"Jesus, Etc." Minuts Musicals amb nom propi

Resulta quasi inevitable no vincular aquesta cançó, i el disc que la conté, amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 i, especialment, amb els de les Torres Bessones de Nova York; d'entrada per la portada del disc, una imatge en contra picat, torres Marina City de Chicago; també per algun passatge de la cançó d'avui, "Jesus, Etc.":

"Edificis alts que tremolen,
veus que s'escapen cantant cançons tristes..."

El cert és que el disc, tot i que es va publicar mesos després de l'atemptat, s'havia enregistrat i llençat molt abans; resulta que per desavinences amb la discogràfica Wilco va decidir oferir el seu quart disc, "Yankee Hotel Foxtrot", per "streaming" al setembre de 2001...

La referència, però, sembla inevitable, com la de pensar que en la cançó pesa la religiositat i que el Jesús del títol és Jesús; tampoc ho desmentiré, que aquí tothom és lliure d'interpretar-ho com vulgui; el que sí és clar és que inicialment el títol no era aquest sinó el de la primera estrofa, "Jesus, don't cry", però resulta que en algun paper s'hi havia escrit "Jesus, Etc." per abreviar, i aquí es va quedar el títol...

Amb aquesta bonica cançó s'acaben els Minuts Musicals amb nom propi d'aquest any... L'any vinent en vindran més, al voltant d'un altre concepte...

"Charlotte Sometimes". Minuts Musicals amb nom propi

Si Joy Division eren la línia depriment del rock gòtic, nascut del post punk i de la new wave, The Cure eren, i són encara, la línia més lluminosa, que no acolorida, d'aquest moviment.

I en moviment encara hi són, que la setmana van ser notícia per la posada a la venda de les entrades del concert que faran a Barcelona el novembre de l'any vinent. Una bona ocasió per veure'ls en directe, després d'escoltar-los enllaunats tants i tants anys! Ja ho he anotat a la llista de regals d'aquest Nadal...

Més enllà de "Friday I'm in Love" The Cure tenen un munt de bones cançons, entre elles "Charlotte Sometimes", cançó inspirada en un conte, de títol homònim, de l'escriptora Penelope Farmer, un dels contes preferits del líder del grup, Robert Smith. El conte, una història amb salts temporals i dualitats, va sobre la identitat, sobre qui som o deixem de ser, en funció de les nostres circumstàncies.

Part de la lletra de la cançó són passatges del conte...

"Glossa en la mort de Mac Sweney". Minuts Musicals amb nom propi

La de Ramon Muntaner serà per mi, sobretot, la veu de la cançó de la Plaça del Diamant, però seria injust quedar-nos, els de la meva generació i posteriors, només amb aquesta referència.

Entre les seves cançons, moltes d'elles, també aquesta, poemes musicats, hi ha "Glossa en la mort de Mac Sweney", publicada l'any 1975 en el disc "Cançó de carrer".

La cançó, amb lletra a partir d'un poema laudatori de Ventura Gassol a la figura de Terence MacSwiney, posa de relleu la lluita i mort del polític irlandès que essent alcalde de Cork pel Sinn Féin va ser detingut i acusat de sedició, durant la Guerra d'independència irlandesa, pel Regne Unit; va morir a finals de 1920 a la presó després d'una vaga de fam.

Ja ho diuen que la història es repeteix...

"Noelia". Minuts Musicals amb nom propi

Luis Manuel Ferri Llopis era Nino Bravo i Genoveva Noelia Afonso Cabrera, la Noelia d'una de les seves cançons més populars.

Ell va morir a mitjans d'abril de 1973 víctima d'un accident de trànsit; ella, que havia estat Miss España l'any 1969 i Miss Europa el 1970, és propietària d'un complex turístic a Tenerife.

La cançó la va composar el músic i director d'orquestra català August Algueró, aleshores marit de Carmen Sevilla.

Diu la cançó que "... solo sé que se llama Noelia", i el cert és que de la real encara en podem saber més coses (res com tenir el cercador a un cop de clic), però en aquest cas jo també prefereixo, com cantava Nino Bravo, quedar-me amb la misteriosa Noelia que, tot i que jo no l'espero,

"La veo todas las noches
Por la playa pasear
Y no sé de dónde viene
Y no sé a dónde va"

"Club de fans de John Boy". Minuts Musicals amb nom propi

Quan en el títol d'una cançó hi apareix un nom, només el nom, pensem que al darrera hi ha una persona relativament propera a qui l'ha composat, tot i que, com hem vist, a vegades el nom real és un altre, malgrat al darrera hi seguim trobant una persona real que l'ha inspirat. I quan hi trobem, a banda del nom, el cognom? És clar que aquí ja sembla més evident que la persona és real, com Barbra Streisand, que si el nom ens identifica, molt més ens identifica si va acompanyat del o dels cognoms.

Però no sempre és així o, si més no, no és així en la cançó d'avui: John Boy no existeix, ni ha existit com a persona; tal vegada sí com a personificació, però això ja és una altra història.
I la història, sembla ser, és que John Boy és una reinterpretació de "Jon", denominació vulgar de lesbiana a Rússia, i "Boi" (o boy?) d'amor, i resulta que en una gira del grup per terres russes els hi deien "Boi Jon", és a dir, Love of Lesbian...

John Boy, aquest "gran telépata de Dublín, algo ambiguo y de infancia gris" vindria a ser l'alter ego del grup, la personificació del grup, tot i que hi ha altres teories que alimenten la idea que pugui estar inspirat en Bono d'U2, Joe Strummer de The Clash, Robert Smith de "The Cure"...

En fi, hipnotitzat per la seva música he de reconèixer que, no ara sinó de fa anys, "ahora ya soy, otro fan de John Boy"...

"Per a Elisa". Minuts Musicals amb nom propi

Tot i que "Inacabada" de Ludwig van Beethoven és la seva Simfonia número 10, diria que "Per a Elisa" és la cançó més iniciada i, sobretot, més inacabada del genial compositor alemany.

I és que qui no ha evitat la temptació, amb un piano o teclat al davant, de tocar les primeres notes de la popular "Per a Elisa"? Les primeres notes, només les primeres notes, que són les úniques que sabem els que no sabem tocar el piano. I després, vés quin remei, la disculpa de torn...

A quina Elisa va dedicar Beethoven aquesta cançó? No hi ha una única teoria, i la més plausible és la del músic alemany Klaus Martin Kopitz, que diu que l'Elisa podria ser Elisabeth Roeckel, germana del cantant Joseph Roeckel, que va interpretar algun personatge d'una òpera de Beethoven. 

Elisabeth Roeckel, anomenada afectuosament "Elise", tocava el piano i també cantava i coneixia Beethoven, pel que formava part del seu cercle d'amistats.

Fos ella o no, el que no genera cap dubte és que des de les primeres notes de "Per a Elisa" gairebé tothom l'identifica, i gairebé tothom s'atreveix a tocar-la, com a mínim les primeres notes...

"L'home que va matar Liberty Valance". Minuts Musicals amb nom propi

Diuen que "L'home que va matar Liberty Valance", dirigida per John Ford i protagonitzada, entre d'altres, per John Wayne, James Stewart, Vera Miles i Lee Marvin, és el primer western crepuscular; no seré jo qui ho desmenteixi... 

Del que ningú dubta és que aquesta pel·lícula, estrenada l'any 1962, és un dels millors westerns i, alhora, una de les millors pel·lícules de la història del cinema. I com tota gran obra, són moltes més les obres que se'n deriven: articles periodístics, cinematogràfics, assajos, documentals...

La pel·lícula de John Ford, basada en un llibre de Dorothy M. Johnson, ha fet córrer molta tinta, també per a que, manllevant-ne el títol, Els Amics de les Arts ens fessin pensar en aquest misteriós home que va matar Liberty Valance i que tenim ben a prop nostre i que, qui sap si fins i tot, podem ser nosaltres mateixos...

"Bobby Jean". Minuts Musicals amb nom propi

Hi ha cançons que són un cant a l'amistat; a l'amistat perduda, com "Wish You Were Here" de Pink Floyd, i a la que perdura, com "Laura" de Lluís Llach. I segurament, només que hi pensem un moment, ens en vindran moltes més al cap.

La cançó d'avui, "Bobby Jean", també és un cant a l'amistat, i tot i que el nom de la cançó juga amb l'ambigüitat: qui és "Bobby Jean"? Un home? Una dona?

Si tots els camins porten a Roma, quasi tots els d'aquesta cançó de Bruce Springsteen porten a Steven Van Zandt, músic i productor, mític guitarrista de la "E Street Band", la banda que va acompanyar el "Boss" des dels inicis i durant gran part de la seva carrera musical.

És icònica la imatge dels dos amics, guitarra en mà, compartint micròfon, com icònica és també la imatge de Bruce Springsteen amb el saxofonista Clarence Clemons "Big Man"...

L'any 1984, després de la gira de l'imprescindible "Born in the U.S.A.", Steven Van Zandt va deixar la "E Street Band" per fer carrera en solitari, tot i que anys més tard, a finals dels anys noranta, va tornar a la banda...

Per cert, en la pel·lícula "Alta fidelitat", dirigida per Stephen Frears i protagonitzada per John Cusack, Bruce Springsteen hi fa un "cameo" en un diàleg intern del protagonista, quan ell diu que vol tornar a veure a les seves ex xicotes (després de la seva darrera ruptura), com en una cançó de Bruce Springsteen. El diàleg que mantenen el tanquen dient "Good luck, goodbye", just com acaba la cançó... Bona sort i adéu a les xicotes. 

Aquesta escena potser alimenta la teoria que, en realitat, la cançó no es refereix només a Steven Van Zandt, però en el fons, possiblement, això és el menys important...

"Ninyin's Mine". Minuts Musicals amb nom propi

Sopa de Cabra celebra, enguany, els 30 anys de l'edició del disc "Ben endins", els que, diuen, els va catapultar al capdamunt del rock (en) català; el cert és que els i les gironines ja els teníem més escoltats, aleshores; en el meu cas van aparèixer en uns campaments del Cau a l'estiu de 1988, quan jo tenia 14 anys; tornant dels campaments vam anar a comprar la maqueta!

I una de les cançons d'aquella cinta de casset, a banda de "L'Empordà" o "El boig de la ciutat", era "Ninyin's Mine", una cançó que ens transporta a part dels orígens del grup, de la mà del desaparegut Joan Cardona "Ninyin". I és que Sopa de Cabra no només va beure de "Copacabana", per la banda de Josep Thió, també va beure de la "Ninyin's Mine Workers Union Band", formada entre d'altres per Joan Cardona "Ninyin" i Francesc "Cuco" Lisícic, baix de Sopa de Cabra.

A la maqueta Sopa de Cabra cantava cançons en català, en castellà i en anglès (per exemple una versió de "Fussing & Fighting" de Bob Marley) i, com en aquesta cançó, ja es veia que eren un diamant en brut.

"Michelle". Minuts Musicals amb nom propi

Un dia, ja fa una colla d'anys, vaig començar a taral·lejar una cançó de Jaques Brel, bé, la cançó de Jaques Brel, inventant-me la lletra amb francès: "Ne me quitte pas, cédez le passage, vous, n'avez pas la priorité..." Si, tot força lamentable, ho reconec, però amb la Sira vam passar una bona estona, que al capdavall es tracta d'això...

No sé si quelcom semblant deuria fer Paul McCartney taral·lejant cançons franceses, fins que amb John Lennon un bon dia van decidir estirar d'aquest fil i van parir "Michelle", afegint un tros d'estrofa en francès:

"...
Michelle, ma belle
Sont les mots qui vont tres bien ensemble
Tres bien ensemble
..."

Rere aquesta cançó no hi ha cap Michelle real, cap dona concreta, sinó una anècdota que va acabar en categoria, en una de les grans cançons dels llegendaris The Beatles...

"Michael Caine". Minuts Musicals amb nom propi

Per començar caldria dir que Michael Caine no va néixer amb aquest nom, sinó que es diu, o es deia, Maurice Joseph Micklewhite jr., i com tants altres actors i artistes, va acabar adoptant un nom artístic; inicialment va ser Michael Scott, però un actor ja se'n deia i finalment va optar per Michael Caine.

L'any 1965 va protagonitzar la pel·lícula "L'expedient Ipcress", la primera d'una triologia de pel·lícules d'espionatge ambientades a la Guerra Freda. Caine hi interpreta el paper de Harry Palmer, un agent de contraespionatge, i en un moment de la pel·lícula Palmer és empresonat i torturat, essent sotmès a tortura psicològica. El torturador vol despersonalitzar Harry Palmer i li diu que fins i tot oblidarà el seu nom, i aquí és on Palmer diu, repetides vegades, "Harry Palmer, el meu nom és Harry Palmer..."

Aquesta escena de la pel·lícula va inspirar la cançó que, quasi vint anys després, el grup Madness, un dels referents de l'escena "Ska" anglesa, van dedicar a Michael Caine, parafrasejant el seu personatge, Harry Palmer.: "el meu nom és Michael Caine".

Al videoclip de la cançó Madness reprodueix algunes de les escenes de la pel·lícula, i sí, a la cançó podem escoltar el propi Michael Caine, la seva pròpia veu, dient “My name is Michael Cane”, “I am Michael Caine”...

Per cert, finalment Michael Caine, com han fet tants altres artistes, com Elthon John, va optar per oficialitzar el seu nom artístic, pel que ara, finalment, Michael Caine es diu Michael Caine...

"Lucifer Sam". Minuts Musicals amb nom propi

Als anys noranta, divina joventut!, vaig viure els meus millors concerts (consti que com a públic) i entre ells sempre destaca el que va fer Pink Floyd a l'Estadi Olímpic a finals d'agost de 1994.

Aquell va ser un concert, com algun altre, compartit amb dos dels meus millors amics, en Dani i en Pau, i amb ells dos ahir a la nit vam rememorar-lo a la Sala La Mirona amb "The Other Side", possiblement una de les millors bandes tribut a Pink Floyd.

Al concert no hi van faltar els clàssics de la banda, i com tantes altres no va tenir-hi cabuda aquest "Lucifer Sam", que parla aparentment d'un gat siamès, "Sam", el gat de  Syd Barrett, encara que també en podria ser la personificació...

"Mercè". Minuts Musicals amb nom propi

Joan Manuel Serrat canta al "Pare" i a "La tieta"; Dyango canta a "La mare" i la Maria del Mar Bonet canta a la seva, que com la meva es diu "Mercè".

Em temo que com la meva, la mare de la Maria del Mar Bonet també era un immens oceà de records, dels d'infantesa i dels tota una vida sencera, records que malden per no ser esborrats a cada onada, records que volen ser eterns, per més que el seu vaivé, inevitablement, els erosiona.

Les mares sàvies saben mantenir els records a redós, i els solten poc a poc, i mai del tot, confiant que, com els versos d'aquesta cançó, d'una o altra manera romanguin per sempre.

(En aquest vídeo haureu de pujar un xic el volum...)

(En aquest no caldrà, o en tot cas si abans l'heu pujat, l'haureu de baixar...)

"Laura". Minuts Musicals amb nom propi

Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!

Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.

En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...

Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.

No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".

"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."

"Te recuerdo Amanda". Minuts Musicals amb nom propi

Hi ha esdeveniments que trasbalsen el món, a vegades el nostre, personal i minúscul, a vegades, com avui fa vint anys, el món sencer!

Recordo on era, aquell fatídic 11 de setembre de 2001, què feia i amb qui; i recordo veure, astorat, com queien les torres bessones i amb elles part del nostre món.

És clar que a vegades no cal haver viscut un fet per a que, com el de fa vint anys, et commogui; l'11 de setembre de 1973, quan el cop d'Estat militar va derrocar el govern del president xilè Salvador Allende, jo encara no havia nascut i, no obstant, aquells fets, aquella brutalitat desfermada, motivada també pel president nord-americà  Richard Nixon, m'indignen com si els hagués viscut.

I recordar aquell cop d'Estat no és només recordar Salvador Allende, també és recordar Víctor Jara, detingut l'endemà del cop d'Estat, torturat i assassinat uns dies després.

I recordar Víctor Jara és recordar, també, la colossal "Te recuerdo Amanda", un cant a l'amor, a la lluita, al proletariat, a la llibertat...

"Nikita". Minuts Musicals amb nom propi

Han hagut de passar anys, forces anys, per a que Elton John entrés, finalment, a la meva discoteca; quan d'adolescent vaig descobrir la música més aviat em repel·lia, no em despertava l'interès com van fer-ho altres artistes, músics i grups de rock, pop, blues, jazz...

A vegades passa, passa que simplement no és el moment; i també passa que, tard o d'hora, el talent s'acaba imposant, i l'excessiu Elton John de talent en per donar i per vendre!

"Nikita" és, possiblement, la primera cançó que vaig escoltar d'Elton John, o si més no és el primer videoclip que recordo d'ell (aquest o el de la cançó "I'm Still Standing"), quan a la televisió podies veure, i miràvem, videoclips...

La cançó, ambientada en plena Guerra Freda en el Berlín separat pel vergonyós mur, narra l'enamorament d'un turista (Elton John) d'una bonica dona militar, Nikita, de l'Alemanya de l'est. Però el polític potser no era l'únic missatge que Elton John volia enviar...

Elton John juga amb l'ambigüitat, molt pròpia d'ell, ja que Nikita és, sobretot a Rússia, un nom d'home... I aquí hi ha qui en fa altres lectures.

Polèmiques i controvèrsia a banda, la cançó és de les més conegudes del cantant, també el videoclip!

"Dancing With Mr. D". Minuts Musicals amb nom propi

Diuen que els bateries són a la música el que els porters al futbol: uns tipus estranys! Suposo que també era el cas de Charlie Watts, el bateria dels The Rolling Stones, mort aquesta setmana als vuitanta anys.

A la seva manera Charlie Watts també compleix amb aquesta llegenda que sol perseguir a molts bateries, tot i que en seu cas era el contrapunt tranquil de la banda, diuen, el que tocava de peus a terra davant les fortes personalitats de Mick Jagger i Keith Richards., i naturalment també de Brian Jones.

Coincidint amb la trista notícia volia engreixar aquesta llista de cançons amb nom propi amb una de les grans cançons, i amb un nom propi, de The Rolling Stones, "Angie", però finalment m'he decantat per la cançó que obria el disc (Goats Head Soup, 1973) que contenia aquesta meravellosa peça, "Dancing With Mr. D".

La pregunta, doncs, és del tot previsible: qui era Mr. D? Diuen, i la lletra de la cançó irremeiablement t'hi condueix, que es referien al diable, i ja sabem que els Rolling Stones hi tenien especial simpatia!

"Sheena Is a Punk Rocker". Minuts Musicals amb nom propi

A casa ha arribat el punt que si sonen segons quines cançons la resta de la família ja no saben si les estic escoltant jo o la meva filla petita! Ara ja no em sorprèn que la petita escolti cançons de Nirvana, Pixies, Eagles, Dire Strais, Lynyrd Skynyrd, Scorpions, Pink Floyd, The Cure o Ramones!

D'aquests últims no em sona que hagi escoltat aquesta, una cançó amb aires de música surf que van publicar en ple auge del punk britànic, l'any 1977. La protagonista de la cançó, una jove punk que segur que va existir, no sabem com es deia, però Joey Ramone i companyia, sembla ser, es van inspirar en el personatge principal del còmic "Sheena, Queen of the Jungle"; Sheena va ser la primera protagonista d'un còmic, fins aleshores copats només per a herois mascles, molt mascles!

Per cert setmanes enrere va anar d'un trist que la meva filla petita no es compra una samarreta de Ramones clavada a la que jo portava si fa o no fa a la seva edat!

"Romeo and Juliet". Minuts Musicals amb nom propi

Romeu i Julieta és, possiblement, la millor història d'amor que s'ha escrit mai i, tot i ser un autèntic drama, una tragèdia a l'alçada de les clàssiques, la resta d'històries d'amor tard o d'hora hi acaben ressonant, també les nostres, anònimes i per moments anodines...

La cèlebre obra de teatre de William Shakespeare sobre l'amor impossible ha servit d'inspiració per a tot tipus de manifestacions artístiques, i si parlem de cançons destaca especialment "Romeo and Juliet" de Dire Straits.

Mark Knopfler, però, no es va limitar a relatar-nos, cantant, el tràgic drama dels enamorats de Verona, sinó que va endur-se'n el mite cap al seu terreny personal: aleshores Knopfler estava en plena ruptura de relació que tenia amb la cantant Holly Vincent, líder del grup Holly and the Italians.

La cançó, a més, es va gestar en ple procés de transformació de la banda, especialment amb la sortida del germà de Mark Knopfler, el també guitarrista David Knopfler. "Romeo and Juliet" és una de les grans cançons que formen part del tercer disc de Dire Straits, "Making Movies", publicat l'any 1980.

Knopfler ens dibuixa un Romeu encara enamorat d'una Julieta que el percep com una càrrega més... Jo seguiré enamorat dels Dire Straits i de cançons com aquesta!

"Chuck E.'s in Love". Minuts Musicals amb nom propi

Vaig descobrir Rickie Lee Jones un indeterminat matí de dissabte de mitjans dels anys noranta, escoltant Radio3. Recordo que compartia pis amb un amic al genuí barri de Sant Narcís de Girona, i alguns caps de setmana sintonitzava amb un programa radiofònic que em va fer eixamplar els meus gustos musicals: Rickie Lee Jones, PJ Harvey, Bill Withers o Alison Krauss. 

A Rickie Lee Jones jo també la vaig descobrir gràcies al seu "Chuck E.'s in Love", i escoltar aquesta cançó va ser motiu suficient per anar a a la botiga que Discos Coll tenia al carrer Argenteria de Girona per a comprar el disc, ja compacte aleshores, que la contenia, el primer que va publicar la cantant... 

Dilluns de la setmana passada, al migdia, fent ruta amb el cotxe per l'Empordà sintonitzant Radio3 vaig topar amb un programa en el que feien un homenatge al músic i compositor Chuck E. Weiss, sí, el "Chuck E." de la cançó de Rickie Lee Jones, mort dies enrere... 

Chuck E. Weiss, també amic de Tom Waits, en aquell moment parella de Rickie Lee Jones, potser no va tenir una carrera musical tan rellevant, però va ser notable i farcida de bones cançons i moltes col·laboracions amb músics de renom. 

Una trajectòria, possiblement i de forma injusta, eclipsada per la meravellosa cançó que la seva amiga li va dedicar...