(des)Amor de mare

Imatge de malubeng a Pixabay

Aquests dies penso força en ell, possiblement perquè hem coincidit bastant, darrerament, més del que és habitual...

Quan me'l trobo i la conversa és breu i està farcida de tòpics, com més o menys ens passa amb tothom; però quan hi parlo de debò, amb una mica més de temps, rere les seves estereotípies i alguna que altra mania, desplega un discurs coherent i autèntic bastit, sense destil·lar massa, del seu propi procés vital. No necessita vestir-ho ni edulcorar-ho, generalment ho diu tot tal com raja, i a vegades el raig pot arribar a ser dolorós.

Recordo el comiat del seu pare, ja fa una colla d'anys, com un dels més tristos que he anat mai; trist no tant pel desconsol, que també hi era, sinó per les poques persones que ens vam reunir per acomiadar-lo, a la capella de l'antic Hospital Santa Caterina (quan estava ubicat a Girona, a l'actual seu de la Generalitat); hi érem ell i els seus germans i germanes, i alguns dels seus educadors i educadores del centre on vivia; jo n'era un, jove i encara inexpert... La mare? Ni hi era, ni se l'esperava.

Del seu pare en té un gran record i si fos futbolista li dedicaria tots els gols, com fa en Messi, alçant victoriós els braços enlaire apuntant al cel; ell quan en parla, tot sovint es fa un petó als dits i el llença enlaire amb dedicatòria, convençut que el seu pare, allà on sigui, el caçarà al vol! El pare es va quedar, la mare no... A vegades les coses són així de senzilles, de terriblement senzilles, tot i la complexitat que amaguen.

La cruesa de les seves paraules, quan explica que la seva mare els va deixar, és inapel·lable; el sentiment d'abandó hi és i, per petit que fos aleshores, l'ha acompanyat tota la vida; acompanyat i fins i tot (auto)definit. Som, entre moltes altres coses, el que ens passa i, encara més, el que els fets ens fan sentir; no sempre és fàcil, ni possible, deslliurar-nos dels fets, i menys de les emocions que aquests fets ens desperten, la majoria de vegades involuntàriament.

Per ell el concepte mare va lligat íntimament, i trista, a l'abandó. Només tenia una mare, com tu i com jo, i la seva el va abandonar; un abandonament perenne que es va produir el dia que ella va marxar, i tots els dies posteriors fins avui, fins demà, fins sempre, el seu sempre...

Potser per això s'aferra tant a les dones, amigues, conegudes i saludades, quan se les troba pel carrer, buscant les seves mans i petonejant-les, en un intent estèril (que no frustrat) de recuperar tota la tendresa perduda d'una mare absent per voluntat pròpia.

Té el pare en un pedestal i la mare fora de qualsevol podi, de qualsevol mèrit. Aquesta és la seva vivència, aquesta és la seva realitat i és així com ha anat solidificant records i emocions, com ha anat elaborant el seu propi relat. Si mai escrivís la seva biografia possiblement la començaria ressaltant aquest fet: "quan tenia tres o quatre anys, la meva mare em va abandonar..."

En el seu relat hi apareix també la Llar Infantil, i una sèrie de centres d'infants tutelats en els que va viure, créixer i fer-se gran; allà ens vam retrobar fa vint-i-cinc anys, després d'haver coincidit a l'escola, essent ell dels petits i jo dels grans; i després també ens vam retrobar a la llar residència on actualment viu, de la que per uns anys jo en vaig ser director. Fa tants anys que el conec, tantes les coses que hem compartit, que és un d'aquells amics per sempre!

En tots aquests anys, quan l'he sentit parlar del seu pare i de la seva mare (a vegades ella apareix en contraposició, com el contrapunt, com el costat fosc de la lluna), penso que potser algun dia algú li hauria d'explicar que la seva mare no va marxar perquè sí, que tenia motius per fer-ho (naturalment els seus) i que abandonar-lo, per trist i dolorós que fos aleshores, i que sigui sempre per ell, va ser només un dels molts danys col·laterals de la (valenta?, desesperada?...) decisió que aquella dona, maltractada, un dia va prendre. Possiblement era fugir o morir en vida, sinó, tard o d'hora, definitivament...

És clar que tot això és material sensible, molt sensible, i possiblement no em correspondria a mi dir-li, si és que mai algú li ha d'explicar, i cas que ningú ho hagi fet encara...

I em pregunto si de saber-ho canviaria quelcom en ell i en els seus sentiments, en aquest desamor de mare que ha anat covant al llarg dels anys; i em pregunto si, per fer justícia a la seva mare (cas que se la mereixi, que ho ignoro) li faria una injustícia a ell o, encara pitjor, un mal major innecessari.

Carreguem motxilles pesades, car les emocions i els sentiments ens pesen, i molt, en l'ànim, en l'ànima...

Aquests dies penso força en ell, i és molt probable que me'l trobi de nou qualsevol dia per Girona; em sembla que quan el vegi l'abraçaré, més per mi (reconec) que per ell...