Sospito que Espanya, Marroc a banda, és un dels països on més s'ha celebrat, al carrer, la classificació de la selecció marroquina pels quarts de final del Mundial de Qatar, classificació històrica certificada amb solvència a la tanda de penals.
La selecció espanyola, a nivell futbolístic, va topar durant tot el partit contra el mur de la defensa marroquina i a la fatídica tanda de penals contra un inspirat Bono, porter de bon record a Girona, que aliat amb el pal es va mostrar infranquejable.
La selecció espanyola, en aquest mundial, ha anat de més a menys i la seva prematura (que no sorprenent) eliminació situa en el punt de mira al seleccionador, l'admirat (per molts, també per mi) i odiat (per molts més?) Luís Enrique... Veurem.
Més enllà del futbol, però, aquesta eliminatòria havia estat considerada d'alt risc pel risc d'aldarulls en cas de classificació marroquina, i resulta que la celebració marroquí als carrers catalans i espanyols sobretot ha estat sonada, sonora, lluminosa i festiva. Lliçó dins i fora del camp.
El futbol, com la política, també fa estranys companys de llit i és (com a mínim) curiós observar com molts independentistes, fruit de la seva animadversió amb tot allò mínimament espanyol (i "la roja" és molt espanyola i "mucho" espanyola), per uns moments simpatitzaven amb el Marroc, molts segurament sense pensar, per exemple en el Sàhara Occidental...
És clar que la puresa i integritat ideològica només la pot exigir qui se l'exigeix a sí mateix, i ni així, que les nostres vides estan plenes de contradiccions, o a vegades ni això, simplement complexitats, algunes de més ben portar i gestionar que d'altres.
El futbol aixeca passions perquè, és evident, transcendeix la pilota i el partit Espanya - Marroc no en va ser una excepció: hi ha partits que, sobretot, es juguen fora del terreny de joc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada