Mereixeria viure, Christa Pike?

El passat 30 de setembre l'estat de Tennessee va intentar executar Christa Pike, de 50 anys, l'única dona al corredor de la mort de l'estat, condemnada a mort l'any 1996 per l'assassinat brutal de Colleen Slemmer, una companya del centre de formació Job Corps de Knoxville. Pike tenia 18 anys quan va perpetrar el terrible crim, atraient Colleen Slemmer fins a una zona remota del campus de la Universitat de Tennessee, on la va torturar fins a la mort. A partir d'aleshores, s'ha passat trenta anys al corredor de la mort, la major part en aïllament, fins que va arribar el dia en què s'havia d'executar la seva sentència i fer efectiva la pena de mort.

Però aquell 30 de setembre al penal de Tennessee l'execució no va anar tal com estava prevista. El personal del penal li va administrar fins a dues dosis del barbitúric pentobarbital, i Christa Pike, per sorpresa de tothom, va continuar viva, respirant sonorament, mentre els testimonis presents a la sala se'n feien creus. Pike va ser traslladada d'urgència a un hospital proper, on va ingressar en estat crític, inconscient i connectada a un ventilador. Arran d'aquest fracàs, el govern de Tennessee va suspendre les execucions pendents per a la resta de l'any, el comissari de presons va dimitir i el governador va ordenar una investigació independent del que havia passat. No és la primera vegada que una injecció letal falla als Estats Units: és un problema recurrent, documentat i conegut, que posa en evidència la dificultat, fins i tot tècnica, més enllà de la moral i ideològica, d'executar una persona, d'aplicar la pena de mort sense "torturar-la".

I aquí és on la pregunta es fa inevitable: mereixeria viure, Christa Pike, havent sobreviscut a l'execució? La pregunta és més filosòfica i ideològica que real, atès l'estat crític en què es troba Pike, però té una dimensió moral que val la pena seguir plantejant: mereix viure una persona que ha llevat, volgudament i a consciència, una vida? Les legislacions més progressistes del món, i els principals organismes internacionals de drets humans, responen rotundament que sí. No per exculpar el crim, sinó perquè consideren que l'estat no pot exercir la mateixa violència que condemna, que matar per castigar el qui ha matat és una contradicció insalvable. Que ningú no hauria de tenir el poder de decidir si una altra persona mereix viure o morir, ni tan sols l'estat, per més que l'altra persona hagi matat.

La pregunta inicial, doncs, potser caldria reformular-la: mereixia morir, Christa Pike, l'assassina Christa Pike? I aquí la resposta, des d'una perspectiva abolicionista, és clara: no. No perquè el seu crim no fos horrorós, que ho va ser, no perquè no mereixi un càstig sever i una llarga condemna, que la mereix, sinó perquè la pena de mort no és justícia: és venjança institucionalitzada. I la venjança, per molt que la vestim de protocols i lleis, de procediments, de sala d'execucions i d'injecció letal, continua sent venjança. El fracàs de l'execució de Christa Pike no hauria de ser només l'anècdota d'una errada tècnica: hauria de ser un element més per reflexionar i replantejar-nos la pena de mort, un anacronisme del segle XXI que arrosseguem de fa massa segles.