No és passió, és violència

El futbol aixeca passions! Encara diria més: el futbol és passió!
Ho és el futbol, també qualsevol altre esport, i naturalment moltes altres activitats...

El futbol, aixeca passions i aquest ha estat un cap de setmana especialment apassionant, amb les finals de la Copa Amèrica i de l'Eurocopa. Entenem que el futbol és passió en una de les moltes definicions que té la paraula: "emoció molt forta."

Certament el futbol emociona, aixeca passions, i malauradament no només les més nobles; el futbol també desperta les pitjors emocions, també de manera molt forta, emocions que deriven en odi i violència.

Anglaterra va perdre la final de l'Eurocopa contra Itàlia a la tanda de penals, i els tres jugadors que van fallar-los, Marcus Rashford, Jadon Sancho i Bukayo Saka, han rebut una allau d'insults racistes a les xarxes socials per part d'aficionats anglesos. La federació anglesa de futbol i el govern britànic han hagut de sortir al pas, en defensa dels jugadors i reclamant respecte, i la policia està investigant les publicacions.

No sé si els aficionats que vomiten piulades i publicacions racistes contra els jugadors són els mateixos que fan créixer els índexs de violència masclista contra les dones: segons un estudi la violència masclista augmenta un 26% quan juga la selecció anglesa de futbol, i s'incrementa fins un 38% si aquesta perd. Alcohol i frustració alimenten perillosament la violència masclista...

La vinculació de l'esport en general, i particularment el futbol, amb la violència no és nova; malauradament és una relació estreta i són molts, i d'arreu, també de casa nostra, els exemples que ho fan evident, encara avui.

El futbol aixeca passions, i en un altre ordre de coses, malauradament també desperta la violència, que no és el mateix...

Les llàgrimes de la derrota

Diuen que les tandes de penals són un cara o creu, però diria que no vaig ser l'únic que va témer que Espanya la perdria just abans de començar-la, en el sorteig, moneda enlaire, per escollir la porteria i qui llançaria primer: mentre a Giorgio Chiellini, el veterà capità italià, se'l veia, tot murri, molt segur del que volia, Jordi Alba, capità des de la substitució de Busquets, se'l veia perdut, com si no entengués res... 

Allò va ser un mal presagi. Itàlia va fallar menys i va passar. L'Espanya de Luis Enrique, que va fer un gran partit, es va quedar a les portes de la final... 

El jove Pedri, la darrera perla del Barça i de la selecció espanyola, i que en aquesta Eurocopa ha brillat i madurat a parts iguals, va plorar desconsoladament al final del partit, perduda la tanda de penals... 

La imatge no és nova, i es reprodueix cada temporada davant eliminatòries i finals perdudes, descensos consumats o ascensos que s'escapen... 

És inevitable que, en aquests moments, les emocions aflorin, i si l'eufòria inunda a qui guanya, la tristesa i desolació s'apodera de qui perd.

Luis Enrique, el seleccionador espanyol, a la roda de premsa posterior a l'eliminació va parlar de les llàgrimes:

"Estoy cansado de ver en los torneos de alevines a los jugadores llorando. Hay que empezar a gestionar la derrota de otra manera. Hay que felicitar al rival. Esto enseña a los niños que cuando se pierde no hay que llorar. Hay que felicitar al contrario y levantarse."

Tenint clar que les llàgrimes de la derrota són inevitables, també naturals i, per tant, s'han de deixar baixar, entenc i comparteixo amb Luis Enrique la necessitat de gestionar la derrota d'una altra manera. 

Perdre no sempre és sinònim de fracassar, i en aquest cas l'eliminació de la selecció espanyola a les semifinals de l'Eurocopa no és un fracàs, sinó que, tot i no passar a la final, la trajectòria de "la roja" al torneig ha estat notable. 

Segurament Pedri, ja amb el disgust digerit i havent-se eixugat les llàgrimes, acabarà valorant positivament la participació de la selecció espanyola en general, i sobretot la seva participació i el seu joc en particular. I més tenint present que la selecció espanyola està consolidant un nou grup de joves jugadors.

Hi ha derrotes que curteixen, i sens dubte aquesta n'és una, més enllà de les llàgrimes... 

L'Espanya de Luis Enrique

La selecció espanyola de futbol ja és, per sorpresa d'uns quants i disgust de molts, a les semifinals de l'Eurocopa 2020! Hi és amb un bri de sort, certament, i també per mèrits propis.

Luis Enrique va fer una convocatòria valenta i atrevida, i no precisament per no convocar cap jugador del Real Madrid, ni per descartar Sergio Ramos; el seu atreviment ha estat configurar un equip jove (mitjana de 26 anys, amb 10 jugadors de menys de 25 anys) convocant molts jugadors amb poques participacions a la selecció espanyola absoluta, però d'un talent inqüestionable: dels 24 jugadors convocats 16 tenen menys de 15 participacions a la selecció espanyola, alguns d'ells titulars, com el joveníssim Pedri!

L'Espanya de Luis Enrique possiblement és la menys ibèrica, tot i que en "Manolo" segueix animant-la des de la grada amb el seu inconfusible "bombo". La majoria de jugadors que formen part de la selecció a l'Eurocopa 2020 juguen o han jugat fora de la lliga espanyola, en equips europeus: un total de 14 pertanyen a clubs europeus, la gran majoria de la lliga anglesa. La lliga espanyola i els clubs espanyols no saben (o no poden) retenir el talent, que se'n va a Europa , però aquesta és una altra qüestió...

És clar que l'Espanya de Luis Enrique és un equip que té mancances a les dues àrees; si el mig del camp és el seu fort, amb el veterà Busquets,  el jove Pedri i el solvent Koke, a les àrees l'equip pateix més, concedint massa en defensa, més enllà del gol que es va empassar el porter Unai Simón, i no mostrant-se letal en atac, com sí han demostrat Itàlia, la propera rival, o Anglaterra.

Luis Enrique està fent un relleu generacional, i aquí caldria sumar-hi el lesionat Ansu Fati, i està fent aquest relleu signant una gran Eurocpa, situant a la selecció entre les quatre millors del torneig.

Espanya no era favorita a l'inici del torneig i tampoc ho és ara, a les semifinals que es jugarà contra una pletòrica i combativa Itàlia. A aquestes alçades la selecció espanyola ja no té res a perdre, i molt a guanyar, i això sempre és un factor que pot jugar a favor; d'altra banda el seleccionador Luis Enrique segur que encara pensa en el fatídic partit de quarts de final del Mundial de 1994, quan Espanya va caure contra Itàlia, i Luis Enrique va acabar ensangonat per un cop de colze que va rebre de Tassotti...

Al seu dia Luis Enrique i Tassoti ja van fer les paus, però una victòria de l'Espanya de Luis Enrique contra Itàlia no deixaria de tenir un mínim element de justícia poètica, o com a mínim futbolística.