dilluns, 22 d’abril de 2019

Resurrecció

Photo on Foter.com

Des de mitjans de maig de l'any passat que no l'havia vist; aleshores arrossegava els peus com qui arrossega la vida, una vida, semblava aquell dia, que irremeiablement s'esgotava, a l'espera d'un ronyó, i no sé si part de l'altre...

En el fons (i en la forma) aquell dia feia un sobre esforç, i l'ocasió, una exposició sobre l'ADAG (Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona), de la que ell havia format part, bé s'ho valia!

El coneixia de fa temps i certament semblava un altre, sense el seu vigor habitual, circulant amb el dipòsit en reserva, estalviant al màxim els esforços tot i no perdre, val a dir, el seu habitual sentit de l'humor.

La seva fragilitat tampoc li va impedir alliçonar-nos, de nou, en la inauguració de l'exposició, sobre la necessitat de mantenir el vet a la contribució de Salvador Dalí en aquella exposició coral, "Homenatge a Carles Rahola", organitzada a finals dels anys setanta per l'ADAG, i la solució que van trobar arraconant el quadre dalinià, despenjat de la paret. Valia l'anècdota també per recordar que l'ADAG a banda d'artistes, era sobretot una assemblea democràtica!

Aquest darrer Divendres Sant ens vam tornar a veure, com és habitual i tradició, en una costellada entre amics a Garriguella. Van entrar pletòrics ell i el seu nou ronyó, i no sé si part de l'altre, i si no fos perquè en realitat mai va arribar a ser un mort en vida, quasi em va fer creure en la resurrecció!

Va ser una altra la mort que vam lamentar i recordar, aquest Divendres Sant, la d'un altre (sospitós) habitual d'aquella trobada empordanesa i de tantes altres, una mort sobtada per inesperada, després que, misteris del cos i de la vida, un dia caigués per sempre més desplomat...

Compartides unes paraules d'homenatge i record per part de l'amfitrió vam escoltar després el so del silenci en honor seu, abans de compartir taula, no en un Sant Sopar, sinó en un gran dinar de Divendres Sant sense Judes!

La mort ens acompanya com una ombra, i la trista (i segurament traumàtica) mort d'un jove donant d'òrgans ha allargat, espero, per molts més anys més la d'aquest amic que fa temps que no llueix bigoti, i que ara somriu, sorneguer, de nou a la vida i a tot el que li ofereix!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada