Barcelona'92

Penso en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 i en tot el que van representar i tinc, com amb altres fets i coses de la vida, sentiments contraposats.

Quan passen per la televisió les imatges de Joan Antoni Samaranch, aleshores president del Comitè Olímpic Internacional, pronunciant el 17 d'octubre de 1986 "A la ville de... Barcelona" em veig al pati de l'escola, a l'hora de menjador, saltant d'alegria per la notícia, que ens deuria anunciar algun mestre mentre jugàvem al pati. Jo aleshores tenia 12 anys i per mi això dels Jocs Olímpics era tot un espectacle després de veure un senyor volant a Los Angeles 1984, a banda de Carl Lewis.

Un parell o tres d'anys més tard, ja a l'institut, la cançó "Barna 92" dels "Decibelios" ja formava part de la meva col·lecció de cintes i vinils i alimentava la visió més crítica, la cara oculta dels Jocs Olímpics de Barcelona'92 amb l'Operació Garzón com a trist episodi. De l'època preolímpica de l'institut també recordo la difusió d'un vídeo promocional dels Jocs, diria que també del voluntariat, en el que hi apareixia ballant sardanes una companya de classe...

Ara que fa 30 anys que es celebraven els Jocs i que qui més qui menys recorda on era i què feia, jo era a Holanda amb el grup de Truc del CAU participant en el "Nawaka", una trobada internacional de joves escoltes organitzada pels escoltes d'allà, que són més d'aigua que de muntanya, per raons òbvies. Aquells dies vam viure força aliens als Jocs de Barcelona, entre l'estada i la mica de turisme que vam fer després per Holanda... Potser va ser només per caprici del calendari, però una part de mi agraïa no ser-hi, no ser-ne del tot partícip.

Aquell estiu, però, vaig acabar pujant a l'Estadi Olímpic de Montjuïc; va ser un dia de principis de setembre, abans de començar el curs, per veure una jornada dels Jocs Paralímpics; em va impressionar molt veure tants esportistes amb discapacitat física competint a tan alt nivell invocant l'esperit de la Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona'92.

Sens dubte els Jocs Olímpics de Barcelona'92 van impulsar la ciutat i el país, van transformar-nos urbanísticament i també mentalment, una bona injecció d'autoestima; allò de situar-nos al mapa a nivell mundial... És clar que el seu èxit també va tenir un preu; no tot van ser flors i violes i no tot s'ha recordat prou, aquests dies...

Aquests dies potser tirem més de nostàlgia que de memòria, al capdavall els records es fixen amb més intensitat gràcies a les emocions; els Jocs Olímpics de Barcelona'92, com tantes altres coses de la vida, em segueixen generant sentiments contraposats, una mena de relació d'amor - odi en la que no puc desempallegar-me de cap de les dues emocions. 

Em sembla, però, que més que els Jocs sóc jo, que aquesta ambivalència és cosa meva, defecte de fàbrica!