L'ull del Pont: Pla de Barris Pont Major

La notícia, finalment, va saltar a finals de desembre: el barri de Pont Major de Girona va ser seleccionat per la Generalitat de Catalunya per rebre un Pla de Barris que comportarà una inversió de 25 milions d'euros durant els pròxims cinc anys. Una notícia rebuda amb satisfacció per un barri que arrossega, des de fa dècades, mancances urbanístiques, d'equipaments i de serveis que, és evident, li han fet perdre pistonada.

Aquest Pla de Barris representa una gran oportunitat per afrontar aquestes mancances històriques i per repensar, col·lectivament, el present i el futur de Pont Major. La inversió permetrà actuar en zones urbanísticament degradades, millorar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, dotar el barri de nous espais públics i serveis, preservar el patrimoni natural que l'envolta, i reforçar la cohesió social i el sentiment de pertinença.

La selecció del barri de Pont Major s'emmarca dins la primera convocatòria del Pla de Barris i Viles 2025-2029, un programa impulsat per la Generalitat de Catalunya amb una dotació global de 412 milions d'euros per als 20 municipis catalans seleccionats. El programa aspira a transformar els barris amb més necessitats mitjançant una intervenció integral que combina la rehabilitació urbanística, la transició energètica i l'acció comunitària.

L'aprovació del Pla de Barris per a Pont Major va ser possible gràcies a la decisió de l'Ajuntament de Girona d'apostar pel barri, projectant i definint una proposta treballada pels serveis tècnics municipals amb la participació i col·laboració del Pla Comunitari Construïm Ponts, el Centre Cívic Pont Major i el teixit associatiu del barri. El Pla de Barris Pont Major s'articula, tal com defineix la convocatòria, al voltant de tres eixos: l'urbanístic, el de transició energètica i el sociocomunitari.

En l'àmbit urbanístic, es preveu actuar en les zones més degradades, millorant l'espai públic, creant noves àrees d'esbarjo i garantint una millor accessibilitat, per exemple reparant i millorant les voreres, una llarga reivindicació del barri. També es reforçarà la dotació d'equipaments i serveis públics, històricament insuficients.

Pel que fa a la transició energètica, es treballarà per impulsar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, contribuint a la sostenibilitat i suposant un estalvi econòmic per a les famílies. A més, es preservarà i potenciarà el patrimoni natural del barri.

Finalment, pel que fa a la dimensió social i comunitària, es busca enfortir la cohesió social, teixir vincles entre veïns i veïnes, consolidar el sentiment de pertinença i fer de Pont Major un barri més amable i cohesionat.

El Pla de Barris Pont Major hauria de ser un punt de partida per escriure un nou capítol, s'espera que de millores i de prosperitat, en la història del barri de Pont Major.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: de Sarrià de Ter a Girona, en bicicleta

Avui dia és possible anar, i tornar, de Sarrià de Ter a Girona en bicicleta. Les opcions no són poques: per l’avinguda de França fins a arribar als barris de Sant Ponç i Fontajau; travessant el Pont de l’Aigua i passant pels barris de Pont Major i Pedret, seguint la trama urbana; o bé a través de la via verda que, resseguint el curs del riu Ter, connecta Sarrià de Ter amb Sant Ponç i Fontajau, passant per sota el pont de l’Aurora. Aquest darrer camí, pel pla de Domeny, s’allarga fins al municipi de Sant Gregori.

Tot i que avui és possible fer aquest desplaçament, també és cert que la connexió, especialment dins la trama urbana, és francament millorable, sobretot pel que fa a la seguretat i a la promoció del servei públic de bicicletes, la Girocleta. Ambdues qüestions van inevitablement lligades.

La necessitat de potenciar la mobilitat sostenible ja no és només una opció ambiental, sinó una exigència social i urbana que, encara que més lentament del que caldria, està transformant els nostres pobles i ciutats. A banda de reduir emissions, es tracta de recuperar espai públic, conquerit les darreres dècades pel vehicle privat, per millorar la salut col·lectiva. Diversos estudis demostren la correlació entre contaminació i rendiment escolar, també entre contaminació i mortalitat.

En aquest sentit, la implantació de la Zona de Baixes Emissions (ZBE) a Girona és un pas necessari per reduir la contaminació, però també un repte per a molts veïns i veïnes de Sarrià de Ter que sovint utilitzen el vehicle privat per accedir al centre de la ciutat. El bus urbà ofereix una alternativa útil, però cal reforçar altres opcions que permetin més flexibilitat, i aquí és on la bicicleta, i especialment el servei públic de la Girocleta, pot jugar un paper clau.

Reforçar la connexió ciclista entre Sarrià de Ter i Girona no ha de representar només una millora d’infraestructura, ha de representar, sobretot, una aposta per una mobilitat quotidiana, pràctica i saludable. Si, amb la ZBE, Girona limita el pas de vehicles contaminants, també els de Sarrià de Ter, cal que els municipis del voltant, també Sarrià de Ter, disposin d’opcions reals per desplaçar-se sense cotxe.

En el cas de Sarrià de Ter, la via verda que segueix la llera del Ter i connecta amb Sant Ponç és un bon punt de partida, però cal tenir present que és, sobretot, un itinerari de lleure que no passa per la trama urbana. Caldria, doncs, definir itineraris segurs que connectin Sarrià de Ter i Girona per dins la ciutat, tant per l’avinguda de França i Sant Ponç com pel Pont de l’Aigua i el Pont Major.

La definició d’un itinerari segur hauria de ser el pas imprescindible per garantir la prolongació del servei públic de la Girocleta fins a Sarrià de Ter. A banda de la infraestructura, ja sigui amb carril específic o compartit, aquesta connexió hauria d’anar acompanyada de la instal·lació de noves estacions de Girocleta, tant a una banda com a l’altra del Ter, seguint els dos itineraris principals.

D’altra banda, el pas en bicicleta pel Pont de l’Aigua és, avui, una frontera per a la mobilitat ciclista segura, ja que està pensat per al trànsit motoritzat. Caldria repensar-lo, amb passos segregats o una senyalització clara, per permetre-hi circular bicicletes amb seguretat. Aquesta acció milloraria la connexió amb els barris de Pont Major, Pedret i el centre de Girona, i també facilitaria l’accés a la via verda que, des del Pont Major, arriba a Campdorà i pròximament connectarà amb Celrà.

Així doncs, la implantació de la ZBE a Girona, que pot ser percebuda com una limitació, hauria de servir d’estímul per potenciar la connexió en bicicleta entre Sarrià de Ter i Girona, millorant-ne la infraestructura, especialment en clau de seguretat, i ampliant el servei públic de bicicletes amb l’extensió de la Girocleta. Aquestes accions representarien un pas endavant en la mobilitat sostenible i potenciarien, alhora, la intermodalitat amb el transport públic.

Fer possible arribar en bicicleta de Sarrià de Ter a Girona, i fer-ho amb seguretat i comoditat, és molt més que una simple qüestió d’inversió en infraestructures; és una aposta per un futur més net, més saludable i més connectat, a les dues bandes del riu Ter.

Article publicat al número 122 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: Sota el Pont de l’Aigua

A diferència de l’aigua trista que el poeta Josep Maria de Sagarra descrivia al poema Girona a la tardor (“Sota del pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants”), sota el Pont de l’Aigua, d’un temps ençà, hi circula una energia molt diferent. El pas dels anys i, sobretot, la intervenció urbanística han transformat aquest espai en un veritable corredor de vida, més enllà del curs del riu, amb la consolidació de la via verda que passa per sota d’una de les seves voltes. Allà on, temps enrere, pràcticament només hi desfilava el riu, la majoria de vegades en silenci, alguns dies fent brogit, ara hi conflueixen persones, bicicletes i una nova manera de recórrer el territori.

Les obres de rehabilitació que s’hi han dut a terme recentment han consolidat l’estructura del pont, corregint afectacions produïdes pel temps i millorant-ne la resistència. Són obres de manteniment totalment necessàries, gairebé imperceptibles per a qui circula per sobre del pont, però vitals per prorrogar i assegurar-ne la vida útil, també per sota.

I és que sota el Pont de l’Aigua hi transcorre la via verda que enllaça el barri del Pont Major, i també el poble de Sarrià de Ter, amb el barri i el pla de Campdorà, amb la mirada posada en la futura i desitjada connexió fins a Celrà. Aquesta via, pensada per a la mobilitat sostenible, permet desplaçar-se a peu o en bicicleta envoltats de natura, seguint el curs del Ter, tal com també es pot fer des de l’altra banda de la riba, des dels barris de Fontajau i Sant Ponç de Girona fins a Sarrià de Ter, en una ruta que ja connecta, a més, amb Sant Gregori i la vall de la Llémena.

Després del temporal Glòria, el projecte de la via verda al barri del Pont Major s’ha consolidat, i s’hi han habilitat punts de descans i s'hi han incorporat elements de protecció que integren el traçat dins el paisatge de ribera. La recuperació d’aquest entorn fins i tot ha permès que formi part del recorregut d’alguna de les cercaviles de la Colla de la Gegantona del Pont.

L’ull del pont, aquest espai inferior sovint ignorat o considerat residual, ha esdevingut una zona transitable. Per sota del Pont de l’Aigua, no només hi passa el riu, sinó també una nova manera d’habitar l’entorn, de fer territori, generant un espai que connecta barris i municipis i, sobretot, persones. On abans hi havia un límit, una barrera, ara hi ha una connexió, un vincle.

El Pont de l’Aigua, doncs, no només uneix per sobre Sarrià de Ter i el Pont Major, sinó que, per sota, dona vida a una altra manera de gaudir del nostre entorn d’una manera més pausada i tranquil·la que ens permet redescobrir els marges del riu des de la vora, i que aposta per un present més verd i sostenible.

Sota el pont, l’aigua, si aquesta ho havia estat mai, ja no és trista, ni camina sola.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: Turisme d'escombraries

Foto: Aniol Resclosa.

El passat 13 de desembre més de 160 veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona es van manifestar sota el lema «El Pont Major no és un abocador!». La protesta, en resposta a l’increment, els darrers mesos, de deixalles i brutícia al barri i va recórrer el carrer del Pont Major i el passeig Sant Joan Bosco, des de l’altura del Pont de l’Aigua fins a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

Aquest increment d’escombraries s’explica, en part i de forma més recent, pel procés d’implantació d’un nou sistema de recollida de residus a Girona, iniciat fa uns mesos, que preveu abandonar progressivament els contenidors oberts per contenidors intel·ligents (que requereixen d’una targeta magnètica per obrir-los) en barris on predominen més blocs de pisos, pel sistema porta a porta en barris amb més baixa densitat, on predominen habitatges unifamiliars, i per àrees temporals al Barri Vell i al Mercadal, degut a la configuració urbanística d’aquestes zones, un sistema que també funciona amb targeta, com els contenidors intel·ligents; el nou model també preveu la instal·lació d’una sèrie d’àrees d’emergència per a les fraccions d’orgànica i de rebuig, i la recollida comercial porta a porta.

Més enllà de les dificultats inherents en la seva implantació (resistències i canvis d’hàbits de la ciutadania, desajustos en la planificació, dificultats en l’execució, restriccions d’horaris o de tipologia de fracció, etc.), una de les conseqüències de la implantació de sistemes que abandonen els contenidors oberts (ja sigui el porta a porta o els contenidors intel·ligents) és l’increment del que s’anomena «turisme d’escombraries», fent que veïns i veïnes de les zones on s’han implementat aquests sistemes es desplacin a altres zones amb contenidors oberts per llençar les seves escombraries.

Aquest nou sistema de recollida de residus de Girona es va començar a desplegar el maig de 2024 amb la progressiva implantació del porta a porta a diferents barris, entre ells el de Montjuïc; a partir d’aleshores en algunes illes de contenidors del barri de Pont Major es va incrementar considerablement el volum d’escombraries, especialment la que hi ha a la zona de Can Camaret i algunes de l’entorn de passeig Sant Joan Bosco. Era habitual, de fet ho és encara avui, veure veïns i veïnes que baixen de Montjuïc i s’aturen a Pont Major per llençar les seves escombraries.

És clar que aquest fenomen, al barri de Pont Major, no és nou, i abans de la implantació del sistema porta a porta al barri de Montjuïc el Pont Major ja ha estat destí, i encara ho és avui, de les escombraries d’altres zones pròximes que fa més temps que han implementat el sistema porta a porta, com el barri de Campdorà i els municipis de Bordils, Celrà i sí, també cal dir-ho, Sarrià de Ter.

Aquest increment d’escombraries provoca que els contenidors es desbordin i que molts residus acabin a terra, al voltant dels contenidors; a vegades, fins i tot, les escombraries són a terra, fora del contenidor, i aquest ni tan sols és ple, ja que resulta més còmode i pràctic (?) llençar literalment les escombraries a terra, a vegades ni tan sols sense baixar del cotxe, que no molestar-se baixar del cotxe i obrir el contenidor per llençar-hi les escombraries a dins. 

Ha estat especialment greu i preocupant l’illa de contenidors que fins fa poc hi havia al carrer de Pont Major, a tocar del Pont de l’Aigua i al costat de la benzinera, convertint-se en un autèntic abocador descontrolat de tot tipus de residus, runes i material d’obra inclosos. La facilitat d’accés en vehicle, pel costat mateix de la benzinera, en facilitava l’abocament indiscriminat de residus. Dies abans de la manifestació l’Ajuntament de Girona va retirar els contenidors d’aquell punt i els va recol·locar en un altre indret, d’accés més difícil per als «turistes d’escombraries».

És clar que la brutícia dels voltants de les illes de contenidors del barri de Pont Major no és responsabilitat, només, dels veïns i veïnes de barris i municipis pròxims, també ho és dels mateixos veïns i veïnes del barri que deixen les escombraries a terra sense ni tan sols mirar si el contenidor és ple, que hi deixen mobles i trastos vells, fins i tot runa i material de construcció. L’incivisme no coneix fronteres.

Ara com ara al barri de Pont Major encara hi ha contenidors oberts i, per tant, segueix rebent residus que no li pertocaria rebre d’altres barris de Girona i d’altres municipis pròxims; aquesta situació, però, previsiblement hauria de canviar a partir de principis del mes d’abril de 2025, quan s’iniciarà la implementació dels contenidors intel·ligents a Pont Major. Caldria esperar que, amb els contenidors tancats, el fenomen de «turisme d’escombraries» tendeixi a l’extinció, tot i que el temor és que, en cas de persistir, es tradueixi amb encara més escombraries a terra, per la impossibilitat dels «turistes d’escombraries» d’obrir els contenidors. Veurem què passa.

En tot cas, aquesta situació posa de manifest la necessitat d’una millor coordinació entre barris i municipis veïns per gestionar correctament i de forma més eficient els residus, i per combatre l’incivisme, evitant males pràctiques com l’abocament incontrolat d’escombraries en altres zones. 

Un bon veïnatge, cívic i polític, també passa per respectar l’entorn i garantir que els sistemes de recollida no generin problemes col·laterals a altres zones, barris o municipis.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: Som del Pont, la revista del barri

L’any 1980, a priori, el país havia recuperat la normalitat democràtica, o si més no l’estava recuperant a empentes i rodolons i encara amb certa remor de sabres en algunes casernes militars, com vam poder comprovar mesos més tard amb l’intent de cop d'estat del 23F.

L’any 1980 el país havia recuperat la normalitat democràtica, però Sarrià de Ter no; per tothom és conegut que aleshores encara formava part del municipi de Girona i no seria fins tres anys més tard que recuperaria, amb la independència municipal, la normalitat democràtica.

En aquell intens i vibrant període de transició, en què Sarrià de Ter depenia de Girona tot i l’autonomia que li donava el Consell Municipal, els llaços i vincles amb el barri de Pont Major es van estrènyer notablement (ja sabem que els ponts uneixen ambdues ribes, més que les separen), i una bona mostra va ser l’edició de la revista Poble.

El gener de 1980 es publicava el número 0 de la revista Poble, editada per la Unió Esportiva Sarrià, les associacions de veïns de Sarrià de Salt, de Sarrià "El Poble" (posteriorment AV Sarrià de Ter) i de Pont Major, el Consell Municipal de Sarrià i la Parròquia de Sarrià; posteriorment també s’hi va afegir l’AV del Pla de l’Horta. 

El gener de 1980 naixia Poble (tot i que el nom de la capçalera no va aparèixer fins al número 1, al mes de febrer), una revista, tal com expressava en la primera editorial i salutació d’en Josep Brugada Gutiérrez-Ravé, amb una clara vocació d’informació local:

"Hom es pot preguntar el perquè de la present revista que teniu a les mans. En l’inici de la dècada dels vuitanta, un grup de gent intentem de donar vida a una tasca que ha romàs buida en l’àmbit dels barris dels entorns de Sarrià i Pont Major; la informació local."

De la revista se’n va editar, fins al maig de 1982, un total de 22 números, que avui dia tenen un encomiable valor de crònica i hemeroteca de les notícies, dels esdeveniments i de les persones que van protagonitzar aquells anys intensos i vibrants.

Deu anys més tard, l’any 1992, l’Ajuntament de Sarrià de Ter va començar a editar un butlletí informatiu sota la capçalera Parlem de Sarrià, que posteriorment es va transformar en una revista editada per un grup independent, en la revista, ja coneguda per a tothom, que avui teniu a les vostres mans.

Sarrià de Ter, doncs, a la seva manera va seguir amb l’esperit d’aquella revista Poble (fins i tot de la pretèrita revista Carrilet), amb la revista Parlem de Sarrià; però, i el barri de Pont Major?

Durant força anys, i de forma intermitent, el programa de la Festa Major del barri ha jugat aquest paper, brindant l’oportunitat a les entitats del barri, encapçalades per l’AV Pont Major, d’explicar les seves activitats, de mostrar les necessitats i mancances del barri, d’entrevistar als seus veïns i veïnes, etc.

Enguany, però, l’AV Pont Major no ha volgut editar un programa de la Festa Major farcit de notícies i reivindicacions sobre el barri, sinó que ha fet una aposta per a tenir una revista pròpia, per a recuperar una publicació periòdica, a raó de dos números l’any.

És amb aquesta voluntat de promoure la informació local del barri que ha nascut la revista Som del Pont, amb una capçalera que vol ser l’expressió del sentiment i orgull de pertinença al barri, i alhora de comunitat, recuperant l’esperit de la revista Poble, i donant continuïtat, per exemple, als Contrapunts, una visió crítica i reivindicativa del barri, que s’hi publicaven.

I si en alguna revista s’ha emmirallat, modestament, Som del Pont, és precisament amb la revista veïna Parlem de Sarrià, tot un referent dins el món de les revistes locals, de qualitat, rigor i prestigi innegables. 

Distribuïda a tots els habitatges del barri de Pont Major, Som del Pont també es distribueix a les biblioteques de Girona i, per descomptat, també a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter.

De moment s’ha publicat un primer número, i el desig és que pugui tenir continuïtat, que com la revista Parlem de Sarrià, pugui sumar números i anys.

Article publicat al número 119 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: Pros i contres del desdoblament del bus urbà

A finals de 2023, el transport urbà que uneix Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis amb Girona va millorar substancialment gràcies a l'increment de la freqüència de pas dels autobusos de la Línia 6, que uneix els tres municipis pels barris gironins de Pedret i Pont Major i per Sarrià de Baix, i de la nova i desdoblada Línia 16, que els uneix pel barri gironí de Sant Ponç, passant per l'Hospital Dr. Josep Trueta, Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta, el Pla dels Vinyers i La Rasa.

L'increment de freqüència, a raó de la sortida d'un autobús cada quart d'hora de cada una de les dues línies (L6 i L16) de Girona cap a Sant Julià de Ramis, va representar, només en el primer mes de funcionament, un notable increment d'ús respecte del mateix període de l'any 2022, quan la freqüència era de cada mitja hora.

