L'any que deixo enrere...

Avui acomiadem l'any 2025, un any que, com els darrers, ha estat marcat per les conseqüències de les guerres, del canvi climàtic i per l'auge de l’extrema dreta, que sobretot alimenta la intolerància i la xenofòbia. Amb aquest panorama, no sé si podem ser gaire optimistes, no només en el balanç d'aquest any que en qüestió d’hores serà història, sinó també en l'expectativa del que encetarem tot seguit.

Sigui com sigui, l'inexorable pas del temps ens fa arrencar fulles del calendari i demà, més que arrencar-ne la darrera, el despenjarem sencer per estrenar el de 2026, amb 365 dies, 52 setmanes i 12 mesos al davant, per intentar viure'ls, si és possible, amb més alegries que penes.

Més enllà dels balanços que els diferents mitjans de comunicació fan de l'any, avui també és dia, si no ho hem fet abans, de fer balanç del nostre any particular. En l'àmbit més personal, l'any que deixo enrere ha estat definit, sobretot, per dos fets que condicionen no només el meu present, sinó també el meu futur.

El primer fet, de caràcter laboral, ha estat el canvi de feina. Després de 18 anys treballant com a coordinador del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a mitjans d’any vaig acceptar la proposta de la meva entitat d'assumir la responsabilitat de ser el cap d'àrea de comunicació i relacions institucionals. Vaig assumir el repte amb una barreja d'il·lusió i vertigen, i amb el convenciment que, més enllà del que jo pugui aportar i aporto, encara estic en fase d’adaptació i d'aprenentatge.

El segon fet, de caràcter personal, ha estat l'embaràs de la meva filla gran i el naixement, abans d'ahir, del meu primer net, un fet que hem viscut amb molta emoció, i també amb nervis, i que fa que l'arribada d’una nova vida ens faci veure la nostra família amb una nova dimensió, que en el meu cas particular es concreta amb la descoberta d'un nou jo: la condició d'avi.

L'any que deixo enrere ha tingut moltes altres qüestions, naturalment, i algunes les he deixat escrites en aquest bloc; però aquests dos fets l'han marcat especialment. Ambdós tindran continuïtat l’any vinent i confio que per molts anys més.

L'any que deixo enrere, en certa manera, m'ha transformat: m'ha fet créixer professionalment i personalment, plantejant nous i apassionants reptes, i descobrint noves facetes de mi mateix.

Inserció laboral i dret al treball: una reflexió en el marc dels Drets Humans i els ODS

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per les Nacions Unides el 1948, que enguany fa 75 anys, reconeix el dret fonamental al treball com a una part intrínseca de la dignitat humana. Aquest dret es converteix en una peça clau per a la consecució del benestar individual i col·lectiu de totes les societats, ja que està estretament vinculat amb la inserció laboral, pel que fa al procés d’incorporació i adaptació d'una persona al mercat de treball. D’altra banda, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats el 2015, destaquen la importància d'assegurar oportunitats d'ocupació i treball decent per a tothom, així com la promoció d'un creixement econòmic inclusiu.

El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” contribueix a fer possible aquest dret i aquests objectius a través de l’acció que fan les entitats que en formen part, juntament amb les empreses que hi col·laboren, tot promovent la inserció laboral, facilitant oportunitats de feina, i enfortint la col·laboració entre els sectors social i empresarial.

La inserció laboral: el pont entre el dret al treball i la pràctica

Més concretament, l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans proclama que totes les persones tenen dret al treball i a unes condicions de feina justes i favorables. Aquest dret està vinculat a la dignitat inherent de tots els éssers humans, i els reconeix la capacitat i la responsabilitat de contribuir al progrés de la societat. D’aquí que, a banda de la retribució econòmica, el salari, la inserció laboral i la feina són factors d’inclusió social.

La inserció laboral, doncs, esdevé el pont entre el dret al treball i la seva realització pràctica, entre el dret escrit i el seu exercici pràctic i real. La creació d'oportunitats d'ocupació i l'accés al mercat laboral són elements essencials per assegurar que aquest dret sigui tangible per a totes les persones, independentment de la seva procedència, gènere, discapacitat o altres característiques. Fruit de la col·laboració de la xarxa d’entitats socials del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” i les empreses col·laboradores, aquest 2023 s’han gestionat més de 1.040 ofertes laborals que han permès a més de 925 persones en risc d’exclusió social accedir al mercat laboral.

Entitats socials i empreses amb compromís social, factors clau en la creació de treball i creixement econòmic 

Més recentment, els ODS, particularment l'ODS 8 relatiu al Treball Decent i Creixement Econòmic, destaquen la necessitat de promoure oportunitats d'ocupació digna, estimular la creació d'empreses sostenibles i garantir condicions laborals justes. Aquest objectiu reconeix que la consecució del dret al treball no només implica l'accés a l'ocupació, sinó també assegurar que aquesta ocupació sigui digna i que contribueixi al desenvolupament sostenible.

La col·laboració entre les entitats socials i les empreses amb compromís social en el marc del projecte laboral de la Fundació “la Caixa” s’enfoquen especialment en aquest objectiu, en l’ODS 8, relatiu al Treball i al Creixement Econòmic. Aquesta col·laboració ha permès que més de 540 empreses de les comarques gironines facilitin oportunitats laborals a les persones ateses pel programa.

Amb aquesta col·laboració, les empreses també fan una contribució a l’ODS 10 relatiu a la Reducció de les Desigualtats, ja que en la identificació del talent aposten per la no discriminació, tot facilitant la inserció laboral de persones vulnerables i en risc d’exclusió social. 

Aquest treball conjunt entre les entitats socials i les empreses que promou la Fundació “la Caixa” amb el programa Incorpora suposa també una contribució a l’ODS 17, relatiu a les Aliances per a l’assoliment dels objectius, ja que fomenta el treball en xarxa i la cooperació entre els agents del territori per crear impactes positius i sostenibles per a les persones i per a la societat.

Tots els drets requereixen que algú vetlli per al seu compliment; també algú que contribueixi a fer-los realitat. El dret al treball no n’és una excepció, i a banda de l’administració, les entitats socials i les empreses també hi hem de contribuir i vetllar per al seu compliment. El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a través de la col·laboració entre les entitats socials i les empreses per promoure la inserció laboral dels col·lectius més vulnerables, hi posa el seu granet de sorra.

Article publicat al portal web del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".
A la foto, part de l'equip tècnic del grup de Girona del programa Incorpora.

Catorze mil, la xifra de la setmana

Aquest mes de setembre a les comarques de Girona s'han volatilitzat 14.000 llocs de treball. La xifra, no m'ho negareu, fa basarda!

El motiu és ben evident i conegut, el final de la temporada turística, i la davallada (com l'augment al llarg de la primavera) és un indicador clar i contundent de la dependència d'una gran part de l'economia gironina del turisme estacional estival.

Les conseqüències d'aquesta realitat també són prou conegudes: contractació temporal, inestabilitat de l'ocupació, contractació més precària...

La reforma laboral ha acabat amb els contractes temporals, però molta de la contractació estacional a l'estiu es cobreix amb contractes fixes-discontinus o, en grau més baix, contractes per circumstàncies de la producció. La reforma laboral ha millorat algunes condicions i algunes dades, no encara la precarietat laboral.

D'altra banda, és innegable que el turisme és un dels principals motors de l'economia de les comarques de gironines, generador de riquesa i d'ocupació; també és cert que cal ser conscients, a banda de les seves bondats, dels riscos que comporta aquesta alta dependència, i aquesta massiva destrucció de llocs de treball, que sens dubte sacseja el mercat laboral i les vides de les persones que en formen part, n'és un.

Vint-i-tres, la xifra de la setmana.

Avui és el meu darrer dia de feina i dilluns vinent començo les meves (a banda de merescudes, esperades!) vacances d'estiu. Faré vacances tot el que em resta de mes d'agost i el primer dia de setembre, que serà un divendres, em reincorporaré de nou a la feina.

Aquest any les meves vacances s'organitzen de forma diferent; si fins ara disposava de 31 dies naturals, que havia de repartir al llarg de l'any seguint unes instruccions precises, a partir d'ara disposo de 23 dies laborables, que també he de distribuir al llarg de l'any seguint unes instruccions que, per bé que també precises, em resulten més comprensibles.

D'entrada, la impressió, si faig cas als que hi entenen més, en aquestes qüestions laborals, és que amb aquest canvi hi guanyo, tot i que em sembla que hauré d'esperar a finals d'any, quan hagi esgotat tots els dies de vacances, per a poder comprovar-ho. De moment, per aquest període d'estiu, jo gastaré 18 dels 23 dies laborables que tinc de vacances, mentre que per a gaudir del mateix període vacacional si els comptés com fins a l'any passat, en gastaria 25 dels 31 laborables.

És a dir, el saldo que tindré, acabades les vacances d'estiu, serà de 5 dies laborables, que naturalment puc combinar, sense gastar més dies, amb dies no laborables. Amb el càlcul dels dies naturals, el saldo seria positiu, de 6 dies naturals, però només que apropi aquests 5 dies laborables a un cap de setmana els dies no treballats seran més que si hagués de comptabilitzar caps de setmana i festius dins la petició de les vacances. I més si aquest cap de setmana va seguit d'algun dia festiu, com enguany els dies de Nadal i Sant Esteve.

En fi, deixem les vacances de Nadal per a més endavant, que avui és el darrer dia que treballo i dilluns ja estaré de vacances i siguin els dies que siguin, l'important és aprofitar-los per desconnectar de la feina i gaudir, en la mesura de les possibilitats, del temps i l'espai alliberats per l'horari i les responsabilitats laborals.

Primer de Maig i "Amb prou feines"

Coincidint amb el Primer de Maig Càritas Diocesana de Girona va presentar, dies enrere, "Amb prou feines", el quart informe d'impacte del seu Observatori Diocesà de la Pobresa i l'Exclusió Social.

Prenent com a base les dades de l'entitat, les de les persones que atén i acompanya l'informe n'analitza la situació laboral i les dades revelen i confirmen el que fa massa temps que constatem: ni amb feina hi ha persones que amb prou feines poden viure dignament.

Comparteixo algunes de les moltes dades que l'informe conté i que descriuen amb prou cruesa la realitat de moltes persones i famílies del nostre voltant:

• En 1 de cada 3 llars (32,3%) cap membre de la llar ha treballat durant el darrer any.
• El 15,8% de les famílies no va tenir cap ingrés el mes anterior, mentre que el 10,8% va tenir ingressos inferiors a 450 €.
• 1 de cada 5 llars es manté amb ingressos fruit de l’ocupació informal.
• 3 de cada 4 famílies no pot fer front a les despeses que representa l’habitatge.
• 2 de cada 3 no pot fer front a les despeses alimentàries de forma adequada.
• 1 de cada 5 no pot fer front a les despeses mèdiques que suposen els tractaments farmacològics.
• 1 de cada 5 no pot fer front a les despeses de material escolar dels seus fills i filles.
• 3 de cada 4 llars ateses per Càritas (76,3%) considera que té ingressos que els no els permet viure
• dignament.

Malauradament per a moltes persones, per a moltes famílies, amb la feina no n'hi ha prou, amb aquest món laboral precaritzat i amb aquest nivell de vida cada dia més car.

Team Building

Ahir vaig participar en una jornada de treball interna de la meva entitat, amb més de 150 persones vingudes de les comarques de Girona, Barcelona, Tarragona i Terres de l'Ebre.

La jornada va ser molt profitosa, intensa i divertida; vam començar amb una presentació més institucional i estratègica per part de la direcció per passar, després, a les activitats més dinamitzades: primer una dinàmica de coneixença, després una de treball en equip.

Vam jugar, vam disfressar-nos de super herois i heroïnes, vam fer una mica de teatre, vam riure i fent tot això ens vam conèixer més i vam pensar en clau d'entitat fortaleses i amenaces (super poders i enemics). Vam fer equip en una d'aquelles jornades que s'anomenen de "team building".

Tot el que vam fer va estar molt bé i molt ben dinamitzat per una empresa especialitzada, però com sol passar en aquest tipus de trobades la màgia es va produir en l'autobús tonada, en el meu cas a Girona.

Ja havíem fet més de mig camí quan, després d'un lleuger ensurt amb una frenada en sec i els inevitables xisclets d'espant, una conversa aparentment intranscendent va derivar en el fet de la maternitat i la paternitat i un grup de persones vam començar a compartir i confrontar vivències i pensaments, generant un ambient de confiança i complicitat que no es respirava a l'anada.

Les tornades, les tornades d'un viatge, d'una excursió, d'una competició esportiva, d'una jornada de treball o d'una jornada de formació sempre són diferents de les anades perquè la tornada s'enriqueix de l'experiència viscuda en els espais formals (reunions, partits, activitats programades) i sobretot en els informals (estones mortes, moments d'esmorzar o dinar, etc).

És amb aquests espais no programats, amb espais de relació informal que creixen els equips, però per a que aquests espais tinguin valor cal que en els espais formals i programats passin coses significatives i que també tinguin i aportin valor.

De la jornada d'ahir recordarem les disfresses de super herois i heroïnes i, els qui vam compartir-la, també la conversa del bus de tornada.

Nou coma noranta-u, la xifra de la setmana

9,91% és la taxa d'atur amb la que Catalunya hem tancat el 2022. La xifra és, com tantes altres (sinó totes), positiva o negativa en funció de en quina altra la comparem, però sense caure en l'eufòria podem valorar-la prou positivament, vist l'històric d'aquests darrers anys: la de 2022 és la taxa d'atur més baixa des de 2007.

És clar que encara estem lluny de la xifra de l'atur estructural (entre un 2 i un 4%), i més enllà d'aquesta distància també està per veure si la millora de la taxa d'atur té algun impacte positiu en la precarietat laboral i pobresa.

Cal seguir remant, generant ocupació i, a ser possible, de qualitat; caldrà veure també si la reforma laboral també impacta en positiu sobre la precarietat laboral, o simplement si la perpetua... 

Que els rics cada vegada siguin més rics, i els pobres siguin més pobres no és un bon indicador d'igualtat i equitat, malgrat el 9,91% d'atur.

Que l'embut no vessi

Em sembla que a casa sóc l'únic que fa servir l'embut. La Sira, més hàbil, quan aboca un líquid d'un recipient a un altre ho fa amb més destresa i precisió; jo, que sóc més maldestre, prefereixo fer servir l'embut per minimitzar els riscos d'acabar vessant el líquid...

Aquests dies, a la feina, pensava en un embut; quan aboquem un líquid dins d'un embut és fàcil que es vagi omplint, ja que n'entra més quantitat que no que en surt, pel que hem d'anar dosificant la intensitat amb la que aboquem el líquid; d'altra manera, si no parem d'abocar, el líquid acaba sobrepassant l'embut i vessa pels costats...

Amb les tasques a vegades passa el mateix; anem omplint l'embut de tasques a fer i generalment n'entren més que en surten, pel que l'embut es va omplint i omplint, a risc que vessi. És per això que a vegades necessitem dies sense reunions, sense massa interrupcions i, sobretot, sense que entrin noves tasques a l'embut, que abans és prioritari buidar-lo.

Ja sabem que és una qüestió de gestió del temps i de l'agenda, de prioritzar tasques i d'organitzar-se també en funció dels bioritmes... Però a vegades inevitablement, si no aturem o minimitzem les tasques que entren a l'embut, aquestes s'acaben vessant irremeiablement.

En algunes ocasions a banda de l'embut a casa també faig servir un colador, sobretot quan vols quedar-se només amb la part líquida de la substància, i separar-la de la més sòlida. Aquest filtre, el colador, també és molt útil a nivell laboral, precisament perquè part de la priorització passa per filtrar tasques per separar les que no són urgents i tenen menys utilitat, que a vegades a l'embut hi entra de tot!

Aquests dies he tingut la impressió que el meu embut ha arribat al seu límit, que ha estat a punt de vessar però em sembla que avui, colador en mà, podré fer que baixi. L'embut és un gran invent i, en clau laboral, una bona eina, a risc naturalment que alguna vegada, inevitablement, fem un mullader!

Les feines del present

Fa unes setmanes, en una reunió de l'equip de coordinacions Incorpora, la direcció del programa va compartir una imatge d'aquesta mateixa Setmana Santa en la que es veia un robot servint les taules del restaurant d'un hotel. L'hotel era de les Illes Balears.

Dies enrere també en parlava a Girona l'expert en turisme José Antonio Donaire. Parlava d'aquest mateix exemple, en què per recollir i servir una comanda ja podríem prescindir del personal de sala, fins i tot per cuinar-la en segons quins processos, i parlava d'altres exemples d'automatització i robotització del sector del turisme: la neteja d' una habitació, els tràmits del "check in" i "check out"...

Val a dir que una cosa és tenir la tecnologia i els recursos per aplicar l'automatització d'un procés i una altra és estar preparats, i disposats, per acceptar aquesta automatització. Anys enrere escoltava en una xerrada el responsable d'un hospital que explicava que humanament encara no estàvem preparats per a que un robot servís els àpats en un hospital, ja que encara donem molt valor al tracte humà, tot i que és evident que poc a poc ens anem i anirem acostumant a la robotització...

Davant aquest escenari, com serà el mercat laboral del futur? La resposta la tenim, en part, al present, en les feines del present. Hi ha sectors que ja fa temps que estan fent aquesta reconversió, com el logístic. Ja són molts els magatzems automatitzats i el que s'han perdut són sobretot els llocs de treball menys qualificats, generant d'altra banda nous llocs de treball més especialitzats i amb valor afegit.

Parlem de robotització i automatització però sabem que tot i que la tecnologia avança a molta velocitat la implantació és sempre més lenta. Ens toca gestionar el mentrestant, i el mentrestant ens diu que avui els hotels segueixen necessitant cambreres i cambrers de sala.

Un any de rècord!

Al grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" estem fent el cim! No sabem amb quina xifra d'insercions laborals tancarem l'any però ara ja sabem que la xifra serà la més alta mai assolida: de moment ja són més de 1.140 insercions, superant l'anterior rècord de 1.095 de l'any 2019!

Fer el cim fa molta il·lusió, també una mica de vertigen, i sobretot és molta la satisfacció per tot el camí fet, des de la primera passa. I com que sabem que no sempre ens superem, és important gaudir d'aquest moment en aquest moment.

Com cada any la fita assolida és fruit del treball dels i les tècniques d'inserció de les entitats, del compromís de les empreses i també de l'esforç i interès de les persones que atenem i acompanyem en el seu procés d'inserció laboral. Ja ho diu el proverbi: si vols arribar ràpid camina sol; si vols arribar lluny camina acompanyat.

Al grup de Girona del programa Incorpora, és evident, volem arribar lluny!

Perquè no em van preguntar per la meva salut mental?

Dies enrere us vaig parlar de la meva darrera revisió mèdica laboral i ahir, mentre seguia amb atenció el segon debat de les jornades "En clau de futur" dedicat a les noves generacions, vaig pensar-hi quan parlaven de la salut mental i em vaig preguntar: perquè no em van preguntar per la meva salut mental?

A la revisió mèdica em van preguntar pels antecedents de malalties de la meva família, pels meus hàbits de vida i de consum (dieta equilibrada, esport sí, tabac no, alcohol ocasional) i per possibles molèsties físiques derivades de l'exercici de la meva feina, com coïssor als ulls, dolors musculars a l'esquena, a les cervicals, als braços, etc., però no recordo que em preguntessin per la meva salut mental.

No sé si, aquell dia, entre la visita que em va fer la infermera i la doctora, ambdues professionals van haver de fixar-se en alguns indicadors o respostes que asseguressin mínimament que tinc una bona salut mental per al desenvolupament de la meva feina.

Forma part la salut mental de la prevenció dels riscos laborals?
Si la resposta és que sí, jo diria que no es nota massa; si la resposta és que no, potser caldria que ens ho plantegéssim seriosament.

També és cert que possiblement, en general, ens costa menys despullar-nos físicament que no emocionalment, i potser caldria que en la vigilància de la salut laboral obríssim el focus del benestar emocional i la salut mental; i si això ja era necessari abans, amb la pandèmia aquesta necessitat encara s'ha fet més evident, més urgent com a mínim, des de la perspectiva de la salut laboral, en la prevenció.

Em preguntaran per la meva salut mental a la revisió mèdica de l'any vinent?

El treball ja estat vençut

"Vindrà aquell dia que el treball vencerà", versa la frase que ja fa una colla d'anys, juntament amb la icònica imatge del quadre "El Quart Estat" del pintor italià Giuseppe Pellizza da Volpedo (i utilitzada pel director de cinema Bernardo Bertolucci a l'inici del film "Novecento"), va esdevenir pòster del PSC per a l'esperança...

I potser sí que el treball va vèncer algun dia, no seré jo qui ho negui tot i que en dubto, però avui, penso, podem afirmar sense por d'equivocar-nos que el treball ja ha estat vençut.

Setmanes enrere escoltava amb interès la intervenció de Raúl Flores, Secretari Tècnic Foessa, en la que posava paraules a la crua realitat del nostre mercat de treball: "hi ha dues classes de persones treballadores, els qui tenim feina estable, que representem aproximadament 2/3 parts de les persones que treballem, i els que estan atrapats a la precarietat  i inestabilitat, que representen la tercera restant."

Això ja fa anys que ho sabem, i aquest és el drama: no que ho sabem, sinó els anys que fa que ho diem, perquè la inestabilitat laboral no és temporal sinó que esdevé crònica, solidificant així la cronificació de la precarietat.

Ampliant el focus Raúl Flores definia tres tipus de persones treballadores:

• Les persones treballadores segures, les privilegiades, que tenen bones condicions de treball, que treballen en posicions estables i en sectors econòmics forts, i que d'alguna manera poden escollir.
• Les persones treballadores de risc, que treballen en condicions precàries, condicions que no els permet superar el llindar de risc, que es mantenen a la corda fluixa acumulant deutes, sense disposar de massa recursos.
• Les persones treballadores desarrelades, que pel motiu que sigui es troben privades del dret al treball, a vegades perquè els han acomiadat perquè solen ser els primers a qui s'acomiada, i que si treballen ho fan en "el que hi ha", o en l'economia informal o submergida amb dificultats per accedir a ajudes o prestacions.

És evident que el risc d'exclusió no només depèn de tenir o no tenir feina;  la feina és un factor de risc més, però massa vegades aquest factor (no tenir feina) és un desencadenant dels altres: acumular deutes, perdre l''habitatge...

I si el risc d'exclusió no només depèn de tenir o no tenir feina, el treball per a fomentar la inclusió, per a recuperar tot el que s'ha anat perdent, ha de comptar també amb la recuperació de la feina, encara que ja sabem que moltes vegades treballar no serà suficient.

Ja no sé si, com a societat, seguim esperant que vingui aquell dia que el treball vencerà; el que sí sabem és que la feina ja no és ni ascensor ni salva vides, i que aquest "Quart Estat" que va pintar Giuseppe Pellizza da Volpedo al seu quadre, la classe més pobra de la societat, segueix en el mateix vagó de cua rere la burgesia, el clergat i la noblesa d'aleshores, en els seus equivalents d'avui...

La revisió mèdica

La setmana passada em van fer allò que abans es deia un "chequeo" i que no és res més que una revisió mèdica, en aquest cas la de la feina.

Confio que el titular de la revisió es resumeixi, com tot sembla indicar que serà, amb un lacònic "apte", tot i que ja sabem que la clau, i la creu, és la lletra petita que inevitablement apareixerà en l'informe mèdic: el resultat de l'anàlisi de sang, de l'audiometria, de la prova de visió, els reflexes, l'alçada, el pes...

Ja sabem que, si a classe o a la feina s'hi va esmorzat i amb el pipí fet, a la revisió mèdica s'hi va en dejú i amb el pipí en un petit tub de laboratori convenientment tancat i dissimulat, i que normalment lliurem discretament i amb una mica de vergonya, que contrasta amb la naturalitat i fredor amb el que és rebut per part del personal sanitari...

L'hora de la revisió mèdica marca, aquell dia, l'hora d'esmorzar i la lluita és sempre per aconseguir les primeres hores, i l'esmorzar esdevé tema inevitable de conversa entre els soferts i famèlics revisats, com si amb l'esmorzar posposat ens hi anés la vida! Si a l'ascensor parlem del temps, a la sala d'espera de la revisió mèdica es parla de l'esmorzar...

També en parlaven, i molt, i fins i tot amb un punt d'indignació, el personal sanitari que l'altre dia em va atendre, dues infermeres i una metgessa.

A les vuit tocades del matí em vaig plantar al servei de prevenció amb el meu potet d'orina i primer em van fer totes les proves, extracció de sang inclosa. Com que, com és habitual, hi havia cua, vaig demanar excusar-me una estona per anar a una reunió que tenia a dos quarts de deu, que hi ha dies que l'agenda no perdona, i passar més tard amb la metgessa. El personal d'allà i les persones que s'esperaven quasi em fan l'onada: un menys!

A un quart i mig de dotze tornava a ser a lloc, i mentre esperava que m'atengués la metgessa les dues infermeres feien mans i mànigues per anar a esmorzar. La seva apretada agenda tampoc perdona!

I quan la metgessa em va atendre, i va veure que hi havia anat tres hores abans, em va preguntar si havia esmorzat (sí, havia esmorzat) i em va dir "doncs mira, amb això estàs millor que jo, que fa hores que tiro només amb un cafè!"

La revisió mèdica de la feina jo la faig un dia a l'any, per elles les nostres és la seva feina de cada dia, i espero que l'esmorzar, el seu esmorzar, no sigui també el tema de conversa, i preocupació, de cada dia, que a mi m'agrada que el personal sanitari que m'atén també pugui treballar esmorzat (amb el primer i amb el segon) i a mb el pipí fet! 

Feines que busquen persones

Són moltes les persones que busquen feina; la xifra sempre oscil·la segons la temporada de l'any, i és un dels indicadors importants sobre l'estat i la salut de l'economia; a finals de setembre a Catalunya hi havia 378.470 persones desocupades.

Són moltes les persones que busquen feina i que no en troben o, en molts casos, la que troben és tan temporal que en qüestió de dies, setmanes o mesos n'han de tornar a buscar; són moltes les persones que no deixen de buscar feina: el 83,5% dels contractes que es van signar el mes de setembre van ser temporals.

Fa temps que diem que en un futur proper, de fet possiblement ja ara, no hi haurà feina per a tothom, una mena de mantra que ens anem repetint per a prendre consciència que el treball, com la riquesa, també és quelcom que cal redistribuir de forma més justa i equilibrada; d'aquí que la idea sigui que hi ha més persones que busquen feina, que feines disponibles. I no tinc clar que sigui ben bé així.

Són moltes les persones que cerquen feina i, paradoxalment, també són moltes les feines que busquen persones. Ho veig cada dia, amb ofertes que es tanquen sense candidatures, amb ofertes que es tanquen sense inserció; m'ho diuen a vegades responsables d'empreses d'alguns sectors, quan m'expliquen les dificultats per trobar personal, per cobrir les seves necessitats de contractació.

Són diversos els factors que fan que algunes ofertes laborals tinguin dificultats per a cobrir-se, des de la manca d'encaix dels requisits tècnics o formatius a les condicions estrictament laborals, com l'horari o el salari, o a les condicions de treball, a vegades feines físicament més exigents... Són factors geogràfics, culturals, formatius...

D'exemples en podeu trobar molts, i no només a Linkedin, també a altres xarxes socials. L'altre dia a Twitter vaig ensopegar amb una piulada que deia que "fa setmanes que unes amigues busquen un/a oficial de perruqueria i ni tan sols han rebut ni un CV". La feina és per Ripoll i és d'oficial de perruqueria; aquí la dificultat pot ser geogràfica i formativa; ignoro si a hores d'ara aquesta perruqueria de Ripoll ja ha cobert la plaça, però puc entendre que les responsables s'hagin fet creus que, amb les dades d'atur a la mà, costi tant trobar personal per a treballar.

Que les feines busquin persones i no les trobin és senyal que tenim quelcom desajustat en l'accés al mercat de treball, i si la manca és reiterada i sostinguda, senyal que cal activar dispositius com la formació i la capacitació. Si a Ripoll no es troben oficials de perruqueria, o bé és perquè no n'hi ha, hi ha gent que vol treballar però que no té aquesta formació, o perquè els que hi ha a d'altres llocs no volen anar a treballar a Ripoll. Si no n'hi ha, caldria capacitar-ne, ja que potser hi ha persones que treballarien d'oficial de perruqueria, cas de disposar d ela formació...

En moments de canvis com el nostre (digitalització, robotització, teletreball...) la formació contínua i la capacitació professional són part de la solució, tot i que malauradament no són les úniques.

Les cites dels llibres. "Y tú, ¿qué marca eres?", de Neus Arqués

Des de fa uns anys ja no només som persones, també som, o podem ser, marques. Possiblement el paradigma és Michael Jordan, i rere seu l'estela és inacabable i, més enllà de Ibai Llanos, Leo Messi o Rosalía, per posar tres exemples, també ho som o podem ser-ho nosaltres, tu i jo, simples persones anònimes...

Fredament aquest és un fet aterrador, ja que no només neix de l'individualisme, una de les grans victòries (i trampes) del capitalisme, també ens despersonalitza simplificant-nos en una marca, en un producte. I no obstant, sense negar tot això, aquesta concepció de marca personal també té quelcom de positiu fins al punt, paradoxalment, de poder esdevenir millors persones.

Aquest llibre, "Y tú, ¿qué marca eres? 12 claves para gestionar tu reputación personal" (Alienta Editorial, 2007), és una guia que, sota el pretext de desvetllar quina marca som, descobrirem qui som, o si més no ens coneixerem un xic més, com apunta la cita que enceta el tercer capítol:

"En la economía del conocimiento sólo tienen éxito quienes se conocen a sí mismos: sus puntos fuertes, sus valores y cómo logran sus mejores resultados." Peter Drucker

En un mercat laboral cada vegada més competitiu la reputació personal i professional entren en joc i aquí no tot es basa en títols acadèmics i experiència laboral, també entren en joc  les competències i les actituds, i sobretot els valors, que de la mateixa manera que són inherents (per bé i per mal) a qualsevol marca, també ho són en la nostra.

En aquest cas, doncs, potser no és tan important saber quina marca som, com transitar el camí que ens permetrà intuir-la...

Sense taula ni cadira...

El fet, consumat precipitadament, va passar mesos enrere: d'un dia per l'altre em vaig quedar sense taula ni cadira a l'oficina! Sense taula, cadira i calaixos, sense la meva taula, la meva cadira i els meus calaixos, per a ser més concisos.

Una tarda em van trucar perquè l'endemà, sens falta, anés a buidar la meva taula, o el que és el mateix, recollir totes les meves pertinences; estem fent una reestructuració, em van dir...

I ja em veieu a mi, anant cap a l'oficina, amb una caixa per recollir-ho tot. El cert és que feia mesos que, amb prou feines, hi havia anat, a l'oficina, i com la majoria dels meus companys i companyes treballava quasi el 100% de la jornada fent teletreball; d'aquí la reestructuració, que no era de personal, sinó d'espais!

Afortunadament la caixa no em va fer falta, i vaig poder-ho desar quasi tot en un armari (sobretot la documentació), que és ara el meu únic espai particular a l'oficina; quan, molt de tant en tant, necessito anar a l'oficina per fer alguna gestió que, sí o sí, he de fer allà, abans he de reservar dia i hora per disposar d'una taula i d'un ordinador; i com jo, la majoria de les companyes i companys d'oficina.

Sí, en el meu cas, com a la majoria de companyes i companys d'oficina, el teletreball ha vingut per quedar-se, i les oficines de l'entitat també s'estan adaptant a aquesta nova realitat, en la que són menys, moltes menys, les persones que hi treballen cada dia.

Reconec casa hi treballo molt bé, i com que ja feia anys que feia teletreball una part de la jornada, m'he adaptat sense problemes a fer-la quasi al 100%; l'entitat m'ha facilitat l'equipament informàtic per a fer-ho, i fins i tot ja em fa la valoració de riscos laborals tenint en compte el teletreball. És clar que no és el mateix i, sobretot, es troba a faltar el contacte amb els companys i companyes, però ara que ja ha passat un temps, me n'he adonat que no trobo a faltar ni la meva taula ni la meva cadira, i que tampoc passa res, absolutament res, si no tinc un espai fix i exclusiu a l'oficina si, amb prou feines, només hi vaig un o dos cops al mes, com a molt!

És més, prefereixo no tenir taula ni cadira pròpies, ja que això voldria dir que hauria d'anar-hi cada dia, i cada dia durant tota la jornada, amb mascareta!

Entenc que seguiré així, teletreballant quasi al 100% de la jornada, de moment de forma indefinida, o fins que algú em digui el contrari...

Anar tornant...

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu, m'agradaria pensar que merescudes, i en tot cas us asseguro que aprofitades, avui jo també torno a la feina! El primer dia és d'aterratge, de prioritzar els correus electrònics acumulats, d'ordenar les feines a fer els propers dies, de revisar l'agenda i començar-la omplir de nou amb reunions i tasques, i d'anar escalfant motors per quan, a partir del 13 de setembre, tot ja prengui velocitat de creuer!

