Enlloc com a casa. Pot ser luxós l'hotel, o simplement confortable, i bo el menjar que quan després d'uns dies de viatge tornem resulta inevitable el comentari: enlloc com a casa.
A casa tot ens és més còmode i pràctic, el llit, el sofà, el lavabo, el menjar... Per dures que siguin les parets ens acabem modelant a casa nostra, i casa nostra a nosaltres a base de fer-hi vida i de transformar-la, amb els seus defectes i les seves virtuts, en quelcom més que una casa: una llar.
I si hi ha una època de l'any en què les llars són part essencial de la festa, és el Nadal! Les festes de Nadal es viuen sobretot a casa, a la pròpia, a la dels pares, a la dels avis...
Poden ser grans i majestuoses, o bé petites i modestes; poden ser un pis o una casa adossada, poden ser de lloguer o de propietat... Poden ser de moltes maneres i, no obstant, moltes tenen en comú l'evidència que, efectivament, enlloc com a casa!
A aquestes alçades del calendari compto que ja teniu l'arbre de Nadal ben guarnit!
Natural o de plàstic, dins de casa o a fora, adornat amb lluents i acolorides boles i amb lluminària o sense l'arbre de Nadal és, juntament amb el pessebre, un element decoratiu imprescindible del Nadal.
L'arbre de Nadal és, en moltes cases, el centre neuràlgic de les celebracions nadalenques, el lloc on el Pare Noel o els Reis d'Orient deixen els regals, o bé on el Tió de Nadal finalment, després de tant d'empatx, s'allibera!
Icona d'aquestes festes l'arbre de Nadal també és venerat musicalment amb cançons, perquè si un altre patrimoni té el Nadal és la música i la nadalenca és tot un gènere!
En moments de crisi a vegades és convenient tornar als orígens, o si més no rememorar-los, no per pura complaença sinó per cercar-ne l'arrel o, encara millor, la llavor.
I si d'una llavor prové la nostra cultura és, entre d'altres i sobretot, de la Grècia clàssica i d'Atenes. I això ens serveix per dos conceptes l'origen dels quals són indestriables d'Atenes: Europa i la democràcia.
Aquests dies estem veient com al cor polític d'Europa, al Parlament Europeu, també hi ha pomespodrides per la corrupció; també aquests dies veiem com a Espanya la democràcia, de nou, corre el risc de ser torpedinada per poder judicial, el que encara manté més rèmores del passat, d'aquell que el dictador va deixar lligat, i ben lligat.
A Atenes, de la Gràcia clàssica, en queden ruïnes i aquí el que hauríem de fer, amb la corrupció i amb els atacs a la democràcia, és enrunar-los, dinamitar-los i convertir-los en runes, que no ruïnes, que només ens en salvarem si en fem una demolició total.
Tornar als orígens no (només) per no perdre la identitat, sobretot per no perdre la dignitat.
Per ancestrals que ens puguin semblar, les tradicions no són ni han estat immutables al llarg del temps, ans al contrari, són vives i, com les espècies, han anat evolucionant i ho fan encara ara. Valgui com a exemple la manca de consens en relació al nostrat Tió de Nadal: apareix a casa? Es va a buscar al bosc?...
Diu la llegenda del Pare Noel (Santa Claus) que és originari del Pol Nord, des d'on baixa la nit de Nadal amb el seu trineu estirat pels rens... Però com en tota tradició, mite, veritat i llegenda es confonen i es fonen segons les circumstàncies i la conveniència del moment, pel que tot i que en pugui conservar alguna reminiscència, hom pot considerar que poc queda, en el personatge de SantaClaus, barbut, panxut i vestit de vermell, de l'original, i originari, Sant Nicolau de Bari...
És curiós com una tradició europea va travessar l'oceà, de mans d'emigrants holandesos, i va tornar al vell continent segles després transformada i ben empaquetada. És evident que Sant Nicolau de Bari no era del Pol Nord, sinó que sembla que va néixer a l'actual Turquia, però aquesta és, possiblement la menor transfiguració del personatge; al capdavall, és de suposar, una exigència del guió...
Sant Nicolau de Bari no va néixer al Pol Nord, sí Santa Claus... En qüestió de dies, ja sentiremdringar els seus cascavells...
De la mateixa manera que sembla inevitable que en un alt percentatge soni la cançó "Money" de PinkFloydquan es parla de diners en algun reportatge, també ho és que soni "London Calling" de The Clash quan es parla de Londres, o quan apareix Londres en alguna pel·lícula.
Ambdues cançons s'ho valen, sens dubte, i si funcionen és perquè ambdues es relacionen de forma automàtica amb el concepte. Londres és una de les grans capitals, i certament amb imatges de Londres també podria sonar "Money", que és un dels grans centres econòmics mundials, tot i que tampoc ha pogut evitar, com tota l'economia britànica, els estralls de la crisi, que s'han sumat als del Brèxit.
Rient-se de la seva teòrica grandesa, diuen algunes teories, el grup The Housemartins van titular el seu disc de debut "London 0 Hull 4", una manera de dir que els de Hull (Kingston upon Hull, ciutat del comptat de Yorkshire) guanyaven per golejada als londinencs, essent ells la quarta gran banda d'aquesta localitat després de Red Guitars, Everything but the Girl i The Gargoyles. Sí, una mica com La Ludwig Band, el segon millor grup d'Espolla...
Títol a banda The Housemartins no van dedicar cap cançó a la capital britànica, com sí van fer-ho The Clash donant títol al seu mític disc, el tercer de la seva discografia i un dels imprescindibles de la història del rock, i a la primera cançó que conté, inspirant-se en el títol en el missatge que els locutors de la BBC feien servir durant la Segona Guerra Mundial: "London Calling"...
És dir Chicago i, quasi de forma immediata, fins i tot involuntària, pensar em Michael Jordan o, prescindint de l'esport, en música!
Fa vint anys el director Rob Marshall va triomfar amb l'adaptació al cinema del musical "Chicago", amb brillants interpretacions de Catherine Zeta-Jones, guanyadora d'un Oscar pel seu paper en aquesta pel·lícula, Renée Zellweger o Richard Gere.
No en va Chicago és una de les capitals del Blues, del Jazz o del Gospel, també bressol de la música House, tot i que en aquest estil segur que no hi entrarem...
Chicago és una gran ciutat, una de les més grans i poblades d'Estats Units, ciutat que ha inspirat granscançons, i que també dóna títol a unes quantes de bones!
Berlín és d'aquelles ciutats que atrau; suposo que sobretot pel pes de la història, també per la cultura.
És d'aquelles ciutats, com Nova York, París o Roma, que de tan trepitjades és inevitable que inspirin històries i cançons, ja no dels i les berlineses, sinó de qui la visita, o s'hi està. Potser tots els camins duen a Roma, però no són poques les coses que passen a Berlín!
L'any 1973 Lou Reed li va dedicar un disc, amb cançó homònima, tot i que el disc no va ser, ni de bon tros, tan reeixit com el que li va dedicar a la seva Nova York!
El grup irlandès U2 va enregistrar-hi a principis dels anys noranta del segle passat un dels seus millors discs, Achtung Baby, tot i no dedicar-li cap cançó...
A qui sí que la capital alemanya ha inspirat, bé, més que la capital en sí, se suposa que les vivències que aquests musics hi han tingut, és a Coque Malla i a Rozalén. Ambdós tenen una cançó que duu per títol el nom d'aquesta gran ciutat, cançons que expliquen petites històries domèstiques i personals, i ja sabem que com més petites, més universals!
En una llista dels tres grups de música preferits no hi sortirien, en una dels 10, segurament sí! The Cure potser no són un dels meus grups de capçalera però sens dubte són part imprescindible de la meva discoteca.
És per això, també per altres motius, que aquest dijous els vaig anar a veure a Barcelona i la veritat és que els vaig trobar molt en forma! No van escatimar minuts ni, amb prou feines, cançons, amb un finalapoteòsic i trepidant en el que van reservar gran part dels seus èxits.
Triar una sola cançó de The Cure no és fàcil, la seva col·lecció de grans cançons és àmplia, però sempre n'hi ha una que destaca: en el meu cas, "A Forest".
Aquesta és una de les cançons que més bé sintetitzen l'atmosfera musical de The Cure, aquesta atmosfera gòtica tan característica de la New Wave.
Tots els camins porten a Roma i els de Gerard Piqué, més que portar-hi, hi van passar, especialment la nit del 27 de maig de 2009 quan va alçar la seva segona Champions League, la primera amb el Barça!
Però abans de Roma el camí del central barceloní, i barcelonista, va passar sobretot per Manchester, on va marxar deixant el Barça essent juvenil i on madurar a nivell personal i futbolístic sota la batuta de Sir Alex Ferguson.
Aquests dies Gerard Piqué està posant el punt i final a la seva carrera com a futbolista i Manchester és parada obligada; hi va arribar amb 17 anys i en va marxar, per tornar al Barça, amb 21 anys.
I si Manchester és una plaça futbolística important, amb el mític United i, més recentment, amb el potent City, també és una plaça important a nivell musical, essent la ciutat que entre d'altres va veure néixer músics com Ian Curtis (Joy Division), Andy Gibb (Bee Gees), Morrissey (The Smiths) o Noel Gallagher i Liam Gallagher (Oasis), o essent el bressol del "so Madchester"...
Gerard Piqué deixa el Barça com a futbolista i assegura que algun dia tornarà, amb la mirada més cap al llotja que cap a la banqueta del Camp Nou... És evident que el Barça és la seva pàtria, també que potser sense Manchester (i Saragossa) Piqué no hauria estat Piqué.
No heu tingut mai el pensament, per fugisser i minso que fos, de marxar ben lluny, a l'altra punta del món? Vaig tardar anys a entendre que això de l'altra banda del món que cantaven els Barrufets a la introducció de la sèrie de dibuixos animats, és molt relatiu: "Molt lluny d'aquí, a l'altra banda del món és on viuen contents els barrufets..."
Siguis on siguis sempre hi ha una altra banda del món, i l'exacta d'on som són les antípodes, i les nostres, les de Catalunya són ni més ni menys que Nova Zelanda!
En cas d'anar-hi no sé si hi trobaria Barrufets, que de fet deuen ser a tot arreu... Potser seria més probable ensopegar amb algun hòbbit, ja que la Terra Mitjana es troba a Nova Zelanda... De fet és l'únic país amb permís per posar figures de hòbbits en la moneda de curs legal.
No necessàriament només pels hòbbits, també pel fet d'estar a les antípodes, algun dia m'agradaria trepitjar Nova Zelanda...
Jo queixant-me de la durada efímera dels darrers governs de Catalunya i el de la primera ministra britànica Liz Truss és de rècord.
No sé si tots els mals de la inestabilitat política de la Gran Bretanya són atribuïbles al "brèxit", però la situació és tan esperpèntica que fins i tot sona, a les travesses, el retorn del despentinat Boris Johnson!
No sé què farà Liz Truss quan deixi el 10 de Downing Street, no sé si tornarà a la seva Oxford natal...
No era a Oxford sinó el carrer londinenc que aquesta mítica ciutat universitària li dóna nom que a la seva manera "Everything But The Girl" evocava, amb "Oxford Street" una joventut perduda: "Quan tenia disset anys, Londres significava Oxford Street".
"Oxford", d'Allan Hill, també respira certa nostàlgia, i parla de finals... El de Liz Truss ha estat tan precipitat que contrasta amb el llarg regnat de la reina que la va investir just abans de morir...
Sempre que es parla de Tijuana (Mèxic) penso en La Jonquera. Suposo que és pel fet que ambdós municipis són fronterers. Els espais fronterers tenen personalitat pròpia i generen una sèrie de dinàmiques i d'activitats, no sempre legals, molt comunes, amb tant de trànsit de coses i persones, no sempre legals.
No sé si, com l’Associació de Micropobles de Catalunya, hi ha alguna associació que els uneix i agermana, per allò de compartir amb els iguals. Al capdavall Tijuana i SanDiego, i La Jonquera i El Pertús segur que tenen molt més en comú del que aparentment podria semblar.
Fronteres a banda, no sé quins grups musicals hi ha de Tijuana, com Sangtraït de La Jonquera, però sí que hi ha un mític grup de rock que va prendre el nom de la ciutat mexicana, Tijuana in Blue, i també que la ciutat fronterera ha inspirat bones cançons de grans músics!
Diuen que és la ciutat que no dorm i jo no tinc clar que algun dia hi dormi... Tampoc em treu gaire la son, tot i que Nova York és a la llista de destins que algun dia m'agradaria conquerir: si algun dia hi vaig, perfecte; i si no, què hi farem no es pot fer tot!
Són molts els retrats artístics de Nova York, des de les pel·lícules de Woody Allen a les cançons de LouReed, sobretot amb el majestuós disc "New York", en la que hi trobem la magnífica "Dirty Blvd".
És clar que Nova York, musicalment parlant, sobretot és "New York, New York" amb la veu de FrankSinatra, tot i que qui la va cantar primer va ser Liza Minnelli per a la pel·lícula homònima del novaiorquès Martin Scorsese protagonitzada per l'actriu i cantant i pel també actor novaiorquès Robert de Niro.
Mentre no em desperti a la ciutat que no dorm, l'escolto...
Pocs grups concentren, a la història de la música, tant talent en tan pocs discos com el grup anglès, originari de Hull, The Housemartins. En la seva curta vida (1983 - 1988) van publicar només dos discs, però quins dos discs! Estan farcits de grans cançons, cançons i compromís.
Sota l'aparença de cançons de rock lleugeres les lletres estan carregades de crítiques a la monarquia, al govern de Margaret Thatcher, als terratinents o a les difícils condicions de vida de la classetreballadora.
Però la seva mirada va més enllà de la seva Anglaterra natal i en aquesta cançó també miren cap a la República de Sud-àfrica i la seva política de segregació racial, l'apartheid...
Johannesburg és la ciutat més gran i poblada de l'estat, tot i que no és cap de les tres capitals; la ciutat dóna títol a aquesta cançó del grup, cançó senzilla cantada només amb l'acompanyament d'una guitarra.
L'apartheid ha quedat enrere, tot i que, malauradament com de feixisme, encara se'n poden trobartraces... Convé no oblidar-ho.
"A Rússia hi viu sa gent amb zero graus, se congelen i s'aguanten", cantaven Antònia Font... O hem de dir canten?, ara que han tornat als escenaris...
A Rússia aquests dies hi passen moltes coses i, amb zero graus o no, molts ja no s'aguanten, sinó que més aviat fugen per evitar ser cridats a files a engreixar les tropes per lluitar contra Ucraïna, que sembla que guanya terreny...
Ignoro quants dels que fugen fins ara aplaudien la guerra, però és clar, una cosa és que et facin la guerra, l'altra és fer-la en primera persona, anar al front! Entenc la fugida, jo tampoc voldria anar al front, que no tothom ho faríem, no ho donaríem tot per la pàtria, fos quina fos la pàtria...
I és que això d'anar a la guerra és com jugar a la ruleta russa... I ja sabem que quan en una novel·la, obra de teatre o pel·lícula entra en escena una arma, tard o d'hora s'acaba disparant...
L'any 1970 Neil Young va publicar, en el disc "After the Gold Rush", la cançó "Southern Man", en la que feia una crítica oberta i descarnada de l'esclavatge dels estats del sud, una qüestió sempre controvertida. Dos anys més tard, en el disc "Harvest", hi insistia amb "Alabama".
Aquestes dues cançons van fer pujar la mosca al nas al mític grup de rock sureny "Lynyrd Skynyrd", que com a resposta van publicar, el 1974, "Sweet Home Alabama", esdevingut referent i himne per a l'estat d'Alabama.
Si aquestes dues cançons del canadenc Neil Young van motivar la publicació de "Sweet Home Alabama", amb explícites referències al Neil Young dues més en van "facilitar" la creació; diuen que la línia vocal es va inspirar en la cançó "You're Looking Fine" dels longeus The Kinks, i que el "riff" de guitarra es va inspirar, quan no plagiar, amb la cançó "Let My Song Through" del grup Them, del talentós Van Morrison.
Abans de tota aquesta batalla política i musical un altre genial Morrison, Jim Morrison, va publicar amb The Doors, l'any 1967, la cançó "Alabama Song (Whisky Bar)" , una adaptació de la cançó "Alabama Song" escrita dècades enrere per Bertolt Brecht i musicada per Kurt Weill, i utilitzada, entre d'altres, en l'òpera "Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny".
Anglaterra plora la seva reina. Aquest bé podria ser un titular de qualsevol diari d'arreu del món publicat aquests dies, en el cerimoniós i llarg comiat de la reina Elisabet II.
La seva longevitat, també i especialment la del seu regnat, l'han convertit en un símbol, una icona de la corona britànica, encunyat també per la seva actitud règia i el seu caràcter més aviat eixut, que en la mort de Lady Di va fer trontollar la seva popularitat.
Elisabet II ja és història (ho era fins i tot abans de morir) i per més que el possible titular podria funcionar, és evident que no la plora tota Anglaterra. Ni tota Anglaterra ni tot el món. Podem no plorar-la i, no obstant, reconèixer que malgrat l'enorme distància (social i política) tenia quelcom digne d'admirar: potser la fermesa (duresa fins i tot) amb la que va exercir el seu càrrec, amb una recta responsabilitat (pulcritud si voleu) institucional, a anys llum, per exemple, del descarrilat rei emèrit Joan Carles I.
