Mereixeria viure, Christa Pike?

El passat 30 de setembre l'estat de Tennessee va intentar executar Christa Pike, de 50 anys, l'única dona al corredor de la mort de l'estat, condemnada a mort l'any 1996 per l'assassinat brutal de Colleen Slemmer, una companya del centre de formació Job Corps de Knoxville. Pike tenia 18 anys quan va perpetrar el terrible crim, atraient Colleen Slemmer fins a una zona remota del campus de la Universitat de Tennessee, on la va torturar fins a la mort. A partir d'aleshores, s'ha passat trenta anys al corredor de la mort, la major part en aïllament, fins que va arribar el dia en què s'havia d'executar la seva sentència i fer efectiva la pena de mort.

Però aquell 30 de setembre al penal de Tennessee l'execució no va anar tal com estava prevista. El personal del penal li va administrar fins a dues dosis del barbitúric pentobarbital, i Christa Pike, per sorpresa de tothom, va continuar viva, respirant sonorament, mentre els testimonis presents a la sala se'n feien creus. Pike va ser traslladada d'urgència a un hospital proper, on va ingressar en estat crític, inconscient i connectada a un ventilador. Arran d'aquest fracàs, el govern de Tennessee va suspendre les execucions pendents per a la resta de l'any, el comissari de presons va dimitir i el governador va ordenar una investigació independent del que havia passat. No és la primera vegada que una injecció letal falla als Estats Units: és un problema recurrent, documentat i conegut, que posa en evidència la dificultat, fins i tot tècnica, més enllà de la moral i ideològica, d'executar una persona, d'aplicar la pena de mort sense "torturar-la".

I aquí és on la pregunta es fa inevitable: mereixeria viure, Christa Pike, havent sobreviscut a l'execució? La pregunta és més filosòfica i ideològica que real, atès l'estat crític en què es troba Pike, però té una dimensió moral que val la pena seguir plantejant: mereix viure una persona que ha llevat, volgudament i a consciència, una vida? Les legislacions més progressistes del món, i els principals organismes internacionals de drets humans, responen rotundament que sí. No per exculpar el crim, sinó perquè consideren que l'estat no pot exercir la mateixa violència que condemna, que matar per castigar el qui ha matat és una contradicció insalvable. Que ningú no hauria de tenir el poder de decidir si una altra persona mereix viure o morir, ni tan sols l'estat, per més que l'altra persona hagi matat.

La pregunta inicial, doncs, potser caldria reformular-la: mereixia morir, Christa Pike, l'assassina Christa Pike? I aquí la resposta, des d'una perspectiva abolicionista, és clara: no. No perquè el seu crim no fos horrorós, que ho va ser, no perquè no mereixi un càstig sever i una llarga condemna, que la mereix, sinó perquè la pena de mort no és justícia: és venjança institucionalitzada. I la venjança, per molt que la vestim de protocols i lleis, de procediments, de sala d'execucions i d'injecció letal, continua sent venjança. El fracàs de l'execució de Christa Pike no hauria de ser només l'anècdota d'una errada tècnica: hauria de ser un element més per reflexionar i replantejar-nos la pena de mort, un anacronisme del segle XXI que arrosseguem de fa massa segles.

Minihuracà mediterrani

M’agradaria saber quantes visites ha tingut aquests darrers dies l’entrada de la Viquipèdia sobre el minihuracà mediterrani, quantes cerques a Google o, naturalment avui dia, quantes preguntes a les diferents IA, que sembla que ja ens ho resolen quasi tot.

El canvi climàtic no només afecta els fenòmens meteorològics, que són més extrems i acusats, i les característiques de les nostres quatre estacions, que ara semblen compostes amb una altra partitura; el canvi climàtic també ens aporta conceptes i termes que fins ara amb prou feines pronunciàvem o coneixíem: dana, nits tropicals, onades de calor o minihuracà mediterrani, també anomenat medicà, fusió, segons explica la mateixa Viquipèdia, dels termes "mediterrani" i "huracà".

El canvi climàtic, amb tots aquests fenòmens cada vegada més extrems, també ens ha portat les sonores i estridents alertes als mòbils. I, amb elles, la necessitat d’adquirir una nova cultura de la prevenció: kits bàsics de supervivència, restriccions de mobilitat, provisions d’aliments, anul·lació o reprogramació d’activitats per excés de pluja o de calor... Fins ara, tot això ho atribuïem a altres latituds, no pas a la nostra.

En aquest darrer episodi meteorològic, també tràgic, la possibilitat que es formés un minihuracà mediterrani va disparar l’alerta i va reforçar la prevenció. En general, s’han complert força les restriccions i recomanacions del Govern de la Generalitat. Inevitablement, també hi ha qui encara qüestiona les mesures i les desobeeix, però aquestes persones, en un percentatge més gran o més petit, sempre hi seran...

Diuen alguns experts que tendim cap a una tropicalització del nostre clima. L’escenari de tenir, per exemple, "platges tropicals" és, lluny de ser bucòlic o enlluernador, catastròfic. La imatge s’allunya de les platges amb palmeres, sorra blanca i aigües cristal·lines. S’assembla més a passeigs marítims devastats, habitatges inundats i vehicles atrapats pels torrents i les rieres, apilonats en muntanyes de ferralla.

El minihuracà mediterrani finalment, i afortunadament, sembla que no s’ha acabat formant. Però, a partir d’aquest cap de setmana, ja el tenim present com un risc probable, com una possibilitat. De fet, aquestes darreres dècades ja hi ha hagut episodis en què s’ha manifestat, tot i que potser aleshores no tenia aquest nom o, simplement, l’havíem oblidat.

En tot cas, el prefix mini- del minihuracà mediterrani segurament respon a un tecnicisme científic. Però, quan llegim el terme, la paraula que ens ressona és huracà. I és amb aquesta paraula, per més que el prefix la minimitzi, que se’ns activen les alertes, també les sonores i estridents del mòbil.

Home. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Home".

La de Depeche Mode, publicada el 1997, és una balada de to íntim i melancòlic que, més que parlar d’una casa concreta, sembla buscar un lloc on sentir-se (potser com a casa) a recer, acceptat, com si tornar a casa també pogués voler dir tornar a un mateix: casa soc jo...

La de Michael Bublé, publicada el 2005, ens transporta a una casa més concreta, més literal, la d’algú que viatja, envoltat de gent i de llocs nous, però que enyora la persona estimada i vol tornar a casa, a la casa que és llar, a la llar l’espera algú.

Dues "Home" que comparteixen títol, però miren la casa, la llar, des de perspectives diferents: com a refugi interior i com a lloc al qual tornar per retrobar una persona estimada.