A primera línia

Sóc molt conscient que sóc un privilegiat: estic bé de salut i treballo des de casa. Aquests dies aquestes tres qüestions (estar bé de salut, treballar, i fer-ho des de casa) esdevenen tot un privilegi, sobretot en comparació amb qui no reuneix una, dues, o les tres d'aquestes condicions.

La salut és el més important, com ho és també en la tríada salut, diners i amor; sense salut, quin sentit tenen les altres dues coses? Trobar-se bé no només et dóna tranquil·litat a tu mateix, també a les persones amb qui convius i comparteixes confinament, si és el cas...

Treballar, seguir treballant, potser aquests dies no és vital, però és important, ja que permet mantenir no només l'activitat laboral, tot i que condicionada a les circumstàncies, també mantenir el nivell d'ingressos i això, certament, també aporta molta tranquil·litat. Són moltes les persones i famílies que aquests dies, malauradament, viuen amb patiment i angoixa per la seva situació econòmica, patint pels ingressos minoritzats o que, simplement, no arribaran, i per les despeses que, si bé ara sortejades, potser més endavant hauran d'afrontar...

Treballar des de casa significa, a més, poder-ho fer lluny del risc, des de la comoditat de casa malgrat totes les incomioditats i dificultats que casa persona que hi treballa ara pugui tenir.

Sí, sóc i em sento un privilegiat i, literalment, miro i observo el coronavirus, si més no fins ara, des de la finestra, just la mateixa que els vespres serveix per aplaudir els qui estan a primera línia!

Vosaltres, com jo, coneixeu gent molt propera a nivell familiar, d'amistat o laboral que aquests dies treballa a primera línia en molts serveis sanitaris, residencials, de seguretat, etc. I ho fan exposant-se dia sí, dia també al risc de contagi treballant, algunes vegades, amb equips de protecció individual inadequats o precaris. Treballen amb pressió i amb pressió tornen a casa, tement no només haver-se contagiat, sinó també contagiar als qui més estimen, a la seva família.; conviuen amb el virus i amb el risc a la feina, i mal conviuen a casa amb la família, moltes vegades en un aïllament preventiu autoimposat dins el confinament...

El seu compromís és admirable i la seva valentia digne de menció. Una meva cunyada és auxiliar de geriatria en un centre sociosanitari de Girona; és una de les moltes heroïnes anònimes que aquests dies lluiten a primera línia; al seu costat em sento ridícul, no només rere la finestra, també davant el meu teclat intentant trobar les paraules adequades, amb els meus dits nerviosos, per dir-li a ella, com a símbol de la resta d'herois i d'heroïnes, que moltes gràcies!