Els darrers dies d'agost i els primers de setembre són dies d'anar tornant, i el fet que no tothom hagi tornat de vacances permet prendre'ls com ho fan els futbolistes amb la seva pretemporada: posar-se físicament a to i anar agafant ritme de competició.

Aquests dies, doncs, són dies de molta feina, de molta intensitat, tot i que el ritme de trucades i de correus és més baix, fet que s'agraeix perquè, amb menys interrupcions, puc concentrar-me més en posar-me al dia, reprendre el fil de tot el que vaig deixar embastat a finals de juliol.

El primer dia encara no, que sol ser un dia de treva, però més aviat que tard, lamentablement, arribarà el dia que no podré evitar tenir la sensació que no ho atrapo tot, que la planificació de tasques per moments s'accelera i les cites a l'agenda s'incrementen, i que les reunions van robant temps, i més temps, a la feina de despatx; és aleshores quan s'agraeix un festiu, o encara millor, un pont, per,com amb els ciclistes quan en plena ascensió troben tram de un fals pla, poder recuperar mínimament l'alè i les forces.

Tornar, en aquest cas de les vacances, i contradient Els Amics de les Arts, no és la millor part de l'aventura, però és una part que, inevitablement, convé transitar i superar. I encara gràcies, que hi ha qui no pot tornar de les vacances perquè, simplement, no en té!

Esgotades les quatre setmanes de les vacances d'estiu encara són tres els dies de vacances que tinc pendent de gaudir; serà per les festes de Nadal, que ara, que encara vaig amb pantalons curts, ni tan sols albiro; abans caldrà passar, en el meu cas i el dels i les gironines, per la següent parada: les Fires de Sant Narcís!

A partir d'avui torno de les vacances; no m'ho tingueu en compte, que vaig tornant...

El programa Incorpora: 15 anys de compromís social

Experiència, expertise i una gran xarxa d’entitats socials, les claus del programa d’inserció laboral

El programa Incorpora de la Fundació "la Caixa" no és l'únic programa d'inserció laboral, ni tampoc ha estat el primer, però té, entre moltes altres, la virtut de ser, ara per ara, possiblement el programa d'inserció laboral més longeu i de major continuïtat d'Espanya.

Des que va néixer, l'any 2006, el programa Incorpora ha donat servei ininterrompudament, fins i tot en temps de pandèmia, acompanyant les persones i les empreses a través de les més de 400 entitats socials que en formen part. D’aquesta manera, s’ha millorat l'ocupabilitat de col·lectius vulnerables i, a la vegada, s’ha fomentat la seva inserció laboral a les empreses col·laboradores, totes elles amb un gran compromís social que els ha permès reforçar les seves polítiques de responsabilitat corporativa.

El poder d’adaptació del programa Incorpora, el millor camí per avançar amb la societat

Tota aquesta tasca és possible gràcies als acords estatals i territorials que el projecte d’inserció laboral de la Fundació "la Caixa" ha establert amb les entitats socials que en formen part, un compromís que es renova any rere any des del 2006. Dins d’aquest treball col·laboratiu també queda patent el poder d’adaptació d’Incorpora impulsant acords que es revisen constantment, s'actualitzen i es renoven cada any per tal de respondre a les necessitats actuals del mercat laboral.

Paradoxalment, aquestes renovacions anuals, malgrat que en un primer moment poden semblar un fre a l'estabilitat i continuïtat del programa, han estat un element clau en el sentiment de la pertinença de les entitats dins el programa Incorpora. La renovació i actualització cada any d’aquests acords entre la Fundació "la Caixa" i les entitats respon a l’evolució natural del programa i, per tant, han permès generar un procés de millora constant, tant per part de cada entitat social de forma individual com del programa Incorpora en general.

Aquesta avaluació anual ha acabat esdevenint, doncs, el principal motor de consolidació i estabilització de les entitats al programa Incorpora i, per tant, clau de la seva continuïtat amb la pervivència, actualitzada any rere any, del compromís Incorpora.

La renovació de l’acord Incorpora, cada mes de gener, entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials, revitalitza el programa Incorpora i en reforça el compromís de les parts. És per això que els 15 anys del programa Incorpora no s’expliquen sense aquesta continuada renovació i actualització del compromís Incorpora.

Treballant de forma especialitzada per a cada col·lectiu vulnerable

Aquesta constant avaluació i millora del projecte d’inserció laboral han permès implementar noves estratègies d'actuació i línies d'intervenció dins del programa d’inserció laboral com la formació, la salut mental, l'atenció especialitzada a persones privades de llibertat i a joves, o l'autoocupació, entre altres.

La llarga trajectòria del programa Incorpora, doncs, ha generat un enriquidor espai de treball i col·laboració estret entre la Fundació ”la Caixa” i les entitats socials que en formen part. Aquest espai també ha permès que, juntament amb la participació de les empreses col·laboradores i d'altres organismes col·laboradors, fins i tot s’hagi pogut definir un model i uns indicadors de qualitat per a la millora de la qualitat del programa Incorpora.

Aquesta especialització del programa Incorpora ha estat possible gràcies a la determinació de la Fundació ”la Caixa” i del mateix programa en la millora de l’atenció a les persones i el servei a les empreses, i s'ha nodrit de l’experiència i expertise de les entitats, una suma d’esforços que ha donat, i està donant, uns resultats extraordinaris. Tant és així que només durant el 2020, i malgrat la crisi provocada per la COVID-19, el programa Incorpora va aconseguir facilitar 34.274 insercions laborals de persones en risc d’exclusió social amb la col·laboració de 11.700 empreses amb compromís social.

Roger Casero Gumbau
Coordinador del Grup Incorpora Girona

Article publicat al web del programa Incorpora.

Massa pantalles?

Des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, m'estic acostumant a treballar amb dues pantalles, també dos teclats i dos ratolins. Un ordinador l'utilitzo preferentment per les vídeo trucades i les reunions telemàtiques, que encara sovintegen i molt, l'altre per a la gestió del correu electrònic i dels documents, per a les tasques habituals...

Les dues pantalles em van molt bé especialment quan tinc reunions telemàtiques, ja que mentre en una hi tinc la vídeo trucada, a l'altra hi puc tenir, i veure informació rellevant sobre la reunió...

En fi, que des del confinament i, sobretot, el teletreball a temps complet, treballo a dues pantalles. I fent bona la dita castellana de "no hay dos sin tres", aquí encara hi podríem afegir la pantalla del telèfon mòbil.

L'increment d'exposició a les pantalles ha augmentat en la mateixa proporció que han augmentat les reunions telemàtiques, en detriment de les presencials, i les vídeo trucades en detriment de les trucades a seques!

És clar que aquesta és la meva realitat en la meva realitat laboral, i és evident que no totes les feines tenen o han tingut les pantalles com un factor crític; sí que ho ha estat, de factor crític, en el món de l'educació, especialment en els estudis de secundària i universitaris. I en aquest cas ja parlem de col·lectius, adolescents i joves, molt més connectats "de sèrie" que els adults.

És especialment interessant l'article de l'Observatori Social de "la Caixa" "De moderats a hiperconnectats: sis perfils d’ús del mòbil i el seu impacte en el benestar personal"; aquesta és una de les seves conclusions:  

"Una mica més d’un terç (35%) dels joves espanyols manifesten signes de manca de control en l’ús del mòbil; el dels moderats és el grup que afirma controlar més aquest ús, mentre que els hiperconnectats es troben a l’extrem contrari, i més de la meitat mostren símptomes d’un ús problemàtic de la tecnologia."

Bé sigui per a nosaltres, bé per als nostres fills i filles, siguin infants o adolescents, el debat sobre l'ús de les pantalles és imprescindible, també inevitable, i més quan, per la pandèmia, hem fet de les pantalles necessitat.

És per tot això, per aquest debat latent sobre l'ús o abús de les pantalles, que des de l'AMPA Xifra hem organitzat una xerrada per a les famílies: "Ús racional de les pantalles. Possibilitat o quimera?"

La xerrada, oberta i gratuïta, anirà a càrrec de la professora i periodista Magda Minguet, i a risc de generar-nos més dubtes, esperem que ens en pugui resoldre alguns, o si més no que ens aporti més elements per a la reflexió.

A l'oficina no consumia tanta pantalla com a casa, i en el meu cas el teletreball sembla que ha vingut per quedar-se. Estic per plantejar-me fer un dia de feina sense pantalles, o marcar unes hores per, encara sense haver acabat la jornada, apagar-les i fer tasques que no requereixin que estiguin enceses.

Em temo que aprendre a treballar en teletreball també inclou desaprendre...

 

15.151.351 euros

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros!

La xifra és gran, llarga i, certament, costa tant de dir com d'escriure!

Aquests més de quinze milions d'euros són la dotació del programa d'ajudes Feina Jove, destinades al foment de la contractació de joves, ajudes cofinançades pel Fons Social Europeu i la Fundació ”la Caixa”.

Aquesta nova convocatòria, oberta des de finals de febrer d'enguany, s'emmarca en la Iniciativa d'Ocupació Juvenil del Consell Europeu, i a Espanya s'ha articulat a través del Programa Operatiu d’Ocupació Juvenil i del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. La convocatòria es va obrir amb una dotació inicial de poc més de 2,4 milions d'euros, i dies enrere es van ampliar els fons fins aquests més de 15 milions!

Les ajudes són per a les empreses que contractin joves de fins a 29 anys i tenen dues modalitats: contractació temporal de com a mínim sis mesos amb una ajuda de 4.200 € per contracte, i contractació indefinida de com a mínim dotze mesos, amb una ajuda de com a màxim 6.900 € per contracte.

Aquestes ajudes són, sens dubte, un important estímul a la contractació de joves, i haurien de contribuir a reduir l'elevada taxa d'ocupació juvenil.

De moment ja s'han concedit més de 120 ajudes per un import de quasi un milió d'euros, pel que encara en queden catorze per a repartir!

Aquesta és la tercera convocatòria del programa Feina Jove; en la primera, del 2017, es van concedir 1.277 ajudes per un import total de 8.830.800 € i en la segona convocatòria, de 2018, es van concedir un total de 1.958 ajudes per un import de 16.058.100 €.

Sumant les tres convocatòries, aquest programa d'ajudes haurà destinat, entre els anys 2017 i 2022, quan a mitjans de març finalitzarà la convocatòria vigent, més de quaranta milions d'euros a promoure l'ocupació juvenil.

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros en ajudes directes a les empreses per a la contractació de joves potser no resoldran l'atur juvenil, però sens dubte contribuiran a millorar-ne l'ocupació, alhora que també poder ser un bon estímul per a la recuperació de moltes empreses, en la mesur que puguin recuperar la seva activitat.

Si jo tingués una empresa, que no és el cas, i necessités contractar personal, abans de fer el procés de selecció, sens dubte, faria un cop d'ull a les bases d'aquestes ajudes, no fos que alguna de les contractacions s'hi ajustés, o pogués ajustar-s'hi...