dimecres, 26 d’agost del 2015

(El meu) Pedrito

En Pedrito i jo vam compartir escola. Foto: Roger Casero

Es deia i es diu encara Pedro, però tots el coneixíem, i el coneixem encara i per sempre com en Pedrito!

El diminutiu s'hi esqueia perquè era menut, menut i entremaliat! I àgil com un gat! També els seus germans, dos bessons més grans que ens deixaven embadalits amb els seus salts i tombarelles, més pròpis de la carpa d'un circ, o la lona d'un gimnàs, que no d'un pati d'escola.

Morè de cabell i bru de pell en Pedrito era un dels alumnes de l'Escola Montjuïc de Girona que provenien del barri de la Torre Gironella, barri obrer de barraques que amb el pas dels anys i el progrés dels immigrants que hi vivien van esdevenir cases, modestes, però cases al cap i a la fi.

A tocar de la torre que dóna nom al barri, al capdamunt del passeig arqueològic, durant anys va semblar que l'únic privilegi que tenien els veïns d'aquest barri d'accés costerut eren les seves extraordinàries vistes sobre la ciutat, per una banda, i Montjuïc i la vall de Sant Daniel per l'altra.

De fet la visió des d'aquest indret, més alt que el propi campanar de la Catedral, ofereix una magnífica panoràmica de 360 graus que permet allargar la vista fins als pobles més propers a Girona i difuminar-la comarques de gironines enllà...

Als anys vuitanta del segle passat a l'Escola Montjuïc ens hi trobàvem infants de molts barris gironins: naturalment la majoria dels alumnes provenien del Barri Vell i el propi Montjuïc, però també n'hi havia de Sant Daniel i la Torrassa, de Torre Gironella, de Pedret, del Pont Major (el meu cas) i fins i tot de Vila-roja i Font de la Pólvora. A classe la diversitat estava servida i es vivia amb la naturalitat que la viuen els infants d'abans i els d'ara.

A en Perdito li agradava més el pati que l'aula i, al pati, més el futbol que el bàsquet, com a la majoria de nens, tot i que aleshores a l'Escola Montjuïc el bàsquet tenia molta requesta!

El recordo divertit arreu, fet que en més d'una ocasió li comportava algun que altre càstig, especialment a l'aula... Un curs va repetir i vam deixar de compartir vida a l'aula i al pati; aleshores, també ara, les relacions escolars eren molt generacionals (tot i algunes afortunades excepcions de trasversalitat!) i com d'altres companys i companyes de curs, va començar a teixir futures anècdotes de la vida quotidiana a l'escola amb els alumnes d'un curs menys...

En Pedrito no va venir a l'institut i a finals dels anys vuitanta li vaig perdre la pista; diria que des d'aleshores que no el veig! De fet no sé si el reconeixeria si me'l trobés per Girona...

Qui sí el va seguir veient uns anys més va ser la meva mare, quan se'l trobava als "mítings" que el PSC feia a la Torre Gironella per les eleccions municipals; en Pedrito sempre li donava records per mi...

Amb el pas dels anys alguns companys de curs de l'Escola Montjuïc de Girona hem fet alguna trobada, però en Pedrito només hi ha participat com a protagonista d'alguna de les anècdotes que hi rememorem entre rialles...

Aquests dies que un altre Pedrito copa tantes portades de diaris esportius he tornat a pensar en ell, en el Pedrito de la meva infància, i en la il·lusió que em faria veure'l de nou, tot menut i entremaliat, fet un home!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada