Amb la mà ben oberta!

Imatge de Gerd Altmann a Pixabay

Els primers dies de confinament, i fins ben bé la primera setmana, van ser molt desconcertants a tots els nivells: personal, familiar, social, laboral...

Totes les nostres activitats habituals, o si més no la majoria, es van anar aturant, algunes en sec, en una caiguda lliure en la que ni tan sols vam poder cridar "mayday mayday"! Símbol d'aquella desesperació va ser el paper de vàter, bé preuat de primera necessitat (?) que aquells primers dies va desaparèixer dels passadissos dels supermercats. Devíem estar, literalment, cagats de por!

Amb la perspectiva que ara ja tenim, un xic més habituats (i resignats) al confinament, la percepció és que aquells dies estàvem mig estabornits per l'impacte de l'inesperat, inèdit i incert confinament. En certa manera potser encara ho estem, mig estabornits, tans sols que ens hi anem habituant. Símbol d'aquesta habituació han estat la farina i el llevat, també desapareguts durant dies dels passadissos dels supermercats, senyal de la necessitat d'omplir més temps a casa fent pans i coques i, aquest darrer cap de setmana, brunyols!

En moltes de les converses confinades d'aquests dies es parla de les lliçons que en traurem de tot plegat, i a mi la imatge que tot sovint em ve al cap és la d'una plantofada a la cara, una d'aquelles amb la mà ben oberta! Una hòstia d'aquelles que ens fan reaccionar!

Sí, aquella plantofada a temps tan pedagògicament inapropiada, tot i que socialment més acceptada, no sé si per efectiva. En el nostre cas, no sé si aquesta és l'hòstia, amb perdó, que necessitàvem o estàvem esperant col•lectivament per a reaccionar, per a preservar la vida del nostre planeta i, vés quina paradoxa, per a preservar la nostra...

No tinc massa clar que finalment aprenguem totes les lliçons que, se suposa, hem d'aprendre amb aquesta plantofada; tampoc ho fan els infants que reben l'hòstia presumptament a temps; ja sabem (reconeguem-ho una vegada més) que la plantofada és, més que una estratègia raonada i raonable per canviar les actituds, el senyal més evident de desesperació i manca de recursos de qui allarga la mà.

Definitivament, no tenim remei!