Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).
Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.
Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.
Avui obrim un llibre que per a mi i la meva família és molt important, "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999) de Jaume Guillamet Lloveras, la biografia del meu pare que va escriure un dels seus millors amics.
El llibre ressegueix la vida familiar, social i política de Just Manuel Casero i Madrid, des del seu naixement, el 5 de juny de 1946 a Rossio ao sul do Tejo (Abrantes, Portugal) fins a la seva mort, el 31 de gener de 1981 a Girona, avui fa precisament 44 anys.
El llibre conté un bon recull d'escrits d'en Just, escrits literaris, poètics, periodístics i personals que en Jaume Guillamet entrellaça amb el relat de la seva vida, que també s'acompanya amb el testimoni que recull de familiars i amistats d'en Just.
Les primeres pàgines del llibre expliquen el context de la seva família i el periple migratori que van viure (una doble emigració), i és un retrat de les penúries i misèries que tantes famílies van patir durant la postguerra; de fet, la mateixa vida d'en Just és un retrat i paradigma del procés d'inclusió de tantes famílies migrants, vingudes a Catalunya provinents del sud d'Espanya.
"Memòria de Just", la biografia del meu pare que avui fa 44 anys que va morir, és un llibre que comença així:
"En Just havia nascut molt lluny. La seva família era d'Extremadura i havien arribat l'any 1950 a aquesta petita ciutat prop de la frontera francesa, però ell havia nascut a Portugal. «A Rossio ao sul do Tejo, Abrantes», solia dir amb un deix dolç de malenconia.
El pare era l'encarregat d'una finca a la vora del riu, quan ell va néixer, el 1946. Hi havien arribat tres anys abans, però ja en feia cinc que José Casero i Obdúlia Madrid, la filla gran Juana i la tia Rufina havien marxat de Santa Marta de Magasca, en una emigració plena de penalitats.
El pare Casero havia nascut a Caceres, fill d'una dona que va tenir vint-i-dos parts i només quatre fills vius. Anava pels pobles amb el seu pare i un carro, fent justet el que sortia: traginers i carboners, feien picó pels forns de calç. A Santa Marta va conèixer Obdúlia, filla gran d'un bollero o caporal d'una finca, i es van casar el 13 d'octubre de 1937.
Ja feia més d'un any que havia començat la guerra civil i la zona havia quedat de seguida en mans dels insurrectes contra la República. Ella tenia 20 anys i acabaven de morir els seus pares. Ell en tenia 25 i s'havia deslliurat de la mili per peus plans, però quatre dies més tard va haver d'anar a la guerra.
Havien pogut fer un petit viatge de noces a Càceres i ell ja no va tornar fins a la vigília de Sant Joan de 1939, quasi tres mesos després del final. Mentrestant havia nascut la primera filla i molt aviat vingué Salvadora, la segona, que només va viure tretze mesos. Però no hi havia feina i el pare Casero la va anar a buscar a Portugal. La frontera era a prop i a l'estiu de 1941 va tornar per endur-se la família.
Varen marxar de Santa Marta de Magasca, a peu, el matrimoni, la nena de tres anys i la germana petita d'Obdúlia, Rufina, que no se separarà mai de la família. Van passar la frontera de nit i d'amagat, pel pont de Valencia de Alcántara, després que els carrabiners tanquessin la porta. Les dues germanes recorden la por i els tres dies caminant fins al primer poble on varen quedar-se."
