Maricarmen

El 17 de desembre de 1997, Ana Orantes Ruiz va morir, amb 60 anys, assassinada a mans del seu marit, José Parejo, dies després de relatar i denunciar, en el programa de televisió de Canal Sur "De tarde en tarde", el seu calvari: anys de por, de maltractaments físics i psicològics, de querelles desestimades per un sistema judicial que tractava la violència domèstica com un assumpte intern i familiar. Van ser 40 anys de maltractaments en silenci, fins que la televisió li va donar veu, i el seu marit la va fer callar per sempre, assassinant-la tretze dies després d'aquella entrevista. El seu assassinat va commocionar la societat espanyola, contribuint a canviar la percepció de la violència masclista, no com un assumpte personal i familiar, sinó com una xacra social a la qual la legislació espanyola havia de donar resposta. I la va donar: la seva mort va accelerar una reforma del Codi Penal que va introduir, per primera vegada, mesures específiques de protecció per a les víctimes de violència domèstica.

El 12 de gener de 1998, Ramón Sampedro Cameán, amb 55 anys i afectat de tetraplegia des de feia més de 25 anys a causa d'un accident, finalment moria, ens agradaria pensar que en pau, assistit per algunes persones, donant sentit a la seva lluita per l'eutanàsia i la mort digna. La seva mort, enregistrada i televisada, va contribuir al debat social, polític i jurídic a favor de l'eutanàsia, i la seva vida i la seva lluita van ser portades al cinema a través de dues pel·lícules: Condenado a vivir (2001) i la premiada Mar adentro (2004), amb 14 premis Goya i l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera.

El 23 de setembre de 2026, Maricarmen Abascal Martín, amb 87 anys i una discapacitat reconeguda, va ser desnonada de l'habitatge de Madrid on havia viscut des del 1956, durant més de 70 anys de la seva vida. Va ser el quart intent de desnonament, i centenars de persones concentrades al carrer cridaven "no estàs sola" mentre ella era traslladada en llitera fins a una ambulància. El Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides havia demanat, prèviament, que se li proporcionés una alternativa habitacional, sense èxit. El seu desnonament tampoc no ha restat aliè al pim pam polític que caracteritza, avui dia, la política espanyola.

El seu cas, com els de l'Ana Orantes i en Ramón Sampedro, ha commocionat la societat espanyola. Aquest dissabte milers de persones van recórrer el centre de Madrid sota el lema "Ni una Maricarmen més" per reclamar al govern espanyol mesures urgents davant la crisi de l'habitatge. La mateixa Maricarmen, des de l'hospital, va enviar un missatge clar: "Vull que el que m'ha passat a mi serveixi perquè no els passi a altres persones." Hi ha casos que traspasssen la notícia per convertir-se en símbols, casos que tenen la capacitat de remoure, fins i tot, les plaques tectòniques de la política; el de la Maricarmen és un d'aquests.

L'Ana Orantes, en Ramón Sampedro i la Maricarmen ens permeten humanitzar les seves lluites i les seves causes, eradicar la violència masclista, el dret a l'eutanàsia i el dret a l'habitatge, aterrant-les a la quotidianitat i interpel·lant-nos directament: perquè en cas de no ser nosaltres mateixos l'Ana Orantes, en Ramón Sampedro o la Maricarmen, segur que tard o d'hora, en el nostre entorn més proper, en podem tenir. Perquè de vegades cal un nom i una cara per canviar les lleis.