dimarts, 14 de març de 2017

Inhabilitats


Ja tenim sentència i ha estat condemnatòria. Les finals es juguen per guanyar-les, com els judicis, deuria pensar l'estat espanyol quan va decidir, sobretot empès pel govern espanyol, jugar aquest partit, judicialitzar el procés. I aquest partit l'ha guanyat l'estat espanyol, tot i que no per la golejada que molts esperaven.

Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau han estat condemnats per desobeir el Tribunal Constitucional, i alhora absolts del delicte de prevaricació administrativa del que també estaven acusats. És a dir, segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) han desobeït, però no prevaricat (desviar-se algú del seu deure, mancar a l'obligació del càrrec que exerceix). Pot semblar una contradicció i sobre aquesta possible contradicció és d'esperar que també pivoti el recurs que els condemnats presentaran.

El curiós d'aquesta condemna, encara no ferma, és que no sembla satisfer ni els que estan en un extrem, que la consideren desmesurada, fora de lloc com el propi judici, ni els que estan en l'altre extrem, que la consideren curta, benèvola, caça menor.

Tot i no ser l'esperada la condemna permet seguir alimentant llurs arguments: democràcia per sobre de la llei els uns, la llei no es salta els altres... No sé, sembla com si el TSJC hagués sentenciat amb "finezza", sense deixar impune una desobediència mínimament evident, però no fent-ho entrar tot pel boc gros, sense acarnissament...

Uns i altres seguiran fent via; uns via Europa recurs rere recurs, fent evident la cruesa de la tàctica política del govern espanyol: l'imperi de la llei davant la democràcia; els altres marcant la gruixuda línia vermella davant les amenaces de reincidir en un referèndum o referèndum, un avís per a navegants.

Posats a inhabilitar a vegades em vénen ganes d'inhabilitar-los a tots, els uns i els altres; bé, reconec que uns més que els altres... Aquest judici i totes les seves derivades no ajuden a apropar posicions, a cercar una línia política de diàleg, sinó que retroalimenta ambdues parts, inevitablement cada vegada més allunyades, si és que mai han estat a prop.

No sé, potser millor que m'inhabilitin a mi...