dilluns, 13 de març de 2017

Crisi de fe blaugrana


Agnòstic com sóc reconec que al seu dia vaig voler creure; fins i tot vaig fer un curs de catequesi, però la cosa no va quallar, segurament per una sèrie de circumstàncies que ara tampoc vénen al cas; la fe cristiana no va arrelar en mi i, en canvi, sí va fer-ho (arrelar) i brotar una sòlida posició escèptica davant qualsevol creença.

El meu escepticisme esdevé agnosticisme pel que fa a la fe cristiana però s'escampa també per moltes altres creences: la capacitat curativa de l'homeopatia, les virtuts del ioga i la meditació, les dietes proteiques, paleo, verdes o del què sigui... Tot d'entrada m'ho miro amb escepticisme, sense que això vulgui dir necessàriament renunciar-hi.

L'escepticisme, però, no es revesteix d'una capa impermeable sinó que més aviat actua de repel·lent, com l'agnosticisme amb la fe cristiana: vaig a missa si cal, amb respecte pels qui creuen, i si uns grànuls de no sé quina composició homeopàtica em poden anar bé, doncs gola avall!

I amb el mateix escepticisme vaig fer, en una ocasió, una sessió de reiki; n'havien de ser tres i les altres dues les tinc pendents de fa anys; el local on m'ho van fer ja és tancat i qui sap, potser vaig amb els xacres descompensats i l'àuria descolorida de fa anys...

Serà per creences, religions i fe! 

El futbol és com una religió; té la seva litúrgia, els seus temples, els déus i messies, fins i tot els seus traïdors! També té les misses de diumenge (o dissabte al vespre) i fins i tot les d'entre setmana; sí, com la religió el futbol també té quelcom irracional: devoció, passió, sentiment de pertinença i adhesió a uns colors, un club, una cultura, en definitiva, una identitat a vegades difusa o, com a mínim, polièdrica!

I com a la religió al futbol la fe és un element imprescindible i hi ha moments que aquesta es posa a prova; dimecres de la setmana passada en va ser un. La remuntada era una qüestió futbol, creure-hi una qüestió de fe!

Jo hi creia, en la remuntada, abans del partit; i més hi vaig creure a mesura que el Barça anava marcant: un a zero, dos a zero, tres a zero! La fe era total, cega!

Però amb el gol del Paris Saint Germain, el tres a un, reconec que vaig patir, suposo que com tants altres culers, una crisi de fe: vaig deixar de creure en la remuntada, deixar de creure que la remuntada, fins i tot malgrat el gol del PSG, era possible!

Però els camins del futbol són inescrutables i, oh miracle, la remuntada es va fer realitat en vuit minuts intensos, un Neymar inmens i tres gols, el darrer d'un reivindicat Sergi Roberto, per a la història! El tema de la promesa, el deixo per un altre dia...

No sé si la victòria de l'altre dia va ser una qüestió de fe; és possible que sí, que la fe hi intervingués; també va ser-ho per al Deportivo de la Coruña la victòria d'ahir contra un Barça estèril, potser encara esgotat de l'esforç físic i mental de la remuntada.

La fe, que no necessita raons ni tan sols proves per mantenir-se viva, com d'altres coses també va per barris, i per moments! El Barça dimecres va fer història, va viure un dia històric! La temporada encara pot ser-ho, d'històrica (és precipitat parlar de triplet, no?) però no ho fiem tot, només, a la fe d'una remuntada!