Segons dades de TEISA, l'empresa concessionària de les dues línies de bus interurbà, l'increment de viatges va ser de quasi el 24 %; mentre que entre mitjans de novembre i mitjans de desembre de 2022 es van registrar un total de 77.319 viatges (aleshores només de l'L6, que feia ambdós recorreguts), entre el mateix període de 2023 es van registrar un total de 95.575 viatges (entre les línies L6 i L16), és a dir, 18.256 viatges més, que representen un increment del 23,6%.

Aquests bons resultats del primer mes d'implantació de l'increment de les freqüències és una mostra evident que amb una millora del servei, la demanda creix notablement i, aleshores sí, el bus urbà pot esdevenir, per a molts desplaçaments dels veïns i veïnes de Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, una alternativa real al transport privat.

Amb l’increment de les freqüències, els trajectes entre Girona, Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis es van desdoblar, creant la Línia 16. Si fins ara la Línia 6 feia un recorregut, per entendre’ns, circular entre Girona i Sant Julià de Ramis, passant a l’anada, per exemple, per Pedret i Pont Major, Sarrià de Baix fins Sant Julià de Ramis, i tornant per La Rasa, el Pla dels Vinyers, el Pla de l’Horta i Sarrià de Dalt, per seguir per l'Hospital Dr. Josep Trueta i Sant Ponç per arribar finalment a Girona, i viceversa, ara les línies L6 i L16 fan recorreguts lineals d’anada i tornada, sense passar per tots els barris.

Aquest desdoblament ha provocat, per exemple, que des del barri de Pont Major no es pugui arribar amb el bus urbà (L6) al CAP de Sarrià de Ter, el de referència per als veïns i veïnes de Pont Major, tampoc fins a l'Hospital Dr. Josep Trueta. El mateix passa per als veïns i veïnes de Sarrià de Baix, ja que la darrera parada, i més propera al CAP de Sarrià de Ter, de l’L6 és la de la Biblioteca Emília Xargay, situada  a uns 700 metres i deu minuts a peu.

D’altra banda, els veïns i veïnes dels barris de Sarrià de Dalt, el Pla de l’Horta i el Pla dels Vinyers no poden arribar amb l’L16, per exemple, fins a l’Ajuntament de Sarrià de Ter, o fins a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà, al barri de Pont Major, en cas que hi estudiïn, per exemple, un cicle formatiu.

Sense recular en les millores fetes, i amb l’evidència que una millora notable del servei n’incrementa l’ús, caldria reajustar els trajectes de les línies L6 i L16 per a millorar la mobilitat i garantir un millor accés amb transport públic als diferents barris i serveis. Perquè cada viatge que guanya el transport públic, ara ja ho sabem i les dades ho demostren, és un viatge menys en transport privat.

Article publicat al número 118 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: "Sarrià de Ter, 40 anys d'independència"

Perquè Sarrià de Ter no ha celebrat al mes de març d'enguany, com sí que ha fet Salt, els 40 anys d'independència municipal?

Tot i que jo tinc les meves sospites, possiblement no em correspon a mi respondre aquesta pregunta. Sí manifestar, amb un punt de tristesa, que em va saber greu que l'efemèride d'aquesta fita històrica passés desapercebuda al llarg del mes de març; és clar que també podria ser que jo, despistat, m’hagués perdut alguna commemoració, evocació o record.

Afortunadament, l'Ajuntament de Sarrià de Ter encara hi és a temps, que si tots els sants tenen vuitada aquesta celebració també, i abans no s’acabi l’any Sarrià de Ter pot recordar no només els fets, també qui els va fer possible.

Potser tampoc caldria que Sarrià de Ter fes com la vila de Salt, que cada any commemora la independència municipal lliurant els Premis Tres de Març, un reconeixement a persones i entitats que han treballat pel municipi, la seva gent i el seu entorn. Aquests premis, més enllà dels reconeixements, han contribuït a mantenir viu el record de la data any rere any i en les efemèrides més assenyalades la celebració ha estat més sonora, com enguany.

El nom dels premis fa referència a la data, el 3 de març de 1983, que el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 72/1983 de 3 de març pel qual es va aprovar la segregació dels antics municipis de Salt i Sarrià de Ter del terme municipal de Girona per constituir-se en municipis, recuperant així la independència municipal.

A Sarrià de Ter potser no cal que fem uns Premis Tres de Març, però sí que caldria reivindicar més aquesta fita, la independència municipal, la recuperació de la identitat de poble, diluïda durant quasi una dècada per la de barri. La fita, certament, va ser històrica i va ser fruit de la lluita i el treball de moltes persones i entitats, fruit de moltes reivindicacions i filla, també s’ha de dir, de la democràcia. Efemèrides rodones com la d'enguany no haurien de passar desapercebudes, ans al contrari. Com he comentat abans, encara hi som a temps.

També seria interessant establir una data de celebració i en aquest sentit jo sempre havia sentit a l'alcalde Josep Turbau reivindicar el 9 de març. Si el 3 de març la Generalitat va aprovar el decret de segregació, el 9 de març aquest es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, fent-se aleshores efectiva la independència municipal. Salt sempre ha tingut com a referència la data del 3 de març; quina data tenim a Sarrià de Ter?

La història la coneixem i, afortunadament, està ben documentada, tan sols l'hem de recuperar i recordar-la, especialment en boca dels qui la van protagonitzar, fent-los alhora un acte de reconeixement i recuperant la seva memòria, que també és la nostra.

Fa 40 anys Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal, que no s'acabi l'any sense que aquesta efemèride passi desapercebuda; no ens podem permetre que aquesta fita històrica s'esborri de la memòria col·lectiva. 

Article publicat al número 116 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: “Pla de Mobilitat Supramunicipal i Sostenible de Girona”

Com ordenar (o reordenar) la mobilitat entre els municipis de l'àrea supramunicipal de Girona per fer-la més saludable, i sostenible i que millori la qualitat de vida de la ciutadania? Aquest és el repte que té el Pla de Mobilitat Supramunicipal i Sostenible de Girona (PMUS-SGI), que agrupa els municipis de Girona, Aiguaviva, Bescanó, Fornells de la Selva, Llambilles, Quart, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter i Vilablareix.

Aquest és un pla que es cuina a foc lent, tot i que els darrers mesos sembla que s'ha avivat el foc i el pla s'està accelerant gràcies al procés participatiu que s'ha obert a la ciutadania.

Aquest pla s'inicia a finals de l'any 2020 amb la signatura d'un acord entre els diferents ajuntaments per a redactar, finançar i contractar el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible Supramunicipal de Girona; en el cas de la capital aquest nou pla naixia també amb la voluntat d'actualitzar el pla de mobilitat anterior, aprovat l'any 2014 exclusivament en clau municipal.

L'àmbit supramunicipal és aquell que tothom reivindica, però que costa tant de fer avançar, sigui quin sigui el tema a tractar: urbanisme, usos i equipaments, mobilitat... La inevitable interacció entre els municipis d'una mateixa àrea urbana exigeix esforços de planificació conjunta per part de tots, tot i que a vegades resulta inevitable el xoc i la confrontació, com hem vist i viscut aquests darrers anys amb la “batalla” pel nou Hospital Trueta.

Per això la simple voluntat d'entendre's, en aquest cas en clau de mobilitat, de tots aquests municipis és encomiable, per la qual cosa la ciutadania no podem fer més que implicar-nos-hi i participar-hi, naturalment amb una mirada crítica, alhora que generosa i, sobretot, una mirada en clau supramunicipal.

L'execució d'aquest pla hauria de definir una mobilitat més saludable dins i entre aquests municipis prioritzant desplaçaments a peu, en bicicleta i en transport públic; això implica, tal com defineix el mateix PMUS-SGI:
    • Un repartiment modal més equilibrat, en el qual tots els modes de transport tinguin un paper òptim.
    • Millorar de la xarxa per a vianants existent, creant connexions segures entre barris.
    • Promoure una gestió intel·ligent i ordenada del trànsit i de l’aparcament.
    • Millorar l’eficiència, interconnexió i competitivitat de la xarxa de servei de transport públic.
    • Facilitar l’ús de la bicicleta com a mode de transport quotidià i habitual de la població.

Després de les fases de recollida d'informació i d'anàlisi el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible Supramunicipal entrarà en la fase de diagnosi de la mobilitat i l'establiment dels objectius i estudi d'alternatives; posteriorment, ja l'any 2024, caldrà fer la redacció de l'estudi ambiental i fer la redacció de la proposta final.

Aquest pla de mobilitat es cuina a foc lent i és d'esperar que les mesures tardin a executar-se; segurament algunes de les que contindrà són fàcilment executables de forma més immediata, d'altres requeriran més temps, entre altres motius per a la recerca de finançament; en tot cas esperem que aquest pla sigui un motor de transformació de la mobilitat de l'àrea supramunicipal de Girona, que ens permeti anar arraconant cada vegada més el vehicle privat i que puguem moure'ns més, i millor, amb transport públic.

Esperem que tot aquest esforç, polític tècnic i ciutadà, no quedi, com passa amb tantes altres propostes, en paper mullat. La necessitat és imperiosa, l'exigència i el compromís han de ser màxims.

Article publicat al número 115 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: "Donació del Fons Just Manuel Casero i Madrid"

A mitjans de novembre de 2022 la família de Just Manuel Casero i Madrid vam fer la donació del fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser president del Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 1979, fruit de les primeres eleccions municipals, i finals de gener de 1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va morir sobtadament a l'edat de 34 anys.

Al llarg de la seva activitat política, social, cultural, periodística i cívica Just M. Casero va escriure molt, generant documents, articles i molts altres materials escrits, alguns publicats en forma de columna o articles periodístics en revistes, diaris i altres publicacions, d'altres publicats en forma de llibre i molts altres van restar inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista Presència i sobretot després Jaume Guillamet van publicar alguns dels seus escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un dossier especial de la revista i en un llibre que Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), amic d'en Just, va publicar a mode de biografia.

Durant més de quaranta anys, després de la seva prematura mort, els escrits, documents i papers d'en Just van restar desats en calaixos i armaris de casa sota la cura i custòdia de la seva vídua, Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 40è aniversari de la seva mort va començar gestar-se la idea de donar aquest fons al Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona.

La donació d'un fons documental, per mínim interès històric que tingui, és la millor manera de preservar-lo i de deixar-lo com a llegat per a les futures generacions, també per al seu estudi i difusió. Els arxius no només en tenen cura, també els documenten, cataloguen i digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'abast de qualsevol persona, fent que un fons personal esdevingui de domini públic.

Els arxius públics són essencials per a la preservació de la memòria, per a tenir cura de llegats personals que transcendeixen les persones que el van generar i prenen una dimensió pública imprescindible per posar en context fets, relacions i moments històrics.

Les administracions tenen una responsabilitat sobre aquesta tasca i no se'n poden desentendre; d'aquí la importància de rebre, tenir cura i digitalitzar documents i arxius, i entre els arxius, naturalment, també fotografies.

El criteri arxivístic és diferent del criteri personal; l'escriptor, editor i fotògraf Quim Curbet m'explicava un dia que, en la donació del seu fons fotogràfic a l'arxiu municipal de Girona, ell considerava que hi havia fotografies que, per la seva qualitat fotogràfica (artística, per entendre'ns) quedarien descartades, però des de l'arxivística algunes imatges tenien rellevància per la presència de persones concretes en circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor narratiu i de testimoni.

El 15 de novembre de 2022 el Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va rebre el fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el Consell Municipal de Sarrià de Ter.

L'acte de donació del fons va ser presidit per l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas i pel cap del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, reconegut recentment amb dos prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “Nobel” de l'arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.

Sobre els arxius, sobre el fet d'arxivar els papers, Just M. Casero en va escriure una columna, un Quiosc, que començava així: “Sóc un nostàlgic dels papers. Els papers poden arxivar-se de dues maneres: traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les escombraries, o apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el temps d'arxivar-los. Però aquest és un temps que no arriba mai programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.”

“Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest article en el que reflexionava sobre la dificultat de desprendre'ns-en. Aquesta mateixa dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la donació del fons: “Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de recança. El pis del Pont Major seria, des d’ara, una mica més buit, una mica més trist...
Aquell rau-rau, però, va deixat pas al ferm convenciment que a en Just li hauria agradat aquest pas que estem fent, i que tots els seus escrits i papers restaran des d’ara i per sempre en les millors mans.”

Per acabar, ja que parlem de papers i d'arxius, recordar que l'any 2008, en el marc de la X Fira del Paper, Sarrià de Ter va acollir un congrés internacional d'Arxius i Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta coda per a posar en valor la funció pública dels arxius, i alhora reivindicar la recuperació de la Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament extingida, confiem que només temporalment.

Article publicat al número 114 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: "Girona ja dibuixa la Zona de Baixes Emissions"

Ho diu la llei i és profecia: a Girona ja dibuixen la Zona de Baixes Emissions (ZBE), que haurà d'estar en dansa abans no acabi l'any 2023! I la ZBE no només afectarà directament als qui viuen a Girona, també als veïns i veïnes de qualsevol municipi, Sarrià de Ter inclòs, que vulguin entrar a la capital gironina. Agafem-nos fort, que vénen corbes!

L'article 14.3 de la Llei 7/2021, de 20 de maig, de canvi climàtic i transició energètica diu que "els municipis de més de 50.000 habitants i els territoris insulars han d’adoptar abans de 2023 plans de mobilitat urbana sostenible que introdueixin mesures de mitigació que permetin reduir les emissions derivades de la mobilitat."

Una de les mesures que inclou la llei és l'anomenada Zona de Baixes Emissions, que segons la mateixa lleu la defineix com "l’àmbit delimitat per una administració pública, en exercici de les seves competències, dins del seu territori, de caràcter continu, i en el qual s’apliquen restriccions d’accés, circulació i estacionament de vehicles per millorar la qualitat de l’aire i mitigar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, de conformitat amb la classificació dels vehicles pel seu nivell d’emissions d’acord amb el que estableixi el Reglament general de vehicles vigent." En altres paraules, la restricció que els vehicles més contaminants circulin per aquesta zona delimitada.

L'obligatorietat d'implementar la ZBE en qualsevol ciutat planteja, d'entrada, tres grans interrogants: la delimitació de la zona, és a dir, a quins carrers afectarà, les restriccions que s'aplicaran, és a dir, a quins vehicles afectarà i la temporalitat, és a dir, des de quan, fins a quan i en quines condicions s'aplicaran les restriccions. Abans d'entrar en aquestes qüestions penso que és important subratllar la finalitat d'aquesta mesura, que és la reducció de les emissions, i no la pacificació o la reducció del trànsit en general. És a dir, l'objectiu no és tant que per aquestes zones hi circulin menys vehicles, sinó menys de contaminants; és evident que avui per avui l'aplicació d'aquesta mesura fa preveure que hi haurà una reducció del trànsit rodat, tot i que la mesura no cerca aquest objectiu. És més, en la mesura que els vehicles menys contaminants vagin creixent dins el parc de vehicles, més vehicles podran accedir a aquestes zones. En tot cas, fóra bo que en paral·lel a la implantació de les ZBE també es vagin implementant mesures de pacificació i restricció del trànsit en vehicle privat, en favor del transport públic, tal i com la llei també indica, naturalment en un procés d'electrificació del transport públic.

En quin punt està Girona?
L'Ajuntament de Girona ja ha definit la delimitació de la ZBE i està pendent de definir-ne les restriccions.

Pel que fa a la delimitació, el perímetre s'inicia a la zona nord a l'alçada de la rotonda del Pont de Pedret i segueix pel passeig de la Devesa, la plaça de l'Assemblea de Catalunya, el carrer del Poble Sahrauí, l'avinguda del President Tarradellas i el carrer Riu Güell fins a la rotonda del passeig d'Olot; després segueix pel passeig d'Olot i pel carrer Emili Grahit fins a la plaça dels Països Catalans, el carrer de la Font del Rei i el passeig General Mendoza fins a la plaça Catalunya; des de plaça Catalunya s'enfila per la pujada de les Pedreres, el passeig Fora Muralla i el carrer de la Muralla i des del capdamunt del carrer, resseguint el passeig Arqueològic, el carrer Santa Llúcia, el carrer Bellaire i el carrer Jaume Pons fins el pont de Sant Feliu per enllaçar finalment amb la rotonda del Pont de Pedret. És a dir, des de Sarrià de Ter, tant circulant per l'avinguda de França com des de Pedret, s'entrarà a la ZBE a la zona de la Copa i de la Devesa.

La delimitació de la ZBE va generar un intens debat polític i d'entitats a nivell de ciutat, i tot i que el govern municipal la dóna per feta, la pròpia llei permet que es pugui modificar, ja que la seva definició s'ha de sustentar a partir d'una sèrie de paràmetres i mesuraments de contaminació, i s'ha d'ajustar a una sèrie de criteris de mobilitat, que segons una directriu d'aplicació de la ZBE són:

- La delimitació:
S’han de buscar fronteres clarament comunicables, perceptibles i recordables, és a dir, ser una àrea fàcilment identificable i reconeixible.
La delimitació ha de permetre als vehicles que arriben al seu perímetre continuar circulant sense accedir a la ZBE
- L'extensió mínima:
Es justifica que es tracta d’una zona amb característiques adequades per l’actuació, que inclou una part significativa de la població, de la superfície del municipi o del trànsit de vehicles a motor.
- El perímetre:
Ha de designar‐se de manera que eviti les formes allargades, que facilitin l’accés a peu a qualsevol punt de l’interior de la ZBE des del perímetre.

El debat respecte la delimitació va girar, en general, en si la ZBE hauria d'incloure tot el nucli urbà de la ciutat de Girona, i no només aquesta part més cèntrica, o si, en perspectiva que més endavant Salt haurà de delimitar la pròpia, caldria afrontar el debat en el marc de l'àrea urbana, entenent que la mobilitat de Girona està altament afectada per la dels municipis que l'envolten. Una altra qüestió que genera controvèrsia és l'efecte que la ZBE tindrà a nivell de trànsit i contaminació de la resta de ciutat no delimitada.

El debat sobre les restriccions, que es farà a través d'un procés participatiu, planteja entre d'altres qüestions què passarà amb els vehicles matriculats a Girona sense distintiu, especialment els que es trobin dins la zona, i naturalment què passarà amb els vehicles sense distintiu que vulguin entrar a la zona delimitada de Girona. Segons un estudi de l'Ajuntament de Girona un 25% dels vehicles matriculats a Girona no disposen de distintiu; aquest percentatge s'enfila al 30% en els casos dels barris situats al nord de Girona (Montjuïc, Pedret, Pont Major i Campdorà). D'altra banda  l'estudi també situa en un 13% els vehicles sense distintiu que circulen per Girona, estiguin o no matriculats a Girona.

Ara per ara coneixem la delimitació de la ZBE de Girona i caldrà veure com es defineixen les restriccions i quines mesures alternatives es defineixen per saber com afectarà aquesta mesura als veïns i veïnes de Girona, també als dels altres municipis que hi vulguin entrar amb vehicle privat. La implantació de la ZBE de Girona s'haurà de fer abans no finalitzi l'any 2023, prèvia tramitació de l'ordenança corresponent. Sembla evident que la seva implementació causarà molèsties, fins i tot impotència i indignació a qui no pugui accedir-hi ni pugui renovar el seu vehicle; d'aquí la importància, i la necessitat, de reforçar el transport públic, que en el cas de la zona nord de Girona, passaria per a millorar notablement (freqüències, recorregut i caràcter intermodal) de la Línia 6 del transport urbà. Aquesta qüestió, però, tal vegada requereixi un altre article!

De moment, i a l'espera de saber-ne més detalls, convé mentalitzar-nos i assumir que la ZBE de Girona és i serà inevitable abans no finalitzi l'any 2023 i que, més enllà de les molèsties que ens pugui ocasionar, és una mesura necessària i imprescindible (tot i que malauradament insuficient) per lluitar contra el canvi climàtic en general, i minimitzar la contaminació de l'aire que, dia rere dia, respirem.

