"Si tens un fill...” L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Alguns experts diuen que en l'adolescència els fills i filles han de matar, d'una o altra manera, amb més o menys intensitat, els progenitors; el que de forma general i genèrica es diu, i simbolitza, amb "matar el pare".

Afortunadament, per a la majoria de casos, l'expressió no té un sentit literal sinó metafòric, i del que es tracta de matar és la imatge idealitzada creada en la infantesa. Si durant la infància els pares i mares solen tendir a ser perfectes, modèlics, fins i tot totpoderosos, en l'adolescència els fills i filles els hi comencen a veure les costures, fins i tot les comencen a esquinçar.

D'aquí que a vegades el xoc sigui inevitable, que el fill o filla necessita marcar el seu propi camí, obrint-se pas, com si fos en una frondosa selva, a cop de matxet. Perquè sí, cada persona ha de fer i traçar el seu propi camí, per més que els pares i mares ja n'hàgim traçat un per ells i elles fins i tot des d'abans de néixer.

Joan Fuster ho explicava amb altres paraules:

"Si tens un fill, ensenya’l a ser lliure. Encara que siga a costa teua. En realitat, haurà de ser a costa teua…"

Matem (metafòricament) els pares i les mares i, també afortunadament en la majoria dels casos, els ressuscitem quan ens fem adults i sobretot, si s'escau, quan esdevenim pares i mares...

Les cites dels llibres. "Condició de pare", de Joan Barril

La paternitat no sempre ha tingut prou literatura, al contrari de la maternitat, que a vegades n'ha tingut massa! 

Per massa em refereixo sobretot a la literatura tronada sobre la maternitat que va proliferar durant el franquisme... 

Però centrem-nos en la paternitat. Aquest llibre va arribar a les meves mans a mitjans de febrer de 1999, aproximadament set mesos abans d'estrenar la meva condició de pare, i sens dubte va ser una bona immersió prèvia a la meva paternitat. Mentre la Sira llegia i consultava (també jo) "Què es pot esperar quan s'està esperant", jo llegia "Condició de pare" (Edicions La Campana, 1998)... 

El llibre es va publicar l'abril de 1997 i el llibre de casa ja era de la 5a edició, publicada tot just un any després. És evident que va ser un llibre que va generar un gran interès i que responia a la necessitat que els pares també ens sentíssim part activa i implicada, que assumíssim la nostra condició de pare, "un tema apassionant i, fins ara inexplorat", sentenciava la contraportada del llibre. 

El llibre, després de les dedicatòries de l'autor, té aquesta cita:

"Saps que has tingut un pare: que el teu fill ho pugui dir també de tu." William Shakespeare. 

Tal i com s'interpreta de la cita, és evident que la condició de pare, la paternitat, és una responsabilitat, ara ja és evident, ineludible! 

El refrany de la setmana, sobre els fills i filles

"Cadascú és fill (o filla) de sa mare" (el pare és una altra història...), diu el refrany, i no són pocs els que es refereixen als fills i filles.

N'hi ha molts d'alliçonadors, com el que diu "vols ton fill bo? Sigues tu millor!", que apunta directament a la responsabilitat que tenim els pares i les mares, tot i que ja sabem que, per sort o per desgràcia, la influència dels pares i mares, tot i que important, no és exclusiva ni sempre determinat...

També n'hi ha d'avisos per a navegants, i al contrari de molts refranys, aquest sí, tristament, en general, s'acompleix: "les disputes dels pares les paguen els fills".

Tradicionalment els fills i filles es tenien en el marc d'una parella casada, és a dir, fruit del matrimoni, i els refranys, també tradicionals, s'encarregaven prou de deixar-ho clar, en aquest cas des de la perspectiva dels pares: "casament de ventura: dona, llit i criatura", o el seu negatiu, "casament sense fills, dia sense sol".

Afortunadament avui els fills es tenen també fora de la parella i del matrimoni, i fins i tot podem desmentir refranys com aquest, des de la perspectiva de les mares: "filla ets, mare seràs; com tu facis et faran".

Sigui com sigui, i a risc de posar-me en un jardí, d'entre els molts refranys que parlen dels fills i les filles, a mi m'agrada especialment aquest, potser perquè d'alguna manera parla de mi: "xiquets i gossos, cadascú els d'ell".

Queda dit!

Abans del 2000!

A finals dels anys vuitanta Televisió de Catalunya va començar a emetre "Més enllà del 2000", un programa presentat pel divulgador científic Josep Maria Ferrer Arpí, que tenia per missió apropar-nos, des de la ciència, a l'expectant futur que ens esperava més enllà d'aquesta mítica i esperada data!

L'any 2000 representava, col·lectivament, una fita pel seu inevitable simbolisme, ja alimentat dècades enrere per la literatura, el cinema i, naturalment, la ciència i la religió.

No recordo a partir de quin moment vaig prendre consciència dels anys que tindria l'any 2000, no recordo quan, per primera vegada, vaig fer la resta: 2000-1974=26!

És clar que l'1 de gener de 2000 encara tindria vint-i-cinc anys, vint-i-cinc i mig per a ser més precisos!

I tampoc recordo el moment en què em vaig proposar un repte, bé, més aviat un propòsit, un d'aquells que un vol que s'acompleixin, però si no és possible, tampoc passa res... El propòsit era, ni més ni menys, ser pare abans del 2000!

El que sí recordo és un dels regals que em van fer quan vaig complir els 18 anys!

El 6 de juliol de 1992 estava fent d'intendent en uns campaments de l'Agrupament Escolta i Guia Joan Pons, i aquell dia el pastís d'aniversari va ser un d'aquells fets amb galetes i crema de cacau, doncs és evident, o si més no ho era aleshores, que a la cuina dels campaments no hi havia forn!

Que què em van regalar en aquells campaments? Un conte infantil, un pot de farinetes, un xumet... en fi, tot un "pack" infantil acompanyat d'un missatge que m'animava i esperançava a ser pare abans del 2000!

Vuit anys abans del 2000 els meus amics i amigues del Cau ja tenien clar el meu desig d'ésser pare abans del tombant de segle; tan insistent (pesat!) era?

Sigui com sigui el cas és que poc més de set anys després, a tres mesos i mig de l'any 2000, naixia la meva primera filla, complia el propòsit, el desig, de ser pare abans del 2000!

Ara fa vint anys!

Feia poques setmanes que ens havíem instal·lat al pis de Sarrià de Ter, just a principis d'estiu, i feia poc més d'un any del nostre calorós casament; la Sira, ja visiblement embarassada, deixava enrere les escales del quart pis de davant el Jardí de la Infància de Girona, casa meva els darrers dos anys, nostra el darrer, des que ens vam casar...

Aquell estiu la Sira ja havia aprovat les oposicions de mestra i tenia plaça assignada a l'Escola Pompeu Fabra d'Anglès; els primers dies de setembre  jo la portava amb el Renault 6 que anys enrere havia comprat a cegues a un mestre jubilat. Aquell Renault 6, avesat durant anys a fer via cap a Sant Feliu de Guíxols, ara s'enfilava cap a Anglès...

Aquell va ser un estiu de molts canvis, canvis d'aquells que condicionen la vida com la vida mateixa: canvi de casa, la nova feina de la Sira i, sobretot, la bona nova que fins aquella nit la Sira amagava orgullosa, alguns dies sota un bonic vestit curull de margarites.

El dimarts 14 de setembre a la nit jo vaig anar a dormir primer, fet aleshores força excepcional, i quan hores més tard, entre la mitjanit i la matinada, la Sira em va despertar amb la llum d'una espelma, em vaig espantar! No hi havia llum a casa i ella, que ja havia trencat aigües, estava a punt de donar-ne!

Una intensa pluja no només ens havia deixat a les fosques a casa, també havia posat a prova la perícia del pilot d'un avió que va aterrar fent "aquaplaning" a l'aeroport de Vilobí d'Onyar, un aterratge reeixit que no va poder estalviar cops i contusions a part del passatge, que aleshores ja omplia les urgències de l'Hospital Doctor Josep Trueta de Girona quan nosaltres hi vam fer cap, amb la il·lusió i els nervis propis d'uns pares joves i primerencs.

Aleshores el 15 de setembre era la data fixada (i sagrada) per l'inici del curs escolar i la Sira, en comptes d'estrenar-se com a mestra a l'escola d'Anglès empenyia amb totes les seves forces per estrenar-se com a mare, entre nerviosa i expectant per tot el que estava vivint, tot nou, i les inevitables (altrament volgudes) conseqüències que aquell moment comportaven...

No, a la sala de parts no hi vaig entrar amb la càmera de fotos, ni ens vam fer cap selfie ni vam publicar res a cap xarxa social; el 15 de setembre de 1999 al voltant de migdia, quan va néixer la nostra filla gran, la Clàudia, la Sira i jo no vam reprimir cap llàgrima de l'emoció que en aquell moment va inundar les nostres vides!

Més tard, ja més asserenat, vaig baixar fins a la planta baixa de l'hospital, on hi havia unes cabines amb telèfons públics; vaig treure'm un paperet de la butxaca i vaig anar trucant a un per un tot el llistat de telèfons de família i amics anunciant la bona nova, trucades tot a telèfons fixes!

El temps passa, a vegades volant tan ràpid que resulta impossible atrapar-lo, a vegades lent i feixuc, com quan la carn se't fa bola i les mandíbules dimiteixen de mastegar més.

El temps passa i vint anys (passin lents o ràpids) són vint anys, i aquella criatura menuda, aleshores de poc més de tres quilos, ahir els va fer!, i amb els seus vint anys són vint, també, els anys que jo sóc pare!

Vint anys donen per molt, de fet per ella, de moment i avui, tota una vida!
Feliços 20!

Adolescents punt cat

Adolescents punt cat és un portal digital d'informació juvenil adreçat als i les adolescents del nostre país, una mena de "Super Pop" digital en el que hi ha consells, horòscop, tendències, notícies sobre famosos i els populars tests, que tant et poden suggerir amb quin animal et transformaries, endevinar com d'organitzat/da ets, o fins i tot pronosticar amb quantes persones diferents et «liaràs» aquest any!

Diu el portal que "no sóc una persona molt organitzada però tampoc sóc un desastre", que em convertiria en una girafa (doncs jo preferiria un elefant!), i que aquest any em «liaré» amb una persona, tot i que el propi portal adverteix de la molt qüestionable base científica d'aquest darrer test, com si els altres en tinguessin!

Ens agradi o no als adults, els i les nostres adolescents també viuen en aquest univers d'adolescents punt cat, i aquest encara, és un univers prou controlat en què preguntes d'una adolescent de setze anys tipus "No em sé fer dits, què puc fer?", rep una resposta adequada d'una psicòloga professional...

És evident que els i les adolescents cerquen entre els seus iguals les respostes a les preguntes difícilment fan a casa, també a les que fan, cercant possiblement respostes diferents. Des de la perspectiva dels pares i mares esperem que els i les nostres adolescents ens ho expliquin tot, i a mesura que es fan grans creix entre nosaltres aquesta fantasia, però tot és massa, fins i tot per nosaltres: a vegades n'hi ha prou amb el titular!

I davant les temptacions interrogatives dels pares i mares, a vegades inevitables, diuen els experts que el millor és deixar sempre la porta oberta (suposo que a risc que te la tanquin als morros!) i que siguin ells i elles que decideixin què i quan explicar, doncs la seva vida els pertany més a elles i ells que a nosaltres.

Els pares i mares d'adolescents potser no voldríem tornar als bolquers, no solem envejar els pares i mares primerencs preocupats per les seves hores de son; l'insomni dels pares i mares d'adolescents el marca l'horari de tornada a casa quan surten de nit, en una franja que va de la mitjanit a la matinada...

No, els pares i mares d'adolescents afrontem aquesta etapa com una més de la vida esperant, això sí, les mínimes turbulències. I de turbulències n'hi ha, sobretot les generades per la conquesta de l'espai (de més espai) per part d'elles i ells, i la inevitable sensació de pèrdua de control (sobre les seves vides) dels soferts pares i mares...

Interrogant-nos per moments si som bons pares i mares, podem fer aquest test d'adolescents punt cat (En quin tipus de pare o mare et convertiries?) i comprovar si ens hem convertit, o no, en el pare o mare que volíem ser...

La frase cèlebre de la setmana, sobre la paternitat

Photo on Foter.com

Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita; qui més qui menys l'ha utilitzada en alguna ocasió, davant la necessitat de simplificar quelcom, o bé per esclarir-ho amb una imatge prou evident, estalviant-nos així retòriques i subordinades, que mil paraules són moltes!

Per això els advocats de la defensa dels presos polítics, ara jutjats al Tribunal Suprem, malden tant per la negativa del jutge Marchena de visionar els vídeos, les imatges, en presència de molts testimonis...

Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita, i qui més qui menys l'ha desmentida alguna vegada: no, una imatge no val més que mil paraules!

El filòsof Jean-Jacques Rousseau va dir que "un bon pare val per cent mestres", frase cèlebre que aquesta setmana, en la que s'ha celebrat el dia del pare, ben segur haurà fet fortuna!

Naturalment la discussió central seria definir què és ser un bon pare, pressuposant que els cent mestres siguin, alhora, bons mestres...

Per a l'ocasió, de moment no tinc ni imatge, ni mil paraules!