Quants dels que no la ploren han recuperat la mítica cançó, i portada de disc, "God Save the Queen" dels Sex Pistols? La referència és inevitable, doncs a la seva manera, i per disgust de la reina, Sex Pistols també van contribuir a la seva iconografia, fent-la protagonista d'un dels himnes del punk i fent-se present, en forma de disc o de pòster, on no la podien ni volien veure ni en pintura.
Posats a transitar pel punk, ara que hi hem ensopegat, jo sempre he preferit un altre dels grupsimprescindibles del moviment, The Clash, tot que més que quedar-s'hi, van transitar pel punk en els seus inicis i van deixar-se influir després per altres estils musicals, mantenint, això sí, l'esperit crític de les seves lletres.
The Clash potser no escopien tan bé lletres i cançons de tres minuts com Sex Pistols, però amb el seu eclecticisme també llançaven dards contra el sistema, forjant memorables discs i cançons...
Amb la mort de la reina Elisabet II més que recuperar "God Save the Queen" trobo més interessant recuperar l'última gran cançó de The Clash, "This is England", publicada l'any 1985 al seu sisè i darrerdisc, "Cut the Crap", amb la banda trencada i en plena descomposició. Així és com veien Anglaterra The Clash a mitjans dels anys vuitanta, l'Anglaterra, també, de la reina Elisabet II...
Si hi ha una imatge que representi com cap altra les vacances d'estiu sens dubte és una platja.
Ens la podem imaginar de sorra blanca i fina, aigua cristal·lina amb tons verdosos, desèrtica i amb palmeres en un racó i un para-sol petit de paper sobre el combinat que tenim just al costat de la gandula des de la que contemplem i gaudim d' aquest paradís terrenal.
Aquesta, ho sabem, és una imatge de postal molt allunyada de la realitat de les platges de la majoria de mortals. La nostra platja té la sorra importada, està curulla de restes de cigarretes, té l'aigua tèrbola i bruta i està massificada de gent i tovalloles, amb la guingueta de torn amb la música a tot drap i escampant pudor de peix fregit; i quan hi anem ens encomanem a Èol confiant que cap cop de vent no desclavi el para-sol de la sorra i el clavi mortalment al pit d'algun turista rostit.
Bé, potser sí que ara n'he fet un gra massa... La platja tampoc és tan desastrosa i el cert és que no totes les platges són iguals, ni en totes hi ha tantes aglomeracions ni molèsties. Sigui com sigui, i sigui quina sigui, la platja és un territori a conquerir per a molts de nosaltres a l'estiu, també durant les vacances, fins i tot pels que afirmeu que sou més de muntanya.
Al capdavall de platges, com de cançons, també n'hi ha per tots els gustos...
"L'Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l'esplanada gegantina d'un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, Les Salines -El Canigó s'ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assitia a l'espectacle-, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns."
Així comença el primer capítol, "Un mite, una virtut i una dansa", del l'encara ara (i per sempre) imprescindible llibre "Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972) de Joan Guillamet i Tuèbols.
L'Empordà certament és una sardana, per obra i gràcia del mestre Enric Morera, tot i que també és una de les cançons de capçalera del rock català, encimbellada per Sopa de Cabra.
La música sempre carreteja records amunt i avall, també llibres com aquest de Joan Guillamet; ho expressava prou bé un altre empordanès il·lustre, Josep Pallach, al pròleg: ""El llibre m'ha fet reviure -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l'hagi conegut- l'Empordà que, ara que hi vaig més sovint del possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit."
Tot i que el pic de les festes majors del nostre país és d'aquí un mes, a mitjans d'agost, al voltant del dia 15 en motiu de la Mare de Déu d'Agost (l'Assumpció de Maria), no són poques les que ja es celebren en pobles, viles, ciutats i barris, especialment després de la revetlla de Sant Joan.
Precisament aquest cap de setmana celebrem la deu meu barri, una festa modesta i resistent que, com totes, vol ser un punt de trobada i celebració veïnal. Estiu i festa major no són sinònims però caminen agafats de la mà, tot i que més enllà de l'estiu, fins i tot a l'hivern, també hi ha festes majors!
