dilluns, 11 de març de 2019

El masclista que hi ha en mi


No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

Cap comentari:

Publica un comentari