Aquest primer trimestre els i les professionals del programa Incorpora a Girona gaudim d'unes sessions formatives que ens ajuden, des de la teoria, la reflexió i la posada en pràctica dels continguts, potenciar qüestions clau de la nostra feina, compartides també amb moltes altres: l'empatia, l'escolta activa, la motivació, la confiança o l'assertivitat.
Precisament l'altre dia parlàvem de l'assertivitat i del que és i el que no és. Començar a definir quelcom pel que no és ajuda a entendre-ho, i aquest cas no en va ser una excepció.
L'assertivitat no és renunciar a les pròpies opinions, ni intentar imposar-les; tampoc és posar-se en servitud, ni ser intransigent. L'equilibri, sempre tan difícil d'aconseguir, és clau per no caure en l'excés, o en el defecte del que no és...
L'assertivitat, ens recordava la formadora, és la comunicació oberta, directa i sincera, amb respecte vers els altres i vers un mateix, posant en valor els arguments per escoltar i negociar, amb la finalitat d'arribar a acords en els que tothom hi guanyi, o com a mínim que ningú hi perdi.
El diccionari la defineix com la "capacitat personal d'expressar els sentiments, les emocions o els pensaments propis de manera lliure i amb seguretat, sense negar els drets dels altres i sense que els altres vegin en aquestes expressions conductes agressives o manipuladores."
Arribats a aquest punt podria interpel·lar, ara, a uns quants càrrecs electes i governants de qui esperem altes dosis d'assertivitat, però si jo avui us en parlo no és per interpel·lar a ningú, a ningú més que a mi!
Aquests dies agraeixo aquesta formació ja que per moments necessito estar assertivament fi, tot i que reconec que alguna vegada no puc evitar caure en el que no és l'assertivitat...
Avui tinc una nova prova, que per fortuna no és de foc!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada