dilluns, 29 d’octubre de 2018

Sant Narcís, entre el mite, la llegenda i la realitat


El de Sant Narcís és, sens dubte, el dia gran de les Fires i Festes pels gironins, festiu local i dia per a la veneració d'aquest Sant que és alhora el patró de la ciutat.

Sant Narcís arrossega, com tants altres sants, una àuria de misteri, unes quantes llegendes i fins sembla que la seva vida té més de mite, o de llegenda, que no pas de realitat: des de la possible confusió (desdoblament, duplicació?) amb Narcís de Jerusalem al mite de la incorruptibilitat del seu cos, passant naturalment per les mítiques llegendes de les mosques, un altre símbol de la ciutat, juntament amb la Lleona (i el seu venerat i besat cul) i la fulla de plataner de les immortals branques dels plàtans de la Devesa.

En qualsevol cas, més enllà de possibles confusions interessades, les referències de Sant Narcís a Girona es remunten segles enrere i, tal com ens va recordar l'enyorat Narcís-Jordi Aragó al llibre "Girona ara i sempre (una crònica)" (Diputació de Girona, 1982) "El sacrifici de Narcís troba també un cronista d'excepció en Oliba, pare espiritual de Catalunya. En una peça oratòria que és tinguda pel millor dels seus escrits, l'abat de Ripoll i bisbe de Vic juga líricament amb el nom del màrtir per encunyar la frase lapidària: "Narcís, Flor del Paradís"".

Del sermó d'Oliba en parlava el poeta gironí Narcís Comadira qui, tot evocant l'enorme figura humana del seu (i nostre) estimat amic i mestre Modest Prats recordava que li havia fet traduir el sermó de sant Narcís de l’abat Oliva:

"Oh benaurat Narcís, flor del paradís que constantment exhales la bona olor de Crist, amb quines lloances t’exalçarem, o bé què t’admirarem abans, la fe o les virtuts? Doncs la fe, ja que sense ella, que et va ser escut per armar-te, casc salvador per protegir-te i espasa, la de la paraula espiritual, per fer-te fort, ningú no es valdrà mai per agradar a Déu. I pel que fa a les virtuts amb què la gràcia de Crist et va adornar, de poques entre moltes tractarem, que ja ens bastarà per entendre-les totes..." (Sermó del bisbe Oliba sobre Sant Narcís, segle XI. Fragment, traducció de Narcís Comadira)

D'Oliba, explica Narcís-Jordi Aragó, "es deu també el relat llegendari de la mort del sant: "un dia, a Girona, mentre celebrava els divinals misteris, fou signat pels perseguidors amb un triple naframent, vermella confessió de la Trinitat: a l'espatlla, a la gola i a la cama"."

I naturalment al seu llibre Aragó també recull la llegenda de les Mosques, la que es va produir "durant el setge de Girona per Felip l'Ardit, l'any 1285, els soldats francesos i llurs cavalls són atacats per eixams de mosques mortíferes", fent referència després, segons diferents relats, la multiplicitat cromàtiques de tals insectes, segons les cròniques: des de "blaves e blanques, e verdes e vermelles", o bé "de la una part eren blaves e de la altra verdes e en quiscuna part se mostrava vermellura, fins a "mig verdes i mig blaves, amb una ratlla vermella sobre l'esquena".

Gràfica és la imatge que recull d'un sermó del popular rector de Vallfogona, que segons relata Narcís-Jordi Aragó "els estralls foren tals que les mosques pareixien soldats, i los soldats semblaven mosques"." Les llegendàries mosques sortiren miraculosament de nou els anys 1653 i el 1684 per alliberar la ciutat dels setges dels francesos.

Igualment mitològica és la condició d'incorrupte del cos del nostre Sant patró, i de nou Narcís-Jordi Aragó, després se bastir-ne el mite el desfà:

"De sobte, l'any 1936 sobrevé la desmitificació. El sepulcre és obert per ordre de l'autoritat: a dins s'hi troben restes d'un cos molt mutilat, amb escassa consonància amb la seva fama d'incorrupte. Les troballes s'exhibeixen a la Biblioteca Municipal de la Rambla; mentre uns s'esquincen els vestidures i d'altres es freguen les mans, un notari aixeca una acta freda i documental de l'episodi. Després desapareixen subreptíciament les despulles humanes i tot altre vestigi dels fets."

Sigui com sigui al final sembla que Narcís-Jordi Aragó prefereix quedar-se amb una visió un xic més terrenal del mite de Sant Narcís:

"(...) Per als creients, és un home que mor per Déu, un pare d ela fe i un màrtir que en dóna testimoni. Per a tots els altres, és com un Oscar Romero del seu temps: un home que es fa solidari dels oprimits i dels amenaçats, que no contemporitza amb els poderosos, que no s'ajup a llurs exigències, sinó que s'hi enfronta amb l'arma fràgil de la seva perillosa veritat; un home, en fi, que mor conscientment per la causa de l'home."

Més enllà de l'encert en la comparació amb el sacerdot i arquebisbe salvadoreny Oscar Romero, assassinat per la seva defensa dels drets humans (Aragó també afegeix l'arquebisbe de Canterbury Thomas Becket confegint així una tríada santoral mortuòria), tanco aquest petit homenatge a Sant Narcís amb la paraula d'aquest nostre il·lustrat, estimat i enyorat Narcís-Jordi Aragó:

"Al cap de mil set-cents anys, aquest Narcís assassinat per l'espatlla encara mereix ser recordat pels gironins i cridat a presidir la seva Festa Major."

Així, i que per molts anys, sia!