és a dir que s'apropen a la via menys frontal d'ERC i del PDeCAT prioritzant la recuperació d'un president i govern, diuen, efectiu.

El que jo trobo més discutible, i preocupant, és el posicionament d'una part de Junts per Catalunya (s'entén que els més propers a Puigdemont) que no només el defensen legítimament com a president (i per tant candidat a la investidura) sinó que li atorguen, sembla que cegament, la designació a dit de quart candidat o candidata a la investidura en cas de no ser ell, i descartats també Jordi Sànchez i Jordi Turull: "Si hi ha quart candidat serà Puigdemont o el que digui el president", van piular diputades si diputats de Junts per Catalunya.

M'inquieta que en una organització política suposadament actual i moderna, suposadament d'inspiració republicana i democràtica, s'expressi un posicionament tant gregari i presidencialista, com si fos pecat qüestionar el líder, fins i tot plantejar-li alternatives. M'agradaria pensar que aquesta expressió és sobretot en clau interna, en la poc dissimulada pugna d'una part de Junts per Catalunya amb el PDeCAT pel control de la situació i la presa de decisions...

Resoldre el quart candidat o candidata amb "... el que digui el president" no crec que sigui la millor solució, doncs ni tan sols el seu dit és infal·lible, com bé sabem a Girona!