Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris felipe gonzález. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris felipe gonzález. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de maig del 2023

L'enganxada de cartells


Aquesta nit comença la campanya electoral de les eleccions municipals i el primer acte de campanya sol ser la tradicional enganxada de cartells.

El meu primer record d'una enganxada de cartells és de les eleccions generals de 1982. Jo aleshores tenia vuit anys i el record no és tant de l'inici de la campanya com del final.

Recordo l'últim dia de la campanya, la vigília del dia de reflexió, voltant en cotxe per Girona vigilant que els altres partits no haguessin tapat els cartells de la candidatura socialista i reenganxant cartells allà on els havien tapat.

D'aquella campanya també recordo el cotxe de casa amb altaveus al sostre fent volts pels barris de la ciutat anunciant el míting de Felipe González. I és clar, recordo el míting, que es va fer a l'antic Pavelló Municipal d'Esports de la Devesa, on avui hi ha la Fira de Girona.

En fi, que aquesta nit s'inicia la campanya electoral amb la tradicional enganxada de cartells, tot i que ara més que enganxar-se els cartells es pengen als fanals dels carrers i als perfils dels partits a les xarxes socials, i fins i tot es mostren i presenten abans que comenci la campanya...

dilluns, 15 de febrer del 2021

"Pues no se acueste"...


Dissabte 13 de febrer, jornada de reflexió de les eleccions al Parlament de Catalunya. A mig matí, arrossegant el carro tornant del supermercat, em trobo en Miquel Resplandis, veí de Sarrià de Ter, assegut en un banc davant la zona verda dels pisos verds del costat de casa.

En Miquel, com tants altres dies i, sobretot tants altres dissabtes, fa la caminada passant pel barri del Pont Major; me'l trobo sovint, potser més i tot que quan vivia a Sarrià de Ter! Quan ens trobem a vegades la fem petar una estona...

Aturo el carro i el saludo: "què Miquel, ja ho tens tot reflexionat?"

En Miquel Resplandis, ara ja gran, havia estat molt actiu a nivell social i polític a Sarrià de Ter, i havia coincidit en més d'una lluita amb el meu pare, de qui sempre en té un bon record.

En Miquel m'explica que un dia va anar a un míting d'en Felipe González a Girona; si era el de 1982 jo també hi era, però el meu record és més aviat vague...

M'explica en Miquel que en Felipe González va dir que amb ell al govern "nadie se acostará sin haber cenado!" Diu que un home es va alçar i va dir, "yo no he cenado!", i aleshores, segons en Miquel, en Felipe González li va etzibar, no sé si irònicament, un "pues no se acueste!"

Ignoro si l'anècdota és certa i literal tal i com me la va explicar en Miquel, però fins i tot en cas que no fos certa, el cert és que l'encerta!

L'art de la política massa vegades s'alimenta de l'art de jugar i fins i tot tergiversar les paraules, especialment les que es diuen en campanya electoral; ens sobren els exemples, ni tan sols cal que en mencioni cap...

És clar que en campanya l'important és captar el vot, i a partir del dia després fer-lo servir a conveniència, a risc de contradir el que, en algun moment, s'hagi dit i fins i tot signat en campanya...

Com per Carnaval, sembla que en campanya electoral també tot s'hi val! Veurem què passa, ara que en teoria s'ha acabat el carnaval electoral, veurem on acaben les promeses, mentre encara hi ha massa gent que amb prou feines sopa abans de dormir, si és que tenen un lloc on dormir...

dimarts, 1 de setembre del 2015

A Felipe González


L'any 1982, en plena campanya electoral de les eleccions que el van convertir en president del govern espanyol, el vaig veure per primera vegada, i diria que única, en viu i en directe; del seu discurs a l'antic pavelló d'esports de la Devesa de Girona no en recordo absolutament res; aleshores per mi la política era com un joc de nens, i el meu era repartir roses i adhesius entre el nombrós públic entusiasta que aleshores assistia massivament als mítings socialistes. Pel que fa a vostè la referència més propera que en tenia era l'"Speedy Gonzales", el ràpid ratolí mexicà que veia en les animacions que la televisió emetia de la Warner Bros...

Ha plogut molt des d'aleshores però, com sol passar, la pluja ens ha mullat de diferent manera!

Aquest cap de setmana jo també he llegit la carta que ens ha adreçat als catalans, carta que, com era d'esperar, ha generat molta polseguera mediàtica a Catalunya. Sorpresa majúscula hagués estat que hagués dit quelcom diferent al que de vostè es pot esperar; al cap i a la fi és més que previsible la seva posició de no aplaudir l'independentisme, ans al contrari.

Més enllà de la figura d'Artur Mas, a qui dedica bona part de l'article, que només el temps i la història diran si serà un abanderat (més) de la independència o si s'hi ha refugiat, la realitat és que avui a Catalunya hi ha un gran nombre de gent i d'entitats, també partits polítics, que proposen efectivament i de manera conscient i volguda un pols polític, també legal, a Espanya en favor de la independència de Catalunya; aquest és un procés que ni Artur Mas, per més que ara volgués, pot aturar.

Aquest procés només el poden aturar, o empènyer encara més, els catalans, els independentistes i els que no ho són. Passi el que passi a Catalunya, quelcom diferent haurà de fer Espanya, doncs l'estat també té molta responsabilitat, per no dir culpa, del que passa avui a Catalunya; responsabilitat (quina irresponsabilitat!) que ningú vol assumir. Amb una Espanya diferent, també tindríem una Catalunya diferent! Però això, avui, no és més que política ficció!

Entenc que en el seu article es fixi en la figura d'Artur Mas, sobretot per la responsabilitat que, com a president, té en relació al procés i sobretot en relació a la convocatòria de les eleccions preteses plebiscitàries; també entenc que en la seva carta es destil·li la idea que Mas no és Pujol (el Pujol pactista del peix al cove amb qui tant bé es van entendre) ni la CDC de Pujol és la de Mas, però d'un temps ençà la comparativa, portes de Catalunya endins, beneficia més a Mas que a Pujol: Pujol ha anat a la baixa al mateix moment que Mas ha anat a l'alça, políticament parlant...

No dubto, d'altra banda, que sobre l'alemanya dels anys trenta i l'Albània del segle XX vostè en sap més que no pas jo, però aquestes comparacions, per benintencionades que siguin, sempre tenen un punt de trampa, doncs el context social i polític d'aleshores és molt diferent al d'ara, tot i que és cert que tampoc ara Europa no està per tirar coets! Aquestes comparacions han estat, sota el meu humil criteri, molt desafortunades i totalment desencertades.

En tot cas si és millor restar junts que no pas separats, l'oferta per seguir junts, el federalisme per exemple, és percebuda per molts com una opció més utòpica, fins i tot més impossible, que no la pròpia independència, i més per manca de ganes i voluntat d'Espanya que no de Catalunya: el PSC, i cregui'm que aquesta imatge em dol, més que amb la rosa al puny sembla anar, a Catalunya, amb el lliri del federalisme a la mà! Respecte aquesta imatge el PSOE, aquests darrers anys massa a roda de l'espanyolisme tronat i ranci del PP, també té alguna responsabilitat.

Les seves opinions són ben seves i algunes les entenc i fins i tot les podria compartir; d'altres, simplement ni les entenc ni les comparteixo. En la seva carta vol advertir-nos, als catalans, de la il·legalitat i els perills d'una possible escissió. Penso, però, que la seva carta és insuficient: en caldria una altra dirigida als espanyols i als canvis que l'estat espanyol hauria de fer per evitar el pols, canvis que amb prou feines insinua i esmenta a la seva carta:

"No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación, cerrado al diálogo y a la reforma, ni con los recursos innecesarios ante el Tribunal Constitucional.".

Tal vegada l'article podria titular-se "A los espanyoles" i  podria dur com a subtítol "Por el cambio que España debe hacer". El problema és que per molts Espanya fa tard... Anys enrere el president Montilla ja va advertir a Espanya i els espanyols de la desafecció...

Allà on l'any 1982 va fer un multitudinari míting ara hi ha el palau firal i, just al costat, l'Auditori de Girona; no sé si avui l'ompliria, però jo, com fa més de 30 anys, si vingués el vindria a veure; no per fer-m'hi una "selfie" sinó per saludar-lo i comentar la jugada, que la partida està essent molt interessant!

dimecres, 5 de març del 2014

Apunts de política de 1974


Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?

L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.

Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.

A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!

Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.

Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.

Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!

Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!

40 anys després, però,
  • als presidents els segueix costant dimitir
  • l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
  • CDC sembla que s'està re-fundant
  • al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
  • el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
  • ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
  • ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
  • i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...
Quin país, quin món!

Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!




-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!