dijous, 18 de febrer de 2021

Quan no és (només) qüestió de llibertat, sinó (sobretot) de violència


Ho diré d'entrada, sense subterfugis ni matisos: no m'agrada gens que una protesta en favor de la llibertat d'expressió, com la de dimarts en contra de l'empresonament de Pablo Hasél, acabi amb aparadors trencats, per més que aquests siguin d'entitats bancàries, ni amb un intent d'assalt a una comissaria dels Mossos d'Esquadra.

Entenc que els ànims per moments s'escalfin, jo també sóc de sang calenta, però desfermar l'agressivitat en aquesta violència gratuïta i innecessària em sembla totalment fóra de lloc. Preocupa com es contagia la violència, i com s'escampa i s'alimenta generant un comportament de rusc, en què el grup no només empara, sinó que genera complicitats, un comportament que s'articula de forma semblant quan la víctima és una persona, com una comissaria o una entitat bancària.

Entenc que a banda d'aquesta violència vandàlica també hi ha la sibil·lina del sistema, una violència igualment hostil i que també cal combatre, com també cal combatre la violència exercida per la brutalitat policial...

La violència engendra violència, i que la de dimarts al vespre volgués respondre a l'empresonament de Pablo Hasél no la justifica. La finalitat no justifica tots els mitjans, i defensar la llibertat d'expressió amb violència, atropellant altres drets, és un greu error que ens hauríem d'estalviar.

Al capdavall, veient algunes imatges, hi ha qui troba en la (pretesa) defensa de la llibertat d'expressió el millor pretext, la pitjor excusa per alliberar, violentament, la seva agressivitat i ràbia.

Dimarts a la nit va arribar el moment en què ja no es tractava (només) de llibertat, sinó (sobretot) de violència...

Cap comentari:

Publica un comentari