dijous, 27 de febrer de 2020

Com la Penèlope

Imatge de Golda Falk a Pixabay

A la Penèlope d'en Serrat se li va parar el seu rellotge infantil "una tarde plomiza de abril"; el meu de córrer, una freda matinada del mes de febrer!

I si a ella se li va aturar el rellotge quan el seu misteriós amant va marxar, a mi se'm va aturar quan un múscul, o dos, o tot un conjunt van dir prou, i em van fer parar. De fet el rellotge el vaig aturar jo mateix a l'alçada del pavelló de Fontajau de Girona, al voltant de les sis del matí, i poc després d'haver fet el vuitè dels tretze quilòmetres que, fins aquell dia, dia sí, dia no, formaven part de la meva rutina matutina, del meu dia a dia, de la meva vida.

Feia dies que arrossegava unes molèsties, i ara penso que deuria ser la manera com el meu cos intentava dir-me quelcom, advertir-me, però en aquell punt el cos va cridar de debò i jo no vaig tenir altre remei que fer-li cas, aturar-me, aturar el meu rellotge i tornar, entre resignat i preocupat, xino-xano cap a casa.

El cos a voltes ens xiuxiueja a cau d'orella, ens adverteix fent-nos notar sensacions que, fins i tot inconscientment, ens fan prendre unes decisions i no unes altres; a vegades en diem intuïció, a vegades olfacte, d'altres és una mena de veu interior, i fins i tot a vegades no sabem com dir-ne, tot i que d'una o altra manera notem quelcom, i aquest quelcom ens condiciona.

És evident que jo, aquests darrers dies, qui sap si també setmanes o mesos, em feia el sord... I al final el cos, que sempre es manifesta, es va fer sentir, i al final jo el vaig escoltar, em vaig escoltar doncs és evident que el cos forma part de mi, que jo també sóc cos! Sí, també pateixo, a banda de sordesa, de ceguesa...

Aquests dies no només no puc evitar pensar en la Penèlope de la cançó, tampoc puc evitar sentir-me com ella i, d'alguna manera, és com si estigués assegut en un banc a l'andana, esperant que arribi el primer tren, bellugant el ventall...

Ja fa més de dues setmanes que he deixat la meva rutina matutina i, la veritat, no em preocupa tant aquesta inactivitat (el meu particular banc), com pensar, i acabar de convèncer-me, que com l'amant de la Penèlope aquesta rutina tal i com l'he tingut aquests darrers vuit anys, ja no tornarà. A la meva plaça major tampoc hi ha, ara, cap salze, i possiblement no n'hi ha hagut mai cap.

A diferència de la Penèlope d'en Serrat, però, jo procuraré no quedar-me amb la meva bossa de pell marró, ni amb les meves sabates de tacó assegut en un banc de pi verd, a l'estació... En tot cas és un altre el tren que espero i, espero, que el nou tren al que ahir tot just vaig pujar m'activi de nou el rellotge, i si no ha de ser el mateix, que en sigui un altre! 

Cap comentari:

Publica un comentari