"L'Empordà, abans que hi hagués habitants, ja era un país sardanista. I la plana era l'esplanada gegantina d'un magne aplec geològic. Agafats de carena en carena, els turons superbs del Paní, de Sant Salvador, Puig Neulós, Les Salines -El Canigó s'ho mirava del seu recés estant, a tall de foraster que assitia a l'espectacle-, Bassegoda, el Mont i el Montgrí puntejaven i puntegen encara una sardana llarga, molt llarga i oberta de cara a la mar, al compàs dels acords exhalats per la tramuntana, que, com una cobla invisible, es ficava pels canyers, on trobava flabiols, tibles i tenores, i per les balmes dels suros i de les oliveres, que convertia en greus fiscorns."
Així comença el primer capítol, "Un mite, una virtut i una dansa", del l'encara ara (i per sempre) imprescindible llibre "Coses i gent de l'Empordà" (Editorial Selecta, 1972) de Joan Guillamet i Tuèbols.
L'Empordà certament és una sardana, per obra i gràcia del mestre Enric Morera, tot i que també és una de les cançons de capçalera del rock català, encimbellada per Sopa de Cabra.
La música sempre carreteja records amunt i avall, també llibres com aquest de Joan Guillamet; ho expressava prou bé un altre empordanès il·lustre, Josep Pallach, al pròleg: ""El llibre m'ha fet reviure -i ha de fer reviure en el lector, per mica que l'hagi conegut- l'Empordà que, ara que hi vaig més sovint del possible, semblava mig esborrar-se en el meu esperit."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada