Els dos primers minuts de joc van esvair, per a qui els tingués, els dubtes que el Barça podia haver generat després de la darrera derrota davant el Real Madrid. Dos minuts de possessió que van ser tota una declaració de principis: avui sabem a què jugarem, i jugarem així.
Amb la controvertida, i alhora efectiva, defensa de cinc amb tres centrals, el Barça es va fer amo i senyor del partit, i la manca d'encert a la primera part i a l'inici de la segona, ara pels pals, ara pel porter, no va deprimir l'equip, com altres vegades.
Fortalesa tàctica, i fortalesa mental, i mentrestant anar desgastant un Athletic de Bilbao que, també s'ha de dir, arribava cansat, en dinàmica de resultats negativa i havent perdut, fa quinze dies, la final de la Copa de la temporada passada contra la Reial Societat.
I va arribar el gol perquè era inevitable, i el Barça va superar també una altra assignatura pendent d'aquesta temporada: la labilitat defensiva després de marcar, que ha generat massa sovint ensurts i gols dels equips contraris... Fortalesa tàctica, fortalesa mental, i fortalesa defensiva; amb aquests ingredients el títol no es podia escapar!
A partir d'aquí la resta és història, amb tres gols més, un d'un Frenkie de Jong estelar, i dos de Messi per engreixar la seva extensa vidioteca!
En la seva trajectòria a la Copa el Barça ha anat superant eliminatòries a empentes i rodolons, remuntant partits al darrer moment i lluitant contra ell mateix, contra la seva versió més desesperant; dissabte, però, va rubricar una final per emmarcar que, sens dubte, com a mínim salva una temporada que es preveia nefasta, i de nou en blanc.
La samarreta de celebració de l'equip, tota una declaració de intencions: la primera d'una nova era. Veurem si una Copa fa estiu, o no...
Ara toca competir la Lliga, si és possible fins al final, sense la pressió de guanyar-la i, per tant, sense descartar-la. No depèn només del Barça guanyar-la (amb l'empat d'ahir del Real Madrid resulta que novament sí!) , però sí competir-la fins a la darrera jornada, i només ho farà si manté la millora de joc i de resultats dels darrers partits, Real Madrid a banda.
Koeman ha sabut recuperar a nivell futbolístic i anímic una plantilla deprimida, enfonsada en un declivi imparable a final de la temporada passada, llençant la Lliga i essent humiliada a Europa.
Per Koeman la Copa era el camí més curt cap a un títol, i la seva fe (i perseverança) potser no mourà muntanyes, però ha servit per aixecar la Copa! Per mi si aquesta Copa té un nom, sens dubte, és el de Koeman.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada