Minuts Musicals localitzats a l'Empordà

"L'Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l'esplanada gegantina d'un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, Les Salines -El Canigó s'ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assitia a l'espectacle-, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns."

Així comença el primer capítol, "Un mite, una virtut i una dansa", del l'encara ara (i per sempre) imprescindible llibre "Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972) de Joan Guillamet i Tuèbols.

L'Empordà certament és una sardana, per obra i gràcia del mestre Enric Morera, tot i que també és una de les cançons de capçalera del rock català, encimbellada per Sopa de Cabra.

La música sempre carreteja records amunt i avall, també llibres com aquest de Joan Guillamet; ho expressava prou bé un altre empordanès il·lustre, Josep Pallach, al pròleg: ""El llibre m'ha fet reviure -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l'hagi conegut- l'Empordà que, ara que hi vaig més sovint del possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit."

En Sanz sempre hi era

He plantat un arbre, he tingut tres filles i no he escrit cap llibre, però durant uns quants anys vaig militar en un partit polític, el PSC.

És una etapa de la meva vida de la que no en renego, al contrari, la reivindico i l'agraeixo; va ser una etapa per moments molt intensa, plena de vida, coneixences i experiències, també de lliçons i aprenentatges, de lliçons de vida, més enllà de les polítiques.

Quan penso en aquella etapa, quan recordo aquells anys, en les innumerables reunions i assemblees de l'agrupació de Girona, o de la federació de les comarques gironines, en actes polítics, mítings o altres trobades hi ha una sempre una constant, en el record apareix una persona que sempre se'm fa present, que sempre hi era: en Jesús Maria Sanz.

En Jesús Maria era un militant de base, però no dels que paga la quota i vota cada quan toca, un militant dels que s'implica i participa, dels que intervenia en les reunions i assemblees i ho feia sense més ànim que contribuir, aportar i formar part, sense perseguir cap càrrec electe i col·laborant sempre a fer més fluida la dinàmica interna del partit. Per ell el partit era un nosaltres, un espai de treball i lluita compartits, mentre per altres era evident que el partit era un jo...

Inesperadament en Jesús Maria Sanz López es va morir la setmana passada; amb ell se'n va una part del PSC que jo he estimat; també una part del PSC i de la Girona que mantenia viu el record del meu pare i viu el record i testimoni del "pallaquista" PSC - Reagrupament.

En Jesús era un conversador nat, un conversador incansable. En una època de massa monòleg, ell representava la conversa, mot que prové del llatí  "conversari", que vol dir "viure amb companyia, tractar amb algú".

Compromès, lluitador, activista i conversador, així recordaré sempre en Sanz, com li dèiem a casa... DEP.

Apunts de política de 1974

Políticament l'any 1974 va ser un any mogut! Bé, i quin any no ho és?

L'any 1974, concretament el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units, Richard Nixon, va fer quelcom que mai fins llavors, i mai des de llavors, cap altre president nord americà ha fet: dimitir! El cas "Watergate" fa fulminar la seva carrera política i va convertir en president el fins llavors vice-president Gerald Ford.

Aquell mateix any qui també va accedir a la presidència del seu país, via electoral, això sí, va ser el francès Valéry Giscard d'Estaing, després d'unes eleccions en què François Mitterrand va guanyar la primera volta, tot i que de manera insuficient, però Giscard d'Estaing es va imposar clarament en la segona i va esdevenir president de la República Francesa.

A casa nostra la democràcia feia moltes dècades que s'enyorava i aleshores, fa 40 anys, ni tan sols es flairava! L'octogenari dictador, el general Franscisco Franco, signava encara fa 40 anys, sense que li tremolés el pols, sentències de mort, entre elles la de Salvador Puig Antich!

Però sota el règim de la dictadura franquista els moviments i organitzacions que lluitaven per la recuperació d ela democràcia i de les llibertats s'anaven organitzant. Al novembre del 1974 Jordi Pujol, entre d'altres, funda a Montserrat Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i aquell mateix any Josep Pallach crea Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que dos anys més tard esdevindrà el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament.

El socialisme espanyol celebra a l'octubre de 1974, al municipi francès de Suresnes, el XIII Congrés del PSOE, el "congrés de Suresnes", que escull a Felipe González com a secretari general del partit.

Aquell congrés, com l'ambient polític de l'esquerra en general, va viure i veure amb esperança com a Portugal l'alçament militar del 25 d'abril de 1974, l'anomenada Revolta dels Clavells, posava fi a la dictadura salazarista portuguesa.

Any de canvis el 1974... Un any, per cert, que va veure com s'inaugurava, a principis de novembre de 1974, el Pont Aeri Barcelona - Madrid!

Ben segur que m'he deixat un munt de coses, notícies i anècdotes sobre la política de l'any 1974... Només volia fer-ne una pinzellada, quatre titulars!

40 anys després, però,

• als presidents els segueix costant dimitir
• l'ombra del que representa Franco segueix essent molt allargada
• CDC sembla que s'està re-fundant
• al socialisme espanyol li convindria un altre "Suresnes"
• el socialisme que representava Josep Pallach sembla no tenir espai dins el PSC
• ens segueix indignant l'execució de Salvador Puig Antich
• ens segueix meravellant recordar el dia que els militars van alçar-se en favor de la democràcia
• i el Pont Aeri és, sobretot avui, un lobby d'empresaris catalans i espanyols que no volen que Barcelona i Madrid es separin políticament...

Quin país, quin món!

Com canten Lax'n'Busto: que boig el món!




-----------------------

Sobre l'any 1974 també he recordat la música, la televisió i la ràdio; i tots aquests "minuts musicals del 1974"!

El mes vinent, com sempre el primer dimecres de cada mes d'aquest 2014, faré un cop d'ull al 1974 des de la història!