Quan faltaven cinc minuts per les onze de la nit del 24 d'abril de 1974 "Rádio Emissores Associados de Lisboa" va emetre la cançó "E depois do adeus", de Paulo de Carvalho, que dies enrere havia representat Portugal al Festival d'Eurovisió que es va endur ABBA amb el seu Waterloo.
La cançó va quedar en última posició al Festival d'Eurovisió, però va ser una altra la batalla que va guanyar. Aquella nit del 24 al 25 d'abril de 1974 la retransmissió de "E depois do adeus" a la ràdio portuguesa va ser el primer senyal, a tall d'avís, que l'exèrcit portuguès es mobilitzava per a derrotar la dictadura portuguesa en el que es va anomenar "La Revolució dels Clavells".
Una hora i mitja més tard de la retransmissió de "E depois do adeus" una altra emissora portuguesa, "Rádio Renascença", va transmetre la cançó revolucionària "Grândola, Vila Morena", de Zeca Afonso, prohibida per la dictadura portuguesa. Aquesta retransmissió va ser un segon avís a la població i mitja hora més tard l'exèrcit es desplegava per les principals ciutats i infraestructures del país per alliberar Portugal del jou de la dictadura.
La música va tenir un paper determinant a la Revolució dels Clavells, i si aleshores va servir per a avisar i alertar a la població, avui serveix per preservar la memòria i el record...
Coses que faig, coses que veig, coses que penso...
dissabte, 15 d’abril del 2023
E depois do adeus. Minuts Musicals històrics.
dilluns, 7 de juny del 2021
Just M. Casero, 75 anys després
Rossio ao Sul do Tejo és una de les dinou "freguesias" (parròquies, districtes) d'Abrantes, municipi portuguès banyat pel riu Tajo. Aquí hi va néixer, el 5 de juny de 1946, Justo Manuel Casero Madrid, el meu pare.
La foto que hi ha sobre aquestes paraules deu ser la primera d'en Just, i la deuria fer el senyor de la casa per la que la meva família treballava, el senyor Manuel Costa Cabazos. Tal i com va recollir l'amic Jaume Guillamet a Memòria de Just (Edicions 62, 1999), el nom Justo Manuel el van triar els senyors, com a padrins: Justo per l'avi matern, el pare de la meva iaia Obdúlia, i Manuel pel seu. Al dors d'aquesta fotografia anys més tard en Just hi escriuria "C'est moi"
A mitjans de 1946 la meva família paterna, d'origen extremeny, ja feia uns anys que hi estava instal·lada, cercant les oportunitats que la postguerra els negava a la seva terra d'origen, Santa Marta de Magasca. Quatre anys més tard, a la primavera de l'any cinquanta del segle passat, la família Casero Madrid va arribar a Figueres, i la resta ja és història o, més aviat Memòria de Just!
Aquest dissabte doncs, el meu pare, ell que va morir de càncer fa 40 anys, n'hauria fet 75! Per commemorar el 75è aniversari del seu naixement aquest dissabte vam estrenar un compte de Twitter (@JustMCasero) en el que hi anirem publicant, sobretot, escrits seus.
Ens sembla que és una bona manera de mantenir-ne viu el record i, sobretot, posar en valor la seva tasca com a periodista, cronista, poeta i escriptor. De fet en Just, des de que en va aprendre, quasi no va deixar d'escriure mai...
dissabte, 23 de setembre del 2017
Minuts Musicals de pel·lícula: As Brumas Do Futuro
L'autoproclamada revolució dels somriures arran de les detencions policials de membres del govern de la Generalitat ha pres de la portuguesa dels clavells la flor per esdevenir símbol, com va ser-ho inequívocament en aquella evocada revolució.
"Capitanes de abril" és una pel·lícula portuguesa que relata i dramatitza aquells fets i entre la seva banda sonora conté aquesta bonica cançó, "As Brumas Do Futuro" d'un dels grups portuguesos més internacionals: Madredeus.
A casa nostra aquests dies també tenim, clavells a banda, les nostres particulars boires del futur; esperem que més aviat que tard escampin...
I la setmana vinent, més minuts musicals de pel·lícula!
dilluns, 11 de juliol del 2016
... els queda Portugal
Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016, i encara menys després de veure la trista primera fase que va fer. Però va caure en el costat menys difícil de les eliminatòries i, com el Real Madrid a la Lliga de Campions, sempre aparellat amb la ventafocs de torn, es va plantar a la final!
Portugal no era, ni de lluny, de les seleccions favorites per guanyar aquesta Eurocopa 2016 i possiblement per això l'ha acabat guanyant: no hi tenia a res a perdre!
Portugal va guanyar la final com ha guanyat la majoria de partits: empatant als 90 minuts i vencent a la pròrroga! No voldria restar-li mèrit, doncs al capdavall és la campiona d'Europa, però que Portugal hagi aixecat el trofeu diu molt del nivell d'aquesta Eurocopa 2016!
Cristiano Ronaldo no ha brillat en aquest torneig, tampoc en la final, tot i que aquesta vegada sí va ser decisiu: amb la seva lesió a l'inici del partit va refredar la intensitat inicial de França i va permetre que Portugal s'ordenés i reforcés millor al mig del camp. Fins i tot sense jugar Ronaldo va ser decisiu!
I si fa 12 anys un jove Cristiano Ronaldo plorava desconsoladament per la final perduda contra una altra sorprenent campiona d'Europa, l'amfitriona Grècia, ahir Ronaldo també va vessar llàgrimes: al principi d'impotència per la lesió que el deixava KO, al final per un títol anhelat des d'aquella fatídica derrota!
Cristiano Ronaldo, però, ja té el que a Messi tant, i darrerament tan dramàticament, se li ha resistit: un gran títol amb la seva selecció! I amb el títol al sarró, i tot i fer una Eurocopa més aviat discreta, Cristiano Ronaldo es tornarà a erigir (i tornarà a exigir) com a candidat a la Pilota d'Or per davant d'un depressiu Messi, tocat i qui sap si enfonsat entre la (nova) dolorosa derrota d'Argentina a la Copa Amèrica i l'assetjament (?) judicial!
Després de l'eliminació d'Espanya la parròquia espanyola merengue filo-CR7 van començar a taral·lejar la mítica cançó dels Siniestro Total, que ahir possiblement ja cantaven i ballaven fent la "conga": "y menos mal que nos queda Portugal"... Jo més aviat em quedo amb la darrera frase: "pero ya es la hora así que apaga y vámonos."
dissabte, 26 d’abril del 2014
#MinutsMusicals de 1974 amb "Abril 74" de Lluís Llach i la Revolució dels Clavells!
Ahir, 25 d'abril de 2014, va fer 40 anys de la Revolució dels Clavells portuguesa, un alçament militar que va acabar amb el règim autoritari i feixista instaurat a Portugal des de 1926.
La música va tenir el seu paper en aquest alçament militar, i no va ser precisament la música militar, sinó la cançó "Grândola, Vila Morena" de Zeca Afonso, que com "E Depois Do Adeus" de Paulo de Carvalho, van sonar per la ràdio just abans de l'acció militar com a senyal i avís per al moviment de les tropes!
Encara no 20 dies abans de la Revolució dels Clavells Paulo de Carvalho va participar al XIX Festival d'Eurovisió amb la cançó "E Depois Do Adeus"; però el Festival d'Eurovisió del 1974 se'l va endur, com bé recordeu, ABBA i el seu Waterloo... tot molt bèl·lic i militar!
A Catalunya dos cantauutors van composar dues cançons inspirades amb aquests fets, Maria del Mar Bonet amb "Abril"...
... I sí, Lluís Llach amb "Abril 74"...
Abril 74
Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.
Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.
Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.
I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.
Lluís Llach
Una altra cançó que evoca aquella època és "Avante Camarada" del compositor i músic portuguès Luis Cília, tot i ser una cançó escrita anys abans, des del seu exili a París, va esdevenir, i és encara, un himne molt popular a Portugal i allà on hi ha o hi ha hagut revolucions!
dimecres, 5 de març del 2014
Apunts de política de 1974
Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?
L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.
Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.
A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!
Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.
El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.
Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.
Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!
Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!
40 anys després, però,
- als presidents els segueix costant dimitir
- l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
- CDC sembla que s'està re-fundant
- al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
- el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
- ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
- ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
- i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...
Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!
-----------------------
Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!
El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!
dimarts, 18 de juny del 2013
Els petons de la tia Rufina
![]() |
La tia Rufina, al meu costat, amb la iaia Obdúlia i la Sira el dia que em vaig casar, al juliol del 1998. |
Tot sovint la suma de molts records personals construeixen un conjunt de records col·lectius que, a base de rememorar-los i relatar-los, van creant una mena de vernís que es fa més resistents, més perdurables al pas del temps. Són els records personals i la força dels records col·lectius el que permet mantenir viu el record dels absents.
La tia Rufina va fer, fa molts anys, un viatge de no retorn; circumstàncies d'una dura postguerra van portar-la, acompanyant la família de la nostra iaia Obdúlia i l'avi José, la nostra família, la seva família, cap aquí, a Figueres, fent un camí inicialment errant, però finalment, i feliçment, fructífer.
L'estiu passat vaig fer el camí de tornada que la tia Rufina mai va voler fer, tornant a l'extremenya Santa Marta de Magasca i resseguint el periple portuguès familiar, vorejant San Miguel do Rio Torto i passant per Rossio ao sul do Tejo i Abrantes. La tia Rufina mai va tornar-hi, mai va voler tornar al seu poble natal; més enllà de les seves raons la seva decisió ens ensenya que sí, que hi ha coses i circumstàncies a la vida que, simplement, cal deixar enrere...
Forma part del nostre passat aquella geografia, d'un passat que se'ns allunya i que es fa menys present als més joves de la família; així ha de ser, doncs la nostra vida, el nostre present i futur, com el de la tia Rufina quan, amb la família va venir, és aquí, és ara i aquí.
Avui acomiadem a la tia i ens sembla que el d'avui és també un viatge de no retorn, però sabem que no és exactament així; com amb la resta d'absents ens retrobarem amb la tia Rufina amb els records, personals i col·lectius, que ja fa dies que anem teixint.
I si de tots m'hagués de quedar amb un record de la tia Rufina, em quedaria amb els seus petons. Em sobren dits d'una mà per comptar les persones que a la vida m'han fet petons com la tia; la tia Rufina no et feia un petó, et cosia la galta a petons, un rere l'altre, ràpids, seguits, sorollosos, energètics!
Els petons de la tia Rufina no només eren una mostra clara i tangible, palpable, que m'estimava, sinó que se n'alegrava d'estimar-me, d'estimar-nos. L'energia mai es perd, diuen els físics, i avui, aquests dies, el record d'aquells petons alimenten d'energia el record que per sempre tindré de la tia Rufina.
No hem de renunciar al record, no hem d'oblidar el passat, però també hem de saber deixar-lo enrere; la nostra vida és ara i aquí, plena de futur, plena d'esperança, també de reptes i dificultats, com sempre en aquesta família, que mai res ha estat fàcil ni res ens ha estat regalat.
La tia ens ha deixat i, com va dir dies enrere en Josep, el cosí gran, la millor herència que ens donen els que en deixen és una família, la nostra família: nombrosa, gran, unida i forta, cosida a base de petons com els de la tia Rufina!
Rufina Madrid Muñoz, germana de la meva àvia paterna, la iaia Obdúlia, ens va deixar el passat dissabte 15 de juny de 2013. Aquest escrit vaig llegir-lo en el seu comiat, el dilluns 17 de juny de 2013. Descansa en Pau, tia! Una abraçada i mil petons!
dimarts, 7 d’agost del 2012
De vacances al "pueblo"!
![]() |
Imatge aèria de Santa Marta de Magasca, poble d'origen de la família Casero. Imatge: nuevoportal.com |
I tot i fer-ho amb la nòmina escapçada, no puc evitar sentir-me doblement afortunat!
1.- perquè començar les vacances és sempre una immensa alegria!
2.- perquè si faig vacances vol dir que treballo, que tinc feina! I tenir feina avui en dia és ser molt afortunat!
Per tant procuraré aprofitar i gaudir al màxim aquests dies de vacances, que estaran marcats per un concepte que potser els darrers anys ha anat passant de moda, però que una coneguda marca de begudes isotòniques ha posat de moda aquest estiu: anar al "pueblo"!
I de "pueblos" en seran tres, dos d'Extremadura i un de Portugal... Aquest estiu anirem a buscar els orígens extremenys de la nostra família fent el recorregut de tornada!
Per fortuna no caldrà que els pobles ens adoptin... hi tenim família i ens acollirà!
Avui començo vacances... però us recordo que aquest bloc, no fa vacances!