Podem Sumar?

La història de l'esquerra a l'esquerra del PSOE, com la de tantes esquerres d'aquí i d'arreu, és sovint la història d'un espai que s'ha anat fent a còpia d'escissions i, algunes vegades, també d'enteses, fusions i coalicions. El Partit Comunista d'Espanya, sense anar més lluny, va néixer el 1921 d'escissions del PSOE, i des d'aleshores socialistes i comunistes, igual que els diversos corrents i partits que han configurat el comunisme i el socialisme, han alternat moments d'entesa i moments de trencament.

Un exemple recent és Podem, un partit nascut a l'escalf del 15M que, anys més tard, fruit de desavinences polítiques i de lluites pel poder, va acabar trencant amb Sumar, deixant l'espai dividit en dues sigles que sovint semblen competir més entre elles que contra l'adversari. És clar que també hi ha exemples de fusió, com el del PSC a la Transició, que va aglutinar al seu dia la federació catalana del PSOE, Convergència Socialista de Catalunya, de Joan Raventós, i el PSC-Reagrupament, de Josep Pallach, una unió amb recels i tensions, però que durant anys va tenir encerts i èxits electorals, fins que, sobretot arran del Procés, va generar un trencadís i una crisi en el sí del propi partit.

Ara, davant d'unes eleccions anticipades, l'esquerra a l'esquerra del PSOE ha fet un nou intent de fusió a través d'una gran coalició, el Front Ampli, que agrupa Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns, i que, es suposa, ha de servir per combatre amb més força l'auge de les extremes dretes. Però la salsa no ha acabat de quallar a tot arreu: Podem, per exemple, ha anat pel seu compte i, a Catalunya, ha pactat amb ERC, o, més ben dit, amb Gabriel Rufián. Aquests dies hem pogut veure i escoltar més el que els separa, que segurament és poc, que el que els uneix, que segurament és més. La impressió és que s'ha imposat més la mirada estreta, l'interès particular, per sobre d'un front que s'havia volgut ampli i que, finalment, no ho ha estat prou.

És clar que res de tot això és nou, i ja ho van retratar, amb sarcasme, els Monty Python a "La vida de Brian", en el cèlebre esquetx del Front Popular de Judea, que odia el seu rival, un altre front popular amb un nom gairebé idèntic, més del que odia els romans, l'enemic comú. Quaranta-set anys després, aquest acudit continua sent, malauradament, un document d'actualitat, un acudit dels nostres dies, del nostre temps.