El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

Les cites dels llibres. "Girona grisa i negra", de N-J. Aragó, J.M. Casero, J. Guillamet i P. Pujades

L'any 1972 Edicions 62 publicava el llibre "Girona grisa i negra", escrit a quatre mans per a quatre periodistes de procedències diverses (Narcís-Jordi Aragó, Just M. Casero, Jaume Guillamet i Pius Pujades) que tenien en comú, entre d'altres coses, la vinculació amb el desaparegut diari Tele/eXpres, i també amb el setmanari Presència. 

A la contraportada del llibre, sota la breu ressenya dels autors, aquests presenten així l'obra:
"Hem escrit aquest llibre per ajudar i ajudar-nos a conèixer millor la ciutat, per conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. Si volem tenir una autèntica esperança de futur no podem pas creure en ditiràmbics discursos ni en noves o renovades promeses d'ajut, ni en més paraules de lloança o d'agraïment... I hem fet el llibre perquè tenim fe, fe autèntica en Girona..."

El llibre tenia la voluntat de repensar la ciutat i el territori, repassant-ne la història i projectant-ne el futur amb una mirada àmplia.

El llibre s'inicia amb una justificació: "Aquest llibre no té intencions dogmàtiques ni pretensions erudites. Només hem volgut resseguir la línia potser oblidada d'unes constants inalterables i escriure, a la seva llum, una possible crònica gironina d'aquests darrers anys."

Just a sobre d'aquestes paraules apareix una cita, una cita breu de Josep Carner:

"Girona grisa i negra, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor..."

Aquesta cita és l'inici d'un dels poemes que Carner va dedicar a Girona, el sonet "L'amor de Girona", i això de negra en comptes de fosca, deuria ser una llicència dels quatre periodistes...

L'amor de Girona   
Girona grisa i fosca, solemne i afinada,
conec el teu misteri i el teu immens dolor:  
tens un amor, fa  segles, i mai ¡Oh, malanada,  
no has vist aquell que estimes, ton alt Emperador.

Tu cap al Nord inclines la faç; que ell no ha besada;
l'evoques amb recòndit i pacient fervor,
i en tos racons més negres d'ensomni, tal vegada,
penses que hi fou, miracle de l'obstinat amor.

Ton estimat és d'una majestuosa alçària:
per rei i sant té doble corona llegendària;
patriarcal impera sens torbació ni dany.

Son braç cavallerívol només pel dret fa guerra;
son ceptre és una alzina qui ha soplujat la terra...
I eternament esperes que vingui Carlemany!

No sé si l'amor de Girona, de la grisa i negra, o fosca, tant se val, o l'acolorida actual, és Carlemany, que sembla que mai la va trepitjar la ciutat ni seure a la cadira que duu el seu nom... El que sí sé és que, fins i tot grisa i negra, Girona m'enamora!