Arrufat com a símptoma

Difícil posar-se a la pell, aquests dies, de l'ex diputat de la CUP Quim Arrufat, presumpte autor d'abusos i agressions sexuals, tot i que més difícil posar-se a la pell de la o les dones que van patir els seus presumptes abusos i agressions...

Els partits polítics fan esforços, alguns més que d'altres, per establir protocols d'actuació contra els abusos i les agressions sexuals, i encara més (sembla evident) esforços per a mantenir lluny dels focus mediàtics els casos que es denuncien internament, d'entrada per la lògica privacitat i preservació de la intimitat de les víctimes, també (sembla evident) per evitar que aquests casos els causin estralls políticament, els passin factura a la seva reputació i, ai l'as!, a les urnes.

Arrufat va plegar de la CUP abans que tot això es fes públic, de fet (sembla) abans que l'expulsessin; en altres ocasions el salt als mitjans de casos semblants ha provocat dimissions, fins i tot de consellers, més per la temeritat d'encobrir-les, de silenciar-les i de gestionar-les portes endins, que per haver pres, quan corresponia, les decisions oportunes...

Partits polítics, administracions, empreses i organitzacions tenim molt ben redactats, negre sobre blanc, protocols de prevenció i d'actuació contra l'assetjament sexual i per raó de sexe, i és evident que necessitem aprendre molt més encara en la seva execució quan un fet els activa.

No entenc perquè massa vegades els partits polítics tanquen en fals aquestes situacions, protegint en ocasions a l'agressor, quan la fermesa en l'aplicació del protocol seria la millor evidència del posicionament, sense esquerdes, en favor de les víctimes i de la (seva) llibertat sexual, el bé preuat que la llei protegeix, i sobre el que l'assetjament sexual (abusos, agressions...) atempta.

No entenc perquè, a l'hora de la veritat, als partits polítics, inclosos els d'esquerres i que exhibeixen una certa superioritat moral precisament en aquesta qüestió (a vegades més estètica que real), els tremolen les cames.