Moriré com un covard

Photo on Foter.com

Fa un xic més de set anys vaig decidir com morir-me, car és més fàcil d'escollir que el quan, suïcidi a banda, a triar entre aquestes dues opcions: si d'un atac de cor per sedentarisme escarxofat al sofà, o d'un atac de cor corrent pel carrer...

I és que si el meu pare va predir, amb la millor de les intencions i sense voler-ho, que es moriria de càncer, jo m'aventuro que ho faré d'un infart de miocardi!

Si viure és començar a morir, incidir en com morir és, seguint aquesta grotesca lògica, una forma de viure! Així fa un xic més de set anys, més que decidir com morir en el fons vaig decidir com viure, si esclau del sedentarisme escarxofat al sofà, o corrent pel carrer...

Anys més tard vaig comprendre que aquesta decisió va ser el primer senyal de la meva particular crisi dels quaranta, en cas d'haver-la sofert, tot i que aleshores encara em mirava la fatídica (?) xifra des de certa distància.

I la decisió, fa un xic més de set anys, va ser córrer i, des d'aleshores, quasi no he parat, dia sí, dia no... Ei, consti però que al sofà m'hi segueixo escarxofant!

Així doncs, si, com va dir el futbolista Carles Reixach, "córrer és de covards", si algun dia em moro corrents faré trist honor al títol d'aquest article, per glòria meva i desgràcia dels qui no m'hagin d'enterrar!