Qui dies passa...

Tot va començar un dia, el dia que el nostre marcador es va posar a zero, tot i que en realitat ja feia dies, setmanes i mesos que avançava.

Tot va començar el dia que vam arribar al món, que vam veure la llum, literalment la de la sala de parts però em sembla que l'expressió és més aviat una metàfora.

Tot va començar quan vam arribar, no sense previ avís, que de fet ens esperaven però sí una mica per sorpresa: alguna agenda d'algú, aquell dia, deuríem alterar.

Tot va començar, m'agradaria pensar, amb un bri d'il·lusió, fins i tot amb alguna dosi d'emoció i, perquè no, alguna llàgrima galta avall. Potser també amb un alleugeridor per fi!, que ja sabem que tothom, abans de néixer, ja és una càrrega.

Tot va començar un dia, aquell dia, i a partir d'aquell moment, d'aquell primer segon de vida a la Terra, de la primera alenada d'aire, del primer plor, vam començar viure, que també és una forma de morir. Tot va començar un dia i un dia, no sabem quin, tot s'acabarà.

Tot va començar un dia i després del primer va venir el segon, i el tercer i anem sumant dies en aquest meravellós, i alhora tràgic mentrestant que és la vida, que és viure...

Tot va començar un dia i des d'aleshores n'anem sumant, que ja ho diu la dita, que qui dies passa, anys empeny...