Espanya contra França... Sense francesos?

Dies enrerequesta setmana, l'expresident del Govern espanyol Mariano Rajoy va publicar una columna d'opinió en la qual, tot valorant la selecció francesa, venia a dir que la selecció gal·la té un nivell altíssim, però sense francesos. La frase ha generat una allau de reaccions, tant a França com a Espanya, i ha posat sobre la taula un debat que va molt més enllà del futbol: qui és, realment, francès? Qui és, realment, espanyol? La resposta és senzilla: dels 26 jugadors de la selecció francesa, 23 van néixer a França i els 3 restants que van néixer a l'exterior també tenen nacionalitat francesa. Tots, doncs, són francesos.

La cosa, però, té un rerefons que val la pena explorar. El concepte d'"afrancesat", per exemple, ens recorda que les identitats nacionals sempre han estat més complexes del que semblen: al seu dia, no van ser pocs els espanyols, i també catalans, que es van sentir més propers al reformisme liberal que representava Napoleó que no pas a la defensa de l'Antic Règim. Identificar-se amb "l'altre", o ser fills o néts de l'altre, no és cap novetat històrica. Avui, les seleccions nacionals de futbol reflecteixen exactament aquesta realitat: la diversitat d'orígens, de cultures, de religions i de colors de pell que hi ha als respectius països. I la selecció espanyola, per cert, no n'és cap excepció, amb jugadors nacionalitzats i fills d'immigrants entre les seves files.

Les identitats nacionals, avui, són més líquides que mai. Ja no es manifesten per l'existència d'un sol origen, una sola cultura o una sola religió, sinó per l'adhesió a uns valors, a un projecte comú, a una nació entesa en sentit cívic i no ètnic. I fins i tot l'afinitat a un equip nacional no sempre segueix la lògica de la nacionalitat: hi ha espanyols que prefereixen que "La Roja" perdi, i francesos que no seguiran els "Bleus", perquè en el futbol, com en la vida, les afinitats sovint van per camins inesperats.

És per tot això que, mal li pesi a Mariano Rajoy, ahir a la nit el partit el van disputar jugadors francesos contra jugadors espanyols. Els primers, fills o néts d'africans, però francesos. Els segons, fills d'equatorians i marroquins, o fins i tot jugadors nascuts a França i nacionalitzats espanyols, però espanyols. El resultat ja el sabem; el debat sobre qui és francès i qui és espanyol, en canvi, també sabem que continuarà...