Imagen de Free-Photos en Pixabay |
La infància amaga les respostes a les preguntes que d'adults no ens sabem fer, i així anem a vegades, cercant permanentment qui som, i perquè som com som, tinguem angles cantelluts, o angles rodons...
Amb el pas dels anys, a mesura que l'anem deixant enrere i abandonant amb ella el "jo" infant, la infància s'alimenta de nostàlgia i d'innocència per restar allà, la majoria de vegades idealitzada i enyorada des del moment immediatament després de prendre consciència que l'hem perdut.
És clar que hi ha qui no la perd senzillament perquè no l'ha tingut, car la infància també es roba, es manlleva quan els drets que la protegeixen no són respectats, quan l'explotació sexual o laboral, quan els maltractaments físics o verbals la tenallen i esmicolen vilment...
Ana María Matute va dir que "a vegades la infància és més llarga que la vida"; potser aquest "a vegades" s'acompleix quan, com va dir Mario Benedetti, "la infància és un privilegi de la vellesa; no sé perquè la recordo actualment amb més claredat que mai".
Al capdavall, com va dir Rilke, "la infància és la nostra única pàtria"... Possiblement per això sempre mirem de tornar-hi, a la nostra pàtria, per recordar qui som, per descobrir les respostes...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada