diumenge, 10 de maig de 2009

La primavera de Guardiola i la flor d'allà on l'esquena perd el nom



El Barça acaba d'empatar contra el Villarreal i ha posposat la confirmació del títol de lliga per a una altra jornada. Sap greu sobretot perquè el partit estava al sac, però no ben lligat. Malgrat aquest contratemps, tal i com he escrit al meu Twitter, la lectura positiva de l'empat és presentar-se a la final de copa amb set i gana de títols...

Però no és d'aquest partit del què volia parlar, sinó de la temporada en general i d'aquest mes de maig en particular..

De moment Josep Guardiola, especialment, però també el seu equip, s'han caracteritzat per la prudència, el treball, el compromís i el bon joc. Al llarg d'aquesta temporada, després d'un inici dubitatiu, el primer equip de futbol del Barça ha desplegat un gran joc, a voltes espectacular, acompanyat també de magnífics resultats, alguns de rècord. Vèncer i convèncer és bàsicament al què s'ha dedicat a fer l'equip de Guardiola, que sempre s'ha mostrat humil, molt respectuós amb el rival i poc procliu (quasi gens) de fer comentaris sobre els arbitratges i els àrbitres.

Però res de tot això serveix, més enllà del curt termini, a tot estirar el mig termini, si els títols no arriben. El gol més espectacular de Messi va resultar finalment estèril... Els grans equips es recorden sobretot per la combinació de bon joc i, inevitablement, de títols.

Diuen que als minuts finals, en temps afegit, del partit a Stamford Bridge contra el Chelsea a Guardiola li va florir una flor, en forma de golàs d'Iniesta, allà on l'esquena perd el nom. No s'ha caracteritzat el Barça de Guardiola per haver estat graciat massa vegades de bona sort, però l'altre dia va tenir la sort dels campions.

Però la bona sort del barça a Stamford Bridge no va ser “xamba”, “xurra”, no va ser deliberativa, especulativa, va ser treballada, buscada... La sort és dels qui la busquen. El barça va tenir la bona sort que expliquen de manera tan magistral com senzilla Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes al seu llibre La bona sort. Els grans equips es forgen amb una bona planificació un bon treball físic i tàctic, disciplina i compromís dins el vestidor, talent (individual i col·lectiu) i sí, també es forgen els grans equips, amb algunes dosis de bona sort.

Però una flor no fa estiu o, en aquest cas, primavera. La flor que li ha florit a Guardiola allà on l'esquena perd el nom era l'anunci d'una primavera que pot culminar amb un jardí, bé de títols, bé de desolació.

Aquesta és la setmana de Girona Temps de Flors, setmana en què el casc antic de Girona i, sobretot, els patis, floreixen com en cap altra època de l'any, per al gaudi de milers i milers de visitants. Uns dies que n'amaguen molts altres de feina, de planificació, de creació... Després fins les flors més belles es marceixen... La primavera de Guardiola es presenta esplèndida, una primavera que aquest mes de maig pot explotar i oferir-nos tres de les més belles flors per tenir al nostre jardí... Aquest és el desig...

----------------------------

pd1: recentment sobre el Barça també he escrit:
Passió pel Barça (i altres passions) al Castell de St Ferran, el diumenge 3 de maig de 2009.
El partit que ja ha guanyat el Barça i El futbol com a estat d'ànim... el dimecres 6 de maig de 2009.

pd2: l'any passat, a final de la temporada passada, sobre el Barça, també vaig publicar en aquest bloc Madrid - Barça: el passadís, el dimecres 7 de maig, abans que el Madrid guanyés al Barça 4-1. Així acabava el meu escrit: Pel que fa al Reial Madrid, si vol humiliar al Barça ja sap què ha de fer: guanyar per golejada, i viceversa... Encara que una victòria del Barça pel Reial Madrid seria un mal menor. I és que la redempció blaugrana exigeix, pel que sembla, un preu més elevat, i no passa precisament pel (màxim) rival, sinó pel Barça mateix...

pd3: malgrat l'entrebancada d'avui, que diferents són les coses respecte a la temporada pasada!.