Article publicat al darrer número de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: "La Brigada del Salabret"

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta". Aquest és el "leitmotiv" de la Brigada del Salabret, un grup de persones voluntàries que es dediquen a la neteja d'espais del nostre entorn, de les comarques gironines. A finals de gener de 2022 van netejar una àmplia franja d'entre les dues ribes del riu Ter al seu pas pel Pont de l'Aigua. Aquell dia, un diumenge assolellat d'hivern, jo m'hi vaig sumar. Aquesta va ser la meva experiència.

Una companya d'una associació de veïns d'un barri de Girona em va fer arribar la convocatòria de la Brigada del Salabret: la propera trobada es feia entre el Pont Major i Sarrià de Ter i va pensar que potser m'interessaria participar-hi. La Brigada del Salabret fa les seves convocatòries a través de les xarxes socials i amb dies d'antelació sempre anuncien on faran la seva propera actuació; sempre es troben en diumenge i per al 23 de gener el punt de trobada era l'aparcament que hi ha rere la gasolinera de tocar el Pont de l'Aigua, al Pont Major. M'hi vaig presentar vestit amb roba còmode i vella, d'aquella que no passa res si s'embruta o s'esquinça.

Quan vaig arribar m'hi vaig trobar en Joan Olivet, un escalenc jubilat que minuts més tard vaig saber que era el fundador de la iniciativa. En Joan em va donar una saca i un parell de guants i vam començar a arreplegar brossa del voltant de la gasolinera, repassant el camí, la nova via verda, que mesos enrere es va inaugurar sense massa ressò i que de moment mor allà mateix, mentre s'enllesteix la connexió amb Campdorà i Celrà.

En poca estona vam arreplegar un munt de guants de plàstic, d'aquells que podem fer servir quan posem gasolina, com quan ens servim fruita i verdura d'un supermercat, alguna llauna de cervesa i refresc, paquets de tabac... Excepte els guants de plàstic, més localitzats en aquella zona, les llaunes, els paquets de tabac i altres deixalles com ampolles de plàstic i sobretot “tovalloletes” van ser una constant! Fins i tot vam arreplegar una persiana, llençada a la vora del riu.

Una estona més tard va arribar la Maria Badia, una de les voluntàries que, a banda de recollir la brossa, s'encarrega de la difusió i les convocatòries de les trobades a les xarxes socials. La Maria aquell dia tenia un objectiu molt clar: netejar el sota i els entorns de tots i cadascun dels ulls del pont; això volia dir calçar-se unes botes d'aigua, d'aquelles que t'arriben ben bé fins a la cintura, i travessar el riu per arribar a la zona que hi ha al bell mig.

He passat moltes vegades per sota el Pont de l'Aigua, pel costat de la riba del Pont Major hi ha un camí, ara via verda, però mai m'hi havia posat de peus al llit (més que a la galleda!), just a sota el pont! Reconec que al principi no les tenia totes, però la determinació de la Maria em va convèncer i carregats amb saques buides ben aviat ens vam trobar, tots tres, al bell mig de l'aigua!

Arribant sencers a la franja de terra del mig del Pont de l'Aigua ben aviat va quedar clar què hi trobaríem: més llaunes de cervesa i refrescs, més ampolles de plàstic i més paquets de tabac, tot llençat, fàcil deducció, des de dalt del Pont de l'Aigua.

Més enllà de l'experiència de travessar el riu Ter de riba a riba per sota el Pont de l'Aigua l'inventari d'aquell diumenge van ser 36 kg de brossa recollits amb una persiana i una pila de llaunes, ampolles de plàstic i de vidre, tovalloletes, bricks de tota mena, gots i fins i tot pilotes; tot recollit per tres persones més una voluntària espontània que ens va ajudar a pujar les saques plenes de roba des de dalt del pont.

Trenta-sis quilos de brossa recollida pels voltants del Pont de l'Aigua que va arribar allà per l'actitud  incívica de qui passa per sobre el pont, tant a peu com en vehicle, i que impunement llancen la llauna, la burilla, el plàstic o la tovalloleta pont avall, no sé si confiant que el riu s'endurà la merda, la seva merda, corrent avall.

"No és la nostra brossa, però sí és el nostre Planeta" diuen els de la Brigada del Salabret, però aquell dia jo vaig tenir la impressió que recollia la nostra merda, la que els veïns i veïnes del Pont Major i de Sarrià de Ter (segur que també gent d'altres indrets que transiten pel pont, no ho nego) llancem per més que a banda i banda del pont hi ha papereres, per la mandra d'haver d'esperar a arribar a casa i llençar la nostra brossa a les nostres escombraries.

La Brigada del Salabret fa una feina que no li correspondria fer, una feina que hauria de ser responsabilitat de les administracions; també fa una feina que no caldria fer si tothom s'apliqués la màxima que diu que “no és més net qui més neteja, sinó qui menys embrut.”

Us convido a fer un cop d'ull a les seves xarxes socials només per a comprovar com d'incívics som encara a dia d'avui, incívics Km0; també per si us animeu a participar, algun dia, en alguna de les seves trobades, enfundats amb guants i amb ganes de contribuir a fer del nostre planeta, del nostre entorn, un millor espai en el que viure. No és tan difícil, ni costa tant...


Article publicat al número 112 de la revista Parlem de Sarrià.

L'ull del Pont: "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment"

Narcís Sastre i Fulcarà, gironí amb arrels sarrianenques, allibera el geògraf que duu a dins per a oferir-nos, en aquest llibre, la seva mirada tècnica, professional i alhora apassionada dels canvis urbanístics que han transformat la Girona del tombant de segle, i ens projecta els reptes de la Girona present i futura, una ciutat que es segueix debatent entre els seus jo administratiu i municipal, i real i supramunicipal. Escrit en plena pandèmia de la Covid-19 el llibre també recull, i així actualitza, com el confinament i les restriccions han afectat i afecten l'espai públic i l'espai privat i, per tant, la planificació urbana i urbanística.

Des de Sarrià de Ter la relació amb Girona es podria definir d'amor - odi, una relació amb sentiments ambivalents, aparentment contraris i contradictoris que, en realitat, es complementen i s'harmonitzen més bé del que sembla.

Des de Girona la relació amb Sarrià de Ter, observada amb ulls sarrianencs, es podria definir que va des de la utilitat a la indiferència, que no deixa de ser una versió menys apassionada i més pragmàtica de l'amor - odi.

Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic? Quina dotació d'equipaments tindria? Hauria conservat els trets d'identitat propis o s'haurien diluït, com amb més o menys mesura ha anat passant amb Palau Sacosta, Sant Daniel o Santa Eugènia...

El llibre "Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), de Narcís Sastre i Fulcarà, no tracta explícitament aquestes qüestions, per bé que sí que hi sobrevola en algun passatge, sobretot en relació al Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona (PDUSUG) del que, a banda de Girona, Salt, també en formen part Vilablareix, Fornells de la Selva i Sarrià de Ter. Aquest Pla Director Urbanístic, tot i ser vigent, sembla que reposa més còmodament al fons dels calaixos dels respectius ajuntaments, ja que quan gosa treure el cap resulta inevitable que no es produeixin tensions entre municipis, com hem vist, per exemple, amb la ubicació del nou Hospital Doctor Josep Trueta. La planificació conjunta continua essent, doncs, una assignatura pendent.

Més enllà d'aquesta relació ambivalent entre Girona i Sarrià de Ter (i la resta de municipis de l'àrea urbana), és evident que part del que fa o deixa de fer Girona afecta a Sarrià de Ter, i viceversa. Un exemple podria ser l'obertura del Pont de l'Aurora de Girona, que ha desviat part del trànsit provinent de Campdorà cap al Pont Major; un altre exemple seria l'Institut de Sarrià de Ter, que ha impactat en el ser o no ser de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona.

És precisament per aquesta interdependència, encara que desigual i descompensada, que el llibre de Narcís Sastre sobre el present i futur de Girona també és d'especial interès per a Sarrià de Ter, ja que per sobre de la ciutat administrativa es desplega la ciutat real, l'àrea urbana, de la que Sarrià de Ter en forma part i no se n'escapa, ni vol fer-ho.

Narcís Sastre desplega el seu particular plànol de la ciutat al llarg de 14 episodis, 14 rutes en les que ens guia per a diferents espais i indrets, testimonis i protagonistes de la transformació urbanística de Girona dels darrers seixanta anys.

Llegint el llibre hom té la sensació de passejar-se per la ciutat mentre en Narcís explica, amb una bona mixtura de coneixement científic, normativa urbanística, sempre feixuga, i vivències personals, com i perquè s'ha transformat la Plaça U d'octubre, el Parc Central, el sector dels Químics,... Sastre s'hi aproxima des de la mirada més científica i professional, i alhora també des de la mirada de qui coneix i ha trepitjat el terreny.

Des de la perspectiva de Sarrià de Ter no se'ns escapa una conclusió que Sastre comparteix en el primer capítol, "Reciclar ciutat: Girona en evolució", un capítol de caràcter introductori: "la Girona que avui coneixem es va definir i desenvolupar entre 1980 i 2010, els anys de major dinamisme."

Convé recordar que Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal l'any 1983, pel que el seu propi desenvolupament urbanístic (Pla de l'Horta, el Pla de Vinyers, sector Cobega i Pla dels Socs), recosint barris i creant nous espais urbans i equipaments, es va fer amb la ja recuperada autonomia municipal.

La resposta a les preguntes abans plantejades (Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic?...) és pura ficció, tot i que no seria descabellat especular si, per exemple, s'hauria prioritzat el desenvolupament urbanístic de la peça que al seu dia es va reservar per a la Facultat de Medicina, a tocar de Girona...

Tornant al llibre, Narcís Sastre es serveix de la transformació de Girona per fer pedagogia sobre urbanisme, explicant per exemple com el motor industrial de la ciutat va perdent força (la Grober, la Gerundense, els Químics, la Pagans...) i com es reciclen els espais que s'alliberen, bé per a usos residencials, bé per a guanyar espais verds (o grisos), bé per ambdues coses.

La seva vocació docent i pedagògica li permet fer-nos àgil i fàcil la lectura als qui, com jo, no tenim coneixements específics sobre urbanisme, i sobretot ens ajuda a identificar, observar i comprendre millor els canvis de la ciutat de Girona, dels que nosaltres mateixos també hem estat testimonis, tot i que ens els hem mirat des d'una altra mirada, des de Sarrià de Ter estant.

Al llibre es copsa el pols entre la complicada convivència de l'activitat industrial i dels usos residencials, quelcom que Sarrià de Ter coneix i pateix avui molt més que Girona, que ja fa dècades que ha centrifugat l'activitat industrial. A Sarrià de Ter aquesta és, sobretot des de la darrera crisi de Torraspapel, una qüestió encara no resolta, si és que hi ha resolució possible.

Després de fer-nos passejar, entre d'altres indrets, per la Devesa, Domeny, Santa Eugènia, la Creueta o l'Eixample (recomano fer la lectura del llibre amb un plànol de la ciutat a mà), Narcís Sastre tanca el llibre amb uns "apunts sobre la ciutat que ve" i amb un darrer capítol dedicat a qui pagarà la festa!

Sobre la ciutat que ve ens introdueix el concepte de "Girona soft", parlant més de "soft city" (ciutat tova) que de "smart city" (ciutat intel·ligent), un matís gens innocent ja que posa la tecnologia al seu lloc: és el mitjà per a gestionar la ciutat de forma més eficient, no la finalitat en sí mateixa. Narcís Sastre ho té clar: la ciutat al servei de les persones, i sobretot en la condició de vianants. I això requereix un urbanisme tou ("soft") que promogui "ciutats plurals, verdes, dinàmiques i inclusives". Ciutats més pensades per a les persones que per als cotxes.

Pel que fa a qui pagarà la festa, Narcís Sastre apunta algunes propostes sobre la fiscalitat clàssica, com l'IBI, i d'altres més modernes apostant més pel “peatge de congestió”, paradigma de Londres, que pel de les “zones de baixes emissions”, ara més en voga a casa nostra. També ens fa reflexionar sobre els costos per l'ús i ocupació de l'espai públic dels vehicles, també quan els aparquem, i la necessitat que per una millor mobilitat i sostenibilitat en reduïm l'ús i limitem l'espai que ocupen, especialment quan els aparquem, i que l'aparcament gratuït tendeixi a desaparèixer a través de fórmules flexibles i variables de pagament. No se li escapa, a Narcís Sastre, que aquesta és una qüestió no exempta de polèmica i controvèrsia, que a la festa a tothom ens agrada anar-hi, i a ningú li agrada pagar-la!

Esmentar finalment que el llibre té un proemi a cura de Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya entre el 2018 i el 2021, un pròleg a cura de Joaquim Nadal, alcalde de Girona del 1979 al 2002, i un epíleg de l'alcaldessa Marta Madrenas.

"Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" ens ofereix una imatge dinàmica de la transformació urbanística de Girona, una transformació que des de Sarrià de Ter no podem deixar d'observar, ni que sigui de cua d'ull. 

Article publicat al número 111 de la revista Parlem de Sarrià.