Mai plou a gust de tothom i, venint d'on venim, venint de la sequera, tampoc ens queixarem en excés si la pluja segueix essent capritxosa i cau allà on li plau; de fet és el que ha fet sempre.
A Girona la pluja ha estat prou generosa durant el mes de maig, i aquests primers dies de juny també ens acompanya, pràcticament, dia sí, dia també. No sé si la pluja que cau serà suficient per a frenar la sequera, seguir omplint els embassaments i alleugerir les restriccions, però aquesta pluja fina i més o menys constant d'aquests dies és, com a mínim, redemptora.
Si fos més atrevit, sortiria al pati de casa amb el tors nu sota la pluja... què al pati! Sortiria al carrer de davant de casa, o encara millor, en un carrer cèntric de Girona, i amb el tors nu sota la pluja, i amb llàgrimes als ulls, recordaria les últimes paraules del replicant Roy Batty, acompanyades d'unes lleugeres i delicades notes de la banda sonora de Vangelis:
"Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja".
"És hora de morir", diu al final de l'escena, deixant anar un colom blanc que, aletejant, vola enlaire, vola cap al cel. Paradoxalment, amb la seva mort se'ns fa més present la nostra mortalitat, la fragilitat humana davant un món decadent, superpoblat i contaminat. El nostre món.
Em sembla que per més que plogui, trobarem poc consol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada